diumenge, 26 de maig de 2019

Noruega era un adjectiu



Hi ha ciutats en les que després de passar uns dies, o unes hores, sents que hi podries viure. Idealitzes realitats i escenes de quotidianitat. Potser, un cop entressis en la roda de la rutina es trencaria la bola perfectament rodona i perfectament de cristall. M’he enamorat d'unes quantes ciutats i m’he mig imaginat enmig de la seva gent. No m’hi he imaginat del tot... perquè tendeixo a idealitzar, i a vegades prefereixes que el somni sigui només una petita guspira. M’ha passat amb Londres, Anvers, Brussel·les. Oslo no és cap d’aquestes ciutats. No hi vindria a viure. Però Oslo ha estat l’única ciutat en què he viscut una experiència que es titllaria (dins el meu romanticisme evolucionat) d’idealitzada. Trobar una cafeteria amb música preciosa (Nina Simone, algo de Carole King mentre que espero que soni Ella perquè l’escena sigui perfecta del tot). Fora plou, però a qui li importa! Des d’aquí la pluja noruega acompanya el ritme de la música. Hi ha ambient a la cafeteria. Paraules noruegues o en altres idiomes incomprensibles per la meva ment. Soroll de cafetera. Em diuen: “és el país que més litres de cafè beu”; afegeixen: “és dels països amb pitjor qualitat cafè del món!”.
Sempre que veig una d’aquestes cafeteries imagino que seria l’espai perfecte per escriure, per passar l’estona guardant reflexions que no sé si algú que no fos jo voldria llegir. Potser no ho voldria tornar a llegir ni tan sols jo. Però mai ho he fet. Excepte avui. No sona Ella, però Amy Winehouse m’ha semblat una genial alternativa. 
És l’espai. És tenir el temps. És no corre amb la pressa que ens menja cada dia del món a la realitat diària. He fet una ullada a la setmana següent, quan cregui que l’aventura noruega ha està un breu miratge i ja he enyorat aquest racó. 
He caminat hores a munt i avall sola, descobrint racons. He caminat carrers, museus, parcs i muntanyes noruegues. He conegut gent noruega que viu a altres parts del món. He conegut gent de moltes parts del món. Alguns viuen on van néixer. Altres comencen a oblidar d’on són, perquè són d’arreu. M’he trobat amb una persona llibre que m’ha recitat de memòria 18 pàgines d’un llibre de Melville que ara voldria llegir sencer jo sola. He deixat de preocupar-me per la pluja, per la vida i el temps. El del rellotge i el del cel. Però només són uns dies de vida noruega. 

diumenge, 31 de març de 2019

Carcasses estúpides


La carcassa d'una escultura acaba essent ella mateixa. Acaba essent la seva essència. L'escultor qui traspassi la mateixa matèria i transmeti una mena d'ànima amagada esdevé mestre.


La carcassa humana és estúpida. És estúpida sense ser culpable. La ment rellisca, no s'adona d'un petit detall i el cos rodola escales avall. L'ànima esporugueix, la gola crida, la boca s'obre, i la veu afónica mira de treure cap a fora paraules coherents dins la desesperació de l'indefinit. La carcassa es dol, es queixa. Surten cap a fora blaus, sangtraïts que es transformen en colors preciosos al llarg dels dies. De blau incipient grisós a blau negrós intens. Evolució cap als magentes i lisosos apagats. A vegades grocs també es volen fer presents i participar de la festa cromàtica que els guanya l'altre primari celestial. Els primers mil·límetres de pell s'inflen, criden, abonyegats es fan present. A vegades ploren en vermell. Aquesta vegada, l'estúpida carcassa perfecta ha esmorteït els cops i ha salvat ossos inconscients de la caiguda. Potser no és tan estúpida al capdavall. Però només ens mirem les carcasses. Mirem allà on queden les cicatrius que ens converteixen en pirates quan volem jugar a fer oblidar que hi són. Però els ulls aliens les delaten. Maleïdes carcasses. O maleïts ulls acusadors, incapaços de veure més enllà.

A vegades les carcasses, les superfícies, mostren dolors interns. Busquem perquès mèdics a erupcions, mals que surten cap a fora. Bisturí en mà, ens obren ferides, ens rebenten parcel·les del cos i ens diuen que amb el temps tot es posarà a lloc. La carn, la pell, la carcassa. Mirem de treure de dins patiments acumulats que ni tan sols sabem que tenim, però en no saber com fer-ho, el cos els mostra.

Alguns afortunats ho transformen en bellesa, en art. L'art també serveix per això. Crees de manera més efímera o permanent i deixes un trosset de tu. I la carcassa no pesa tant, i el que hi ha dins potser tampoc. El dolor es transforma en pintura, en dibuix, en escultura, en música, com qui plora per deixar escapar el mal.


La pintura de Mela Muter sembla feta de cicatrius. L'expressivitat de les seves pinzellades, la rugositat en les textures trobades, semblen treure en forma de taca tot el que li devia passar per dins. Viatges, morts, amors, pèrdues... marcarien els seus gestos i els seus llenços. Fins i tot, qui sap, si els moments d'esperança es degueren mostrar rascats, un punt torturats. Davant la seva obra no puc evitar acostar-me fins a veure les marques de la pintura mal posada. Sento una veu que repeteix, dia rere dia, els dolors que va viure (o la van fer morir a trossos per dins) al llarg, especialment, dels anys 20. Amants, amics, pare, fill. Tots van anar partint i van anar trencant-la amb la seva absència. I em sembla veure que la seva pintura és 100% feta de cicatrius.


Les carreteres es creuen les cicatrius de la natura, no sabent que ho són els penya-segats, amb la seva bellesa eterna que ens du a l'abisme.