dimarts, 29 de maig de 2018

No coneixeràs els herois

A vegades et ve una frase a la ment. Uns quants minuts després decideixes anotar-la abans que desaparegui. Puges les escales del metro pensant de quina manera aquest títol podria anar més enllà. Frases volen per la ment. Aquestes segones paraules les oblidaràs, però les primeres corren amunt i avall.


Estic llegint un llibre d’un escriptor que em sol enganxar en cada paràgraf. L’assaig que identifica la seva obra fa que l’imagini en cada una de les situacions que descriu tot i que la consciència que, en el moment que qualsevol escriu quelcom, allò que ha escrit es torna literatura sense que hagi de ser necessari que ho hagi viscut. Cada paraules escrita es torna ficció fins quan es tracta d’assaig. Amb tot, l’imagino vivint el que llegeixo. De cop i volta, em trobo amb una fotografia seva que desquadra la imatge mental que m’havia dibuixat d’ell. Això em fa pensar que potser també em desquadraria el seu caràcter, la seva manera de ser. I, tot i el pensament (possiblement) estúpid, penso que seria factible que m’encantés la seva obra però que personalment no ens arribéssim a entendre mai. Si això passés, potser no seria capaç de tornar a llegir-lo.

Conèixer un artista que admires. Descobrir que les inseguretats se’l mengen igual o més que a tu mateixa.

Compartir dinars i converses amb grans savis que a l’últim moment diuen quelcom i et deceben.

Imaginar la vida de grans pintors i creure que en les distàncies curtes serien difícils de digerir.

Escoltar històries que farien que els qui consideres els millors cineastes, fossin expulsats dels teus cercles íntims.


Al llarg de la nostra vida anem creant cercles, xarxes, relacions que s’allarguen o s’escurcen. A vegades establim llaços impossibles de desfer i a vegades són muntanyes russes d’intensitat temporal. A vegades, simplement, ens creuem amb persones amb les que, sense motiu aparent, les energies no quadren i es repelen.

Quan admirem herois i heroïnes, obviem recordar que són, o han estat, tan reals com nosaltres. Obviem els seus defectes mentre escoltem les seves estimades virtuts. Obviem pensar si el seu tracte directe seria afable.
Quan admirem herois i heroïnes els atorguem una mena de suposada perfecció que seria terriblement trencada si els coneguéssim durant més d’uns quants segons. Els sabríem reals, i els trobaríem qui sap si els nostres mateixos defectes, aquells que ens treuen de pollaguera. Descobriríem les seves debilitats, les mateixes que ens tormenten alguns dels cops que ens mirem al mirall. Deixarien d’estar a l’altar en què els hem, profanament, col·locat.

Potser hauríem de parlar d’admiració a parcel·les.
Potser surt més a compte fer herois les persones reals de les que ja coneixes els seus punts febles.


O potser la frase rodona que em va venir a la ment, no havia de parlar d’aquest tema. Potser és un títol perfecte per un llibre que no escriuré, per una novel·la que mai serà publicada, per un article que no té cos.
I, amb tot, em ressona al cap com una sentencia rotunda i absurdament tranquil·litzadora.

I no deixa de repetir-se.

No coneixeràs els herois.