En els darrers dies un blog ben visitat publicava un text en el què es posava en dubte l'actual paper catàrtic del teatre, superat en gran manera per les séries televisives.
En una societat com l'actual, amb els mitjans de comunicació amb els que comptem, la necessitat de tecnologia, immediatesa, del "dit i fet", amb el poder triar a la carta... fa que visionem capítols i capítols, absorvim hores continuades dels mateixos personatges fins al punt que formen part del nostre dia a dia, la nostra realitat més quotidiana. Ens deprimim amb ells, sentim que la nostra vida i la seva no és tan llunyana, volem ser tan forts com ells i afrontar el salt des d'un gran penyasegat enlloc d'acomodar-nos a la nostra cel·la rutinària... i la gran quantitat de minuts acumulats (en cas de trobar-nos amb una bona série, que tampoc és tan senzill) ajuda a que ens sentim part de la seva realitat. Ens allibera... i per això ens dol vure un trist final pels nostres acompanyants de ficció.
El teatre ens proporciona una minidosi, una píldora concentrada de sentiments... No podem veure la mateixa obra una i una altra vegada... no és una pel·lícula que poder baixar d'internet... (això que he dit és del tot políticament incorrecte... bé...) perquè si enregistrem una obra de teatre i la veiem de nou... ha perdut part de la seva veritable essència. Desapareix per això l'element catàrtic?
D'acord, no totes les obres de teatre aconsegueixen fer sortir els sentiments de l'espectador a flor de pell (tinc una gran llista al respecte) però de la mateixa manera succeeix amb series, pel·lícules... El teatre és creure, és imaginar, és màgia, és situar-se en un espai i un context diferent a la butaca i a la sala.. i no veiem ciutats senceres, ni podem passejar per certs carrers, ni tan sols per totes les habitacions d'una casa (fora queden d'això les grans superproduccions...) Però un bon guió, un bon actor i un bon director (més allò que l'envolta) pot fer-te creure tot i més... i et pot fer sentir que allò que expliquen és com una mica més teu... pots veure el teu dolor reflectit a l'escenari... i et pots alliberar davant la resolució d'un o un altre fet...
excel·lent, m'ha agradat molt.
ResponEliminaRealment comparteixo amb tu el què dius.
El teatre té un paper en la nostra cultura i entrendre-la i apreciar-la d'una altra manera.
Sempre he pensat que un bon actor/actriu de teatre podrà fer sèries i pel·lícules... Però un personatge únicament televisiu, seria capaç d'enfrontar-se a l'espontaneïtat del teatre?
Segurament no... li costaria molt!! no és ni molt menys el mateix.
ResponEliminaGràcies!
Ho has explicat molt bé. Tenir la "limitació" de l'escenari ens obliga a donar corda a la imaginació, i sentir la expresió dels actors, els seus gestos, les seves veus tan a prop teu fan la resta.
ResponEliminaHe vist bastants òperes, però malgrat tot, no és el mateix. (tret d'algunes excepcions)
Potser ja toca tornar al teatre. Fa massa temps que no hi vaig!
potser el circ encara conserva la catarsi, la conexió màgica amb l'espectador. En definitiva, l'espectador de circ quan mira al funambulista veu els limits del seu propi cos, veu un home arquetípic fregant aquests límits. Ara be, el teatre, sobretot el teatre de text, amb aquesta estructura tant passada de moda (obertura, nus, desenllaç), queda lluny de les possibilitats catàrtiques postmodernes. Potser gent com en Calixto Bieito, o el flamenc, o els moments àlgids de les òperes veristes, o els peepshows, o en Pepe Rubianes, ....potser aquest espectacles damunt d'un escenari funcionen. Però Chéjov ha mort.
ResponEliminael mestre Alabern ho posa difícil...
ResponEliminaEs fa dicífil, certament generalitzar... Hi ha circs i circs, així com hi ha teatre i teatre. També hi ha, però, el component propi de cada individu...
Però la catarsi va unida a la "moda", a l'envelliment de llenguatges i maneres? No som capaços d'emocionar-nos, més ben dit, d'alliberar-nos, amb algo que pot resultar convencional? És el públic en general, amb les seves individualitats, postmodern? exigeix obres de caràcter postmodern?
Som uns quants els que de cop posseïm aquella mirada que resulta més crítica,... i de cop ens sentim en desacord a les desenes o centenars de persones que ens envolten a la platea d'un teatreben emocionades, mentre nosaltres ens trobem totalment allunyats de l'escenari, no ens creiem l'obra, no hi entrem, no en produeix res, no ens remou la més mínima cèl·lula del nostre cos i restem indiferents intentant ferir als que tenim al costat...
Ofèlia em seguirà captivant, purificant, alliberant, sempre que sigui realment ben interpretada i contextualitzada, tan si vesteix túniques medievals, duu un vestit del segle XIX o porta texans i una samarreta ajustada...
Shakespeare és l'Au Fènix. Shakespeare reneix.
El llenguatge es renova, ho ha de fer segurament, però ell és l'essència.
_______
DooM.. s'hi ha d'anar si.. però jo sóc la primera que hi vaig massa poc!!