dijous, 16 de desembre de 2010

La Isabel i la màscara

Són moltes (no només dues) les cares d’una moneda… També són moltes les cares que trobem en un mateix museu. La feina que duc a terme des de fa més de quatre anys, i l’estada tot un curs a un altre racó de la mateixa institució, m’ha ajudat a conèixer algunes d’aquestes cares… també m’ha fet conscient que sóc una d’elles, petita,… de fet sóc com una mena de màscara, no sempre real… però sóc una de les màscares més visibles. Més enllà d’anècdotes, situacions i móns viscuts, la meva posició com a màscara visible m’ha fet coincidir amb centenars, amb milers (!!!) de persones al llarg d’aquests anys… Certament no recordaré ni a una petita part… algunes quedaran marcades com a rostres… altres quedaran com somriures, anècdotes sense cara… De tant en tant, però, algú es fa més present.

________________

La Isabel té 78 anys. “78 anys, d’aquí 2 anys en faig 80!” ens diu somrient i orgullosa. La Isabel no guarda ni una engruna de vergonya… si més no, no la mostra i la imagino així des de sempre. No sabria dir quan temps fa que la vaig conèixer… fa alguns anys segurament. Em va seguir durant una de les meves passejades, potser em va preguntar amunt i avall. Va tornar a alguna altra de les mostres... i em va començar a tractar com a velles amigues. Em fa dos petons. És d’aquelles persones que tens ganes d’abraçar, amb agraïment, perquè els seus somriures donen vida. “Les meves nenes –ens crida- on éreu? Us he estat buscant! Jo sóc com la iaia de totes... Allà baix també tinc alguna nena...

La veiem de tant en tant, sempre somrient, potser amb algun dels seus barrets, “és que ja torna a fer fred!!” Collaret, complements, colors lluents. Tothom se sorprèn al seu pas. La seva vitalitat ens dóna mil voltes. Cap de nosaltres ens creiem capaços de tenir, ara per ara, la seva força.

Fa potser un parell de mesos reapareixia a escena després de no recordo quant... el temps se’ns escapa! Se’ns desfà com el Camembert...

-Quan de temps! Què ho fa que feia tant que no la veia?

-Natàlia! –em crida- És que resulta que em van cridar perquè anés a l'Índia.. i clar... si em criden... doncs hi vaig haver d’anar! I hi he estat uns mesos...

No sabem exactament què fa la Isabel... A la Casa Gran la veiem acompanyant grups, explicant les noves exposicions que primer ha vist amb nosaltres. Avui ens explica que treballa per una Fundació d’important renom al país... que aquest any ja ha anat 5 cops amb AVE a Madrid... que li demanen i ella hi va.

-Què boniques que eren les exposicions... les vau veure? Però allà... no és el mateix... no són com vosaltres... les meves nenes.. a Madrid són molt més seriotes totes! També ho fan molt bé... però són més sèries..

La Isabel no para quieta. M’encanta. Diu que ha d’assajar, que dilluns té una mostra, que actua... Obrim els ulls com a plats... no ens deixa de sorprendre. “Què balla?” li demanem...

-Bé, dilluns actuem amb les “sevillanas”... ens ensenya una noia russa, rossa, tota maca.. balla tan bé! Ah! Però també faig dansa del ventre (els ulls encara més oberts)! Com em costa moure la part de dalt... però les caderes sí! Per això em trobo tan bé... s’ha de ballar!

A la Casa Gran avui les portes conviden a entrar a aquell qui vulgui, qui estigui assedegat d’art gratuït, qui vulgui una nit diferent... i la Isabel no s’ho ha volgut perdre. Nosaltres respirem cansament... Ella diu que vol anar a ballar... però les seves amigues, més joves, seuen a un sofà, cansades...

-Els he dit que s’esperessin però que jo us havia de trobar, que no podia marxar sense veure les meves nenes! Veniu que us les presento! És que no volia marxar sense donar-vos un regalet que us he portat... vull que tingueu un record de la iaia del museu... que vés a saber quan marxaré!

Li imagino infinitats d’històries. Li imagino homes bojos d’amor per ella veient-la escapolir-se entre els seus dits. Li imagino alumnes embadalits davant les seves converses.

Ens abraça i petoneja per marxar.

________________

Sí... sóc la màscara més visible. Sóc aquella part que es veu. La dependenta que somriu quan entra el client i que li diu les exquisideses del producte.. Sóc una mena de màscara, no sempre real… però sóc una de les màscares més visibles... La realitat, però, a vegades se m’escapa per les pupil·les, i ja no sé qui sóc.

dissabte, 13 de novembre de 2010

El Monument al Dr. Robert. 100 anys. Un Homenatge

13 de novembre de 1910. Plaça Universitat. Barcelona. La inauguració.
La ciutat es desperta a punt per viure una jornada que serà recordada durant temps. Avui s’inaugura el monument que ha de commemorar un dels alcaldes més estimats per Barcelona, el Doctor Robert.

________

El Dr. Bartomeu Robert i Yarzábal va néixer un 20 d’octubre de 1842 a Tampico, Mèxic, on havia emigrat la seva família, d’origen sitgetà. La seva carrera professional va seguir dues vies bàsiques, la política i la de la medicina. Va destacar en totes dues. De fet, més enllà d’entrar en molts detalls biogràfics, la seva fama i reconeixement com a metge el van portar a ser demanat per assistir al rei Alfons XII en la malaltia que finalment el duria a la mort. A més es recorda per haver estat president de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques, un dels fundadors de l’Hospital de Sant Pau, i haver realitzat tasques contra epidèmies com la de la febre groga (1870) o la còlera (1885). Pel que fa a la vida política, va ser president de la Unió Regionalista i de la Lliga Regionalista i diputat a les Corts (1901). Anteriorment havia estat, dèiem, alcalde de Barcelona, el 1899, però, va dimitir per no voler actuar com manava el Govern davant el conflicte del Tancament de Caixes. Aquest fet resultava ser una gran protesta d’industrials i botiguers davant el que suposava ser un increment dels impostos per part del Govern per tal de compensar les pèrdues de la guerra de Cuba.

________

La gent comença a omplir els carrers dirigint-se cap a la Plaça Universitat, on s’està a punt de destapar el monument.

Les amples víes que nexen, moren o passen frech a frech del monument, abocaven al seu entorn glopades de ciutadans. (...) De tant en tant, sonaven músiques y aplaudiments. Y la gran plassa s’anava omplint y la gentada, aguantant la impertinencia dels núvols, que de tant en tant se desfeyen en un suau roïneig, esperava l’hora solemnial en que s’escorreríen les veles y apareixia’l monument en tota la seva integritat.”* (Ilustració catalana, 20 de novembre de 1910)

No és estrany que siguin tants els presents en el moment d’inaugurar el monument... L’estima dels ciutadans queda palesa en veure que es va obrir una subscripció popular per sufragar el cost del conjunt i en poc temps –del 13 d’abril al 31 d’agost del 1902- ja s’havien assolit els diners per dur-lo a terme. A més la inauguració s’ha fet esperar... El gener del 1904 va ser col·locada la primera pedra i van començar els treballs de creació. Ara, 6 anys i mig més tard, podrem veure per fi el resultat de tanta feina.

Finalment arriba el moment esperat. Es descobreix el que serà el gran monument innovador del modernisme... i és que si en general l’escultura ha viscut una clara renovació respecte l’escultura de caire realista i anecdòtic vuitcentista, no ha succeït el mateix, fins ara, en el context del monument-homenatge. Llimona assoleix aquest avenç amb el conjunt que tot just s’acaba de presentar, deixant enrere l’acadèmic monument commemoratiu individual per passar a mostrar-nos aquest homenatge col·lectiu amb una clara simbologia innovadora.



Encapçalant el conjunt escultòric, el Dr. Robert, representat fidelment a partir d’un bust (en un primer projecte havia pensat l’homenatjat en cos sencer), que escolta una mena de Musa inspiradora que li parla a cau d’orella, “una fada gentil que s’abraça al sòcol”*, amb una suau túnica com moguda pel vent, que acarona també els seus cabells, i que s’acaba confonent amb la pell de la nimfa. Bartomeu Robert sobresurt i vigila el pas de la societat que s’estén davant seu. Uns societat on hi ha una base cultural i intel·lectual important, que trobem presents amb l’al·legoria de la Música i la Poesia. La Música es mostra tan evanescent i etèria com és la seva natura. Les robes volen, es fonen amb la pell de la figura, com farien les notes ballant sobre el pentagrama. No cal més atribut que la sinuositat de la roba que mig la cobreix i mig la deixa nua. La Poesia aixeca la branca de llorer, símbol d’art des dels orígens, decidit a avançar pel desenvolupament d’aquest poble català. I és aquesta Poesia qui acompanya la decisió del Portador de la Senyera. La Senyera serà l’emblema que presenta de forma més literal aquest sentiment de catalanisme que impregna cada racó del monument, rematada, a més, per la creu de Santa Eulàlia, fent referència a la ciutat.



Són també altres els personatges que ens sorprenen i que fan que ens reconeguem com a part del conjunt. No és tant una identificació literal, sinó simbòlica, de la terra. I és d’aquesta manera que trobem el Pagès català, amb barretina inclosa, que s’aferra amb força a la roca, a la seva terra, la que l’ha vist néixer i créixer, la que l’alimenta i per qui és capaç de donar-ho tot. S’agafa també al seu company, l’Obrer, perquè són tots junts els que han de lluitar per aquest ressorgiment en què creia el Dr. Robert. L’Obrer, amb el tors despullat, mostrant la musculatura formada per les hores de treball, s’escolta la paraula del Sacerdot que l’acompanya. És el mateix obrer que pateix les llarguíssimes jornades laborals, és el que el 1902 protagonitza la vaga general per provar d’aconseguir una jornada de vuit hores i millorar les seves condicions de vida. El Sacerdot que li parla diuen que és com un homenatge a mossèn Jacint Verdaguer, que va morir aquell mateix 1902, com el Doctor... i per tant és proper també a la poesia catalana, a aquella cultura que pretén ser més a la vora del poble que fins ara.


Però mireu a la dreta, el gran Segador! La força, la veritable energia central de l’obra, pertany al Segador. El seu rostre mostra la duresa del treball que també li ha modelat el cos. Avança cap a un futur incert com esperançat, mentre arrossega el Camperol que queda més en segon terme, poruc, suplicant, arrossegant-se amb indecisió dins una societat que gairebé tem. El Segador, falç en mà, té una gran càrrega simbòlica, recordant aquella imatge de “La Revolta dels Segadors”, del Corpus de Sang de 1640.



Però aquí no acaba tot... si el bronze mostrava potser la vida més política del Dr. Robert, ara toca la seva faceta com a doctor... i és que el monument va més enllà, perquè “Derrera y axoplugats pel poètich fullàm del Pi de les tres branques, la medicina ensenya’ls pobres malalts al jovent qu’estudia sos secrets y pren notes en geste afanyós, sedent de ciencia.”*



Centrant aquest grup de pedra i sota aquesta mena de simbòlic Pi de les Tres Branques, la Clínica, Ciència o Medicina, com a mena de maternitat, resulta ser una de les suaus figures al·legòriques de l’escultor... La seva serenitat consola la Nena que es recolza a la falda i serveix d’exemple a la resta de personatges que veiem. Els joves estudiants que aprenen d’Ella com un dia ho va fer l’homenatjat principal del monument. A l’altra banda una Maternitat, una Mare amb el seu nadó amb l’essencialitat de la figura femenina en aquests anys, dins la duresa d’aquest context. Es fa difícil no recordar la notícia de la mort de Mercè Benet, la dona de l’escultor, i la de 3 dels seus fills, tot just fa uns anys... Es fa difícil no pensar que l’escultor deixa un trosset d’Ell en cada una de les seves escultures.

Com amagada, resta a terra la figura d’una Nena, arraulida. Vivim en uns moments amb una preocupant mortalitat infantil... Els que sobreviuen són adults abans d’hora i creixen envoltats d’una realitat que els colpeix... veient, en alguns casos, morir els seus pares, familiars, durant fets que ben segur seran sempre recordats... només cal recordar, fa poc més d’un any, la Setmana Tràgica...



Darrera de tot, un parell d’Homes porten un malalt, un ferit... Són aquests homes de bronze que lluiten per tirar endavant amb les seves pròpies mans... però són aquests mateixos homes de pedra, que pateixen, que viuen envoltats de la malaltia contra la que també han de combatre. Aquest grup s’acaba confonent amb el bloc de pedra, com mig empresonat, mig amagat d’aquesta societat, però sobresortint de la mateixa, intentant sobreviure.

Gener de 1940. Plaça Universitat. Barcelona. El desmuntatge. El silenci.

Fa uns mesos que ha finalitzat la Guerra Civil. Franco se situa al capdavant del govern i les autoritats franquistes veuen en el monument símbols de catalanisme. Com tants altres conjunts escultòrics que enalteixen importants personatges de la vida i la història catalana, el Dr. Bartomeu Robert, i tot el seu poble, és enderrocat per tal que caigui en l’oblit, per tal que guardi silenci. L’ordre de l’enderroc i la destrucció és donada pel governador civil Wenceslao González Oliveros. L’alcalde Miquel Mateu decideix conservar els fragments resultants del desmuntatge a uns magatzems municipals.

“L’enderroc del monument del doctor Robert continua a gran ritme. De les figures de l’escultor Llimona, només queda a punt de retirar la del Segador, com si el seu retard fos la protesta que ens fa el mateix noble segador, fill de la terra.” (Joaquim Renart, 11 de febrer de 1940, Diari (1918-1961))

I així és com el Segador, i la resta del poble, són obligats a callar, són amagats per intentar sobreviure i cauen colpits de dolor i de pèrdua.


14 de maig de 1985. Plaça Tetuan. Barcelona. La recuperació. Les reivindicacions.

Després de 45 anys de silenci i d’aparent oblit el monument al Dr. Robert torna a la via pública de manera oficial, amb la presència dels Reis, el president de la Generalitat, Jordi Pujol, i l’alcalde de la ciutat, Pasqual Maragall. El seu emplaçament, però, no és el mateix. No ens trobem a la Plaça Universitat, sinó que ens hem traslladat fins a la Plaça Tetuan. Arribar fins aquest moment, però, ha estat una feina difícil i realitzada al llarg d’uns quants anys...

El 25 de juliol de 1972 un primer article publicat a La Prensa reivindicava la presència del monument als carrers de la ciutat sota el títol “Por qué no devolver el monumento al Dr. Robert a su antigua situación?” de l’arquitecte José Manuel Infiesta. Les paraules d’Infiesta eren perfectament clares en anunciar que “Si el Ayuntamiento considerara la vida artística y cultural de la ciudad por lo menos tan importante como el desarrollo tecnológico, no habría vacilado ya en establecer en su lugar este monumento” que a més considera ser “obra cumbre del arte catalán de la primera mitad del siglo XX, y actualmente almacenado en algún sótano municipal.”

A l’octubre de 1973 Maria Llimona, Carme Suqué (cunyada de la primera) i Manuela Monedero (l’estudi de la qual resulta ser la base de les investigacions posteriors sobre l’escultor Llimona), van poder accedir als magatzems on es guardava el que quedava del monument... (Als anys 50 van desaparèixer la figura en bronze del pagès i la Senyera, en el moment en què escassejava el bronze i s’estava construint la imatge de la Mare de Déu de la Mercè feta pels escultors i germans Miquel i Llucià Oslé.) El 3 de gener de 1975 obren la porta dels magatzems del carrer Wellington... “Las siete estatuas de bronce, el grupo escultórico de piedra (...) y el busto (...), se almacenan en un reducido recinto de poco más de cuatro por ocho metros, cubierto todo ello por el polvo del tiempo y con cascotes por los suelos” (Carlos Pastor, “El monumento al Dr. Robert en un almacén destartalado” Mundo Diario, 3 de gener de 1975). El 1976 es va fer una manifestació a Plaça Universitat demanant la recuperació dels monuments trets de la via pública durant el franquisme... i finalment, el 1977 es va crear una comissió ciutadana per restituir el monument. Es va decidir, però, que la Plaça Universitat no estava preparada per suportar la reinstal·lació de l’obra degut a unes obres de millora del metro que s’havien fet... la Plaça Tetuan seria la nova ubicació del conjunt.




Novembre de 2005. Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història. Individualitats.

Et disposes a parlar del Monument al Dr. Robert davant d’un grup d’universitaris d’Història de l’Art, dins el context d’una assignatura que analitza diversos aspectes artístics, socials i culturals de la ciutat a l’entorn del canvi de segle. És dimecres i, per tant, l’activitat és com una mena de complement a l’assignatura. Uns quants alumnes seuen a les cadires de la que seria l’aula d’audiovisuals, a punt d’escoltar aproximadament una hora de Modernisme, Simbolisme, Dr. Robert, Llimona, ciutat i monuments públics.

Les imatges i la veu van fluint. Un parell de preguntes, potser, de cloenda. El que queda especialment d’aquell matí, però, és el moment final en què, quan els alumnes comencen a marxar, una estudiant s’apropa i et comenta quelcom així... “Saps? Visc al costat de la Plaça Tetuan des de sempre... De petita vaig passar moltes hores jugant al voltant de la font, del monument... i fins avui no havia sabut tota la història.. Ho explicaré als meus pares.” La individualitat és el que pren força i dóna sentit al poble. Perquè dèiem que el monument és un homenatge a un home... però homenatja a tot un poble. Un poble que encara avui envolta l’obra, malgrat que s’ubiqui en un lloc diferent. Un poble format per cada un de tots els individus que el componen... la dona, l’home, el nen, el treballador, l’intel·lectual, el fort, l’indefens, el que dirigeix, el que queda en un segon terme... I és que la història del Dr. Robert, la història que ens va deixat plasmada Josep Llimona, és la història de tot un poble, la del nostre passat, però també la del nostre present i, per tant, la de tots nosaltres.




13 de novembre de 2010. Plaça Tetuan. Barcelona. 100 anys més tard.

Ara, pràcticament cada dia passo per sota la zona on es troba el Monument. Cada cop que passo en metro, com tot just succeeix en el moment en què redacto aquestes paraules, sento reviure l’essència de la gent que va ser present a la inauguració, que va viure el seu desmuntatge, que va cridar la seva recuperació, que va veure la recol·locació i la revifalla. I cada cop que em trobo davant l’antiga Universitat sento la buidor i la crida de la Història, que mai haurà de ser oblidada.

Josep Llimona va plasmar en aquest monument, una perfecta síntesi de tota la seva obra. Les tipologies que executa al llarg de la seva producció, podríem dir que són presents en tots els detalls del conjunt escultòric. Fins i tot algunes escultures posteriors, com les diverses versions del Treball, semblen tenir aquí el seu origen. El treballador, les maternitats, les figures al·legòriques i simbòliques... totes elles són presents en tota la producció de l’artista.

Avui, l’obra sembla mig amagada rere la visió d’alguns arbres, rere la fugaç presència dels cotxes que passen... Però el Dr. Robert, el poble sencer, encara és testimoni de l’avenç de la ciutat, amb la seva lluita, les seves pors i les seves mancances. El Dr. Robert i el seu poble, ens ajuden a fer el nostre passat més present.

L’art entès com a font de fets històrics. L’art com a emblema de cultura i de ciutat. L’art com unió de grans personatges per recordar... i és que des d’aquell moment, totjust fa 100 anys, “...el nom del sabi patriota anirà ajuntat al del eminent escultor català, qual obra ha de ser l’exemple plàstich permanent del camí que ha de seguir el nostre poble pera assolir la gloria y la benhauransa que constitueixen l’ideal de la nostra patria ò sia la integral renaixensa de Catalunya.”(“Homenatge al Dr. Robert (1842-1902)” Ilustració Catalana, 13 de novembre de 1910.)




* “El nostre homenatge al Dr. Robert”, Ilustració Catalana, nº 389, 20 de Novembre de 1910

dimarts, 26 d’octubre de 2010

Reminiscències artístico-vitals. Evocacions.

Quan diem que una pintura té reminiscències romàniques volem dir que aquella obra té certes característiques, certs records, que semblen propis del romànic, que mostra, per tant, una mena d'influència d'aquell moment anterior. A vegades, però, les reminiscències artístiques que interrelacionen fins i tot diverses arts no neixen de l'obra i, per tant, del creador... A veagdes les reminiscències, aquests records, són fruit d'una coincidència, d'energies (?), i neixen de la mirada, del receptor, tornant-se fets plenament subjectius i que, tot i així, ens uneixen diversos fets o objectes artístics. Potser no hauríem de parlar llavors de reminiscències i hauríem de parlar de records interrelacionats? records-interrelacionats-artístics? o records-de-fets-i/o-objectes-materials-o-immaterials-artístics-interrelacionats...?

Tornem a l'inici... i posem exemples abans que el lector abandoni aquestes línies...

El gran teòric i historiador de l'art podria dir que en el primer gòtic linial trobem reminiscències del romànic. Influències que han quedat marcades per conceptes de caràcter estilístic, formal, de context... Ho diu el gran expert i n'és conscient aquell que observa amb criteri propi, sense necessitat de creure, amb els ulls tancats, la gran veu de l'experiència. I de cop, al començar a veure aquella primera pintura gòtica ens ve a la ment la romànica, com a mena de reflex... perquè ens la recorda en un o altre aspecte...
Però anem més enllà.. Reivindiquem per un moment les individualitats basades en la simple experiència, única i personal, que no necessita ser transmesa perquè mai es convertirà en un gran dogma... sinó que és un exemple de tants que podríem trobar com individus existeixen, sense repeticions entre elles...

Tastaolletes torna a enredar-se. Disculpeu.

Si bé la mossegada d'una magdalena ens pot retornar a la infància, a la mirada dolça de l'àvia i a la innocència viscuda entre parcs, jocs i televisió de mitja tarda, una cançó pot traslladar-nos a les escales que pugen una muntanya urbana sota un lleu plugim mentre algú ens agafa la mà. O més encara, les notes que inicien un disc ens evoquen les sensacions obtingudes al llegir, mesos enrera, potser anys enrera, un llibre qe ens va realment marcar.... perquè vam llegir-lo durant els viatges en tren que ens duien diàriament a la jornada laboral, i la música ens ajudava a aïllar-nos del món... ni tan sols l'escoltàvem directament... Però tornar a sentir aquells compassos, el ritme, la veu... igual que en aquell instant, ens posa la pell de gallina, i ens traslladem a aquelles sensacions viscudes... I ens sentim protagonistes d'una experiència estètica que difícilment podria ser compartida i que és diferent de la que obtenim al contemplar per primer cop una escultura única.
Des del moment en què som conscients dels fets, els podem incloure com a experiències artístiques, estètiques, més enllà de tota teoria...
I a partir d'ara si sento "Calles de Madrid", em trobo al metro de Madrid, camí de la Casa Sorolla, passant per l'estació Fantasma...
I reconec que és cert que aquestes evocacions (sí, potser aquesta seria la paraula) van més enllà dels conceptes artístics... tot i que curiosament els transformen i els complementen en certs moments.
I és amb tot aquest conjunt de reminiscències evocadores personals que dic amb seguretat que, dins la meva individualitat, Hamlet fa olor a un sabó que la meva mare comprava fa anys... i quan torno a sentir-la m'entren ganes boges de rellegir un cop més el drama del príncep danès.

I si comença a sonar "Daikiri Blues" marxo a l'Estambul d'Orhan Pamuk...

I si trepitjo unes llambordes mullades creuo la Grand Place de Brussel·les...

I si cau una pluja imperceptible em dirigeixo a la Casa de Magritte un cop més...


Perquè una olor, una cançó, un gust, una paraula, una mirada en principi estranya, ens fan reviure persones, moments, sensacions, oblits, experiències estètiques. Art.

La ment és la més gran de les màquines evocadores, capaç de captar les reminiscències del passat en allò què vivim... sent xarxa de diverses realitats, artístiques o no.... però avui parlàvem d'art.

dimecres, 13 d’octubre de 2010

Exercicis d'amor, El pont flotant

Avui, i sembla que cada dia més, resulta més difícil sorprendre en el terreny teatral. Potser algun lector de Tastaolletes (hi ha algú a l'altra banda de la pantalla?) recordarà un post teatral amb certa polèmica inclosa... Fa uns dies una obra de teatre va aconseguir sorprendre'm. Alguns podrien creure que es tractava d'una reflexió happy power flower, superficial i externament vista... Però avui ens han convidat a anar molt més enllà. De fet, ens han convidat de manera literal, perquè sí, érem convidats.
Reflexió sobre l'amistat, l'amor, des de les vessants més diverses. La consciència de com ens afecten les relacions, la consciència de com passen i varien al llarg dels anys desfets per rellotges ja transparents. 6 blocs escenogràfics (variaran, potser, el nombre depenent de les percepcions). Moviments perfectament coreografiats, fonent-se els 4 personatges de la manera més sinuosa possible. Vi per compartir. S'ha de compartir. La possibilitat de les noves coneixences. El record de tots en la solitud d'una nit de borratxera. Les intimitats compartides. L'amor teòric i pràctic. Una sola llum per tots que fa que els secrets siguin més profunds. Les gavinetades d'amistat que fereixen fins que la música ens calma. La música que cantem tots plegats i que ens uneix de nou. Els somnis desitjats que podrien fer-se, per què no, reals dins la immensitat de la imaginació. El sopar, la paella valenciana, que acaba d'unir-nos. Fi de festa. Actors i convidats... i tota la companyia sencera sopem la paella mentre l'obra segueix el seu desenvolupament al nostre voltant. Brindis i salutacions. Comiats. Fins aviats o fins sempres Emotivitat entre paraules i escena. Final. Un tàndem per 4... s'obra la porta lateral del teatre... un últim adéu i marxen...

Exercicis d'amor. Companyia El pont flotant. Teatre Principal de Badalona, 9 d'octubre de 2010

http://www.elpontflotant.com/

dijous, 30 de setembre de 2010

Cementiris, Art i Croquetes de Pollastre (Pepito Grillo)



Pepito Grillo. Sí, tinc un Pepito Grillo que em pregunta si dibuixo, si escric... i quan ho pregunta baixo una mica el cap com una bona nena que sense voler ha trencat un plat. Pepito Grillo em burxa, a vegades remou tot plegat perquè em plantegi nous reptes, perquè segueixi caminant endavant. Pepito Grillo a vegades -sovint- fa burles àcides... Però Tastaolletes acaba reaccionant, per fi (d'alguna cosa havia de servir Pepito Grillo!)... i les motivacions s'inicien d'una o altra banda començant una segona etapa al blog.
__________

Joan Brull parlava el juny del 1902, a les pàgines de la revista Joventut, de la idea de museu a l'aire lliure, i no es referia als parcs, als jardins o a les places d'una ciutat.... Deia que per conèixer l'art d'un lloc, s'havia d'anar als seus cementiris, perquè era a les grans ciutats dels morts "Allá hont nostres ricatxos se mostran espléndits y ab desitjos de deixar quelcom sòlit", perquè "Després de morts volen que'ls vegin, volen que las altras generacions sápigan ahónt descansan. Ni al deixar la vida deixan la vanitat. Aixis es que, qualsevol foraster que desitji coneixe l'art català, no ha de visitar el Museu ni l'Academia: ha d'anar al cementiri, y allí, rodejat de riquesa més que de bon gust, podrá apreciar el talent d'alguns arquitectes y esculptors qu'honran a Catalunya. La ciutat dels morts será'l Museu de Barcelona."

Matí plujós al Cementiri de Portugalete.

Sovint hi ha qui s'esgarrifa al sentir parlar de cementiris. Cada cop més, però, es pren més consciència de cementiri com a museu. Han de passar 100 anys de l'article de Brull, però de cop comencem a trobar fins i tot visites guiades a cementiris d'arreu (Alguns cementiris fan visites des de fa anys, de fet). Les ciutats pretenen que els seus cementiris siguin reconeguts com a bé d'interès cultural i es promouen aquestes activitats a diverses localitats.

El nostre interior entra en debat. Els cementiris han de poder ser visitables perquè són realment un gran museu... el museu de l'art i del silenci. El museu del dolor i la resignació. Hi ha gent reàcia a visitar cementiris. Altres els visitem per investigar, per gaudir d'una experiència estètica diferent, estranya davant de certs ulls. Però la màgia d'un cementiri resta en el silenci, en parlar en veu baixa, en descobrir els gats vigilants. La millor visita a un cementiri és aquella feta sota un lleu plugim, amb un paraigües a la mà que potser no cal ni obrir. Tot plegat potser seria trencat amb la veu d'algú explicant les obres i les vides en veu més o menys alta com si ens trobéssim en les sales d'un museu o enmig de la ciutat dels vius. Però Tastaolletes parla sense conèixer aquesta experiència, perquè només ho ha viscut envoltada del silenci... En alguns casos amb la fredor per la distància dels qui hi descansen... Amb respecte cap a les persones que es creuen en el camí i que no visiten el museu viscut. El llenguatge de les necròpolis és el del silenci, el de la quietut, el de la meditació, el del pensament.


__________

A Pepito Grillo li agraden les Croquetes de Pollastre.

dimecres, 22 de setembre de 2010

Silenci artístic

En un moment de crisi mundial en diversos aspectes, fins i tot més enllà d'àmbits econòmics i laborals, les buidors i les ansietats, potser la indiferència, també han colpit a Tastaolletes. No demana excuses, simplement ha desaparegut de la quotidianitat durant setmanes... mesos, potser?
Em disculpo, jo sí, per la falta de regularitat que hauria de merèixer el seu espai. Més enllà, doncs, de la indiferècia transmesa, Tastaolletes ha fet lleus immersions artístiques durant els mesos de més intensa calor. Ha quedat fascinada, un cop més, pel Paso Doble ballat al ritme del fang de Nadj i Barceló. La lluita de les arts i els cossos dels artistes que interrelacionen fins gairebé el límit. Cos, ritme, fang, construcció, destrucció, creació, formació, deformació. Performance esdevinguda més teatre que performance, pensaria Tastaolletes. Interrelacions artístiques, es repeteix. Part de la fascinació cap al Paso Doble és culpa del director i professor Ricard Salvat... però aquesta és una altra història.
Aquests mesos, de fet, Tastaolletes ha fugit dels cercles artístics... ha decidit viure les experiències estètiques proporcionades per la perfecta imperfecció de la Natura. Qui sap si és per això que hem trobat el seu silenci... Qui sap si ve marcat per l'estat de crisi i angoixes que envolta tot... A l'espera que retorni motivada al seu espai... Disculpeu-la, sisplau.

Calitja.

divendres, 25 de juny de 2010

dijous, 3 de juny de 2010

dissabte, 29 de maig de 2010

Humus Estruch

"Yo estoy aquí para hacer una revolución. La revolución del humus." Lluís Alabern.







El Artista Mediocre desnuda la pared sin previo aviso. Passan 15 minutos de la hora convenida y mientras algunos espectadores, testigos, no se han decidido a entrar, el Pequeño Gigante, con un riguroso silencio espectacular, se descalza las deportivas, los calcetines, se recoge un poco el pantalón hacia arriba y se dispone a descolgar todas sus obras ante los ojos de apenas 4 miradas. La performance sigue su desarrollo y, poco a poco, se incorporan el resto de ojos que lo van a acompañar hasta el final de su actuación. El espacio se llena al tiempo que la pared se vacía. El silencio reina de una manera magistral, sólo roto por el sonido de las chinchetas que deja caer a medida que éstas son arrancadas, finalizando así su función pero formando aún parte del espectáculo. Algunas de ellas quedaran en la piel del Performer dejando leves marcas, recordando, seguramente, las heridas que motivaron algunos de sus trabajos. Una visión romántica. Quizás un punto decadente.






En el fondo el Artista muestra parte de su trabajo. Art Handler como es, muestra la faceta propia de su Trastienda, acostumbrado a trabajar en la oscuridad ahora lo convierte en acción. Lo convierte en arte. Lo convierte en un arte pequeño, de cotidiana pequeñez aparente.


Finalmente quedan los marcos. Existe un cierto orden en la extracción de las obras. Algunas quedan gravadas en las retinas, dependiendo de la mirada y el significado que haya tomado la obra en cada caso. Cada obra tiene su contexto de creación y su contexto de selección. El porqué de las cosas.






Las obras emmarcadas son colocadas en una caja, encajando en un casi perfecto puzzle. El resto descansan ya en una carpeta. Las chinchetas en el suelo. Alguna salta a los pies del Artista. Las alcayatas en la pared son la única muestra de lo que hubo en las últimas semanas, de unos veinte años de vida... aunque el Performer advierte de la poca diferencia entre el antes y el ahora en la pared.






Una vez blanca y desnuda, se desnuda Él con las palabras. Deja hablar al público pero unas pocas intervenciones sirven para hilvanar, o deshilvanar, reflexiones en voz alta, pensamientos, respuestas... Los miedos, las fuerzas, la supervivencia, la muerte, las pasiones, las medias-confesiones... La narración sobre todas las cosas, el dolor como prepulsor, como motor... la pequeñez... la fuerza de la mediocridad...


Poco más de una hora más tarde, nos toca esperar 10 años más... con el interrogante de lo que sucederá, con fuerza, con rock&roll en las venas... Dando fuerza, vitalidad, protagonismo... al humus.



"Se acabó la grandeza. Ha llegado la hora de la pequeñez." Ll. A.



Humus Estruch, Lluís Alabern.


Nau Estruch. Sabadell. 28 de mayo de 2010.


dimarts, 18 de maig de 2010

La Mort als 70

No crec en les casualitats.

Sol ser prou injust quan intentem fer un Top 10 dels millors en un àmbit o un altre. És més difícil quan enlloc de 10 reduïm les places als considerats 3 millors. Arriscant-me (de fet no m'arrisco gaire en dir-ho ja que coincidim uns quants en aquesta opinió), podríem dir que el modernisme escultòric estaria encapçalat sense massa dubtes per Eusebi Arnau i Mascort (Barcelona 1863-1933), Miquel Blay i Fàbregas (Olot 1866 - Madrid 1936) i Josep Llimona i Bruguera (Barcelona 1864-1934). Els dos primers evolucionen més lentament des del Realisme cap al que resultarà aquesta nova manera de treballar que assimila qüestions que s'inclouen en l'anomenat Simbolisme. Llimona possiblement sigui el que mostra aquest canvi de manera més marcada. L'obra que insinua un inici de manera prou clara és Modèstia (1891. Bronze al MNAC. Marbre al Museu de Montserrat). La culminació del llenguatge, de la forma, del sentit del Simbolisme la trobem en el Desconsol (1907, MNAC. Si més no pel que fa a la versió oficial presentada aquell mateix any a l'Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona).



Blay sembla mostrar el perfecte moment de transició entre un punt i un altre a partir de Els Primers Freds (1892. MNAC. Tot i que aquesta és la datació del guix i no del marbre, de cap al 1900).



Arnau serà l'escultor dels arquitectes. Dels 3 és el que més va treballar col·laborant en aquell sentit wagnerià de l'arquitectura com a art total. Com oblidar la seva interpretació de la cançó de La Dida de l'Infant Rei en els relleus escultòrics del principal de la Casa Lleó Morera. Tot i així Blay i Llimona també tenen un nombre important d'obres en aquest context.




Tots 3 moren al cap de 70 anys d'haver nascut. Amb 3 anys màxims de diferència entre ells.

dilluns, 17 de maig de 2010

*: Woolf


dimecres, 12 de maig de 2010

Escriure (II)

El problema està en escriure la primera frase. Potser també en trobar la segona que doni un sentit, una cohesió, al que ha de seguir. Mil idees volten el cap i cap sembla la més encertada per ser desenvolupada.

Hi ha molts escriptors (no sé si escriptor és la paraula perfectament adequada.. es pot considerar escriptor qualsevol persona que escriu? o només se'n pot dir així en cas de dedicar-se professionalment?)... Hi ha molts escriptors que es basen en fets de la seva vida quotidiana. Jo mateixa (que a vegades escric, com tants altres, sense ser escriptora) sovint caic en l'anecdotisme com a motor narratiu i fins i tot he confessat que escric sobre el que m'envolta. Ens censurem per això? El 100% del que escrivim no ha de parlar forçosament del que som, del que desitgem, del que veiem... Tot i així, a vegades evitem idees, temes, per la "por" a que semblin el que no són... o a que semblin el que són. Tenim a l'avast bones idees que simplement no seran desenvolupades. En una època com la que ens trobem la informació vola fugaçment de punta a punta. Les xarxes socials són l'exemple number one: escrius una frase extreta, per exemple, d'una cançó, i algú a qui pràcticament no coneixes parla amb algú més proper per saber si t'ha succeït quelcom especial que t'hagi afectat... Estem massa acostumats a exposar els nostres sentiments i creiem, per això, que tothom ho fa? Només escrivim sobre nosaltres?
Fa uns dies vaig perdrem gairebé tres quarts d'hora entre els llibres d'una de les llibreries més destacades de la ciutat... Vaig veure molts títols, tot i que van ser menys els llibres que vaig fullejar perquè em cridaven realment l'atenció... segurament, en part, perquè ja he llegit alguna cosa de l'autor o perquè coneixia el nom del mateix de manera més o menys directa... Dels últims 4 o 5 llibres que recordo haver mirat en vaig llegir la petita ressenya de la contraportada i el resum biogràfic de l'autor/a... Recordo 3 o 4 casos concrets en què els dos textos s'assemblaven moltíssim. El llibre parlava de l'autor... L'autor parlava de la seva vida. L'autor es converteix en el seu propi personatge. On és el límit entre la realitat i la ficció... només ho sabran ells... Però com exposar-se, despullar-se...?

Escriure sobre escriure és confessar ens envolta una mena de crisi de recerca temàtica?

dimecres, 28 d’abril de 2010

el teatre com a catarsi?

En els darrers dies un blog ben visitat publicava un text en el què es posava en dubte l'actual paper catàrtic del teatre, superat en gran manera per les séries televisives.
En una societat com l'actual, amb els mitjans de comunicació amb els que comptem, la necessitat de tecnologia, immediatesa, del "dit i fet", amb el poder triar a la carta... fa que visionem capítols i capítols, absorvim hores continuades dels mateixos personatges fins al punt que formen part del nostre dia a dia, la nostra realitat més quotidiana. Ens deprimim amb ells, sentim que la nostra vida i la seva no és tan llunyana, volem ser tan forts com ells i afrontar el salt des d'un gran penyasegat enlloc d'acomodar-nos a la nostra cel·la rutinària... i la gran quantitat de minuts acumulats (en cas de trobar-nos amb una bona série, que tampoc és tan senzill) ajuda a que ens sentim part de la seva realitat. Ens allibera... i per això ens dol vure un trist final pels nostres acompanyants de ficció.
El teatre ens proporciona una minidosi, una píldora concentrada de sentiments... No podem veure la mateixa obra una i una altra vegada... no és una pel·lícula que poder baixar d'internet... (això que he dit és del tot políticament incorrecte... bé...) perquè si enregistrem una obra de teatre i la veiem de nou... ha perdut part de la seva veritable essència. Desapareix per això l'element catàrtic?
D'acord, no totes les obres de teatre aconsegueixen fer sortir els sentiments de l'espectador a flor de pell (tinc una gran llista al respecte) però de la mateixa manera succeeix amb series, pel·lícules... El teatre és creure, és imaginar, és màgia, és situar-se en un espai i un context diferent a la butaca i a la sala.. i no veiem ciutats senceres, ni podem passejar per certs carrers, ni tan sols per totes les habitacions d'una casa (fora queden d'això les grans superproduccions...) Però un bon guió, un bon actor i un bon director (més allò que l'envolta) pot fer-te creure tot i més... i et pot fer sentir que allò que expliquen és com una mica més teu... pots veure el teu dolor reflectit a l'escenari... i et pots alliberar davant la resolució d'un o un altre fet...

dimarts, 20 d’abril de 2010

La màgia de la mà única (I part: Campeny)

Quan estem davant d'una obra d'art la valorem, en gran part, per ser conscients de les mans úniques que l'han creat. En molts casos som conscients que ha estat una obra de col·laboracions, on el gran mestre, el gran nom, ha posat la idea i potser els últims detalls. Què és més important, la idea, o la peça en qüestió? On es troba exactament l'essència de l'obra?

La resposta varia segons la subjectivitat de cadascú de nosaltres, això està clar... però varia també depenent de l'època artística en què va ser concebuda la peça...

Què passa, però, quan no som conscients, quan no es diu obertament...?

Damià Campeny el 1803, havent guanyant una beca i estant a Roma crea amb les seves pròpies mans el guix de Lucrècia, la seva gran obra neoclàssica per excel·lència. Era tan extremadament propera al gust neoclàssic que quan la van rebre, a Barcelona, van creure que es tractava d'una còpia literal d'una obra clàssica. Amb l'ajuda del testimoni d'Antonio Canova, el gran escultor neoclàssic, van creure a Campeny. Entre el 1833 i 1835, temps deprés de la tornada de Campeny a Barcelona, l'escultor es va tancar al taller que tenia al carrer del Carme de la ciutat i amb la col·laboració d'un ajudant va executar el marbre de la seva Lucrècia. Va ser ell, amb les seves pròpies mans... tot i que ajudat, qui la va realitzar.



1934. La Junta de Museus, amb el seu trasllat al Palau Nacional i la inauguració del llavors Museu d'Art de Catalunya, decideix fer una còpia en bronze tant de la Lucrècia com de La Mort de Cleopatra a partir dels guixos conservats per tal que sempre puguin ser mostrats a la col·lecció permanent... Després d'això ambdós guixos desapareixen inexplicablement. Els bronzes, per la seva part, continuen exposats avui a les sales de Modern del MNAC. Però són unes peces realitzades 80 anys més tard de la mort de l'artista.


L'essència de l'obra neoclàssica està en recuperar el món clàssic des d'un punt de vista estètic, tècnic, iconogràfic... però també per l'utilització del marbre... les mans de Campeny resten a l'obra conservada a la Junta de Comerç de Barcelona, a l'antic edifici de Llotja, a Pla de Palau... Al MNAC resta només el reflex d'aquesta essència.

dilluns, 19 d’abril de 2010

*: Savage


dimarts, 30 de març de 2010

Me proponía escribir un relato...

Me proponía escribir un relato. Me puse ante la pantalla del ordenador... vamos, no seamos absurdos... Sí, perdí absurdamente algunas horas entre correos, páginas, fotografías, sentimientos y remordimientos... no escribí, por supuesto.
Se me suceden en la mente frases, palabras, imágenes, momentos... pero nunca un relato. Escribo sobre lo que veo, sobre lo que siento, sobre sucesos míos o de los míos... pero juego a base de la no-ficción.
Hecho. Escribe un relato con detalles de no-ficción, con esas imágenes que aparecen, desgrana cada instante, desestructúralo para después volver a crear!, me digo. Pero hay relatos prohibidos... autoprohibidos? quizás sea eso... Y de nuevo me encuentro como tantos, uno más de los escritores que no saben qué escribir.
Hay tres tipos de escritor: el que escribe; el que no sabe qué escribir y no escribe (¿sería aún escritor?); el que escribe sobre que no sabe sobre qué escribir. Pero como mínimo escribimos... no? Los segundos representan la frustración y el olvido, el pozo del silencio fracasado. Los últimos andamos en círculo, damos vueltas y más vueltas, planteamos, filosofamos... pero en el fondo escribimos... no es así? Los que escribimos sobre que no sabemos sobre qué escribir somos dubitativos, bailamos sobre una cuerda floja, jugamos en los límites del sí y el no... Y seguimos sin tener relato... pero llenamos trocitos y dejamos que la mano y la tinta revoloteen sobre el papel... Nos lamentamos, perezosos de no ir, o de no saber ir, más allá de nuestras reflexiones...

dimecres, 17 de març de 2010

Roma: el primer viatge

Crec que resulta extremadament difícil resumir tot plegat, sensacions, olors, textures, instants... però difícil no és impossible.
Roma és barroc, Bernini, antiguitat, colossal, escultures, places, fonts, caffe latte, ruïnes, llambordes, columnes...

D'acord, una pausa, tornem a començar.


Alguns dels viatges que he fet han estat motivats per fets artístics convertits en excusa per conèixer món. A Amsterdam feien una exposició d'art català, al museu Van Gogh, comissariada per la meva professora, la Teresa M. Sala (Barcelona 1900). A Brussel·les volia visitar el museu i la casa de Magritte. A Madrid em vaig escapar per veure una exposició temporal al Prado i em vaig passar els tres dies veient museus. En els altres viatges, tot i tenir una base lúdica (igual que els primers...), més de desconnexió, el fet artístic sempre ha acompanyat... Com anar a París sense caure a les xarxes piramidals del Louvre, sense imaginar un intens viatge en tren sortint d'Orsay, sense passejar pels jardins de Rodin...? Com escapar a Oslo sense cridar al costat de Munch...? Com arribar a Firenze sense enamorar-se de David i sense acostar-se a les seves grans oficines...?

Roma és molt. Roma és art. Antiguitat. Renaixement. Barroc. Neoclassicisme. Grans moments bàsics per entendre tot, i que impregnen cada un dels racons de la ciutat. Textures llamborditzades per pujar i baixar, per gaudir de cada via, de cada piazza, de cada fontana. Runes, restes, parets, columnes que han mig resistit a través dels segles. Ressorgiments constants fins a la gran caiguda de la capitalitat a mitjans, finals de segle XIX. I ara Roma és la gran Signora, elegant, que ens recorda les seves etapes més esplendoroses a cada passa que fem.

Per viure Roma s'ha de caminar Roma. S'ha de sentir cada una de les seves llambordes. S'ha de sentir a les cames els turons sobre els quals es va formar la ciutat. S'ha de pujar i baixar escales. S'ha de creuar grans places que t'abracen sota el fred, el sol o la pluja. S'ha de mirar al cel entre forats arquitectònics, entre cercles perfectes. S'ha de mirar al gran cel creat i pintat. Sants i déus més humans que mai. S'ha de creuar els carrers corrents entre la bogeria d'uns cotxes caòticament organitzats. S'ha de desitjar i somiar entre les aigües de Trevi. S'ha de menjar un gelato a les escales de Piazza Spagna...

Arribada a Roma un divendres a la nit, entre sensacions de fugir de la rutina i la certesa d'haver de tornar ben aviat però amb la consciència de desconnectar i gaudir de cada un dels segons a la città. Uns carrers més enllà d'una Termini ja fosca i desconcertant, recerca d'un edifici que sembla invisible. Arribada més desconcertant que els últims minuts viscuts i una ràpida deixada de maletes per tal de buscar quelcom permenjar... Qui deia de sortir a fer unes birres tot just arribar? La son ens pot i el rellotge sonarà ben d'hora per començar la ruta.

Primer gran moment de plaer. Caffe Latte. El millor Caffe Latte del món. Roma té gust de Caffe Latte.


Viatge fins al Vaticà. Emoció al descobrir la gran Piazza de Bernini... Roma és Bernini. Sant Pere t'abraça perquè Bernini t'abraça. Roma et fa mirar al cel perquè Bernini et guia la mirada... Museus vaticans... Hi ha una sensació que m'encanta... és la sensació de saber que estic a punt de veure alguna cosa que sé que és aprop, però no sé exactament on es troba... Ser conscient d'estar a punt de viure una experiència estètica i de cop...!!!! Allà està, entre la gent...


i et coles entre uns i altres fins a arribar a ser ben aprop... perquè la majoria de gent que hi és davant només s'ha aturat perquè la seva guia els diu que l'obra és important mentre l'escolten per un pinganillo (guies!!! molesta tant anar de museus i trobar-te amb grups guiats...! quina gran ironia...) i finalment aconsegueixes ser a primera fila.. i ho immortalitzes.


Descoberta el 1506 va suposar un punt i a part en l'escultura... perquè sabien que existia.. o si més no que havia existit... però no havien sentit el seu marbre en pròpia pell... Miquel Àngel va ser dels primers en sentir-lo.

La visita avança entre gent que camina com qui es troba a una manifestació, a un miting polític, al metro en hora punta... tothom avança cap al mateix punt. Tothom... aficionats a l'art, professionals, estudiosos... fins i tot els qui eviten fets artístics acaben a les xarxes... Primer el torn de Rafael... Després el més buscat per tothom... Miquel Àngel i la seva creació.



Tardes, matins, dies de caminar amunt i avall en la recerca de places, de fonts, d'esglésies que guarden joies o són joies barroquitzants elles mateixes... Confesso que mai havia sentit tant de prop el barroc... Em vaig passar tot un estiu estudiant art barroc i mai l'havia sentit en la pròpia pell... fins ara. Em vaig passar un estiu recuperant tot l'art de l'antiguitat... resseguint els relleus, les columnes, les arcades... buscant Roma entre llibres i apunts... però ara ja sabem com trobar Roma.



Roma té gust de Caffe Latte. Roma té forma de turons amb llambordes i escales. Roma mira grans places amb fonts entre columnes. Roma plou i fa sol entre un gran cercle perfecte. Roma vola de la mà dels àngels.



Però per viure Roma s'ha de caminar Roma. S'ha de sentir cada una de les seves llambordes.


S'ha de sentir a les cames els turons sobre els quals es va formar la ciutat. S'ha de pujar i baixar escales.



S'ha de creuar grans places que t'abracen sota el fred, el sol o la pluja.

S'ha de mirar al cel entre forats arquitectònics, entre cercles perfectes.


S'ha de desitjar i somiar entre les aigües de Trevi.
S'ha de menjar un gelato a les escales de Piazza Spagna.

dimarts, 16 de març de 2010

Roma (esquema resum)


Demà la crónica!

dilluns, 8 de març de 2010

*: Tastaolletes


dilluns, 1 de març de 2010

Roma (Introducció)



Si hi ha una ciutat que va marcar els meus primers dos anys de carrera... aquesta va ser Roma. No us equivoqueu... ni hi vaig anar d'Erasmus, ni de vacances... però podríem dir que unes 3 o 4 assignatures giraven al seu entorn (confesso que no les assignatures que em van anar millor... cosa que si més no, i vist en molta distància, em va permetre endinsar-me més al món romà al llarg d'un parell d'estius estudiantils). Crec que fins ara, en el moment de buscar en caixes els apunts que queden ja tan lluny, no he estat del tot conscient de les coses que encara no he vist i que es troben a tants pocs metres les unes de les altres... i que van omplir tantes hores d'estudi...




Bernini, Borromini, Bramante, Miquel Àngel... Constantí, Trajà, Adrià, August, Titus... Crec que la llista és massa llarga per assolir-la ràpidament... Tal i com em van dir un cop "Roma és infinita..." (bé, sumariem alguna altra ciutat eterna, està clar..).


Primer viatge a Roma en uns dies... i ja sé que hi tornaré...


Així, doncs, aquest post serveix com a introducció de les paraules que seguiran en poc més de dues setmanes...

dimarts, 23 de febrer de 2010

Del Dolor al Desconsol



Ha arribat, potser, el moment de parlar-ne.
Sóc una persona totalment indecisa. Els meus amics, familiars, m'ho diuen, m'ho recorden, riuen, s'enfaden amb la meva indecisió. Amb tot, hi ha vegades que tinc les coses ben clares. (Sé que estic a tastaolletes, no patiu... ara derivo el tema cap el que toca).
No recordo quan va començar, quan va néixer en mi l'interès cap a Ell. Només sé que forma part de mi. Recordo una fotografia en un llibre d'iniciació a l'art. Devia córrer l'any 98. Potser és el primer record conscient. Un parell d'anys més tard va comença l'obsessió. Una fotografia al llibre d'art d'últim curs encenia aquesta obsessió, aquesta fascinació. No vaig parar fins anar a trobar la Primera Obra que seria el meu enllaç, que suposaria per mi el gran descobriment. La vaig trobar i la vaig dibuixar... una, dues, tres vegades... Paral·lelament vaig decidir (i com em va costar!) quina seria la següent passa del meu camí... què havia d'estudiar... i vaig poder continuar tirant endavant i fent créixer aquesta admiració-fascinació-obsessió...

- I per què Ell i no algú altre?, diuen molts... que es pot explicar fàcilment el per què dels sentiments?, dic jo...

Més enllà de tot i de res, uns quants anys d'estudi, diaris, recerca, lectures... em porten a la primera petita gran culminació... Els projectes comencen, creixen... alguns ja han gaudit del seu gran moment... El meu arxiu comença a omplir-se...

divendres, 29 de gener de 2010

Hayakawa i els Shunga al Picasso

Monta Hayakawa és un gran expert dins l'estudi dels Ukiyo-e shunga, una tipologia d'estampa japonesa, de pintures i gravats en fusta, que es caracteritza per la seva temàtica eròtica, amb escenes específiques de caire sexual. Hayakawa està realment emocionat per poder fer una conferència sobre el tema al museu Picasso, pintor que des de ben petit va admirar. Al japó és difícil trobar experts en el tema, no podent-ne parlar amb tranquil·litat per tractar-se d'un tema un punt prohibit... però Hayakawa ha viatjat a Barcelona i l'auditori del Museu Picasso és ple per tal d'escoltar la seva xerrada.
Picasso va tenir una important col·lecció de Shunga i és el moment ara de fer aquesta revisió.

dissabte, 23 de gener de 2010

dimecres, 20 de gener de 2010

Benvinguts a la casa de René i Georgette Magritte

Els interessos de cadascú són diferents. 4 personatges que dubto que s'haguessin plantejat mai fer un viatge junts aterren a Brussel·les una nit freda de gener. Cadascú d'ells viatja per motius diferents. Reconec, però, que sóc jo qui els va enredar... tot i que no va costar ni una miqueta aconseguir que m'acompanyessin. Quatre personalitats diferents i prou xocants, amigues malgrat tot. Els interessos de cadascú, doncs, són diversos i és per això que en un moment concret del viatge quedo sola per emprendre una de les parades claus del mateix. Anar a la Casa on Magritte va viure durant 24 anys.

La casa no està al centre de Brussel·les, així que un cop tornats a l'Estació Central, ens acomiadem durant unes breus hores. Ells marxen cap al Musée de la Bande Dessinée. Jo agafo el metro per primer cop. Coneixent el metro de Barcelona confio en entendre'm fàcilment. I comença així el meu moment en solitari. La segona part del gran objectiu d'aquest viatge.

Metro fins a Beekkant i canvi fins a Bélgica. Fora ja de la zona més turística ens trobem a Jette. Sortida del metro acompanyada de fred i pluja, aquell plugim insistent que em recorda sempre al nord: la sensació que pràcticament no plou però sentir que de cop el gorro, la bufanda, l'abric, el bolso, les sabates... estan realment xops. Mapa en mà començo a travessar carrers buscant el nom correcte i m'endinso en el que sembla una gran avinguda centrada pel pas d'un tramvia que ara se'm fa invisible. Un carrer rera l'altre fins a trobar Leopold I i girar a la dreta. Segon cartell que m'indica la direcció correcta.


Dues cruïlles més endavant i cap a l'esquerra. Un nou panell. Però de cop apareix un carrer ple de cases de les pròpies de la zona. Res que indiqui la presència d'un museu on els turistes fan cua. Fa fred, plou, i estem a una zona residencial on gairebé no em creuo amb ningú pel carrer. Els puc comptar amb els dits de la mà. De cop, al terra, una silueta del mestre ens parla.


Estem a la rue Esseghemstraat 135.

És una casa com les altres. La porta resta tancada i a la dreta hi ha un petit i discret timbre amb el nom de qui podem trobar a l'altra banda. "MAGRITTE". Uns segons com d'indecisió, com per allargar el plaer d'intuir el punt màgic que estem a punt de viure, fins que finalment el meu dit prem el petit botonet blanc. Unes passes em diuen que algú s'acosta baixant unes escales. La porta s'obra tímidament fins a poder entreveure un noi vestit de negre que em saluda seriosa, misteriosament. "Benvinguda a la Casa de René Magritte, on el pintor va viure al llarg de 24 anys", diu amb un elegant francès mentre mou de manera tímida la boca sota un perfilat bigoti bohemi. Em convida a entrar amb respecte, una lleu reverència, i posant-me com unes sabatilles que protegiran el terra de les meves soles mullades, m'endinso per fi a la casa de Magritte.
Només li hagués faltat oferir-me un café i hagués cregut que es tractava d'un dels descendents de l'artista que em convida a conèixer la història del seu besavi... però el matrimoni Magritte no va tenir fills. Van tenir gossos. Diuen que 6 en total. Un rera l'altre, no tots a la vegada. Tots de la mateixa raça... diuen que els van batejar amb el mateix nom, tot i que m'han arribat dos: Loulou i Jacques.
Hi ha molts tipus de casa-museu. Potser aquesta, en gran part, remarca més el caràcter de museu que el de casa... no per la rebuda, sinó per la disposició de l'espai. Després de preguntar-me en anglès i francès el meu casual amfitrió em cedeix dues pàgines plastificades amb informació en anglès que m'ajudaran a recòrrer el primer i segon pis de la casa. Un recorregut on en trobo amb tot de vitrines que contenen objectes, escrits, fotografies, dibuixos, del pintor i del seu entorn. Em sembla fascinant (sí, fascinant) sentir l'essència del mestre a partir de totes aquestes peces. Les vitrines, amb tot, ens parlen d'una exposició molt museística, convencional, on l'objecte sagrat no respira el mateix espai que el fidel que l'admira, sinó que queda com sobre del gran altar.
Unes nou habitacions més tard torno al punt inicial on m'han convidat a deixar l'abric, bufanda i gorro, i on l'amfitrió em diu que iniciarà una petita visita pel pis inferior, on es troba l'apartament pròpiament dit. Ens acompanya un matrimoni francòfon que s'adapta a l'anglès per mi. (En cap moment he dit que preferís l'anglès al francès, però Ell ha decidit per mi. Bona elecció, però, veient el resultat de la meva estada a casa dels Magritte.) Baixem al pis inferior i la visita s'inicia al menjador de la casa. De nou queda reforçada la idea del tipus de museu on el visitant no pot accedir al gran altar, quedant separada cada estança per un vidre que ens fa desitjar entrar a l'espai prohibit. Un piano em recorda la música que mai he sentit tocar per Georgette, lliscant les seves mans per peces blanques i negres, al costat de la finestra que inspiraria l'artista en alguna de les seves obres. El blau de la paret parla d'una modernitat allunyada del paper pintat que hi hauria a les cases de la década dels 30 i els 40. Un blau que crea i recrea en els seus cels ennuvolats. Al dormitori, sobre el llit una representació del tot realista d'un dels peluts companys de viatge del matrimoni envoltat d'alguns dels mobles que havia dissenyat el propi pintor. Més enllà la sala que li servia de taller, on va realitzar gran part de les seves obres des del 1930 al 1954. A Magritte no li agradava sortir a pintar a plein air. Sembla que alguns dels encàrrecs que fa per temes més aviat econòmics els fa a un altre espai... Vol separar una realitat de l'altra. Al fons la cuina i el bany. A l'esquerra una porta condueix al jardí... Només obrim la porta, encara plou.
El tímid amfitrió de negre em torna la meva roba d'abric que "està tota mullada". Compro el catàleg del museu (necessito el tresor per endur-me una mica de la textura de l'espai) i abraçada al llibre i deixant només al descobert els meus ulls, surto d'Esseghemstraat 135. Plou. Plou més intensament que abans i tinc prop de vint minuts abans d'arribar al metro. No puc evitar, però, abans de marxar, fotografiar la façana de la casa.

dijous, 14 de gener de 2010

La total asimilación de la imperfección humana (II: el per què de tot plegat)

Una imagen vale más que mil palabras...? Creo que me resultó más fácil expresarme a través de los dibujos... espero que la explicación no decepcione demasiado... Es la mía, pero me ha encantado recibir en forma de post o de manera más privada algunas visiones distintas que creo que han acabado por enriquecer un pequeño proyecto al que le tomé cariño. Como no, se aceptan críticas.


La total asimilación de la imperfección humana.
A lo largo del camino van apareciendo personas que llegan a marcarnos. Personas que en determinados momentos se convierten en alguien importante, en alguien a quien acabamos incluso idealizando, y el globo que lo representa va subiendo a niveles que parecen inalcanzables. Suben gracias a una mirada demasiado inocente en la mayoria de casos. Pero las personas, o las relaciones que mantenemos con ellas, cambian, se transforman y de repente tenemos otra mirada. Las relaciones, las personas, las palabras mantenidas, los hechos que nos unen, acaban decepcionándonos, acaban, simplemente, llenándonos de realidad. Es el momento en que debemos dejar de idealizar. Los globos, por tanto, representan cada una de estas relaciones personales que llegado el punto merecen un peso que los baje a un nivel más terranal. De manera, a veces, inesperada, algunas de estas relaciones deben desaparecer por haberse desgastado demasiado, por llegar a lo absurdo, por tantos y tantos motivos que todos podemos conocer... y el globo es pinchado, va desapareciendo aunque quedan los restos de lo que fue.

El acercamiento a la perfección "idealístico-imaginativa" escultórica.
Y qué fácil es poder idealizar, imaginar, personalidades inexistentes y perfectas ante imágenes escultóricas a quien podemos atribuir grandes cualidades, sin dejar de observar, disfrutando de la llamada experiencia estética. El arte com salida. El arte como vida.

dimarts, 12 de gener de 2010

El museo de la inocencia. L'objecte.

L'objecte no és simplement allò material, tangible, és quelcom més. L'objecte és també la seva essència, és el que l'envolta, el seu context, el que ha viscut, els llocs per on ha passat, les mans que l'han tocat.
El museo de la inocencia ens parla d'una història d'amor. Però també ens parla de l'esperit dels objectes. Ens parla de com els objectes que hem posseït en un moment o un altre guarden un bocinet de nosaltres, són el nostre reflex, expliquen la nostra història.
Pamuk narra l'obsessió malaltissa d'un amor que s'entreté a través del temps o a través dels moments i dels objectes. El consol d'abraçar objectes que amaguen instants desitjats. Kemal decideix explicar la seva trista felicitat a tot aquell qui estigui disposat a observar-la, a visitar-la, a llegir-la.
Una casa no són les quatre parets que ens resguarden. Una casa viu amb nosaltres, experimenta els nostres canvis, evoluciona al nostre costat. Ens mostra el que som i el que hem estat. Els mobles, els utensilis, els detalls ens defineixen, marquen el nostre pas. És impossible mirar-se d'aprop un mirall sense veure el que reflecteix; veure el que resta d'una cigarreta apagada sense imaginar l'acte de xafar la burilla contra el cendrer amb la seva elegància, el seu nerviosisme, la seva ràbia... Potser per això algunes cases-museus desprenen una mena de màgia al parlar-nos dels seus habitants, en alguns casos artistes amb les seves famílies, les seves manies, les seves obsessions, les seves pors...
En uns dies us parlaré d'una d'aquestes cases que ens parlen...

A vegades alguns llibres cauen a les nostres mans en un moment concret i no en un altre. Un mateix llibre ens pot marcar més o menys, impactar i amb tot això el podem viure de forma més intensa que mai depenent del moment que l'atzar, la casualitat, les energies, sí, les energies ens ha portat. parlen de nosaltres, dels nostres desitjos, del nostre present.
Cada vegada que algú llegeix un llibre, veu una pintura, observa un còmic, se'l fa seu. La història de l'obra no és única, no té perquè ser la que va inspirar o decidir al creador. La història d'una obra és tan àmplia i diversa com diverses són les persones que s'hi posen al seu davant.

diumenge, 10 de gener de 2010

*: Firmin