dimarts, 26 d’octubre del 2010

Reminiscències artístico-vitals. Evocacions.

Quan diem que una pintura té reminiscències romàniques volem dir que aquella obra té certes característiques, certs records, que semblen propis del romànic, que mostra, per tant, una mena d'influència d'aquell moment anterior. A vegades, però, les reminiscències artístiques que interrelacionen fins i tot diverses arts no neixen de l'obra i, per tant, del creador... A veagdes les reminiscències, aquests records, són fruit d'una coincidència, d'energies (?), i neixen de la mirada, del receptor, tornant-se fets plenament subjectius i que, tot i així, ens uneixen diversos fets o objectes artístics. Potser no hauríem de parlar llavors de reminiscències i hauríem de parlar de records interrelacionats? records-interrelacionats-artístics? o records-de-fets-i/o-objectes-materials-o-immaterials-artístics-interrelacionats...?

Tornem a l'inici... i posem exemples abans que el lector abandoni aquestes línies...

El gran teòric i historiador de l'art podria dir que en el primer gòtic linial trobem reminiscències del romànic. Influències que han quedat marcades per conceptes de caràcter estilístic, formal, de context... Ho diu el gran expert i n'és conscient aquell que observa amb criteri propi, sense necessitat de creure, amb els ulls tancats, la gran veu de l'experiència. I de cop, al començar a veure aquella primera pintura gòtica ens ve a la ment la romànica, com a mena de reflex... perquè ens la recorda en un o altre aspecte...
Però anem més enllà.. Reivindiquem per un moment les individualitats basades en la simple experiència, única i personal, que no necessita ser transmesa perquè mai es convertirà en un gran dogma... sinó que és un exemple de tants que podríem trobar com individus existeixen, sense repeticions entre elles...

Tastaolletes torna a enredar-se. Disculpeu.

Si bé la mossegada d'una magdalena ens pot retornar a la infància, a la mirada dolça de l'àvia i a la innocència viscuda entre parcs, jocs i televisió de mitja tarda, una cançó pot traslladar-nos a les escales que pugen una muntanya urbana sota un lleu plugim mentre algú ens agafa la mà. O més encara, les notes que inicien un disc ens evoquen les sensacions obtingudes al llegir, mesos enrera, potser anys enrera, un llibre qe ens va realment marcar.... perquè vam llegir-lo durant els viatges en tren que ens duien diàriament a la jornada laboral, i la música ens ajudava a aïllar-nos del món... ni tan sols l'escoltàvem directament... Però tornar a sentir aquells compassos, el ritme, la veu... igual que en aquell instant, ens posa la pell de gallina, i ens traslladem a aquelles sensacions viscudes... I ens sentim protagonistes d'una experiència estètica que difícilment podria ser compartida i que és diferent de la que obtenim al contemplar per primer cop una escultura única.
Des del moment en què som conscients dels fets, els podem incloure com a experiències artístiques, estètiques, més enllà de tota teoria...
I a partir d'ara si sento "Calles de Madrid", em trobo al metro de Madrid, camí de la Casa Sorolla, passant per l'estació Fantasma...
I reconec que és cert que aquestes evocacions (sí, potser aquesta seria la paraula) van més enllà dels conceptes artístics... tot i que curiosament els transformen i els complementen en certs moments.
I és amb tot aquest conjunt de reminiscències evocadores personals que dic amb seguretat que, dins la meva individualitat, Hamlet fa olor a un sabó que la meva mare comprava fa anys... i quan torno a sentir-la m'entren ganes boges de rellegir un cop més el drama del príncep danès.

I si comença a sonar "Daikiri Blues" marxo a l'Estambul d'Orhan Pamuk...

I si trepitjo unes llambordes mullades creuo la Grand Place de Brussel·les...

I si cau una pluja imperceptible em dirigeixo a la Casa de Magritte un cop més...


Perquè una olor, una cançó, un gust, una paraula, una mirada en principi estranya, ens fan reviure persones, moments, sensacions, oblits, experiències estètiques. Art.

La ment és la més gran de les màquines evocadores, capaç de captar les reminiscències del passat en allò què vivim... sent xarxa de diverses realitats, artístiques o no.... però avui parlàvem d'art.

1 comentari:

  1. Els sentis es tornen art en cada post que fas ;-)

    És merallosa aquesta sensació, quan et traslladas a algun lloc que porta bons records...

    Una abraçada!

    ResponElimina