dimecres, 17 de març del 2010

Roma: el primer viatge

Crec que resulta extremadament difícil resumir tot plegat, sensacions, olors, textures, instants... però difícil no és impossible.
Roma és barroc, Bernini, antiguitat, colossal, escultures, places, fonts, caffe latte, ruïnes, llambordes, columnes...

D'acord, una pausa, tornem a començar.


Alguns dels viatges que he fet han estat motivats per fets artístics convertits en excusa per conèixer món. A Amsterdam feien una exposició d'art català, al museu Van Gogh, comissariada per la meva professora, la Teresa M. Sala (Barcelona 1900). A Brussel·les volia visitar el museu i la casa de Magritte. A Madrid em vaig escapar per veure una exposició temporal al Prado i em vaig passar els tres dies veient museus. En els altres viatges, tot i tenir una base lúdica (igual que els primers...), més de desconnexió, el fet artístic sempre ha acompanyat... Com anar a París sense caure a les xarxes piramidals del Louvre, sense imaginar un intens viatge en tren sortint d'Orsay, sense passejar pels jardins de Rodin...? Com escapar a Oslo sense cridar al costat de Munch...? Com arribar a Firenze sense enamorar-se de David i sense acostar-se a les seves grans oficines...?

Roma és molt. Roma és art. Antiguitat. Renaixement. Barroc. Neoclassicisme. Grans moments bàsics per entendre tot, i que impregnen cada un dels racons de la ciutat. Textures llamborditzades per pujar i baixar, per gaudir de cada via, de cada piazza, de cada fontana. Runes, restes, parets, columnes que han mig resistit a través dels segles. Ressorgiments constants fins a la gran caiguda de la capitalitat a mitjans, finals de segle XIX. I ara Roma és la gran Signora, elegant, que ens recorda les seves etapes més esplendoroses a cada passa que fem.

Per viure Roma s'ha de caminar Roma. S'ha de sentir cada una de les seves llambordes. S'ha de sentir a les cames els turons sobre els quals es va formar la ciutat. S'ha de pujar i baixar escales. S'ha de creuar grans places que t'abracen sota el fred, el sol o la pluja. S'ha de mirar al cel entre forats arquitectònics, entre cercles perfectes. S'ha de mirar al gran cel creat i pintat. Sants i déus més humans que mai. S'ha de creuar els carrers corrents entre la bogeria d'uns cotxes caòticament organitzats. S'ha de desitjar i somiar entre les aigües de Trevi. S'ha de menjar un gelato a les escales de Piazza Spagna...

Arribada a Roma un divendres a la nit, entre sensacions de fugir de la rutina i la certesa d'haver de tornar ben aviat però amb la consciència de desconnectar i gaudir de cada un dels segons a la città. Uns carrers més enllà d'una Termini ja fosca i desconcertant, recerca d'un edifici que sembla invisible. Arribada més desconcertant que els últims minuts viscuts i una ràpida deixada de maletes per tal de buscar quelcom permenjar... Qui deia de sortir a fer unes birres tot just arribar? La son ens pot i el rellotge sonarà ben d'hora per començar la ruta.

Primer gran moment de plaer. Caffe Latte. El millor Caffe Latte del món. Roma té gust de Caffe Latte.


Viatge fins al Vaticà. Emoció al descobrir la gran Piazza de Bernini... Roma és Bernini. Sant Pere t'abraça perquè Bernini t'abraça. Roma et fa mirar al cel perquè Bernini et guia la mirada... Museus vaticans... Hi ha una sensació que m'encanta... és la sensació de saber que estic a punt de veure alguna cosa que sé que és aprop, però no sé exactament on es troba... Ser conscient d'estar a punt de viure una experiència estètica i de cop...!!!! Allà està, entre la gent...


i et coles entre uns i altres fins a arribar a ser ben aprop... perquè la majoria de gent que hi és davant només s'ha aturat perquè la seva guia els diu que l'obra és important mentre l'escolten per un pinganillo (guies!!! molesta tant anar de museus i trobar-te amb grups guiats...! quina gran ironia...) i finalment aconsegueixes ser a primera fila.. i ho immortalitzes.


Descoberta el 1506 va suposar un punt i a part en l'escultura... perquè sabien que existia.. o si més no que havia existit... però no havien sentit el seu marbre en pròpia pell... Miquel Àngel va ser dels primers en sentir-lo.

La visita avança entre gent que camina com qui es troba a una manifestació, a un miting polític, al metro en hora punta... tothom avança cap al mateix punt. Tothom... aficionats a l'art, professionals, estudiosos... fins i tot els qui eviten fets artístics acaben a les xarxes... Primer el torn de Rafael... Després el més buscat per tothom... Miquel Àngel i la seva creació.



Tardes, matins, dies de caminar amunt i avall en la recerca de places, de fonts, d'esglésies que guarden joies o són joies barroquitzants elles mateixes... Confesso que mai havia sentit tant de prop el barroc... Em vaig passar tot un estiu estudiant art barroc i mai l'havia sentit en la pròpia pell... fins ara. Em vaig passar un estiu recuperant tot l'art de l'antiguitat... resseguint els relleus, les columnes, les arcades... buscant Roma entre llibres i apunts... però ara ja sabem com trobar Roma.



Roma té gust de Caffe Latte. Roma té forma de turons amb llambordes i escales. Roma mira grans places amb fonts entre columnes. Roma plou i fa sol entre un gran cercle perfecte. Roma vola de la mà dels àngels.



Però per viure Roma s'ha de caminar Roma. S'ha de sentir cada una de les seves llambordes.


S'ha de sentir a les cames els turons sobre els quals es va formar la ciutat. S'ha de pujar i baixar escales.



S'ha de creuar grans places que t'abracen sota el fred, el sol o la pluja.

S'ha de mirar al cel entre forats arquitectònics, entre cercles perfectes.


S'ha de desitjar i somiar entre les aigües de Trevi.
S'ha de menjar un gelato a les escales de Piazza Spagna.

2 comentaris:

  1. Dona gust llegir les teves cròniques de viatge. Es nota que els has gaudit :-)
    Una vegada em van dir "A Roma, coneixen-te, necessitaries milers de targetes de memòria."

    Ara m'ho crec més i encara tinc més ganes d'anar'hi!

    Un petó, bonica!

    ResponElimina
  2. Uhm.. si... ja et dic que faries moltissíssimes fotos! (és el que em va passar a mi... xD)

    un petó!

    ResponElimina