dimecres, 28 de març de 2018

Reconciliar-nos amb els paisatges (o tocar el temps)

On anem demà?, ens preguntem. Diverses opcions sobre la taula, però ens pot la història i l’art i les ganes de reconciliar-nos amb els paisatges.

Els paisatges ens evoquen històries viscudes i històries remotes que ni tan sols podem olorar. A vegades les històries viscudes ens semblen tan remotes que no ens semblen ni del nostre passat. Quan passen prop de quinze anys de l’última vegada que has creuat un pont i has pujat uns camins i tornes a trepitjar aquelles terres, escrius unes noves passes i traces unes noves pàgines i s’instal·len nous records i et reconcilies amb el paisatge.

Un cafè llarg. Un cafè americà, rectifico. Negre, fosc, sense dissimular, sense matisos. Amarg.

M’enamoro a trossos de l’art del passat. Quan amb unes claus gegants, enormes, -d’aquelles que no poden obrir més que rotundes portes de fusta gravada, de les que tenen unes textures que atrauen els dits curiosos- obrim uns panys màgics, creuem foscors. Els primers segons no veiem res. El Romànic és fosc, ens han repetit constantment. Uns segons més tard, encara enmig de la fascinació que ens provoca l’espai, el silenci -que només trenquem nosaltres- i les pedres perfectament situades, ens adonem de la quantitat de llum que s’escola. De cop pensem que hem repetit massa vegades que el Romànic és fosc. Explorem. Entrem per racons que semblen abandonats. Imaginem funcions. Aventurem connexions. Pugem escales. Espiem passats. I de cop m’adono que ja està fet, que, un cop més, m’he enamorat a trossos de l’art del passat.

Puges ponts de pedra, plens de llambordes, i et sorprens de com devien passar els carros per aquests camins. El meu cap bromeja imaginant amortiguacions i airbags moderns. Suposem hipòtesis en les que les rodes dels carros sotraguegen sense pietat. Imaginem el soroll del temps.
Algunes cases destorben la mirada al passat però ens apropem, escurçant distàncies, fins a fregar les pedres. M’encanta tocar el temps, se t’escapa. Tocar les parets del temps és tocar el temps, tocar la història, sentir-la. Acostumades als museus, al ‘res no es toca’, investiguem parets i capitells ja erosionats pel pas dels segles. No vindrà d’una mà més. I, per fi, toquem el temps.

Les tornades sempre es fan feixugues perquè et recorden el tot i apreten.

Hi ha moments en què l’amarg s’escapa gola avall. Penso que el cafè era massa llarg i no hi he posat sucre. I així l’amarg es cola gola avall. L’amarg baixa fins el pit i apreta el cor. Sento una mena de cuirassa que envolta el cor i l’oprimeix. L’amarg es filtra per entre la petita escletxa que quedava entre el cor i la cuirassa metàl·lica, o de pedra, i creix la sensació d’ofec.

A vegades els dies han d’acabar amb una dutxa d’aigua molt calenta, d’aquella que et crema, perquè, mentre crema la pell, els pensaments s’evaporen i tot es fa més fàcil, encara que sigui durant uns segons.
I, un cop seca, et calma la imatge dels paisatges reconciliats que han quedat a la retina. I encara sents el temps i les seves textures a les puntes dels dits.


[Detall de la portada de Sant Quirze de Pedret]


Cap comentari:

Publica un comentari