Hayakawa i els Shunga al Picasso

Monta Hayakawa és un gran expert dins l'estudi dels Ukiyo-e shunga, una tipologia d'estampa japonesa, de pintures i gravats en fusta, que es caracteritza per la seva temàtica eròtica, amb escenes específiques de caire sexual. Hayakawa està realment emocionat per poder fer una conferència sobre el tema al museu Picasso, pintor que des de ben petit va admirar. Al japó és difícil trobar experts en el tema, no podent-ne parlar amb tranquil·litat per tractar-se d'un tema un punt prohibit... però Hayakawa ha viatjat a Barcelona i l'auditori del Museu Picasso és ple per tal d'escoltar la seva xerrada.
Picasso va tenir una important col·lecció de Shunga i és el moment ara de fer aquesta revisió.

Manifest. Viure amb l'art

Benvinguts a la casa de René i Georgette Magritte

Els interessos de cadascú són diferents. 4 personatges que dubto que s'haguessin plantejat mai fer un viatge junts aterren a Brussel·les una nit freda de gener. Cadascú d'ells viatja per motius diferents. Reconec, però, que sóc jo qui els va enredar... tot i que no va costar ni una miqueta aconseguir que m'acompanyessin. Quatre personalitats diferents i prou xocants, amigues malgrat tot. Els interessos de cadascú, doncs, són diversos i és per això que en un moment concret del viatge quedo sola per emprendre una de les parades claus del mateix. Anar a la Casa on Magritte va viure durant 24 anys.

La casa no està al centre de Brussel·les, així que un cop tornats a l'Estació Central, ens acomiadem durant unes breus hores. Ells marxen cap al Musée de la Bande Dessinée. Jo agafo el metro per primer cop. Coneixent el metro de Barcelona confio en entendre'm fàcilment. I comença així el meu moment en solitari. La segona part del gran objectiu d'aquest viatge.

Metro fins a Beekkant i canvi fins a Bélgica. Fora ja de la zona més turística ens trobem a Jette. Sortida del metro acompanyada de fred i pluja, aquell plugim insistent que em recorda sempre al nord: la sensació que pràcticament no plou però sentir que de cop el gorro, la bufanda, l'abric, el bolso, les sabates... estan realment xops. Mapa en mà començo a travessar carrers buscant el nom correcte i m'endinso en el que sembla una gran avinguda centrada pel pas d'un tramvia que ara se'm fa invisible. Un carrer rera l'altre fins a trobar Leopold I i girar a la dreta. Segon cartell que m'indica la direcció correcta.

Dues cruïlles més endavant i cap a l'esquerra. Un nou panell. Però de cop apareix un carrer ple de cases de les pròpies de la zona. Res que indiqui la presència d'un museu on els turistes fan cua. Fa fred, plou, i estem a una zona residencial on gairebé no em creuo amb ningú pel carrer. Els puc comptar amb els dits de la mà. De cop, al terra, una silueta del mestre ens parla.

Estem a la rue Esseghemstraat 135.

És una casa com les altres. La porta resta tancada i a la dreta hi ha un petit i discret timbre amb el nom de qui podem trobar a l'altra banda. "MAGRITTE". Uns segons com d'indecisió, com per allargar el plaer d'intuir el punt màgic que estem a punt de viure, fins que finalment el meu dit prem el petit botonet blanc. Unes passes em diuen que algú s'acosta baixant unes escales. La porta s'obra tímidament fins a poder entreveure un noi vestit de negre que em saluda seriosa, misteriosament. "Benvinguda a la Casa de René Magritte, on el pintor va viure al llarg de 24 anys", diu amb un elegant francès mentre mou de manera tímida la boca sota un perfilat bigoti bohemi. Em convida a entrar amb respecte, una lleu reverència, i posant-me com unes sabatilles que protegiran el terra de les meves soles mullades, m'endinso per fi a la casa de Magritte.

Només li hagués faltat oferir-me un café i hagués cregut que es tractava d'un dels descendents de l'artista que em convida a conèixer la història del seu besavi... però el matrimoni Magritte no va tenir fills. Van tenir gossos. Diuen que 6 en total. Un rera l'altre, no tots a la vegada. Tots de la mateixa raça... diuen que els van batejar amb el mateix nom, tot i que m'han arribat dos: Loulou i Jacques.

Hi ha molts tipus de casa-museu. Potser aquesta, en gran part, remarca més el caràcter de museu que el de casa... no per la rebuda, sinó per la disposició de l'espai. Després de preguntar-me en anglès i francès el meu casual amfitrió em cedeix dues pàgines plastificades amb informació en anglès que m'ajudaran a recòrrer el primer i segon pis de la casa. Un recorregut on en trobo amb tot de vitrines que contenen objectes, escrits, fotografies, dibuixos, del pintor i del seu entorn. Em sembla fascinant (sí, fascinant) sentir l'essència del mestre a partir de totes aquestes peces. Les vitrines, amb tot, ens parlen d'una exposició molt museística, convencional, on l'objecte sagrat no respira el mateix espai que el fidel que l'admira, sinó que queda com sobre del gran altar.

Unes nou habitacions més tard torno al punt inicial on m'han convidat a deixar l'abric, bufanda i gorro, i on l'amfitrió em diu que iniciarà una petita visita pel pis inferior, on es troba l'apartament pròpiament dit. Ens acompanya un matrimoni francòfon que s'adapta a l'anglès per mi. (En cap moment he dit que preferís l'anglès al francès, però Ell ha decidit per mi. Bona elecció, però, veient el resultat de la meva estada a casa dels Magritte.) Baixem al pis inferior i la visita s'inicia al menjador de la casa. De nou queda reforçada la idea del tipus de museu on el visitant no pot accedir al gran altar, quedant separada cada estança per un vidre que ens fa desitjar entrar a l'espai prohibit. Un piano em recorda la música que mai he sentit tocar per Georgette, lliscant les seves mans per peces blanques i negres, al costat de la finestra que inspiraria l'artista en alguna de les seves obres. El blau de la paret parla d'una modernitat allunyada del paper pintat que hi hauria a les cases de la década dels 30 i els 40. Un blau que crea i recrea en els seus cels ennuvolats. Al dormitori, sobre el llit una representació del tot realista d'un dels peluts companys de viatge del matrimoni envoltat d'alguns dels mobles que havia dissenyat el propi pintor. Més enllà la sala que li servia de taller, on va realitzar gran part de les seves obres des del 1930 al 1954. A Magritte no li agradava sortir a pintar a plein air. Sembla que alguns dels encàrrecs que fa per temes més aviat econòmics els fa a un altre espai... Vol separar una realitat de l'altra. Al fons la cuina i el bany. A l'esquerra una porta condueix al jardí... Només obrim la porta, encara plou.

El tímid amfitrió de negre em torna la meva roba d'abric que "està tota mullada". Compro el catàleg del museu (necessito el tresor per endur-me una mica de la textura de l'espai) i abraçada al llibre i deixant només al descobert els meus ulls, surto d'Esseghemstraat 135. Plou. Plou més intensament que abans i tinc prop de vint minuts abans d'arribar al metro. No puc evitar, però, abans de marxar, fotografiar la façana de la casa.

La total asimilación de la imperfección humana (II: el per què de tot plegat)

Una imagen vale más que mil palabras...? Creo que me resultó más fácil expresarme a través de los dibujos... espero que la explicación no decepcione demasiado... Es la mía, pero me ha encantado recibir en forma de post o de manera más privada algunas visiones distintas que creo que han acabado por enriquecer un pequeño proyecto al que le tomé cariño. Como no, se aceptan críticas.


La total asimilación de la imperfección humana.
A lo largo del camino van apareciendo personas que llegan a marcarnos. Personas que en determinados momentos se convierten en alguien importante, en alguien a quien acabamos incluso idealizando, y el globo que lo representa va subiendo a niveles que parecen inalcanzables. Suben gracias a una mirada demasiado inocente en la mayoria de casos. Pero las personas, o las relaciones que mantenemos con ellas, cambian, se transforman y de repente tenemos otra mirada. Las relaciones, las personas, las palabras mantenidas, los hechos que nos unen, acaban decepcionándonos, acaban, simplemente, llenándonos de realidad. Es el momento en que debemos dejar de idealizar. Los globos, por tanto, representan cada una de estas relaciones personales que llegado el punto merecen un peso que los baje a un nivel más terranal. De manera, a veces, inesperada, algunas de estas relaciones deben desaparecer por haberse desgastado demasiado, por llegar a lo absurdo, por tantos y tantos motivos que todos podemos conocer... y el globo es pinchado, va desapareciendo aunque quedan los restos de lo que fue.

El acercamiento a la perfección "idealístico-imaginativa" escultórica.
Y qué fácil es poder idealizar, imaginar, personalidades inexistentes y perfectas ante imágenes escultóricas a quien podemos atribuir grandes cualidades, sin dejar de observar, disfrutando de la llamada experiencia estética. El arte com salida. El arte como vida.

El museo de la inocencia. L'objecte.

L'objecte no és simplement allò material, tangible, és quelcom més. L'objecte és també la seva essència, és el que l'envolta, el seu context, el que ha viscut, els llocs per on ha passat, les mans que l'han tocat.
El museo de la inocencia ens parla d'una història d'amor. Però també ens parla de l'esperit dels objectes. Ens parla de com els objectes que hem posseït en un moment o un altre guarden un bocinet de nosaltres, són el nostre reflex, expliquen la nostra història.
Pamuk narra l'obsessió malaltissa d'un amor que s'entreté a través del temps o a través dels moments i dels objectes. El consol d'abraçar objectes que amaguen instants desitjats. Kemal decideix explicar la seva trista felicitat a tot aquell qui estigui disposat a observar-la, a visitar-la, a llegir-la.
Una casa no són les quatre parets que ens resguarden. Una casa viu amb nosaltres, experimenta els nostres canvis, evoluciona al nostre costat. Ens mostra el que som i el que hem estat. Els mobles, els utensilis, els detalls ens defineixen, marquen el nostre pas. És impossible mirar-se d'aprop un mirall sense veure el que reflecteix; veure el que resta d'una cigarreta apagada sense imaginar l'acte de xafar la burilla contra el cendrer amb la seva elegància, el seu nerviosisme, la seva ràbia... Potser per això algunes cases-museus desprenen una mena de màgia al parlar-nos dels seus habitants, en alguns casos artistes amb les seves famílies, les seves manies, les seves obsessions, les seves pors...
En uns dies us parlaré d'una d'aquestes cases que ens parlen...

A vegades alguns llibres cauen a les nostres mans en un moment concret i no en un altre. Un mateix llibre ens pot marcar més o menys, impactar i amb tot això el podem viure de forma més intensa que mai depenent del moment que l'atzar, la casualitat, les energies, sí, les energies ens ha portat. parlen de nosaltres, dels nostres desitjos, del nostre present.
Cada vegada que algú llegeix un llibre, veu una pintura, observa un còmic, se'l fa seu. La història de l'obra no és única, no té perquè ser la que va inspirar o decidir al creador. La història d'una obra és tan àmplia i diversa com diverses són les persones que s'hi posen al seu davant.

*: Firmin