dimecres, 28 de març de 2018

Reconciliar-nos amb els paisatges (o tocar el temps)

On anem demà?, ens preguntem. Diverses opcions sobre la taula, però ens pot la història i l’art i les ganes de reconciliar-nos amb els paisatges.

Els paisatges ens evoquen històries viscudes i històries remotes que ni tan sols podem olorar. A vegades les històries viscudes ens semblen tan remotes que no ens semblen ni del nostre passat. Quan passen prop de quinze anys de l’última vegada que has creuat un pont i has pujat uns camins i tornes a trepitjar aquelles terres, escrius unes noves passes i traces unes noves pàgines i s’instal·len nous records i et reconcilies amb el paisatge.

Un cafè llarg. Un cafè americà, rectifico. Negre, fosc, sense dissimular, sense matisos. Amarg.

M’enamoro a trossos de l’art del passat. Quan amb unes claus gegants, enormes, -d’aquelles que no poden obrir més que rotundes portes de fusta gravada, de les que tenen unes textures que atrauen els dits curiosos- obrim uns panys màgics, creuem foscors. Els primers segons no veiem res. El Romànic és fosc, ens han repetit constantment. Uns segons més tard, encara enmig de la fascinació que ens provoca l’espai, el silenci -que només trenquem nosaltres- i les pedres perfectament situades, ens adonem de la quantitat de llum que s’escola. De cop pensem que hem repetit massa vegades que el Romànic és fosc. Explorem. Entrem per racons que semblen abandonats. Imaginem funcions. Aventurem connexions. Pugem escales. Espiem passats. I de cop m’adono que ja està fet, que, un cop més, m’he enamorat a trossos de l’art del passat.

Puges ponts de pedra, plens de llambordes, i et sorprens de com devien passar els carros per aquests camins. El meu cap bromeja imaginant amortiguacions i airbags moderns. Suposem hipòtesis en les que les rodes dels carros sotraguegen sense pietat. Imaginem el soroll del temps.
Algunes cases destorben la mirada al passat però ens apropem, escurçant distàncies, fins a fregar les pedres. M’encanta tocar el temps, se t’escapa. Tocar les parets del temps és tocar el temps, tocar la història, sentir-la. Acostumades als museus, al ‘res no es toca’, investiguem parets i capitells ja erosionats pel pas dels segles. No vindrà d’una mà més. I, per fi, toquem el temps.

Les tornades sempre es fan feixugues perquè et recorden el tot i apreten.

Hi ha moments en què l’amarg s’escapa gola avall. Penso que el cafè era massa llarg i no hi he posat sucre. I així l’amarg es cola gola avall. L’amarg baixa fins el pit i apreta el cor. Sento una mena de cuirassa que envolta el cor i l’oprimeix. L’amarg es filtra per entre la petita escletxa que quedava entre el cor i la cuirassa metàl·lica, o de pedra, i creix la sensació d’ofec.

A vegades els dies han d’acabar amb una dutxa d’aigua molt calenta, d’aquella que et crema, perquè, mentre crema la pell, els pensaments s’evaporen i tot es fa més fàcil, encara que sigui durant uns segons.
I, un cop seca, et calma la imatge dels paisatges reconciliats que han quedat a la retina. I encara sents el temps i les seves textures a les puntes dels dits.


[Detall de la portada de Sant Quirze de Pedret]


dijous, 22 de març de 2018

La guia guiada (Nathalie)

Hi ha textos que tenen música de fons, banda sonora perfecte.
Mentre escric aquestes paraules escolto Nathalie.



Aquests dies he estat la guia guiada. 12 anys treballant com a guia i per fi em dedico a guiar un grup cap a altres guies. Segona parada de la ruta. Entro a una galeria d’art, una fundació privada. Em presento. Els pregunto els noms per presentar-los correctament. 
‘Has d’escoltar una cançó que es diu Nathalie’, em deixa anar l’escriptor amb nom de polític, uns minuts més tard. Fa broma amb el seu nom. En marxar de la galeria, en fluixet, em confesso a mi mateixa que em criden més l’atenció els personatges que he conegut que les obres que han presentat.
Hores més tard, quan sóc a casa, em sento incapaç de buscar la cançó. Em falten dades o potser, simplement, no ho recordo.
Una setmana més tard hi torno. La guia guiada. L’escriptor-tímid-presentador, que avui s’amaga una mica més dins el seu personatge aparentment secundari, em veu de lluny i avança entre la multitud per dir-me -com si fes 5 minuts de la conversa- ‘és que la Nathalie, la protagonista de la cançó, és guia, com tu! Per això has d’escoltar la cançó!’
He llegit l’escriptor. L’he imaginat escrivint. L’he pensat assegut en un jardí. El jardí que l’acompanya al meu cap em recorda el jardí d’un hostal on ens vam allotjar l’estiu passat.

L’estiu passat vam tornar a Céret. No entén què trobo a Céret, entre un turisme distret i alguns mals restaurants, potser encara pensa. Una postal forçada. Un escenari massa preparat. Però jo retrobo els passos perduts dels artistes que van caminar fa dècades -fa més de 100 anys fins i tot- sobre aquelles pedres. Recupero, imagino les seves mirades. Miro de mirar com miraven. I terres, cels i muntanyes em recorden els qui estudio però no em van conèixer. En arribar, una dona que no ens entén. Em mig comunico amb el meu horrible francès. Sempre trec morro per fer-me entendre en francès. Ens acompanya a la cambra. A la porta, en vermell, escrit a mà amb lletres d’anys enrere, llegeixo ‘Nathalie’. La miro com si ho hagués fet expressament però ni tan sols s’ha adonat del meu nom. Casualment (casualment?) l’habitació ens espera.

Aquest cop, en arribar a casa busco la cançó i m’adono que la veu greu, fosca, avellutada del cantant em recorda la veu de l’escriptor i ja no sé qui és qui canta i ja no sé si sóc a casa, a Rússia, o estic planejant un nou viatge a París.

diumenge, 18 de març de 2018

L’angoixa que reconforta


Uns motors en marxa. Silenci a l’entorn. Només el so que produeixen els motors d’uns ascensors que no funcionen com a ascensor. No cal pensar res més. No cal pensar. Una certa angoixa s’instal·la dins mentre resulta confortable el fet de saber que no has de pensar en res. Només el soroll d’uns motors d’uns ascensors que no funcionen com ascensor. 



Passen tres quarts de vuit del vespre. Ja és totalment fosc i amb prou feines veig la roba fosca estesa. Segueix mullada. El fred ha tingut més força que el sol. Repiquen les campanes amb força.
Al costat dels motors que movien els ascensors que no funcionen com ascensor el fred s’endinsava dins, però l’abric ajudava. Enfonsava la cara entre la bonica bufanda rosa. Últim bonic regal-abraçada.
El soroll dels motors em feien creure que no havia de pensar en res. Només ells i l’angoixa del buit i el confort del silenci trencat per ells.
M’agradaria congelar aquell moment. Imagina. Davant dels motors no existeix res més. No enyores. No penses. Tot i que sents l’angoixa del buit i el ple. Tot i que els ulls fan mal.
Els motors, el fred de l’espai i el buit de l’entorn et protegeixen de la llum, el sol, les veritats, els sentiments i les persones. Covardia.
El diumenge fred, tot i el sol, ens exposa. Ens exposa a mirades, a trobades, a sentiments i a persones.
_____________________

No sé qui sou. No sé si llegiu. No sé si enteneu aquestes paraules. No sé si us reconeixeu.



[Enregistrament d’un dels motors d’un dels ascensors que no funcionen com ascensor. Doble Bind, de Juan Muñoz, a Projecte Planta de Sorigué, a la Plana del Corb, als afores de Balaguer. 17 de març de 2018]




dijous, 15 de març de 2018

Tinc una doble vida


Fa mesos que escric a la ment però les paraules no arriben al paper. Construeixo i reconstrueixo històries vistes, viscudes, escoltades, tatuades a la pell i imaginades. Però totes -les històries- queden atrapades a recòndits espais absoluts. Cada cop sóc més aprop de transcriure les frases que semblen dictades per una veu que ressona dins, però sempre hi ha alguna excusa o una altra que aplaça el moment. Els sentiments flueixen i l'esperança de la creativitat posposada creix fins que, en un instant precís, entre melanconies, records i enyorances, una veu crida: "escriu sobre tot això, dóna-li una volta artística, treu or de les merdes de la vida".

________________________

‘Tinc una doble vida’, declarava tot just fa una estona. ‘És interessant això de tenir una doble vida’, m’han contestat.

A la vida real sóc guia.
Se m'escapen aquestes paraules de tant en tant, quan conec a algú en altres contextos. Va haver una época en què vaig fer uns quants concerts. Tocava tímidament el glockenspiel i feia alguns coros. ‘No em dedico a això de la música’, em sentia obligada a dir. A la vida real era guia.

Sempre que puc, intento anar a presentacions, conferències, congressos, inauguracions. Tot sovint són esdeveniments que m’inspiren, com m’ha passat aquesta tarda. No importa anar sola perquè sempre hi coneixes a algú. M’hi he trobat persones de contextos diferents. La majoria pertanyien al món de la recerca i la universitat. Excepte una d’elles, que em coneixia com a guia. En el passat ella ocupava un càrrec ben important i jo era guia. He sentit que se sorprenia en veurem allà. ‘Tinc una doble vida’ li he dit divertida.

Fa anys un amic em va dir 'Pensa quina és la paraula que et defineix o que vols que et defineixi'. Crec que no vaig trigar massa a contestar 'Investigadora', tot i que a la vida real sóc guia, devia pensar ja en aquell moment.
Fa temps vaig anar a una inauguració d’una exposició on coneixia el comissari i un parell de persones més. Havia estat col·laborant amb la institució fent un projecte de recerca i documentació sobre escultura. Just en aquell context em van presentar algú que treballava a la casa i amb qui vam estar xerrant una llarga estona, creant una certa confiança momentània. Un cop més, es va escapar aquell estúpid afegitó de la meva boca ‘però a la vida real sóc guia’.  I, per fi, aquell algú de qui se m’esborra la cara i de qui no recordo el nom, em va dir: ‘per mi és al revés, per mi a la vida real ets investigadora’.


Tot és qüestió de perspectives, de voluntats, d’energia... I potser sí que puc dir, per fer-me la interessant, que tinc una doble vida... però els projectes em ballen i giren i em criden i em fascinen. I potser els costa agafar forma i materialitzar-se... però el cas és que mentre investigo, m’agrada fer de guia. 


dilluns, 12 de març de 2018

Juan Muñoz i les contradiccions (de diumenge)

Ahir vam visitar Projecte Planta, de l’empresa Sorigué, amb visita guiada inclosa (què important trobar una persona que sàpiga transmetre!). Vam anar a veure Double Bind, de Juan Muñoz. Diu el text: “Double Bind és un concepte de psiquiatria que defineix un dilema emocionalment angoixant en la comunicació en el qual un individu rep dos o més missatges que es contradiuen entre sí.” La nit abans havia buscat el significat del concepte. Dualitat, contradiccions, ímputs que ens confonen.
Una dona, en sortir, em començava a preguntar, enmig de frases que em semblaven inconnexes, el significat. Però, en definitiva, l’art va de rebre, de com és dins nostre que tot pren més sentit.
La imatge que se’ns apareix davant ens aclapara i fins i tot ens angoixa. I ja no saps si t’angoixa el fet que no saps què està a punt de succeir, o la certesa del què passarà en els propers minuts.
Breu pausa dramàtica.
Es barreja l’obra amb el que m’envolta, i el que es mou a dins ja no sé si és provocat per la creació de Juan Muñoz o per tot el que m’està passant en els darrers temps. Nerviosisme. Anar amb 25 persones i, al mateix temps, no conèixer a, pràcticament, cap d’elles, m’ajuda a crear una relació amb l’obra més intensa. Però reconec que hi ha un algo en mi que està a flor de pell, a punt de percebre, de connectar. Estic sensible i alerta. La instal·lació t’envolta, t’endinses en ella. Durant uns segons oblides la resta de gent.

Tot sovint ens trobem amb moments en què ens arriben missatges contradictoris. Segurament fins i tot nosaltres arribem a emetre dobles missatges que sembla que no tenen sentit. Dius a algú que l’estimes però marxes. 

Els personatges de Doble Bind hi són, però s’amaguen. Es busquen però no es troben. Es miren però no es veuen. Es criden però no escolten la resposta. Els espais són duals, angoixes que t’atrapen i de les no et pots allunyar. Vertigen secret. 


Diumenge. Surto de casa fugint del silenci i pensant en caminar amb la música a les orelles, aïllada. Tinc feina a fer però no em vull quedar a casa. Decideixo buscar una cafeteria tranquil·la per prendre un cafè mentre m’allunyo de la gent del voltant i llegir o escriure. Ho podria haver fet a casa. Potenciar el silenci entre la gent fugint del silenci de la llar. Ulleres de sol i bufanda, encara que no faci fred. ‘Sembla que vagis de camuflatge’ em deia un amic fa uns dies. Em camuflo entre la gent i busco el silenci mentre, realment, penso que és un típic dia per trobar-se amb alguna cara amiga. Mentalment construeixo i repasso el que sé que estan fent alguns dels meus amics, coneguts, familiars... Els situo en el seu espai i els imagino en cada una de les seves accions. Un partit de bàsquet. Una cita. Una mudança. Un concert. Servir cafès. Visites guiades. Jo camino amb música a les orelles buscant el silenci per escriure o llegir mentre de reüll la ment busca una altra cosa. 
La contradicció de diumenge acaba amb tot un clàssic diumenge que recomforta. Trobades casuals, terrassa, cervesa. Abraçades. Més tard, dinar, migdia i migdiada. 


Les contradiccions ens envolten sigui des de dins o des de fora. Voler canviar detalls però quedar-se encallada al sofà. Sentir-se satisfeta i trista. Voler anar a dormir però no deixar d’escriure. Que et mirin amb amor però no sàpiguen dirigir-lo ni digerir-lo.


dijous, 8 de març de 2018

Camino. Et veig. M’aturo. Em faig la forta. Somric nerviosa. Conversa de frases soltes que no vol dir res, que se m’escapa amb desordre. Marxo com si res. El cap em dóna voltes. Em faig la forta. Em giro. No hi ets.

diumenge, 4 de març de 2018

Vulnerabilitat

Sona el telèfon. Quan no ho espero, una veu amiga, a l’altra banda, em reclama més paraules, més textos, més trossos. No em reconeix, se sorprèn. Però sóc jo. M’inspira i li agraeixo.
__________________

Cada persona té una manera de ser i de sentir. 
No sóc capaç de sentir a mitges. Si sentís a mitges, no estaria sentint de manera veritable. Simplement sento.
Hi ha persones que es fan una cuirassa. No es deixen anar del tot i marquen certes distàncies. Potser no pateixen tant. O potser sí, ho desconec. Amb el temps potser això els passa factura, però es veuen forts (potser un punt freds). No sé ser així. 

Sento sense mesura. Sento tot. Sento tot i em sento vulnerable per aquest fet. (A vegades ridícula. Dit, així, en fluixet.) Però no sé sentir d'una altra manera. I tot i la vulnerabilitat, que suposa una predisposició força constant al patiment i al dolor, no canvio aquesta manera de ser. I, així som, vulnerables i a punt de viure intensament, inconscients i un punt kamikazes. Perquè si deixés de ser així m'estalviaria dolor, però també perdria intensitat.

Em pregunto si hi ha un algo de dramatisme teatralitzat. Em pregunto si hi ha un joc de victimisme que ens atrapa. Em pregunto si sentir de forma extrema em proporciona un motor de creativitat que compensa part del patiment.

Mica en mica barrejo el sentir amb la raó. No és cert. Menteixo. Van paral.lels però no es barregen. Sentiments i raonaments resten separats com l’aigua i l’oli. Tot i la consciència del tot, els sentiments fan de les seves i sento.

Sento tot i em sento tan vulnerable que m'agafo a l'escriptura i a històries que no són meves i a històries que podria haver vist en una pel·lícula de Woody Allen. I m'amago rere pantalles i pastissos de formatge i de pastanaga. 

Però m’encanta la intensitat de sentir, tot i les hores baixes.




divendres, 2 de març de 2018

Orígens (o Pinyons i mores)

Cadascú de nosaltres som una barreja de nosaltres mateixos i de les nostres circumstàncies, així com dins nostre tenim part de coses dels qui ens precedeixen, els seus records, les seves emocions i les seves pors. Actrius filles d’actrius. Metges que tenen pares i mares vinculats a la medicina. A vegades sembla que costa més trobar connexions entre les nostres passions (o dedicacions) i la dels nostres precedents. Al llarg dels segles hi ha hagut artistes que han begut de les influències dels seus pares (tot i que hagin pogut trencar alguns dels seus esquemes). Em vénen al cap Picasso i Alonso Berruguete. Alguns segles els separen, però de cop he pensat en ells. Dins el món de la historiografia artística també conec fills i filles d’experts en art.

Aparentment a casa ningú s’havia interessat tan directament en l’art o en la creació artística (sigui en la pràctica o en la teoria), però sempre m’he sentit recolzada i animada. Fins i tot han arribat a deixar que els transmetés la passió i l’amor cap a l’art escoltant mil i una històries i tornant-se bons experts de les meves especialitats. Els puc recordar al costat del meu ordinador, mirant la pantalla on els ensenyava les últimes troballes. Preguntant i escoltant com atents alumnes avançats.

El meu avi era pastisser. Un cop em va explicar que de molt jove havia treballat ajudant a arreglar un edifici de Gaudí. Potser tenia 14 anys. Potser no ho recordo. Me la va explicar un parell de vegades aquesta història. Com tantes vegades, no vaig escriure el que em va dir i se m’ha perdut dins la memòria.  Em sembla recordar que va parlar de les Teresianes i de l’encarregat del projecte. El meu avi era massa jove com per haver coincidit amb Gaudí però recordo que em va fer il·lusió que m’expliqués la història que no recordo. Quan va néixer ja feia anys que l’arquitecte havia mort.
El meu avi era pastisser i feia les millors ensaïmades de xocolata i els millors búlgaros que he provat en tota la meva vida. Sempre m’he sentit orgullosa dels meus orígens pastissers. Encara se m’escapa un “és que jo sóc de família pastissera!” tot i que ja no quedi cap pastisseria a casa. I provi les pastes que provi, mai he trobat unes iguals... i llavors se m’escapa que jo sóc de família pastissera, com per excusar les meves altes expectatives, mai acomplertes.

Hi ha molt tipus d’artistes.

Les ensaïmades de xocolata del meu avi eren, simplement, úniques. Clavaves les dents i quedaven marcades de forma perfecta en la foscor de la xocolata negra.

Com era pastisser no tenia massa temps lliure. Sempre el veia a l’obrador, rere la taula, enrotllant en l’aire una mena de llaços i nusos únics que transformava en berenars fascinants. Però recordo moments compartits que m’emocionen.

L’altre dia em vaig prometre que, quan tingui un moment, faré una màquina del temps per demanar-li que m’expliqui de nou la seva història, que aquest cop no la oblidaré. Li demanaré si pot fer-me una (o dues) de les meves pastes preferides, que necessito disfrutar-les un cop més. I li diré si ens podem escapar per fer una volta per la muntanya, com havíem fet algunes vegades, per trobar mores. Potser també collirem pinyons, els obrirem amb una pedra i ens quedarem amb les mans negres.