dissabte, 28 d’abril de 2018

Caducitat i inspiracions (i una ració de melanzane)

Els qui ens dediquem a la cultura, em dius, no deixem mai de treballar. Els qui vivim de la cultura dediquem tot el nostre temps a ella. Potser parem un moment per sortir a córrer una mica, uns estiraments, fer el saltimbanco. Potser parem un moment per fer un cafè amb la família. Però la resta és tot cultura.

M’adono del fet. El cor se m’accelera. M’enamoro d’idees que comporten art i cultura. Programo sortides que ens duen a veure exposicions i a caminar ciutats plenes d’història. Respiro els carrers que trepitjo. Investigo les paraules que llegeixo. Paraules regalades. Paraules narrades. Lectures que em desperten. Em deixo inspirar per camins i racons. Per persones i cançons. Obro bé els ulls per impregnar-me dels detalls. M’enamoro de converses acompanyades de vi blanc que parlen de ciutats, de museus, d’escultura, de vides quasi desconegudes. M’enamoro de converses no pronunciades, de viatges no viscuts i de ciutats no habitades. Anoto idees que ballen desordenades. Les converteixo en més caòtiques que quan volaven per la ment. Idees encallades que esperen el seu dia. Idees que esperen ser projectes que no caduquin abans de néixer.


Obro la nevera i reviso què queda. Mitja llimona que s’asseca. Un parell d’ous a qui els queda un parell de dies. Unes xocolatines que van quedar arraconades en un temps de massa calor i que, amb el paper humitejat, descobreixo caducades. Fins la dolçor pot sortir mal parada.

Rebo mails amb canvis horaris per avui mateix. Entro una hora més tard del que tocava. Una hora per fer gestions de les que mai tinc temps de fer. Contesto mails. Regiro la cartera per fotocopiar carnets. De cop veig que duc un carnet caducat. Queden 3 mesos per tal que em caduqui un altre. Caduquen els carnets i les xocolatines. Un burofax recorda que també caduquen els contractes de lloguer.
La vida et remou o són els altres que fan que tot trontolli. A vegades has de provocar el canvi. Moure fitxa. Moure peça. A vegades les provocacions són externes i et trenquen la calma i la rutina es remou. Però potser cal que passi, cal sortir del cercle. Malabarisme. Sóc malabarista. Kamikaze i equilibrista. Funambulista amb xarxa. I es caduquen els carnets i els contractes de lloguer i els ous i les xocolatines i les relacions.
Cremem etapes. Renaixem, com l’au fènix. I ens inspirem per artistes i per amigues i per converses de cafè o de vi blanc.


Em preguntes si he escrit més. He escrit alguna cosa, responc. Les nostres converses hi són presents tot i que no ho saps. No m’has llegit. Encara no m’has llegit i em pregunto què en pensaràs. Són les nou del matí i ja porto dos cafès a sobre. Tot i que tinc la sensació que tot just podrien ser les sis de la tarda o les deu de la nit.


Per sort, a la nevera sempre queda una mica de formatge, de tomàquets, de cervesa i de mermelada. Avui, a més, queden alberginies i pebrots.

divendres, 20 d’abril de 2018

Moviment i literatura (o un cop cada eternitat)

Barrejo l'art i la vida com qui barreja la llet amb el cafè. A moments no distingeixo l'un de l'altre. Trobo art en petits trossets de la vida. Sento la vida entre pinzellades, pedres i notes musicals.

Cafè de migdia, d'aquells que ens agradaria fer un cop cada poc però que els trencaclosques vitals fan que siguin un cop cada eternitat. Parlem de l'art de crear sobre la vida. Parlem de moviment i de literatura. 

Fa uns dies l'escriptor-tímid-polític em deia que pel fet d'escriure quelcom -hagi passat o no-, màgicament es converteix en literatura. Un cop posat en paper o pantalla, ja no importa si en algun moment va succeir a l'altra banda. Fem assaig però creem noves històries a partir de les viscudes. I ja no som nosaltres. Són personatges que curiosament ressonen a partir de les nostres vides. 
Dissabte, l'escriptor-tímid-polític em recordava la seva estada a Cèret l'estiu passat, mentre jo m'estava a la cambra ‘Nathalie’. Ens vam creuar. Vaig quedar-me mirant els músics de la plaça de davant el seu hotel mentre ell prenia un Perrier a la terrassa. Aquell mateix matí era jo qui prenia el Perrier mentre dibuixava la Catalana d'Hugué i ell creuava caminant davant meu. No el vaig veure perquè just estava concentrada fent les ombres de l'escultura. Ell no em va veure perquè just es va girar per mirar-la.

Escrivim sobre el que ens passa. Escrivim sobre el que imaginem que ens ha passat. Escrivim sobre els viatges que no hem fet i els amors que hem perdut. Escrivim sobre artistes que hem estudiat i amb qui hem imaginat converses.

Seiem davant un cafè. Sucre 'moreno'. Com cada vegada que ens trobem, un cop cada eternitat, ens mirem i dibuixem un somriure. Ens disposem a filar resums de l'art i la vida creada des de la darrera trobada. Parlem de moviment i de literatura. Decidim no deixar d'escriure. 

diumenge, 8 d’abril de 2018

Tal dia com avui


Sóc, a vegades, indecisa, excepte per les coses que de debò importen.
També sóc tortuga. Un dels meus lemes és que, tot i que ho faci lentament, assoleixo els objectius que em proposo. Carreres de fons. Perseverança.

Tal dia com avui del 1863 va néixer a Barcelona Josep Llimona.

Quan tenia uns 15 anys vaig veure en un llibre de l’escola una escultura que es convertiria en una mena d’obsessió. La vaig dibuixar diverses vegades. Vaig demanar els pares que em portessin a veure-la al Parc de la Ciutadella. Potser en aquell moment no sabia que era una còpia. Però m’hi van portar i vaig dibuixar-la en directe mentre el meu pare jugava a pilota amb el meu cosí petit. Devia ser tot just l’abril de fa uns 18 anys.

Sempre he estat prou indecisa. No sabia si fer lletres o ciències. Anava cap a les ciències fins que vaig veure que no. Sé que no em vaig equivocar. I aquella escultura va aparèixer en algun altre llibre. I no sabia ben bé cap a on anar, fins que em vaig adonar que la meva vida era l’art. Magritte i Llimona m’havien captivat entorn els 15 i van marcar el meu camí cap a història de l’art.
Però potser no calia anar tan enrera en la història.

Als 15 coneixia la primera obra de Llimona.
Als 19 feia el primer treball que li vaig dedicar a la universitat.
Als 26 vaig fer la meva primera conferència sobre l’artista.
Als 31 vaig comissariar l’exposició Llimona, amb catàleg inclòs.
Als 32 em doctorava amb una recerca dedicada a la seva vida, obra i a part del seu taller.

Avui, just avui, quan fa 155 anys del seu naixement (mal número en aquests temps que corren), m’han tornat a demanar que faci una conferència sobre ell i la seva obra (si s’assebentessin del que m’encanta fer això, no em voldrien ni pagar).

Avui, just avui, enmig d’una festa, algú s’ha adonat que em coneixia d’alguna cosa i finalment m’ha preguntat si era jo qui havia comissariat l’expo Llimona... i no us imagineu la il·lusió que em fa quan m’ho pregunten i puc contestar: sí, sóc jo.


M’agrada recordar que, finalment, és la tortuga qui guanya la cursa a la llebre.