dijous, 22 de març de 2018

La guia guiada (Nathalie)

Hi ha textos que tenen música de fons, banda sonora perfecte.
Mentre escric aquestes paraules escolto Nathalie.



Aquests dies he estat la guia guiada. 12 anys treballant com a guia i per fi em dedico a guiar un grup cap a altres guies. Segona parada de la ruta. Entro a una galeria d’art, una fundació privada. Em presento. Els pregunto els noms per presentar-los correctament. 
‘Has d’escoltar una cançó que es diu Nathalie’, em deixa anar l’escriptor amb nom de polític, uns minuts més tard. Fa broma amb el seu nom. En marxar de la galeria, en fluixet, em confesso a mi mateixa que em criden més l’atenció els personatges que he conegut que les obres que han presentat.
Hores més tard, quan sóc a casa, em sento incapaç de buscar la cançó. Em falten dades o potser, simplement, no ho recordo.
Una setmana més tard hi torno. La guia guiada. L’escriptor-tímid-presentador, que avui s’amaga una mica més dins el seu personatge aparentment secundari, em veu de lluny i avança entre la multitud per dir-me -com si fes 5 minuts de la conversa- ‘és que la Nathalie, la protagonista de la cançó, és guia, com tu! Per això has d’escoltar la cançó!’
He llegit l’escriptor. L’he imaginat escrivint. L’he pensat assegut en un jardí. El jardí que l’acompanya al meu cap em recorda el jardí d’un hostal on ens vam allotjar l’estiu passat.

L’estiu passat vam tornar a Céret. No entén què trobo a Céret, entre un turisme distret i alguns mals restaurants, potser encara pensa. Una postal forçada. Un escenari massa preparat. Però jo retrobo els passos perduts dels artistes que van caminar fa dècades -fa més de 100 anys fins i tot- sobre aquelles pedres. Recupero, imagino les seves mirades. Miro de mirar com miraven. I terres, cels i muntanyes em recorden els qui estudio però no em van conèixer. En arribar, una dona que no ens entén. Em mig comunico amb el meu horrible francès. Sempre trec morro per fer-me entendre en francès. Ens acompanya a la cambra. A la porta, en vermell, escrit a mà amb lletres d’anys enrere, llegeixo ‘Nathalie’. La miro com si ho hagués fet expressament però ni tan sols s’ha adonat del meu nom. Casualment (casualment?) l’habitació ens espera.

Aquest cop, en arribar a casa busco la cançó i m’adono que la veu greu, fosca, avellutada del cantant em recorda la veu de l’escriptor i ja no sé qui és qui canta i ja no sé si sóc a casa, a Rússia, o estic planejant un nou viatge a París.

Cap comentari:

Publica un comentari