dilluns, 10 de setembre del 2012

Retazos de arte de Madrid II: entre Hopper, Kirchner, Rafael y Murillo.

Hay tradiciones (aunque sean pequeñamente individuales) que pueden marcar el ritmo de un viaje o de un fragmento de vida. Como especie de gincana salir a correr pasa, por ejemplo, por deber llegar hasta el puerto, tocar la barandilla que te lleva a caer al mar y girar más tarde dando la vuelta a la bandera de la ciudad. Sin mar, cuesta correr... aunque la luna sea la misma.

Madrid se entiende si se callejea por sus barrios, más allá de aquello turístico, adentrándose por lo desconocido y, a ser posible, con guia autóctono que ayuda a olvidar lo andado y lo que quede por andar. Madrid se vive al tomar cañas (con limón) con sus tapas variadas de acompañamiento obligado. Ese es el Madrid que entiendo y vivo.
Es también la ciudad que, visita obligada, me enseña en una jornada si puede ser bien comprimida, las exposiciones que iluminan la ciudad. Es así como, aunque no sea bien temprano y después del debido café que enciende el cuerpo (más por su aroma que por su cafeína) el tren nos lleva, como no puede ser de otra manera, hasta Puerta del Sol.
Thyssen y sus horarios para empezar la ruta museística. Hopper con sus paisajes, sus casas inspiradoramente cinematográficas (que lo hubieran preguntado a Hitchcock sino), sus mujeres en interiores, su luz y ausencia que vive en cada milímetro pictórico.



Saliendo de Paseo del Prado hacia Recoletos, cruzando la calle Alcalá y viendo la Puerta de lejo, segunda parada: Kirchner. La Fundación Mapfre es una opción para no olvidar en estas escapadas y que se empieza a convertir en visita obligada en los últimos viajes a Madrid. Las obras de Kirchner hacen recordar lo esplendoroso de aquel mundo de vanguardia. El expresionismo alemán en sus mejores momentos, el citar a los que nos precedieron... Y es que se hace realmente imposible ver esos lienzos sin pensar en Matisse y compañía. Ver a la niña con el vestido a rayas verde y negro y su gato me hace sonreir.

Predominio pictórico, como no, en este viaje, pues la tercera y última parada nos lleva al Prado con Rafael, el último, claro. 37 años. Podemos llegar a recibir una cantidad indomable de información. De toda ella recordaremos algunas sensaciones y ciertos datos, la mayoría de los cuáles suelen ser los más anecdóticos. Rafael murió a los 37 años. Ni más ni menos. Ni un día más, ni un día menos. Murió el día que cumplía los 37. La exposición se dedica a los últimos siete añosde su vida, a la reflexión entorno al tema del taller, tema que me persigue e inquieta en los últimos tiempos. El gran maestro que dirige, corrige, retoca... Los discípulos, seguidores, colaboradores... los límites se difuminan. Giulio Romano i Gianfrancesco Penni son los pintores que siguen los pasos de Rafael dentro del taller en vida del de Urbino y fuera a su muerte. Obras realizadas en exclusividad por los dos últimos ayudan a matizar y suponer límites en las colaboraciones de las obras de Rafael.
Paseo por Murillo y sus trabajos sevillanos muy cerca del religioso Neve.
Antes demarchar no puedo más que aprovechar una última hora y media paseando de manera más aleatoria que guiada por la permanente empeando, como no, por mi XIX. Dosis de Greco, Velázquez, Goya y Rubens se hacen indispensables, dejándome atrapar por la Otra Gioconda que dicho sea... me sorprende volviéndome a recordar el misterioso mundo del taller conflictivo en el entorno de los grandes maestros...

dissabte, 18 d’agost del 2012

Com pot ser la feina d’investigador en ple mes d’agost

Tinc un despatx “improvisat” que fa olor de citronella i gust de Café amb llet. Té un caballet que funciona tant de faristol com d’ell mateix. Les enciclopèdies poden ser peanya o poden ésser consultades. Bolígrafs, llapis i retoladors de colors apareixen a vegades on menys t’ho esperes, a vegades dins un petit pot. Té llum natural i té esperit invasor. Té caràcter efímer però fa dies que aguanta davant els ulls sorpresos. Té una companya quadrúpeda que de tant en tant respira silenci aquós i tot sovint té gana. Llibretes, fotografies, papers plens de guixots s’amunteguen sobre taula i cadires desesperades.

divendres, 25 de maig del 2012

Hemingway avui

A vegades em pregunto com escriuria Hemingway si hagués viscut avui, entre mòbils, entre tanta tecnologia.
Em pregunto sobre què escriuria, com viuria els seus amors,... Si també s'hagués suicidat, o si no hagués trigat tants anys a fer-ho.
Em pregunto si també pescaria, si li agradarien els toros i anar de safari. Si els seus possibles hobbies nous imaginats l'haurien convertit en algú altre.
Em pregunto quina imatge tindria d'Ell mateix si hagués existit el seu Jo del passat i el pogués veure des del seu nou present.

Encara no sé per què m'agrada llegir Hemingway. No sé si és per la seva capacitat de parlar de les quotidianitats petites. Si és perquè en algun moment el seu personatge em va captivar, atrapar. Si va ser per culpa de sentir el deure de llegir un dels grans "clàssics"... Potser és per tot plegat.

dimarts, 31 de gener del 2012

Escultura Pública. De l’abandó al Museu. Del carrer a la indiferència.

La meva pàtria és l’escultura.
Hi ha molts tipus de patriotes. Tu ets patriota de l’escultura.” No contradius a algú que en sap tant. Especialment no el contradius quan t’agrada allò que diu de tu.

Per allà on camino, per allà on explico, defenso l’escultura. Un cop em van fer creure que el meu camí havia de ser aquest. Un cop vaig voler creure que era el meu camí... Així que vaig començar a caminar-lo.

L’escultura és l’art que ens envolta de manera més clara, del que som més inconscients. Les nostres ciutats són plenes d’escultures que no sabem ni que existeixen, que formen part d'elles com a mobles urbans que no veiem quan passem pel costat. Algunes, de tant en tant, s’acaben guanyant el favor i l’admiració d’uns quants... Però aquesta no és la sort de totes les escultures.

Hi ha casos en què algunes escultures, amb el pas dels anys, s’han vist substituïdes per còpies, preservant així les originals a museus o col·leccions. És el cas del Desconsol de Josep Llimona (a les Reserves del MNAC) o de la Deesa de Josep Clarà (a l’Ajuntament de Barcelona).

Hi ha casos curiosos en què algunes escultures, per la seva naturalesa fràgil, constantment es veuen en perill, i sovint acaben sent “renovades”. Feníxia, de Sílvia Gubern, és un cas ben clar d’aquest fet (http://w10.bcn.cat/APPS/gmocataleg_monum/CambiaIdiomaAc.do?idioma=ca&pagina=welcome). En els últims anys, els camins escultòrics han fet que gairebé cada dia passi pel seu costat, fent-me veure els canvis que ha anat patint. Fa poc més d’un mes, un dels matins que em disposava a acabar de pujar escales, vaig veure el seu darrer muntatge. No vaig poder evitar immortalitzar-ho.

Hi ha casos, però, molt diferents. A prop d’on visc, a Apropdelmar, hi ha una escultura pretenent fer bonic un petit jardinet que mor mig abandonat. En altres temps la recordo sencera, però no sé si la memòria em juga una mala passada. La recordo lligada a les meves primeres passes. Ara resta així davant la indiferència, ja intencionada, dels que l’envolten.

dimarts, 17 de gener del 2012

El (meu) Tao de l'investigador: Primeres Idees.

...O de com avançar una investigació.
1. Aprendre a Gestionar el Temps
2. Buscar l'Eficiència de cada moment
3. Aprendre a Gestionar la Informació
4. Aprendre a Dominar els Recursos
5. Crear una Rutina de Treball
6. Aprendre a Organitzar/Planificar(-me)
7. Treballar cada Dia
8. Ser constant
9. Marcar Objectius
10. Gaudir Investigant, Sempre