dimecres, 20 de gener de 2010

Benvinguts a la casa de René i Georgette Magritte

Els interessos de cadascú són diferents. 4 personatges que dubto que s'haguessin plantejat mai fer un viatge junts aterren a Brussel·les una nit freda de gener. Cadascú d'ells viatja per motius diferents. Reconec, però, que sóc jo qui els va enredar... tot i que no va costar ni una miqueta aconseguir que m'acompanyessin. Quatre personalitats diferents i prou xocants, amigues malgrat tot. Els interessos de cadascú, doncs, són diversos i és per això que en un moment concret del viatge quedo sola per emprendre una de les parades claus del mateix. Anar a la Casa on Magritte va viure durant 24 anys.

La casa no està al centre de Brussel·les, així que un cop tornats a l'Estació Central, ens acomiadem durant unes breus hores. Ells marxen cap al Musée de la Bande Dessinée. Jo agafo el metro per primer cop. Coneixent el metro de Barcelona confio en entendre'm fàcilment. I comença així el meu moment en solitari. La segona part del gran objectiu d'aquest viatge.

Metro fins a Beekkant i canvi fins a Bélgica. Fora ja de la zona més turística ens trobem a Jette. Sortida del metro acompanyada de fred i pluja, aquell plugim insistent que em recorda sempre al nord: la sensació que pràcticament no plou però sentir que de cop el gorro, la bufanda, l'abric, el bolso, les sabates... estan realment xops. Mapa en mà començo a travessar carrers buscant el nom correcte i m'endinso en el que sembla una gran avinguda centrada pel pas d'un tramvia que ara se'm fa invisible. Un carrer rera l'altre fins a trobar Leopold I i girar a la dreta. Segon cartell que m'indica la direcció correcta.


Dues cruïlles més endavant i cap a l'esquerra. Un nou panell. Però de cop apareix un carrer ple de cases de les pròpies de la zona. Res que indiqui la presència d'un museu on els turistes fan cua. Fa fred, plou, i estem a una zona residencial on gairebé no em creuo amb ningú pel carrer. Els puc comptar amb els dits de la mà. De cop, al terra, una silueta del mestre ens parla.


Estem a la rue Esseghemstraat 135.

És una casa com les altres. La porta resta tancada i a la dreta hi ha un petit i discret timbre amb el nom de qui podem trobar a l'altra banda. "MAGRITTE". Uns segons com d'indecisió, com per allargar el plaer d'intuir el punt màgic que estem a punt de viure, fins que finalment el meu dit prem el petit botonet blanc. Unes passes em diuen que algú s'acosta baixant unes escales. La porta s'obra tímidament fins a poder entreveure un noi vestit de negre que em saluda seriosa, misteriosament. "Benvinguda a la Casa de René Magritte, on el pintor va viure al llarg de 24 anys", diu amb un elegant francès mentre mou de manera tímida la boca sota un perfilat bigoti bohemi. Em convida a entrar amb respecte, una lleu reverència, i posant-me com unes sabatilles que protegiran el terra de les meves soles mullades, m'endinso per fi a la casa de Magritte.
Només li hagués faltat oferir-me un café i hagués cregut que es tractava d'un dels descendents de l'artista que em convida a conèixer la història del seu besavi... però el matrimoni Magritte no va tenir fills. Van tenir gossos. Diuen que 6 en total. Un rera l'altre, no tots a la vegada. Tots de la mateixa raça... diuen que els van batejar amb el mateix nom, tot i que m'han arribat dos: Loulou i Jacques.
Hi ha molts tipus de casa-museu. Potser aquesta, en gran part, remarca més el caràcter de museu que el de casa... no per la rebuda, sinó per la disposició de l'espai. Després de preguntar-me en anglès i francès el meu casual amfitrió em cedeix dues pàgines plastificades amb informació en anglès que m'ajudaran a recòrrer el primer i segon pis de la casa. Un recorregut on en trobo amb tot de vitrines que contenen objectes, escrits, fotografies, dibuixos, del pintor i del seu entorn. Em sembla fascinant (sí, fascinant) sentir l'essència del mestre a partir de totes aquestes peces. Les vitrines, amb tot, ens parlen d'una exposició molt museística, convencional, on l'objecte sagrat no respira el mateix espai que el fidel que l'admira, sinó que queda com sobre del gran altar.
Unes nou habitacions més tard torno al punt inicial on m'han convidat a deixar l'abric, bufanda i gorro, i on l'amfitrió em diu que iniciarà una petita visita pel pis inferior, on es troba l'apartament pròpiament dit. Ens acompanya un matrimoni francòfon que s'adapta a l'anglès per mi. (En cap moment he dit que preferís l'anglès al francès, però Ell ha decidit per mi. Bona elecció, però, veient el resultat de la meva estada a casa dels Magritte.) Baixem al pis inferior i la visita s'inicia al menjador de la casa. De nou queda reforçada la idea del tipus de museu on el visitant no pot accedir al gran altar, quedant separada cada estança per un vidre que ens fa desitjar entrar a l'espai prohibit. Un piano em recorda la música que mai he sentit tocar per Georgette, lliscant les seves mans per peces blanques i negres, al costat de la finestra que inspiraria l'artista en alguna de les seves obres. El blau de la paret parla d'una modernitat allunyada del paper pintat que hi hauria a les cases de la década dels 30 i els 40. Un blau que crea i recrea en els seus cels ennuvolats. Al dormitori, sobre el llit una representació del tot realista d'un dels peluts companys de viatge del matrimoni envoltat d'alguns dels mobles que havia dissenyat el propi pintor. Més enllà la sala que li servia de taller, on va realitzar gran part de les seves obres des del 1930 al 1954. A Magritte no li agradava sortir a pintar a plein air. Sembla que alguns dels encàrrecs que fa per temes més aviat econòmics els fa a un altre espai... Vol separar una realitat de l'altra. Al fons la cuina i el bany. A l'esquerra una porta condueix al jardí... Només obrim la porta, encara plou.
El tímid amfitrió de negre em torna la meva roba d'abric que "està tota mullada". Compro el catàleg del museu (necessito el tresor per endur-me una mica de la textura de l'espai) i abraçada al llibre i deixant només al descobert els meus ulls, surto d'Esseghemstraat 135. Plou. Plou més intensament que abans i tinc prop de vint minuts abans d'arribar al metro. No puc evitar, però, abans de marxar, fotografiar la façana de la casa.