dilluns, 16 de novembre de 2015

Esculturologia

Em declaro esculturòloga.

Oficialitzo, entre línies performatives, l'existència d'un nou terme.

'Esculturòleg, -òloga nom masculí i femení Persona que es dedica a l'estudi de l'escultura.'


Reviso i confirmo la inexistència del concepte. Un dia més tard, enmig d'una tertúlia sobre escultura que compta amb escultors, teòrics de l'escultura, aficionats a la mateixa, copes de vi i alguna cervesa entre els seus assistents, declaro en veu alta la invenció del nou terme.
Una pintora (que ha tret el cap entre tanta escultura), demana si no seria, doncs, correcte, la creació de la 'pintorologia'. 'No li cal cap reivindicació a la pintura', contestem, 'o, en tot cas, no sentim que ens pertoqui a nosaltres aquesta feina', potser algú afegeix.

divendres, 6 de novembre de 2015

Insomni

El dia que em va semblar trobar la meva primera cana era el dia abans del meu darrer dia a la feina en què havia crescut els últims deu anys.
Em trobava malament. El coll semblava esquinçar-se dins meu. El cos es queixava com si una mena de febre avancés decidida. Fins al moment, mai havia trobat la necessitat de tenir termòmetre a casa. Els dolors tenien tota la pinta de ser la queixa física a tanta tensió mental.
Deixar una feina que m'havia estimat tant, i durant tants anys, per arribar al límit d'unes condicions que ja es feien impensables. La incertesa econòmica a la que m'enfrontaria a partir d'aquell moment. L'intens treball d'haver de finalitzar una tesi doctoral de manera immediata, amb les autoexigències que ens fan voler millorar constantment. Aquests motius semblaven prou convincents per creure que el cos em demanava que m'aturés. Que aturés la ment. El cansament començava a col·laspar-me. Una tercera nit consecutiva d'insomni acabava d'amanir-ho tot.
Al llit, després de remeis casolans i d'alguna dosi de química -només usada en casos extrems- mirava de reflexionar sobre tot plegat. Deu anys per algú que encara no ha fet els 32 és tot un viatge per la vida adulta. En aquell moment preferia no pensar en tot el viscut: ni persones, ni bons (que feien obviar els mals) moments, ni anècdotes.
Em vaig concentrar en la idea de si la cana que havia trobat, tot just feia unes hores, entre els meus cabells, havia estat un simple miratge.

Vaig trigar dies en tornar-la a trobar i, normalment, es fa fonedissa.

dilluns, 13 de juliol de 2015

Et despertes

Et despertes enmig de la nit amb un crit que t'ha volgut fer conscient perquè no podies somiar veure que feien mal a la innocència. Has cridat en veu alta en plena nit sense saber que ho estaves fent. Et preocupes per si has pogut molestar a algú altre, també, enmig del silenci.
__________________________

Sempre he escrit. Crec que vaig començar a escriure abans de fer-ho realment. Potser per això, a vegades, m'inspira quan algú altre escriu en veu alta. Potser per això em fa certa recança veure que alguns dels que m'envolten no saben que ho faig.  Però no es tracta d'escriure pel simple fet de fer-ho en veu alta. Es tracta de no deixar d'escriure. Escriure per necessitat, perquè una part de mi es creu escriptora de paraules.

A algú que no em coneix li dic que m'agrada escriure. Li dic que escric, a vegades. 'Però sóc més de no-ficció', deixo anar com un espetec en l'aire. 'Doncs prova-ho, escriu sobre algú altre sense paral·lels que et recordin a tu, a qui ets', em reclama. La formiga de nou que li diu que no sap si en sabria. 'Fes-ho!', clama l'Aventura, 'escriu sobre una cadira que s'enamora. Escriu sobre uns ocells que volen!' Escriu paraules.

Crec que escric des d'abans de començar a fer-ho, però els últims temps he fet silenci des del que les mans em criden.

11 minuts separen el moment d'encendre el llum enmig de la nit, del meu ara. Tot un nombre de dits que enfilen tinta sobre una quadrícula que no deixa mai d'esperar-me.
__________________________

Un got d'aigua
__________________________

Em pregunto si el crit podrà deixar-me dormir una altra vegada.

dimarts, 19 de maig de 2015

Crear

La feina de creador sovint pot resultar molt solitària. A vegades és davant un full en blanc, potser davant una partitura, o davant la pantalla d'un ordinador que porta massa hores encés.
Quan vius sol, la sensació de solitud s'incrementa. No és una sensació negativa de solitud. Simplement crees sol.
Costa compartir aquesta sensació. Balla entre allò agradable i la necessitat de sortir a córrer o pujar una muntanya.
Viure dins aquest marc fa que hi hagi vegades que petits pèsols siguin ben molestos com per la princesa i els seus matalassos. A vegades, en canvi, la capacitat de concentració fa que les hores s'escapin relaxadament i seríem capaços de seguir treballant 48 hores seguides més. Quan la inspiració no flueix tot es fa fosc i si escapes de les quatre parets, sempre podran sortir un parell de veus recordant que no estàs treballant el que hauries. Llavors voldries tornar a pujar muntanyes encara més altes.
Quan la creació en solitud passa per llapis i colors, per fang o pedra o per notes musicals, tothom admira els resultats. Poden agradar, poden despertar rebuig,... però són observats. Quan la creació suposa escriure pàgines i pàgines de reflexions, resultats d'investigacions, dades trobades a arxius... per molt estil literari que es tingui, seran quatre els experts que llegeixin la feina... i la meitat ho faran per ser membres d'un tribunal.
Fa uns quants dies sentia un professor que en una conferència deia alguna cosa així com que hi ha una línia molt fina entre l'atreviment i la temeritat. I no es referia a cap esport d'aventura, si no a crear un estudi que el 95% definiria com una bogeria incomprensible.
Aquests dies són pocs instants, segons com a molt, els que comparteixo amb algú que passi per la mateixa experiència. Solen ser frases inconnexes amb poc temps per contestar. Avui una noia em parlava de la solitut que sentia davant aquest tipus de treball i l'entenia des de la distància. Tot i que dins la similitut els estats de les creacions són ben diferents.
Quan pregunten com portes la creació, acabes responent amb les mateixes frases de sempre. Alguns pregunten per les pàgines, altres pel temps, altres pels ànims... Segurament tu fas les mateixes preguntes sense sentit.
Els dies només tenen 24 hores, però hi ha moltes més coses a fer més enllà de crear: la feina que paga les factures, classes d'idiomes perquè el món diu que no et pots quedar enrere, reunions extres, peticions més o menys formals que endarrereixen la creació, anar a comprar (que és el moment en què desconnectes), cuinar (que és el moment que es torna feixuc perquè el culpes de fer-te perdre més temps)... I també surts i respires perquè la creació no et menji a mossegades, però llavors són els altres els que creuen que estàs perdent el temps...

Els dies es van colant entre les setmanes, i allargues les nits per intentar enganyar el dia, i tot i que saps que robar hores a la son no és massa bona idea... et converteixes en lladre de tu mateix.

dilluns, 2 de març de 2015

Quan cauen les cortines...

És difícil resumir les emocions viscudes al llarg dels darrers mesos. És difícil transmetre què significa crear i viure un projecte com l'exposició homenatge a Josep Llimona que tot just s'ha tancat al Museu Europeu d'Art Modern de Barcelona.
No sóc la primera ni la última que comissaria una exposició d'art. Però sí que ha estat la meva primera exposició i la que culmina (tot i que no finalitza) més de deu anys d'investigació a l'entorn d'una sola figura.
Més enllà de l'experència viscuda, sento que aquesta exposició m'ha aportat ple de regals.
Compartir taula amb alguns dels experts que més admiro.
Treure l'entrellat d'escultures "desconegudes".
Fer realitat i viure moments que havia visualitzat dins meu.
La perfecció no existeix, però em sento satisfeta dels resultats.

Dissabte al vespre, després del simbòlic acte de tancament de l'exposició, quan tot just m'esperaven per marxar i les sales eren totalment buides, vaig fer una última passejada per la mostra. Van ser dos curts però eterns minuts. Cada escultura al seu lloc. Tot ple de silenci. Va ser un passeig semblant al que vaig fer el dia abans de la inauguració, tot just tres mesos enrera, però amb una sensació ben diferent.