El Desconsol i les seves versions

Durant anys em posaven en dubte si era necessari fer un treball prou intens sobre en Josep Llimona. Finalment vaig trobar especialistes que em donaven la raó. Així que, després de més d’una dècada estudiant l’artista, una tesi recull pràcticament tot allò que vaig poder reunir. Falten coses? Sí. Crec que quelcom que caracteritza bona part de les tesis doctorals és la certesa que no hi ha tot el que voldries... (si més no, és el que em va passar a mi) però per alguna banda has de tancar. En el meu cas vaig decidir que no era un tancament, simplement es tractava d’un final de capítol que, en un moment o altre, tindria continuïtat.

En fer una tesi no sempre saps el per què la fas. La meva, una tesi d’art, tenia clar que només la feia per un motiu: per amor a l’art. La difusió de la mateixa és una mostra d’aquest sentiment. Però deixem-nos de sentimentalismes. O no. Uns segons més d’emocions per parlar dels orígens. Els orígens del meu estudi es troben quan tenia 15 anys. Quan vaig descobrir el Desconsol. De la peça en qüestió n’existeixen força versions que vaig mirar de recollir a la tesi (que es pot trobar en el següent enllaç: https://www.tdx.cat/handle/10803/394083)

Però no patiu que en cas que us interessi, us n’ofereixo una versió actualitzada i resumida que afegeix algun detall més que la de la tesi (perquè, com deia, tot es pot millorar, avançar, i en cap moment vaig considerar l’estudi com la gran veritat acabada).


0- El Dolor i la Resignació. 1903.
Sepulcre de Mercè Casas de Vilanova, al cementiri de Montjuïc. Barcelona.
(La poso com a 0, com a versió origen de la qual després trobem el Desconsol definitiu).
El Dolor és la mateixa figura que el Desconsol  a nivell compositiu, excepte que està vestida.

1- Desconsol. 1907. Marbre.
Sala de la cúpula del Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Presentada a la V Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona del 1907.

2- Marbre. Al Museo Nacional del Prado. Madrid.
Segurament es tracta de la versió que va ser exposada a les ‘Galerías Vilches’ de Madrid el 1915.

3- Guix. Reserves del Museu Maricel de Sitges.

4- Marbre. Museu Maricel de Sitges.
Procedent de la col·lecció de Jesús Pérez-Rosales.

5- Marbre. Museu del Modernisme. Barcelona.

6- Marbre. Fundació de les Arts i els Artistes. Museu Europeu d’Art Modern. Barcelona.

7- Marbre. Museu Municipal de Viña del Mar. Chile.

8- 1917. Marbre. (Mida molt superior a la resta de versions)
Col·locada originalment al Parc de la Ciutadella. El 1984 es va traslladar a les reserves del llavors anomenat Museu d’Art de Catalunya (futur MNAC). Des d’ahir, 13 de desembre de 2018 al Palau de la Generalitat.

9- Bronze (figura) i marbre (peanya) (o això és el que sembla a partir de les imatges).
Fins fa poc només la coneixíem per fotografies i anuncis d’època (sembla ser que es va comercialitzar), però tenim localitzada una versió en una col·lecció particular.

10-  Marbre. Col·lecció particular. Documentada abans del 1926.
Va desaparèixer durant/després de la Guerra Civil. El 1936 la família encara la conservava.
No podem saber si es tracta d’alguna de les altres versions conegudes.

11- Marbre. Col·lecció particular.

12- Fusta.
Versió que apareix fotografiada... i aparentment és d’aquest material. No localitzada.

13- Marbre. Capitania General de Catalunya.
Només documentada a partir de 1947.

14- Marbre. Còpia de 1982. Col·locada al Parc de la Ciutadella.

15- Marbre. Còpia de 1982. Regalada a Boston, on es troba en un parc públic, amb greus mutilacions.

16- Marbre. Còpia de 1991 feta per Grau Mestres. Durant molts anys va ser al pati de l’antiga Casa Museu del pintor Joaquim Torrents Lladó, a Palma de Mallorca. Avui en dia es troba en una col·lecció particular després de la seva subhasta a Balclis.