dimecres, 28 d’abril de 2010

el teatre com a catarsi?

En els darrers dies un blog ben visitat publicava un text en el què es posava en dubte l'actual paper catàrtic del teatre, superat en gran manera per les séries televisives.
En una societat com l'actual, amb els mitjans de comunicació amb els que comptem, la necessitat de tecnologia, immediatesa, del "dit i fet", amb el poder triar a la carta... fa que visionem capítols i capítols, absorvim hores continuades dels mateixos personatges fins al punt que formen part del nostre dia a dia, la nostra realitat més quotidiana. Ens deprimim amb ells, sentim que la nostra vida i la seva no és tan llunyana, volem ser tan forts com ells i afrontar el salt des d'un gran penyasegat enlloc d'acomodar-nos a la nostra cel·la rutinària... i la gran quantitat de minuts acumulats (en cas de trobar-nos amb una bona série, que tampoc és tan senzill) ajuda a que ens sentim part de la seva realitat. Ens allibera... i per això ens dol vure un trist final pels nostres acompanyants de ficció.
El teatre ens proporciona una minidosi, una píldora concentrada de sentiments... No podem veure la mateixa obra una i una altra vegada... no és una pel·lícula que poder baixar d'internet... (això que he dit és del tot políticament incorrecte... bé...) perquè si enregistrem una obra de teatre i la veiem de nou... ha perdut part de la seva veritable essència. Desapareix per això l'element catàrtic?
D'acord, no totes les obres de teatre aconsegueixen fer sortir els sentiments de l'espectador a flor de pell (tinc una gran llista al respecte) però de la mateixa manera succeeix amb series, pel·lícules... El teatre és creure, és imaginar, és màgia, és situar-se en un espai i un context diferent a la butaca i a la sala.. i no veiem ciutats senceres, ni podem passejar per certs carrers, ni tan sols per totes les habitacions d'una casa (fora queden d'això les grans superproduccions...) Però un bon guió, un bon actor i un bon director (més allò que l'envolta) pot fer-te creure tot i més... i et pot fer sentir que allò que expliquen és com una mica més teu... pots veure el teu dolor reflectit a l'escenari... i et pots alliberar davant la resolució d'un o un altre fet...