dilluns, 13 de juliol de 2015

Et despertes

Et despertes enmig de la nit amb un crit que t'ha volgut fer conscient perquè no podies somiar veure que feien mal a la innocència. Has cridat en veu alta en plena nit sense saber que ho estaves fent. Et preocupes per si has pogut molestar a algú altre, també, enmig del silenci.
__________________________

Sempre he escrit. Crec que vaig començar a escriure abans de fer-ho realment. Potser per això, a vegades, m'inspira quan algú altre escriu en veu alta. Potser per això em fa certa recança veure que alguns dels que m'envolten no saben que ho faig.  Però no es tracta d'escriure pel simple fet de fer-ho en veu alta. Es tracta de no deixar d'escriure. Escriure per necessitat, perquè una part de mi es creu escriptora de paraules.

A algú que no em coneix li dic que m'agrada escriure. Li dic que escric, a vegades. 'Però sóc més de no-ficció', deixo anar com un espetec en l'aire. 'Doncs prova-ho, escriu sobre algú altre sense paral·lels que et recordin a tu, a qui ets', em reclama. La formiga de nou que li diu que no sap si en sabria. 'Fes-ho!', clama l'Aventura, 'escriu sobre una cadira que s'enamora. Escriu sobre uns ocells que volen!' Escriu paraules.

Crec que escric des d'abans de començar a fer-ho, però els últims temps he fet silenci des del que les mans em criden.

11 minuts separen el moment d'encendre el llum enmig de la nit, del meu ara. Tot un nombre de dits que enfilen tinta sobre una quadrícula que no deixa mai d'esperar-me.
__________________________

Un got d'aigua
__________________________

Em pregunto si el crit podrà deixar-me dormir una altra vegada.