Em declaro esculturòloga.
Oficialitzo, entre línies performatives, l'existència d'un nou terme.
'Esculturòleg, -òloga nom masculí i femení Persona que es dedica a l'estudi de l'escultura.'
Reviso i confirmo la inexistència del concepte. Un dia més tard, enmig d'una tertúlia sobre escultura que compta amb escultors, teòrics de l'escultura, aficionats a la mateixa, copes de vi i alguna cervesa entre els seus assistents, declaro en veu alta la invenció del nou terme.
Una pintora (que ha tret el cap entre tanta escultura), demana si no seria, doncs, correcte, la creació de la 'pintorologia'. 'No li cal cap reivindicació a la pintura', contestem, 'o, en tot cas, no sentim que ens pertoqui a nosaltres aquesta feina', potser algú afegeix.
dilluns, 16 de novembre del 2015
divendres, 6 de novembre del 2015
Insomni
El dia que em va semblar trobar la meva primera cana era el dia abans del meu darrer dia a la feina en què havia crescut els últims deu anys.
Em trobava malament. El coll semblava esquinçar-se dins meu. El cos es queixava com si una mena de febre avancés decidida. Fins al moment, mai havia trobat la necessitat de tenir termòmetre a casa. Els dolors tenien tota la pinta de ser la queixa física a tanta tensió mental.
Deixar una feina que m'havia estimat tant, i durant tants anys, per arribar al límit d'unes condicions que ja es feien impensables. La incertesa econòmica a la que m'enfrontaria a partir d'aquell moment. L'intens treball d'haver de finalitzar una tesi doctoral de manera immediata, amb les autoexigències que ens fan voler millorar constantment. Aquests motius semblaven prou convincents per creure que el cos em demanava que m'aturés. Que aturés la ment. El cansament començava a col·laspar-me. Una tercera nit consecutiva d'insomni acabava d'amanir-ho tot.
Al llit, després de remeis casolans i d'alguna dosi de química -només usada en casos extrems- mirava de reflexionar sobre tot plegat. Deu anys per algú que encara no ha fet els 32 és tot un viatge per la vida adulta. En aquell moment preferia no pensar en tot el viscut: ni persones, ni bons (que feien obviar els mals) moments, ni anècdotes.
Em vaig concentrar en la idea de si la cana que havia trobat, tot just feia unes hores, entre els meus cabells, havia estat un simple miratge.
Vaig trigar dies en tornar-la a trobar i, normalment, es fa fonedissa.
Em trobava malament. El coll semblava esquinçar-se dins meu. El cos es queixava com si una mena de febre avancés decidida. Fins al moment, mai havia trobat la necessitat de tenir termòmetre a casa. Els dolors tenien tota la pinta de ser la queixa física a tanta tensió mental.
Deixar una feina que m'havia estimat tant, i durant tants anys, per arribar al límit d'unes condicions que ja es feien impensables. La incertesa econòmica a la que m'enfrontaria a partir d'aquell moment. L'intens treball d'haver de finalitzar una tesi doctoral de manera immediata, amb les autoexigències que ens fan voler millorar constantment. Aquests motius semblaven prou convincents per creure que el cos em demanava que m'aturés. Que aturés la ment. El cansament començava a col·laspar-me. Una tercera nit consecutiva d'insomni acabava d'amanir-ho tot.
Al llit, després de remeis casolans i d'alguna dosi de química -només usada en casos extrems- mirava de reflexionar sobre tot plegat. Deu anys per algú que encara no ha fet els 32 és tot un viatge per la vida adulta. En aquell moment preferia no pensar en tot el viscut: ni persones, ni bons (que feien obviar els mals) moments, ni anècdotes.
Em vaig concentrar en la idea de si la cana que havia trobat, tot just feia unes hores, entre els meus cabells, havia estat un simple miratge.
Vaig trigar dies en tornar-la a trobar i, normalment, es fa fonedissa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)