diumenge, 4 de març del 2018

Vulnerabilitat

Sona el telèfon. Quan no ho espero, una veu amiga, a l’altra banda, em reclama més paraules, més textos, més trossos. No em reconeix, se sorprèn. Però sóc jo. M’inspira i li agraeixo.
__________________

Cada persona té una manera de ser i de sentir. 
No sóc capaç de sentir a mitges. Si sentís a mitges, no estaria sentint de manera veritable. Simplement sento.
Hi ha persones que es fan una cuirassa. No es deixen anar del tot i marquen certes distàncies. Potser no pateixen tant. O potser sí, ho desconec. Amb el temps potser això els passa factura, però es veuen forts (potser un punt freds). No sé ser així. 

Sento sense mesura. Sento tot. Sento tot i em sento vulnerable per aquest fet. (A vegades ridícula. Dit, així, en fluixet.) Però no sé sentir d'una altra manera. I tot i la vulnerabilitat, que suposa una predisposició força constant al patiment i al dolor, no canvio aquesta manera de ser. I, així som, vulnerables i a punt de viure intensament, inconscients i un punt kamikazes. Perquè si deixés de ser així m'estalviaria dolor, però també perdria intensitat.

Em pregunto si hi ha un algo de dramatisme teatralitzat. Em pregunto si hi ha un joc de victimisme que ens atrapa. Em pregunto si sentir de forma extrema em proporciona un motor de creativitat que compensa part del patiment.

Mica en mica barrejo el sentir amb la raó. No és cert. Menteixo. Van paral.lels però no es barregen. Sentiments i raonaments resten separats com l’aigua i l’oli. Tot i la consciència del tot, els sentiments fan de les seves i sento.

Sento tot i em sento tan vulnerable que m'agafo a l'escriptura i a històries que no són meves i a històries que podria haver vist en una pel·lícula de Woody Allen. I m'amago rere pantalles i pastissos de formatge i de pastanaga. 

Però m’encanta la intensitat de sentir, tot i les hores baixes.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada