dijous, 10 de maig de 2018

La cosa più bella (o estimar la petitesa)


Camines d'hora cap al metro, direcció a la feina. Encara notes el gust del cafè a la boca i els ulls mig tancats. Els llençols encara ressonen a la pell tot i la dutxa del matí. Al cap només giren idees de projectes tot just engegats, tot just avançats, més alguns que es troben ben enmig, més alguns altres als que voldries donar forma però tot just fumegen. La música a les orelles t'ailla del món i et sents com als núvols. Només pots pensar en art i vida i el gust del cafè gola avall. Penses en pinzells que voldries embrutar de grafit aquarel·lable i en pàgines en blanc que vols omplir de taques. L'aroma de cafè Lavazza encara s'ensuma, tot i que siguis al carrer i la cafetera hagi sonat fa estona a casa. 9 parades i puges les escales de dues en dues en una carrera que t'accelera el cor. Et sents més en forma que mesos enrera. Ets una mena d'intent amateur de saltimbanco divertit i et fa gràcia.
Avui saps que passejaràs per alguns museus i somriuràs a mil rostres i això ja et fa somriure. Saludaràs amunt i avall. Et creuaràs amb cares amigues que no tindràs temps de saludar. Arquejaràs les celles, obrint molt els ulls, entre pintures i escultures i ceràmiques i turistes i quitxalla i càmeres. I camines els carrers que et duran al primer bloc del dia.

Hi ha carrers que són especialment caminables, respirables, agradables. Hi ha carrers que cauen bé. I mentre trepitges llambordes penses en teatre, en textos que algun dia redactaràs, en escultures de les que algun dia parlaràs, en pintures que no et canses d'espiar, en paraules que últimament llegeixes. En escultura. 
Vols tornar a Rodin. Sempre, sempre vols tornar a Rodin. Empremtes instantànies deixades a la pell d'escultures que s'han fet eternes. Mires una vegada i una altra fotografies on apareixes enmig de les escultures de Rodin. Les mires i t'enamores de la sort de passejar entre aquelles obres. Vols tornar a Rodin. També vols tornar a altres escultors que et guardes, com si fossin un secret que s'escapa. I sempre esperes quin serà el millor moment. Esculturòloga!, et saluden entre mirades.

I segueixes caminant, accelerant el ritme o relaxant, per tornar a casa, mentre recordes l'impacte que una pintura pot causar sobre algú. Mentre recordes l'impacte que una veu pot causar sobre algú altre. Mentre sents la força que pot tenir una sola mirada. Mentre es barregen paraules en mil idiomes desconeguts i t'adones de la màgia del llenguatge, i penses que, potser, la sort d'haver nascut en un país amb dues llengües et fa més lliure i més oberta a apreciar la sensualitat de tantes paraules desconegudes. I voldries parlar un mínim de dos idiomes nous per després desitjar dominar algun altre. I tot això es barreja entre pensaments d'escultura i teatre i literatura. I ja penses en la propera obra de teatre que vols anar a veure, perquè vols tornar a la teva essència i enyores el teatre, ni que sigui des del pati de butaques. En altres temps no podies deixar de trepitjar escenaris però ara sents que cada dia fas d'un personatge que ets tu, tot i que no ho ets ben bé del tot. Ets algú que es planta cada dia davant un públic en moviment, una mitjana d'entre 2 a 5 vegades cada dia. Públic en acció que et fa improvisar les teves actuacions i, a vegades, et porta al límit. 


I la gràcia de tot és descobrir que el més bell es troba en els detalls, en els trossets de cada dia, en l'olor del cafè i les torrades, en el plugim -maleït i adorable plugim- que t'arrissa els cabells i molesta la roba estesa, en els carrers que et cauen bé, en el record d'escultures que acompanyes de música, en els somriures que et creues d'amics a qui ni tan sols pots saludar, en sentir-te més àgil i segura. I aquesta petitesa és la que es transforma en l'essència i en la cosa més bella de cada dia.

Cap comentari:

Publica un comentari