diumenge, 13 de novembre de 2011

"Pianisme Il·lustrat", el nou espectacle d'Ismael Dueñas

A vegades necessitem enlairar-nos. A vegades necessitem arriscar-nos a volar. I, per difícil que sembli i que sigui, a vegades necessitem fer-ho en solitari.
El nou espectacle del músic Ismael Dueñas sembla parlar-nos d'això. I ho fa des de la intimitat però també des de l'atreviment.
Les cançons es van succeint entre quotidianitat, núvols, sensacions i reflexions.
Escenes, narracions, històries, instants que es desprenen de cada pinzellada musical, de cada gest del pianista.
Quan algú vol "explicar", busca les paraules que més s'apropen a ell, les més descriptives. Podem ser més o menys explícits, més o menys metafòrics. Podem ser sintètics o utilitzar floritures. La majoria ens intentem expressar amb paraules. Sovint ens és més fàcil fer-ho per escrit que improvitzar el discurs en veu alta. Però, de cop, impressiona trobar algú que pot explicar el que l'envolta, el que viu, el que sent, a partir de música.
Vivim en una societat on la música és molt present, sí. Però vivim massa acostumats a la música parlada, la música cantada, la música amb paraules. Necessitem, per fi, sentir. Necessitem sentir-nos arrossegats per la música. Ja sigui seguint la sensació d'estar corrent de bon matí, sentint les angoixes provocades per la societat que ens fa moure, trobant-nos davant d'obres d'art medieval, o viatjant suaument entre els núvols.

Si voleu escoltar històries, moments, sensacions... Fugiu per uns instants de les paraules... Sentiu com la música us omple... Sentiu-vos endur per un globus... Enlaireu-vos. Apropeu-vos al Pianisme Il·lustrat.

"Pianisme il·lustrat", Ismael Dueñas
12 de novembre 21h
NunArt Creacions Contemporànees
C/Sol 8, Barcelona
I si no us ho voleu tornar a perdre: www.ismaelduenas.com

dimecres, 9 de novembre de 2011

Josep Monserrat: Un escultor, un llibre.

Recordo el dia que un dels més grans experts en art que conec i admiro, darrera la taula del seu despatx, em comentava que sempre duia una llibreteta a sobre (Qui sap si, de tant en tant, encara llegeix les meves inexpertes paraules). Mai saps en quin moment hauràs d'apuntar vés a saber quina cosa, per tant, més val anar sempre ben preparat. Sempre intento anotar aquells fets, aquells moments, aquelles dades que em criden l'atenció, aquelles que mai sé si algun dia recuperaré. Aquestes anotacions a vegades desapareixen entre pàgines i pàgines, entre llibretes de diversos colors... I de cop apareixen de nou.

Obro una de les meves llibretes blaves, una de les que recull reflexions, idees, dades, apunts, resums... L'obro pràcticament cada dia. Tot i que no treballi en les meves investigacions, sovint l'acabo obrint en un moment o altre.. A vegades la deixo oberta durant jornades. Aquest cop, però, apareix un paper a part, mostrant una banda de text que feia mesos que no mirava. Hi diu alguna cosa sobre Josep Monserrat, sobre la seva besnéta, sobre Publicacions de l'Abadia de Montserrat i finalment apareix una data.
_______________

Fa poc més d'un any, fent una visita als soterranis del palauet, una dona se m'acosta i em confessa ser la besnéta de l'escultor Josep Monserrat. No és que sàpiga moltíssimes coses de l'escultor ja que, de fet, no hi ha molt escrit sobre ell. Conec les dades més bàsiques i en uns minuts em disposo a presentar al grup una de les seves obres: Al Mercat. Realista ple en época de modernisme, potser aquest va ser un dels motius pels quals la seva fama no arribaria a la d'altres escultors contemporanis. Un cop acabada la visita i acomiadada del grup, ens quedem una estona parlant amb la descendent de Monserrat. Confesso ara que m'hagués encantat haver allargat la conversa, potser intercanviar telèfons o mails... però tot va quedar en uns minuts a peu dret. Em va parlar de com havia estat treballant, viatjant, recollint totes les dades possibles, intentant localitzar les més aviat poques obres que havien restat, explicant una mica el perquè de tot plegat. Em va dir que tenia projecte de poder publicar un llibre. Malgrat l'art no fos la seva especialitat, tenia tot el que calia per poder-ho aconseguir: motivació, esforç, ganes...
De cop, al obrir la llibreta i trobar-me aquest paper, m’he llençat a la recerca de mes dades, d’una possible publicació. Ho trobo. Finalment ho va aconseguir, tot just fa uns mesos. Ha assolit el seu somni, després de tanta feina, i la imagino feliç, satisfeta. Per fi he localitzat una llibreria on poder-lo trobar. Necessito tenir aquest llibre.

Un parell de dies més tard, fent tot un joc de trencaclosques i horaris, em presento a la llibreria -especialitzada en temàtica religiosa- on poder comprar el llibre. Un cop a casa, fullejo el volum, espio les imatges, faig una primera lectura en diagonal d’algunes pàgines. Josep Monserrat per fi té el seu llibre. Les seves besnétes per fi han assolit el seu objectiu. I, mica en mica, la historiografia artística va omplint els grans forats que la defineixen. Mica en mica.

JORDÀ I OLIVES, Marta: Josep Monserrat i Portella. Un escultor del realisme. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, març de 2011.

diumenge, 30 d’octubre de 2011

Primers apunts sobre escultura (II part)

Avui parlo des de la ignorància de ser historiadora de l’art.

Fa uns mesos anunciava la meva incursió en el món escultòric. Tot va començar quan vaig conèixer personalment un escultor. Li vaig parlar de les meves inquietuds artístiques, aquelles que van més enllà del món teòric, i em va convidar a anar a un parell de classes de modelatge amb model. No vaig dubtar-ho massa i tot just fa un mes va començar la meva iniciació i aprenentatge al llenguatge escultòric. Després de les dues sessions de fang, el meu mestre em va recomanar centrar-me durant un temps en el dibuix i vaig seguir els seus consells, per alguna cosa he dit que és el meu mestre.

Les primeres classes poden resultar més dures: aprendre a prendre proporcions allargant el braç i tancant un ull, a fer el·lipsis, a fer trames per aconseguir el màxim nombre de tons...
Mentre em concentro sobre el cavallet, els companys fan altres feines: algú fa un bust d’un nen, un parell aprenen a fer relleus... Jo ho observo en la distància.

Fa anys que em dedico a l’escultura... vull dir a estudiar, catalogar, documentar, investigar a l’entorn de l’escultura. Ara, de cop, em trobo en un taller d’escultor, un de veritat, envoltada de les escultures que ha fet en els últims anys. Hi ha formats, materials diversos, hi ha dibuixos, relleus, escultures per tot arreu, sobre tamborets, taules, prestatgeries que pengen a diversos nivells de les parets. Mentre faig trames el mestre explica com es poden fer els relleus, com els feien els egipcis, com els feien en el món clàssic... Els ensenya alguns llibres que ha portat expressament per ells. Les trames em fan perdre algunes frases, algunes idees.. però en algun moment aixeco la mirada del meu bloc de dibuix –massa nou encara- i els observo un parell de metres més enllà.

Fem una pausa, la fantàstica hora del te. Les converses solen girar a l’entorn de l’art i entre d’altres coses, avui parlem de materials. Entre totes les escultures del taller tinc la meva preferida, i el seu color ens ha fet dubtar sobre el material amb què està feta. M’adono que no tinc ni idea de materials ni de res.
____________________________

Les classes van avançant. Les hores passen massa ràpid mentre gaudim. Observo de tant en tant els altres alumnes. Estic alerta. Veig el seu progrés amb curiositat. Una altra companya ha acabat la seva escultura en fang. Però de cop, parteixen l’escultura amb un tall ben net per tal de buidar-la. S’ha de buidar per poder-la coure i que no es trenqui, m’expliquen. Però quan veiem una escultura, no ens plantegem tota la feina que hi ha al darrera i, malgrat des de fa temps m’interesso pels processos creatius, m’adono que desconec moltíssims detalls rutinaris.

Mica en mica m’endinso en el món de l’escultura... però ara una mica més a prop del punt de vista de l’escultor.

diumenge, 23 d’octubre de 2011

*: Murakami



dilluns, 17 d’octubre de 2011

4233

Si escrius a Google “quilómetros hasta Malabo desde Barcelona” algunes de les cerques et responen: “Malabo y Barcelona están separados por 4233 kilómetros, estimando un tiempo aproximado de vuelo de 06:03 h (puede variar por la climatología o rutas aéreas)”.

Hi ha moltes maneres de plantejar-se tot. Cada qüestió pot ser vista des de punts molt diferents i, a vegades, aquestes diferències poden ser les que ens defineixen.

Art, Cultura i Viatge. Aquestes són les tres premisses que defineixen aquest espai. Avui parlo d’un Viatge que no protagonitzo, parlo d’una Cultura que m’és molt distant, parlo de l’Art de viure.

És difícil construir objectius, visualitzar-los i tenir-los prou clars com per lluitar per avançar fins a assolir-los. A vegades dubtem en aquesta creació per la por a l’equivocació, per la complexitat del mateix dubte, per la manca de seguretat en l’elecció. Per covardia. No són millors els que troben menys obstacles en la seva pròpia persona. Són millors els que, malgrat tot, s’atreveixen.

____________________

Fa uns dies vaig anar a sopar per primera vegada a un restaurant Senegalés. L’ambient era carregat com d’encens, ara em torna a la ment com un espai enfosquit, amb gust de gingebre. Els cambrers són senegalesos, música d’ambient d’aquella que fa que no deixis de moure alguna part del cos, ballant a ritme durant tota la vetllada (Satie diria que no és una correcta música moble... no passa gens desapercebuda!), la vaixella és del Marroc. Per molt que alguns diguin que no, també són africans!, riu el cambrer/cuiner. Tot plegat em fa pensar en aquests 4233 quilómetres aproximats que separen el meu món de Malabo. La vida allà se’m fa present a través d’unes paraules amigues que em sonen plenes d’una emotivitat i una veu que admiro i enyoro.

dilluns, 10 d’octubre de 2011

Artistes. En Present: Carles Arola





Estem massa avessats (i jo la primera) a parlar d'art en passat. Els camins, els entorns, de cop i volta ens porten a coincidir amb tot un seguits de persones que viuen (si poden...) del seu art. Són Artistes, en Present. Escultors, pintors, dibuixants, músics.

Recordo que fa anys passejava amb la família per Tarragona i de cop em va sorprendre una façana pintada amb la tècnica del trompe-l'oeil. Tots ens ho vam quedar mirant una bona estona fascinats pels detalls i l'efecte. Era la plaça dels Sedassos.

Han de passar uns quants anys abans que les energies, les casualitats, o les fades del destí (cadascú li diu a la seva manera), em portin a coincidir amb aquest nom: Carles Arola.


Fa uns dies ens dirigíem a Barcelona a fer encàrrecs (els que no som de Barcelona ciutat, de tant en tant prenem un matí per fer encàrrecs amunt i avall). De cop, passejant pel centre, em va venir a la ment una imatge que havia vist en algun lloc però que no havia gaudit en directe. No recordava el lloc exacte on havia de trobar-se... però la nostra inquietut ens va portar a pujar i baixar carrers, a entrar i sortir i a preguntar... Fins que vam trobar allò que cercàvem... I enmig del xiuxiueig de cambrers que es preparaven per l'hora del dinar, vam desaparèixer de la Barcelona que coneixíem per amagar-nos a gaudir d'una Barcelona que a vegades oblidem.


Carles Arola. Hotel Catalonia Albinoni, Portal de l'Àngel, Barcelona.

diumenge, 18 de setembre de 2011

*: Satie




dimarts, 6 de setembre de 2011

López, Rusiñol, Pla, Thyssen: confluències

A vegades els historiadors de l’art, els investigadors, fan vacances. Platja, descans, riures, quilómetres resant al déu Sol. A vegades, però, busquen excuses per no oblidar el que són.



Els viatges solen anar acompanyats de llibres, és inevitable. 84, Charing Cross Road per anar a Londres, Sobre París i França, de Josep Pla, per anar al sud del país veí. A vegades els perquès no són tan clars.. Pla de nou i els seus Tres Artistes m’acompanyen a Madrid i, com no, començo per Rusiñol. Els lligams podrien no ser tan casuals: Rusiñol va morir a Aranjuez, pintant els seus reials jardins.


____________________________


Puerta de Sol. Carrera de San Jerónimo. Congrés dels Diputats. Font de Neptuno. Cantonada a l’esquerra. Cua per entrar al Thyssen. No són encara les 10’25 del matí i la cua per entrar al museu fa esperar més de 20 minuts. Per què? Antonio López. Al darrera unes dones semblen impacients. Elegantment vestides parlen sobre monyos, sobre fer tard, sobre una espera incompresa -hi ha gent que sembla que dugui a sobre uns privilegis inexistents que els fan superiors-. Sento que tinc tot el temps del món i gaudeixo del Sol en l’espera. El sistema del museu Thyssen per tal d’organitzar l’entrada a la temporal de manera ordenada fa que hagi d’esperar una hora per entrar, l’estona perfecta per visitar la segona planta de la permanent. Malgrat l'organització, avui el caos sembla imperar dins el museu i cal fer més cua per entrar a l’exposició. Vénen al cap preguntes mentre una treballadora assegura a una dona que el caos d’avui (en quant a gentada) ve a ser el mateix de cada dia. Per què té tant èxit Antonio López? Per què em sento com si fos un dilluns, a les vuit del matí, al metro, camí de la facultat, anys enrera? Per què no es pot avançar fins a veure el títol de l’obra que intueixes al davant? La majoria de públic és español, madrileny especialment. Antonio López és una exposició pel públic nacional, pel públic madrileny. La gent s’acumula davant les fantàstiques vistes de la Gran Via madrilenya. Realista de mena, Antonio López , fa que els espectadors rebusquin els detalls, descobrint cada un dels racons de la seva ciutat. Davant meu la gent senyala trossets de la seva ciutat que a mi em passen desapercebuts. Gaudeixo del ritme de la passejada obviant la resta de la gent. Madrid, arbres i cos humà. Diuen que aquests són els temes bàsics en la trajectòria d’Antonio López. M’apropo a la seva obra en un moment en què només coneixia part de la seva escultura.


_____________________________



Rusiñol. He llegit alguna de les seves obres de teatre. He vist la seva col·lecció de ferros. He llegit les seves Cartes des del Molino. He imaginat els seus viatges. He seguit les seves passes en la distància, més enllà de les terres catalanes. He observat i explicat a altres les seves pintures. He copiat els seus dibuixos. He passejat pels jardins pintats a Aranjuez. Amb tot, encara em queda molt per aprendre.

dijous, 11 d’agost de 2011

Investigar: la consciència de l'atzucac

Investigar pot voler dir moltes coses. Significa treure l'entrellat, desvetllar les incògnites, descobrir allò desconegut o oblidat. Trobar conclusions. Els mitjans per fer-ho poden ser diversos i , de fet, seran especialment diferents segons els àmbits d'actuació.
Fugint de laboratoris i calculadores, centrem-nos en l'àmbit que ens pertoca: l'àmbit històrico-artístic.
No us enganyeu si creieu que aquest tipus d'investigadors som únicament rates de biblioteca que passem eternitats mortes rere volums oblidats en algun racó fosc d'un magatzem de llibres. Bé, tampoc negarem la pila d'hores de consulta i lectura tant de manuals més o menys bàsics com d'obres que deuen veure la llum com a molt un cop cada cinc anys. No negaré, tampoc, la fascinació per l'estudi d'edicions antigues en què cada moviment de pàgina fa evident els anys que el llibre duu a sobre. No parlem ja de les hores a les hemeroteques entre diaris i revistes centenàries, algunes només consultables amb microfilms que ho envolten tot d'una mena d'aura més màgica i misteriosa... Bé, trencant una mica amb aquesta màgia... hem de dir que el microfilm s'ha substituït, d'una forma gairebé total en alguns casos, per la versió digitalitzada del document, perfectament consultables des de l'estudi de casa. Sí, els investigadors, també podem passar una quantitat impressionant d'hores davant la pantalla fent recerca, organitzant informació en bases de dades diverses, redactant hipòtesi i idees... malgrat alguns encara necessitem el bolígraf, el paper, els colors, anotant en infinitat de papers i llibretes el que sovint sembla un caos d'apunts sempre amb el seu intent de coherència.
Però els investigadors anem més enllà, perquè no podem basar-nos únicament en les fonts secundàries, en allò que han dit els altres. No ens podem basar tampoc només en fonts primàries d'època que expliquen una cosa o l'altra. La nostra inquietud ens fa viatgers i, llibreta en mà, ens dirigim d'una punta a l'altra, sempre que és factible, per viure la nostra recerca de la manera més propera possible.
Els investigadors, a més, tenim un punt de periodistes. Trucades, preguntes, trobades, entrevistes amb aquells que poden saber, els sabis dels temes, els descendents d'un artista, els testimonis de fets o èpoques que estudiem.
És així com, si bé no caldrà que ens enfrontem als perills d'un temple maleït, ens movem amunt i avall, llegim, preguntem, escoltem, anotem...
Els investigadors, malgrat podem ser més o menys ansiosos, hem d'estar carregats de paciència ja que sovint una recerca pot allargar-se durant anys, pot portar a resultats infructuosos, pot dur-nos a camins erronis... Però cada atzucac trobat no ha de resultar una frustació, sinó un camí a descartar per poder-se dirigir de forma potser més segura a un possible encert, no sempre confirmat.

dimecres, 27 de juliol de 2011

Ambicions

Al meu voltant hi ha tot un seguit de persones amb ambicions artístiques i que no tenen prou amb un sol llenguatge i no dubten en investigar. Alguns ho fan de manera més conscient que d'altres. Performers escultors que escriuen la seva vida dibuixant. Investigadors que pinten i creen. Compositors performàtics. Escultors que llatinegen. Ballarines arquitectòniques. Actors guitarristes.
Els artistes (considerats o no com a tals) experimenten entre els móns de les inquietuds. Alguns pateixen la por a la incomprensió davant el volgut canvi sobtat. Altres desafien els entorns amb la seva força creativa. A vegades intento ser la dosi d'empenta. L'experimentació comporta la creació i la possibilitat d'avançar dins el món de l'ambició artística. Els observo, els llegeixo, els escolto. Tots ells regalen trossets d'art, de coneixement que Tastaolletes sempre està a punt per rebre, per créixer. I és que Tastaolletes, mestre de res, es mou entre projectes que volen, que sovint ni tan sols neixen, però que hi són... es mou també per ambició artística.
Un nou objectiu pels propers mesos dins un dels camps menys experimentat: l'escultura.

Alguns d'aquests artistes que senten la necessitat d'experimentar llenguatges dubten, són ansiosos, mediten, s'arrisquen, pateixen... però tots, en un moment o altre, es mouen.

dimarts, 12 de juliol de 2011

Investigar: Preàmbuls

"Vull ser investigadora", dius. Et miren amb incredulitat. "Investigadora privada?" És fàcil fer la broma.
Dins el món humanístic, -i ja posats, directament, dins la història de l'art- el món de la investigació pot arribar a ser realment fascinant... però els ulls externs ho solen mirar de forma estranya.

Un cop algú em va dir davant el meu buit existencial... "has de buscar la paraula que et defineixi, aquella paraula que vulguis que et defineixi". Vaig caminar una estona en silenci dins el mar de dubtes que em sol caracteritzar i, algun carrer més enllà, vaig respondre: "Investigadora".

És cert, els historiadors de l'art no salvem vides, no som metges, no treballem la terra que ens ha d'alimentar per sobreviure. Però, si més no, pretenem alimentar l'esperit. (Podria ser una manera de dir-ho?) L'home no necessita l'art per sobreviure, però sí per viure.

Justificacions a part del perquè de tot plegat, en un moment concret vaig decidir que volia fer això, que volia investigar. Potser ja corria dins meu des de ben petita, quan quedava fascinada per les pel·lícules d'Indiana Jones, quan l'escola va portar-nos al museu de la ciutat on es conserven algunes de les millors restes arqueològiques de la zona.... qui sap realment quan va començar.

dijous, 9 de juny de 2011

Inauguracions

Hi ha inauguracions i inauguracions. Posem-nos en situació.

Tastaolletes no para quieta. Els mesos de maig i juny semblen omplir-se d'esdeveniments culturals de forma especial. O és casualitat? En tot cas, els fets se suceeixen de forma quasi precipitada i Tastaolletes mou les peces del puzzle per poder ser a tot arreu possible... museus, concerts, teatre, inauguracions d'exposicions...

8 de juny de 2011. 20'00. MEAM. Barcelona.
S'inaugura el Museu Europeu d'Art Modern. Únic a la ciutat per dedicar-se en exclusivitat a l'art figuratiu, mostrarà durant el primer any tot un seguit de peces d'artistes actuals. Després d'aquesta exposició, que sembla que mirarà de moure's per altres ciutats europees, hi ha la idea d'exposar part de la fantàstica col·lecció de segle XIX-XX que pertany a la Fundació de les Arts i els Artistes, grup que, de fet, està darrera de la creació del MEAM. Tot plegat és encapçalat per l'arquitecte i especialista en art J. M. Infiesta, qui ha promogut des de fa dècades l'estudi i les publicacions especialitzades en l'art de l'època esmentada. La inauguració és un èxit. La gent fa cua per entrar, fa cua per pujar les escales, fa cua per agafar l'ascensor, fins i tot fa cua per un bon plat de pernil!!! Caminant per les sales et creues amb col·leccionistes, especialistes, pintors, escultors, alta burgesia, elegància... Fins i tot et creues amb algú que s'ha colat, sense saber què passa exactament, però que de cop s'ha trobat amb una copa de cava a la mà i amb un somriure per aconseguir haver entrat a un edifici que perseguia des de feia anys. Està tot desconcertat. Content de veure una cara coneguda, escolta el què li dius, i li expliques per què hi ha tanta gent al seu voltant. Surts amb la sensació de ser petita i de ser conscient que et queda un llarg camí per recòrrer on les oportunitats s'han d'anar rascant, agafant al vol, descobrint... Tot i la petitesa, és una sensació agradable, de ser algú que ha de créixer.

9 de juny de 2011. 20'00. Dit i Fet, "48 hores a París". Teià.
S'inaugura l'exposició fotogràfica de la meva amiga C (http://vistxcris.blogspot.com/). La C i jo ens veiem un cop l'any... potser un cop cada 2 anys. Però cada cop que ens veiem és increïble. La seva exposició és plena de passió, de ganes, d'energia. No es fa a un palau gòtic de la Barcelona medieval. No hi ha hagut una inversió econòmica pròpia dels grans museus. No es paga entrada i pots prendre una birra mentre viatges pel París de sempre vist amb uns ulls diferents. Vist pels seus ulls. És la seva primera exposició i un grupet de gent hem pogut gaudir i ser presents, amb la família, d'un dels moments especials de la vida artístico-amateur-professional de la C. Surts amb la sensació de ser especial, de ser estimada, d'estar plena d'energia i de ser capaç de caminar en la recerca de noves oportunitats.



dilluns, 25 d’abril de 2011

Retazos de arte de Madrid

Seguramente Madrid es la ciudad que más veces he visitado. Para mi es una ciudad iniciática. Mi primer viaje familiar cuando era niña. Mi primer viaje con los amigos. Mi primer viaje sola. Tengo la sensación que Madrid me prepara para el resto, como si fuera siempre mi punto de partida.

En este viaje me acompañan Dalí y Miró. No sé exactamente por qué. No tenía ninguna lectura importante en el momento de empezar el viaje y los secretos de Dalí y las respuestas de Miró son buena compañía hecha fragmento, a punto de ser recuperada en cualquier momento.

Más allá de callejear, de las charlas, de las cañas y los cafés (ya obligados en estos viajes), recupero algunos de los instantes que comparto en solitario con la ciudad. Cojo el metro temprano, en lunes por la mañana, con ganas de observar y de vivir en el entorno de la ciudad en su rutina diaria. Rostros silenciosos y con el sueño pegado en los ojos. Al rato las palabras de Miró se hacen presentes. En sus conversaciones con Georges Raillard, hablan del franquismo. Justo en los días que esperan el anuncio de la muerte del Caudillo, recuperan en sus charlas la Guerra Civil y su participación en el Pavellón de la República el 1937, en París, con el cartel Aidez l'Espagne. Un par de horas más tarde, después de la ya tradicional visita a la Cuesta de Moyano y de cruzar la Puerta del Ángel Caído, paseo por las salas del Museo Reina Sofia, y me encuentro ante el cartel... las palabras resuenan en la cabeza: "En la lucha actual, veo las fuerzas caducas del lado fascista,; y del otro lado, al pueblo, cuyos inmensos recursos creadores han de dar a España un impulso que asombrará al mundo.", firma Miró.







Fascinación, una vez más, ante el Guernica.

Un padre dice a su hija, Viene gente de "tol" mundo a ver este cuadro. Picasso pintó la tragedia del bombardeo.

La adolescente no hace demasiado caso a su padre. Tampoco a la pintura.




Dora Maar plasmó la evolución de la obra a través de sus fotografías. Es genial ser consciente del proceso creativo.

Ayer alguien terminaba un puzzle de la gran pintura. Al mismo tiempo un reportaje en televisión mostraba el momento del traslado de la pieza hasta su actual ubicación.

Todo está lleno de reminiscencias artísticas conectadas! Todos los viajes pueden tener sus dosis más o menos literales de arte.


______________________



Estampa Surrealista.



Paseando por las salas dedicadas al surrealismo unas mujeres hablan, chillan, sobre el hecho de planchar o no las cortinas. Se vacía una sala perfectamente cuadrada a excepción de una chica, justo en el centro, que escribe de pie. Tambien hay un vigilante sentado que parece haberse fundido con las pinturas colgadas en las paredes, casi inexistente. Observa cómo entran dos chicas que salen al instante sin mirar nada. Las palabras de las mujeres se desvanecen en la lejanía. La chica que escribe empieza a andar hacia la salida, sin dejar de escribir.

dimecres, 30 de març de 2011

*: Parker


dijous, 10 de març de 2011

El dia que Woody Allen se convirtió en guionista de mi vida (o Si Woody Allen fuera una mujer)

En mi universo personal, en mi universo burbuja, he instaurado una nueva tradición: los viernes son los días de Woody Allen. Y a no ser que venga Godzilla, que me secuestre un mimo o que caiga por unas escaleras (únicas tres posibles cosas que pueden acaecer un viernes tarde), no podrán localizarme ustedes en otro lugar que no sea frente una película de Woody Allen. (Quién sabe, quizás si deciden poner una de sus películas aparezca yo, de repente, a su lado... siempre que sea, por supuesto, viernes tarde).

No sé realmente cuando descubrí que Woody Allen se había convertido en guionista de mi vida... pero les juro que hay veces que parece el listillo demiurgo que juega con las energías que nos rodean... Pero no nos desviemos aún del tema, que aunque no pretendamos ser hoy críticos cinematográficos, quería hablar yo de Woody Allen, el antihéroe por excelencia. Enclenque, poco agraciado, despistado (bién, maticemos, hablo del personaje y no de la polémica persona).

El día que empecé a sospechar que Woody Allen empezaba a escribir para mi, hará algunos años, iba andando distraída, coqueta, quién sabe si en un momento de desarrollada cursilería, dialogando sonriente al lado de un chico que, seguramente, me debía traer loquita por aquel entonces. De repente, apareció frente a mi una rama de árbol que juro que dos segundos antes no estaba en el mismo lugar, golpeando mi frente.

El personaje Woody Allen es capaz de casi sufrir un ataque al salir a correr por Venecia, simplemente para impresionar a una mujer. Es el que rompe, sin saber cómo, la cámara con la que unos turistas han pedido ser fotografiados, al lado de la mujer a quien ya ha impresionado.
Woody Allen es aquel personajillo melodramático, serio en su comicidad, sabelotodo imprevisado, hipocondríaco definitivo.

Son otras las anécdotas que me demuestran que Woody Allen escribe, o escribió, el guión de parte de mi vida... teoría reforzada por la música que empieza a sonar, siempre de repente,... Jazz, clarinete por supuesto incluido, que va saliendo a mi paso cual banda sonora no casual.


Este viernes viene Godzilla. El momento Woody Allen deberá esperar.

dimecres, 9 de març de 2011

*: Barral


dijous, 10 de febrer de 2011

Viatge a París

Fa uns dies finalitzava el meu segon viatge a París. La ciutat de l'amor, la ciutat de la llum, la ciutat dels artistes.


Durant la segona meitat del segle XIX i la primera del XX, París va ser el centre mundial de l'Art. Potser per això és una de les ciutats que, des de sempre, més m'ha fascinat. Potser també s'hi sumen fets que naveguen en el meu subconscient i que no se'm fan presents...

Fa uns anys vaig emprendre el meu primer viatge a París que, a més, suposava ser també el primer de la maduresa, el primer lleu despertar. Vaig quedar fascinada. Fa uns dies hi tornava amb l’enyor dels seus carrers, carregada amb les ganes de passejar de nou pels camins que l’han feta coneguda arreu. No hauria de ser massa difícil resumir 3 dies de viatge, però les sensacions a vegades ens col·lapsen i ens costa saber per on començar.

.

“Ja que comencem l’any amb fred, parlem de fred per començar, i després ja ho veurem. És cosa sabuda que el clima ha estat sempre un tema de conversa molt gastat. Quan la gent es troba pel carrer, de visita, o al teatre o allí on sigui, sempre que duguin el pensament aturat, el recurs segur per sortir-se’n és comentar la calor que patim a l’estiu i la que no patim a l’hivern (...) i amb aquest senzill diàleg queda tothom tan satisfet. Per això jo, pobre mortal, (...) com que no sabia com començar, cosa que és molesta, i havent trobat el fred com a turment i recurs, al fred m’encomano perquè em deslliuri l’ànima de neguits, ja que tan neguitejat té el meu cos.”*

.

Quan marxava de París, tot just fa 4 anys, començava a ploure d’aquella manera lleugera però insistent que no demana paraigües però que cala tota la roba als deus minuts de ser-hi. Aquest cop sortim de l’aeroport amb una pluja que sembla ser la mateixa i que tot just desapareixerà al arribar a les portes de l’hotel. No tornarà a fer-se present en el que queda de viatge, i m’agrada pensar que la Ciutat ha volgut connectar així les meves dues visites.

____________________

París és Art. Art a cada racó. Art que es respira als seus carrers i que es concentra a mossegades, a grans mossegades als seus museus. Les ganes de mastegar art ens faran recórrer alguns dels museus de més renom internacional.



Orsay és la nostra primera parada. Al Musée d’Orsay es reuneixen algunes de les obres més emblemàtiques, conegudes, estudiades, brillants, especialment del segle XIX. Tot i que el museu es troba en reformes i no es pot veure en la seva totalitat, la seva col·lecció m’atrapa un cop més... -D’acord, els gustos de Tastaolletes poden ser massa difícils de dissimular- . Imagino salons, exposicions, impressions i revolucions. Maleeixo no recordar tot el que voldria, no saber tot el que crec que hauria. Assoleixo l’experiència estètica, la fascinació, potser una mica amortiguada, per no ser la primera vegada, però igualment intensa.



Degas. Rodin. Van Gogh. M’aturo davant un dels autoretrats més famosos de Van Gogh. “Tiene problemas, tiene caràcter. Tiene la cara como de nervioso, como la que pones tu cuando estás nervioso, cuando estás a punto de explotar.” Un matrimoni castellanoparlant em sorprèn amb la seva lectura de l’obra i em torna a fer conscient de les individualitats entre les multituds.

________________

Imagino aquells artistes catalans que es van sorprendre de les novetats del seu temps. Aquest viatge quedarà ple de la recerca de les seves passes. Alguns són presents a partir de les seves clares paraules. Altres es dilueixen, el seu pas per la ciutat queda difós... Però els perseguim. Recullo en aquestes línies aquest redescobriment dels viatgers de fa poc més de 100 anys... Un altre dia ja parlarem més del nostre present.

______________

Tot i que al llarg del viatge marquem alguns punts d’arribada, les nostres anades i vingudes queden definides per deixar-nos seduir per allò que trobem al nostre pas. Així descobrim edificis curiosos, jardins i sobretot esglésies silencioses i allunyades del gran boom turístic.




Les passes distretes ens duen a alguns racons clau del meu univers parisenc. Ens trobem amb el Musée Rodin i tot i no tenir-ho previst ens deixem arrossegar per l’artista... i entrem al seu jardí. És un dels grans museus. Un dia algú em va dir que hi havia pocs estudiosos d’escultura, que em necessitaven. De cop, vaig com signar un contracte amb mi mateixa... i vaig creure que l’escultura havia de ser el meu camí. Caic dins el pou Rodin... i no vull sortir-ne.



Algunes de les parades del nostre viatge són més o menys evidents. Les Invalides. Tour Eiffel. Nôtre-Dame. MontMartre. Sacre-Coeur. Louvre.George Pompidou.




A mesura que recorrem els carrers, les places, imaginem les passes que ens han precedit. Caminem les passes precedides. Viatgem a edificis plens d’ulls que busquen el sol. Naveguem entre llibres, columnes, torres, castells, muntanyes de llibres. I finalment anem a la recerca de la casa de l’Artista. En l’aventura lluitem contra corbes i rectes, contra porteres i timbres; saltem finestres que amaguen històries; cantem francès picant les portes... Les paraules ens resten... i resen així...




De panorama no ens en falta. Els dos braços del Sena abraçant aquests solitaris molls; al davant Notre Dame amb les seves torres bessones i la seva esveltíssima ossada. El Panthéon a un costat i l’Hôtel de Ville a l’oposat; els milers de cases que s’albiren, lluny, la remor del gran París, la tranquil·litat a prop, i sobretot el fet que l’illa sigui illa, en fan un punt d’exquisida calma i dolç recolliment.”*

Notre Dame. Imagineu-vos aixecar-vos pel matí i mirar per la finestra. Si mai em perdo, potser sabríeu ja on trobar-me... Imagineu, de cop, el nostre cronista que “en despertar, al matí” obra “els porticons per veure la llum del dia” i de cop... “es presenta Notre Dame darrera els vidres com una salutació als ulls.


Però ara la nit ens envolta... fugim del somni per caure en ell...



Els somni continua i ens duu a camins del passat. Camins que pugen cap als turons bohemis, que enfilen molins mig esfondrats. Gegants que recorden el que van ser entre la malesa. Pedres que ens fan sentir allò indefinible, “Aquest no sé què extraordinari que se sent i no s’explica, en pujar els carrerons estrets de Montmartre, també el vam sentir nosaltres, i en arribar al cim del turó, vam fer com aquelles formigues que s’enfilen a dalt de tot de les ermites, és a dir, ens vam aturar.”*



Les paraules que llegiu ara -no les meves sinó les de l’artista-, també van acompanyar-nos al llarg de tot el camí. Sí! La nostra motxilla era carregada de tot allò que necessitàvem per fer el dia... però també ens acompanyava el nostra guia particular. Aquest joc performàtic va tenir un punt culminant. Les paraules prenen vida enmig de la mort del cementiri, per un moment la nostra veu ja no és nostra i sentim parlar a Rusiñol:

-“La plaça de Clichy està unida amb el carrer de Clignancourt per un pont de ferro (...) El moviment és incessant i hi ha molta vida dalt d’aquell pont: fa tot l’efecte que és el llit d’un riu que baixa dels ravals i fa rajar la gent cap aquell gran mar de París; (...) Sembla, també, que aquest aldarull d’un món que es mou ha de ser interminable, si no recordés la mort el cementiri que hi ha sota de les seves columnes, com una àmplia extensió de quietud i de repòs. (...)



Quan veus el cementiri al matí, voltat de boira i abrigat pel vapor, que modela els seus contorns, sembla que nedi entre un núvol; al migdia, il·luminat pel sol, que fa brillar les creus i les corones, sembla que reneix vibrant per l’escalfor d’una nova vida;”*



Aquest és el moment que se’ns fa present. Per uns instants sento la màgia de les paraules xiuxiuejades dansant suau entre la boira ja desapareguda, com dansaven les ballarines de Degas que recordem davant la seva tomba.





* Santiago Rusiñol, extret de RUSIÑOL, CASAS, UTRILLO, Viatge a París, Barcelona: La Magrana, 2007 (1980)