dissabte, 28 d’abril de 2018

Caducitat i inspiracions (i una ració de melanzane)

Els qui ens dediquem a la cultura, em dius, no deixem mai de treballar. Els qui vivim de la cultura dediquem tot el nostre temps a ella. Potser parem un moment per sortir a córrer una mica, uns estiraments, fer el saltimbanco. Potser parem un moment per fer un cafè amb la família. Però la resta és tot cultura.

M’adono del fet. El cor se m’accelera. M’enamoro d’idees que comporten art i cultura. Programo sortides que ens duen a veure exposicions i a caminar ciutats plenes d’història. Respiro els carrers que trepitjo. Investigo les paraules que llegeixo. Paraules regalades. Paraules narrades. Lectures que em desperten. Em deixo inspirar per camins i racons. Per persones i cançons. Obro bé els ulls per impregnar-me dels detalls. M’enamoro de converses acompanyades de vi blanc que parlen de ciutats, de museus, d’escultura, de vides quasi desconegudes. M’enamoro de converses no pronunciades, de viatges no viscuts i de ciutats no habitades. Anoto idees que ballen desordenades. Les converteixo en més caòtiques que quan volaven per la ment. Idees encallades que esperen el seu dia. Idees que esperen ser projectes que no caduquin abans de néixer.


Obro la nevera i reviso què queda. Mitja llimona que s’asseca. Un parell d’ous a qui els queda un parell de dies. Unes xocolatines que van quedar arraconades en un temps de massa calor i que, amb el paper humitejat, descobreixo caducades. Fins la dolçor pot sortir mal parada.

Rebo mails amb canvis horaris per avui mateix. Entro una hora més tard del que tocava. Una hora per fer gestions de les que mai tinc temps de fer. Contesto mails. Regiro la cartera per fotocopiar carnets. De cop veig que duc un carnet caducat. Queden 3 mesos per tal que em caduqui un altre. Caduquen els carnets i les xocolatines. Un burofax recorda que també caduquen els contractes de lloguer.
La vida et remou o són els altres que fan que tot trontolli. A vegades has de provocar el canvi. Moure fitxa. Moure peça. A vegades les provocacions són externes i et trenquen la calma i la rutina es remou. Però potser cal que passi, cal sortir del cercle. Malabarisme. Sóc malabarista. Kamikaze i equilibrista. Funambulista amb xarxa. I es caduquen els carnets i els contractes de lloguer i els ous i les xocolatines i les relacions.
Cremem etapes. Renaixem, com l’au fènix. I ens inspirem per artistes i per amigues i per converses de cafè o de vi blanc.


Em preguntes si he escrit més. He escrit alguna cosa, responc. Les nostres converses hi són presents tot i que no ho saps. No m’has llegit. Encara no m’has llegit i em pregunto què en pensaràs. Són les nou del matí i ja porto dos cafès a sobre. Tot i que tinc la sensació que tot just podrien ser les sis de la tarda o les deu de la nit.


Per sort, a la nevera sempre queda una mica de formatge, de tomàquets, de cervesa i de mermelada. Avui, a més, queden alberginies i pebrots.

Cap comentari:

Publica un comentari