Hi ha ciutats en les que després de passar uns dies, o unes hores, sents que hi podries viure. Idealitzes realitats i escenes de quotidianitat. Potser, un cop entressis en la roda de la rutina es trencaria la bola perfectament rodona i perfectament de cristall. M’he enamorat d'unes quantes ciutats i m’he mig imaginat enmig de la seva gent. No m’hi he imaginat del tot... perquè tendeixo a idealitzar, i a vegades prefereixes que el somni sigui només una petita guspira. M’ha passat amb Londres, Anvers, Brussel·les. Oslo no és cap d’aquestes ciutats. No hi vindria a viure. Però Oslo ha estat l’única ciutat en què he viscut una experiència que es titllaria (dins el meu romanticisme evolucionat) d’idealitzada. Trobar una cafeteria amb música preciosa (Nina Simone, algo de Carole King mentre que espero que soni Ella perquè l’escena sigui perfecta del tot). Fora plou, però a qui li importa! Des d’aquí la pluja noruega acompanya el ritme de la música. Hi ha ambient a la cafeteria. Paraules noruegues o en altres idiomes incomprensibles per la meva ment. Soroll de cafetera. Em diuen: “és el país que més litres de cafè beu”; afegeixen: “és dels països amb pitjor qualitat cafè del món!”.
Sempre que veig una d’aquestes cafeteries imagino que seria l’espai perfecte per escriure, per passar l’estona guardant reflexions que no sé si algú que no fos jo voldria llegir. Potser no ho voldria tornar a llegir ni tan sols jo. Però mai ho he fet. Excepte avui. No sona Ella, però Amy Winehouse m’ha semblat una genial alternativa.
És l’espai. És tenir el temps. És no corre amb la pressa que ens menja cada dia del món a la realitat diària. He fet una ullada a la setmana següent, quan cregui que l’aventura noruega ha està un breu miratge i ja he enyorat aquest racó.
He caminat hores a munt i avall sola, descobrint racons. He caminat carrers, museus, parcs i muntanyes noruegues. He conegut gent noruega que viu a altres parts del món. He conegut gent de moltes parts del món. Alguns viuen on van néixer. Altres comencen a oblidar d’on són, perquè són d’arreu. M’he trobat amb una persona llibre que m’ha recitat de memòria 18 pàgines d’un llibre de Melville que ara voldria llegir sencer jo sola. He deixat de preocupar-me per la pluja, per la vida i el temps. El del rellotge i el del cel. Però només són uns dies de vida noruega.
