No coneixeràs els herois

A vegades et ve una frase a la ment. Uns quants minuts després decideixes anotar-la abans que desaparegui. Puges les escales del metro pensant de quina manera aquest títol podria anar més enllà. Frases volen per la ment. Aquestes segones paraules les oblidaràs, però les primeres corren amunt i avall.


Estic llegint un llibre d’un escriptor que em sol enganxar en cada paràgraf. L’assaig que identifica la seva obra fa que l’imagini en cada una de les situacions que descriu tot i que la consciència que, en el moment que qualsevol escriu quelcom, allò que ha escrit es torna literatura sense que hagi de ser necessari que ho hagi viscut. Cada paraules escrita es torna ficció fins quan es tracta d’assaig. Amb tot, l’imagino vivint el que llegeixo. De cop i volta, em trobo amb una fotografia seva que desquadra la imatge mental que m’havia dibuixat d’ell. Això em fa pensar que potser també em desquadraria el seu caràcter, la seva manera de ser. I, tot i el pensament (possiblement) estúpid, penso que seria factible que m’encantés la seva obra però que personalment no ens arribéssim a entendre mai. Si això passés, potser no seria capaç de tornar a llegir-lo.

Conèixer un artista que admires. Descobrir que les inseguretats se’l mengen igual o més que a tu mateixa.

Compartir dinars i converses amb grans savis que a l’últim moment diuen quelcom i et deceben.

Imaginar la vida de grans pintors i creure que en les distàncies curtes serien difícils de digerir.

Escoltar històries que farien que els qui consideres els millors cineastes, fossin expulsats dels teus cercles íntims.


Al llarg de la nostra vida anem creant cercles, xarxes, relacions que s’allarguen o s’escurcen. A vegades establim llaços impossibles de desfer i a vegades són muntanyes russes d’intensitat temporal. A vegades, simplement, ens creuem amb persones amb les que, sense motiu aparent, les energies no quadren i es repelen.

Quan admirem herois i heroïnes, obviem recordar que són, o han estat, tan reals com nosaltres. Obviem els seus defectes mentre escoltem les seves estimades virtuts. Obviem pensar si el seu tracte directe seria afable.
Quan admirem herois i heroïnes els atorguem una mena de suposada perfecció que seria terriblement trencada si els coneguéssim durant més d’uns quants segons. Els sabríem reals, i els trobaríem qui sap si els nostres mateixos defectes, aquells que ens treuen de pollaguera. Descobriríem les seves debilitats, les mateixes que ens tormenten alguns dels cops que ens mirem al mirall. Deixarien d’estar a l’altar en què els hem, profanament, col·locat.

Potser hauríem de parlar d’admiració a parcel·les.
Potser surt més a compte fer herois les persones reals de les que ja coneixes els seus punts febles.


O potser la frase rodona que em va venir a la ment, no havia de parlar d’aquest tema. Potser és un títol perfecte per un llibre que no escriuré, per una novel·la que mai serà publicada, per un article que no té cos.
I, amb tot, em ressona al cap com una sentencia rotunda i absurdament tranquil·litzadora.

I no deixa de repetir-se.

No coneixeràs els herois.

Picasso, Miró i de com reinventar-se

Quan toca reinventar una part de la vida mires de fer un punt i a part. Penses en Picasso i en les seves diverses etapes. Sempre hi ha connexions entre l'abans i l'ara. A vegades les emocions fan que les connexions siguin massa directes, tant que espanten. Quan llegeixes textos sobre Picasso veus com els experts defensen una idea que sempre has pensat sobre infinitat d'artistes: art i vida són indissolubles. Com crear per iniciativa pròpia sense que la creació sigui un reflex del que hi ha dins? Potser en els encàrrecs la cosa va una mica diferent... Però segur que, un cop més, es deixa un tros del que hi ha dins. El que es pinta, el que s'escriu, el que es fotografia treu fora el que passa per la ment i per les entranyes. A vegades de manera dolorosa. A vegades, tot i que pugui reflectir moments feliços, és tan directe i visceral que el que es treu fora sona a dolor.

Quan toca reinventar una part de la vida mires de reiniciar, de reconectar, de retrobar qui ets. Mires de trobar el teu propi estil i el teu propi llenguatge. Tots els moments viscuts, passats i presents, són teus i t'hi hauràs de reconèixer, però hi pot haver un canvi d'estil que potser allunya l'un de l'altre. Etapa formativa o academicista, blava, rosa,... Pots fugir de noms i definicions, però sents canvis i diferències entre un instant i un altre, entre el tu d'abans i el d'ara. A vegades un cert vertigen et fa dubtar i et fa preguntar el per què de reaccions, de comportaments que tens o que has tingut. Et fa dubtar dels colors que has utilitzat en cada pinzellada. Et fa dubtar d'unes línies que van esdevenir rectes i dures quan buscaves corbes i sinuositats. Tu ets de sinuositats.

Quan toca reinventar una part de la vida mires d'aprendre del passat, canvies la banda sonora, i pretens estimar l'abans amb una distància que proves que no el faci dolorós. Desitges crear nous paisatges emocionals. A vegades tens pressa per crear nous records que poder rememorar. Passar pels mateixos camins i que semblin uns altres. Reconciliar-se amb els paisatges i ser, simplement, tu i ells. Sentir la importància dels paisatges emocionals. 

Els nostres paisatges emocionals són aquells amb els que tenim vinculacions ben estretes. Mont-roig era, per sobre de tot, el gran paisatge emocional de Joan Miró. 
Caminar pels camins que Miró va trepitjar tantes vegades té un algo de màgia i de força inspiradora. A Mont-roig -ells mateixos ho diuen- no tenen cap original de Miró, és cert, però tenen l’origen. Tenen el motor inspirador. Tenen els pinzells i les parets i els terres i els hibiscus que olorava Miró. Totes les cases museu, o els tallers museu, tenen quelcom d’estrany i fascinador que atrapa. Especialment en els casos en què es fusiona museu i vida, en els que costa poc imaginar que en qualsevol moment podria aparèixer l’artista o la seva mare, o el seu nét, tot just a la cantonada. I el fet de saber que els pinzells que veus foren els seus, i que els pots i les taules que tens a mig metre van ser testimonis de la seva presència, fa que no distingeixis entre si ets una investigadora amb doctorat o una groupie esbojarrada que frisa per tocar un d’aquells estris. 
En sortir, els garrofers amb les seves garrofes per terra. 
“Quan viatjo sempre duc al maletí una garrofa de Mont-roig.”
Veig com algú del grup s’ajup per agafar-ne una, mentre el guia recita les paraules de l’artista.
De petita els meus avis havien tingut una petita casa amb jardí i tenien un garrofer. Mai vaig entendre per a què servia un garrofer. Recordo el terra ple de garrofes seques al voltant del tronc. Els gats passejaven i saltaven i jo no entenia aquell estrany fruit que s’amuntagava al terra.
Miró s’enduia la garrofa i dibuixava ulls romànics als troncs dels garrofers. Aprofitava les marques de la pell, de l’escorça, i rascava ametlles al voltants de les rodonetes dels arbres. I així els arbres eren més vitals, amb aquests ulls que encara es poden veure en sortir del taller de l’artista. 

Tronc de garrofer al Mas Miró, Mont-roig (maig 2018)

El taller s’ha congelat. El temps s’ha aturat entre taules i pinzells i pigments enganxats. Les parets i les cortines s’han tornat més blanques, però el temps no és el mateix dins que fora del taller. 
El garrofer m’ha fet pensar, un cop més, en el meu avi i les històries que no em va repetir tants cops com m’hagués agradat.

Taller de Miró al Mas Miró, Mont-roig (maig 2018)

Miró va morir l’any que vaig néixer.


Quan toca reinventar una part de la vida hi ha altres parts que resten quietes, que esdevenen quasi contes que mitifiquem i que recordem com si no haguessin estat nostres, com si els haguéssim llegit en un llibre d’aquests que recupera la vida d’artistes que sentim tan propers com si fossin de la nostra família. 

La cosa più bella (o estimar la petitesa)

Camines d'hora cap al metro, direcció a la feina. Encara notes el gust del cafè a la boca i els ulls mig tancats. Els llençols encara ressonen a la pell tot i la dutxa del matí. Al cap només giren idees de projectes tot just engegats, tot just avançats, més alguns que es troben ben enmig, més alguns altres als que voldries donar forma però tot just fumegen. La música a les orelles t'ailla del món i et sents com als núvols. Només pots pensar en art i vida i el gust del cafè gola avall. Penses en pinzells que voldries embrutar de grafit aquarel·lable i en pàgines en blanc que vols omplir de taques. L'aroma de cafè Lavazza encara s'ensuma, tot i que siguis al carrer i la cafetera hagi sonat fa estona a casa. 9 parades i puges les escales de dues en dues en una carrera que t'accelera el cor. Et sents més en forma que mesos enrera. Ets una mena d'intent amateur de saltimbanco divertit i et fa gràcia.
Avui saps que passejaràs per alguns museus i somriuràs a mil rostres i això ja et fa somriure. Saludaràs amunt i avall. Et creuaràs amb cares amigues que no tindràs temps de saludar. Arquejaràs les celles, obrint molt els ulls, entre pintures i escultures i ceràmiques i turistes i quitxalla i càmeres. I camines els carrers que et duran al primer bloc del dia.

Hi ha carrers que són especialment caminables, respirables, agradables. Hi ha carrers que cauen bé. I mentre trepitges llambordes penses en teatre, en textos que algun dia redactaràs, en escultures de les que algun dia parlaràs, en pintures que no et canses d'espiar, en paraules que últimament llegeixes. En escultura. 
Vols tornar a Rodin. Sempre, sempre vols tornar a Rodin. Empremtes instantànies deixades a la pell d'escultures que s'han fet eternes. Mires una vegada i una altra fotografies on apareixes enmig de les escultures de Rodin. Les mires i t'enamores de la sort de passejar entre aquelles obres. Vols tornar a Rodin. També vols tornar a altres escultors que et guardes, com si fossin un secret que s'escapa. I sempre esperes quin serà el millor moment. Esculturòloga!, et saluden entre mirades.

I segueixes caminant, accelerant el ritme o relaxant, per tornar a casa, mentre recordes l'impacte que una pintura pot causar sobre algú. Mentre recordes l'impacte que una veu pot causar sobre algú altre. Mentre sents la força que pot tenir una sola mirada. Mentre es barregen paraules en mil idiomes desconeguts i t'adones de la màgia del llenguatge, i penses que, potser, la sort d'haver nascut en un país amb dues llengües et fa més lliure i més oberta a apreciar la sensualitat de tantes paraules desconegudes. I voldries parlar un mínim de dos idiomes nous per després desitjar dominar algun altre. I tot això es barreja entre pensaments d'escultura i teatre i literatura. I ja penses en la propera obra de teatre que vols anar a veure, perquè vols tornar a la teva essència i enyores el teatre, ni que sigui des del pati de butaques. En altres temps no podies deixar de trepitjar escenaris però ara sents que cada dia fas d'un personatge que ets tu, tot i que no ho ets ben bé del tot. Ets algú que es planta cada dia davant un públic en moviment, una mitjana d'entre 2 a 5 vegades cada dia. Públic en acció que et fa improvisar les teves actuacions i, a vegades, et porta al límit. 


I la gràcia de tot és descobrir que el més bell es troba en els detalls, en els trossets de cada dia, en l'olor del cafè i les torrades, en el plugim -maleït i adorable plugim- que t'arrissa els cabells i molesta la roba estesa, en els carrers que et cauen bé, en el record d'escultures que acompanyes de música, en els somriures que et creues d'amics a qui ni tan sols pots saludar, en sentir-te més àgil i segura. I aquesta petitesa és la que es transforma en l'essència i en la cosa més bella de cada dia.