Barrejo l'art i la vida com qui barreja la llet amb el cafè. A moments no distingeixo l'un de l'altre. Trobo art en petits trossets de la vida. Sento la vida entre pinzellades, pedres i notes musicals.
Cafè de migdia, d'aquells que ens agradaria fer un cop cada poc però que els trencaclosques vitals fan que siguin un cop cada eternitat. Parlem de l'art de crear sobre la vida. Parlem de moviment i de literatura.
Fa uns dies l'escriptor-tímid-polític em deia que pel fet d'escriure quelcom -hagi passat o no-, màgicament es converteix en literatura. Un cop posat en paper o pantalla, ja no importa si en algun moment va succeir a l'altra banda. Fem assaig però creem noves històries a partir de les viscudes. I ja no som nosaltres. Són personatges que curiosament ressonen a partir de les nostres vides.
Dissabte, l'escriptor-tímid-polític em recordava la seva estada a Cèret l'estiu passat, mentre jo m'estava a la cambra ‘Nathalie’. Ens vam creuar. Vaig quedar-me mirant els músics de la plaça de davant el seu hotel mentre ell prenia un Perrier a la terrassa. Aquell mateix matí era jo qui prenia el Perrier mentre dibuixava la Catalana d'Hugué i ell creuava caminant davant meu. No el vaig veure perquè just estava concentrada fent les ombres de l'escultura. Ell no em va veure perquè just es va girar per mirar-la.
Escrivim sobre el que ens passa. Escrivim sobre el que imaginem que ens ha passat. Escrivim sobre els viatges que no hem fet i els amors que hem perdut. Escrivim sobre artistes que hem estudiat i amb qui hem imaginat converses.
Seiem davant un cafè. Sucre 'moreno'. Com cada vegada que ens trobem, un cop cada eternitat, ens mirem i dibuixem un somriure. Ens disposem a filar resums de l'art i la vida creada des de la darrera trobada. Parlem de moviment i de literatura. Decidim no deixar d'escriure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada