________
El Dr. Bartomeu Robert i Yarzábal va néixer un 20 d’octubre de 1842 a Tampico, Mèxic, on havia emigrat la seva família, d’origen sitgetà. La seva carrera professional va seguir dues vies bàsiques, la política i la de la medicina. Va destacar en totes dues. De fet, més enllà d’entrar en molts detalls biogràfics, la seva fama i reconeixement com a metge el van portar a ser demanat per assistir al rei Alfons XII en la malaltia que finalment el duria a la mort. A més es recorda per haver estat president de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques, un dels fundadors de l’Hospital de Sant Pau, i haver realitzat tasques contra epidèmies com la de la febre groga (1870) o la còlera (1885). Pel que fa a la vida política, va ser president de la Unió Regionalista i de la Lliga Regionalista i diputat a les Corts (1901). Anteriorment havia estat, dèiem, alcalde de Barcelona, el 1899, però, va dimitir per no voler actuar com manava el Govern davant el conflicte del Tancament de Caixes. Aquest fet resultava ser una gran protesta d’industrials i botiguers davant el que suposava ser un increment dels impostos per part del Govern per tal de compensar les pèrdues de la guerra de Cuba.
________
La gent comença a omplir els carrers dirigint-se cap a la Plaça Universitat, on s’està a punt de destapar el monument.
“Les amples víes que nexen, moren o passen frech a frech del monument, abocaven al seu entorn glopades de ciutadans. (...) De tant en tant, sonaven músiques y aplaudiments. Y la gran plassa s’anava omplint y la gentada, aguantant la impertinencia dels núvols, que de tant en tant se desfeyen en un suau roïneig, esperava l’hora solemnial en que s’escorreríen les veles y apareixia’l monument en tota la seva integritat.”* (Ilustració catalana, 20 de novembre de 1910)
No és estrany que siguin tants els presents en el moment d’inaugurar el monument... L’estima dels ciutadans queda palesa en veure que es va obrir una subscripció popular per sufragar el cost del conjunt i en poc temps –del 13 d’abril al 31 d’agost del 1902- ja s’havien assolit els diners per dur-lo a terme. A més la inauguració s’ha fet esperar... El gener del 1904 va ser col·locada la primera pedra i van començar els treballs de creació. Ara, 6 anys i mig més tard, podrem veure per fi el resultat de tanta feina.
Finalment arriba el moment esperat. Es descobreix el que serà el gran monument innovador del modernisme... i és que si en general l’escultura ha viscut una clara renovació respecte l’escultura de caire realista i anecdòtic vuitcentista, no ha succeït el mateix, fins ara, en el context del monument-homenatge. Llimona assoleix aquest avenç amb el conjunt que tot just s’acaba de presentar, deixant enrere l’acadèmic monument commemoratiu individual per passar a mostrar-nos aquest homenatge col·lectiu amb una clara simbologia innovadora.
Encapçalant el conjunt escultòric, el Dr. Robert, representat fidelment a partir d’un bust (en un primer projecte havia pensat l’homenatjat en cos sencer), que escolta una mena de Musa inspiradora que li parla a cau d’orella, “una fada gentil que s’abraça al sòcol”*, amb una suau túnica com moguda pel vent, que acarona també els seus cabells, i que s’acaba confonent amb la pell de la nimfa. Bartomeu Robert sobresurt i vigila el pas de la societat que s’estén davant seu. Uns societat on hi ha una base cultural i intel·lectual important, que trobem presents amb l’al·legoria de la Música i la Poesia. La Música es mostra tan evanescent i etèria com és la seva natura. Les robes volen, es fonen amb la pell de la figura, com farien les notes ballant sobre el pentagrama. No cal més atribut que la sinuositat de la roba que mig la cobreix i mig la deixa nua. La Poesia aixeca la branca de llorer, símbol d’art des dels orígens, decidit a avançar pel desenvolupament d’aquest poble català. I és aquesta Poesia qui acompanya la decisió del Portador de la Senyera. La Senyera serà l’emblema que presenta de forma més literal aquest sentiment de catalanisme que impregna cada racó del monument, rematada, a més, per la creu de Santa Eulàlia, fent referència a la ciutat.
Són també altres els personatges que ens sorprenen i que fan que ens reconeguem com a part del conjunt. No és tant una identificació literal, sinó simbòlica, de la terra. I és d’aquesta manera que trobem el Pagès català, amb barretina inclosa, que s’aferra amb força a la roca, a la seva terra, la que l’ha vist néixer i créixer, la que l’alimenta i per qui és capaç de donar-ho tot. S’agafa també al seu company, l’Obrer, perquè són tots junts els que han de lluitar per aquest ressorgiment en què creia el Dr. Robert. L’Obrer, amb el tors despullat, mostrant la musculatura formada per les hores de treball, s’escolta la paraula del Sacerdot que l’acompanya. És el mateix obrer que pateix les llarguíssimes jornades laborals, és el que el 1902 protagonitza la vaga general per provar d’aconseguir una jornada de vuit hores i millorar les seves condicions de vida. El Sacerdot que li parla diuen que és com un homenatge a mossèn Jacint Verdaguer, que va morir aquell mateix 1902, com el Doctor... i per tant és proper també a la poesia catalana, a aquella cultura que pretén ser més a la vora del poble que fins ara.
Però mireu a la dreta, el gran Segador! La força, la veritable energia central de l’obra, pertany al Segador. El seu rostre mostra la duresa del treball que també li ha modelat el cos. Avança cap a un futur incert com esperançat, mentre arrossega el Camperol que queda més en segon terme, poruc, suplicant, arrossegant-se amb indecisió dins una societat que gairebé tem. El Segador, falç en mà, té una gran càrrega simbòlica, recordant aquella imatge de “La Revolta dels Segadors”, del Corpus de Sang de 1640.
Però aquí no acaba tot... si el bronze mostrava potser la vida més política del Dr. Robert, ara toca la seva faceta com a doctor... i és que el monument va més enllà, perquè “Derrera y axoplugats pel poètich fullàm del Pi de les tres branques, la medicina ensenya’ls pobres malalts al jovent qu’estudia sos secrets y pren notes en geste afanyós, sedent de ciencia.”*
Centrant aquest grup de pedra i sota aquesta mena de simbòlic Pi de les Tres Branques, la Clínica, Ciència o Medicina, com a mena de maternitat, resulta ser una de les suaus figures al·legòriques de l’escultor... La seva serenitat consola la Nena que es recolza a la falda i serveix d’exemple a la resta de personatges que veiem. Els joves estudiants que aprenen d’Ella com un dia ho va fer l’homenatjat principal del monument. A l’altra banda una Maternitat, una Mare amb el seu nadó amb l’essencialitat de la figura femenina en aquests anys, dins la duresa d’aquest context. Es fa difícil no recordar la notícia de la mort de Mercè Benet, la dona de l’escultor, i la de 3 dels seus fills, tot just fa uns anys... Es fa difícil no pensar que l’escultor deixa un trosset d’Ell en cada una de les seves escultures.
Com amagada, resta a terra la figura d’una Nena, arraulida. Vivim en uns moments amb una preocupant mortalitat infantil... Els que sobreviuen són adults abans d’hora i creixen envoltats d’una realitat que els colpeix... veient, en alguns casos, morir els seus pares, familiars, durant fets que ben segur seran sempre recordats... només cal recordar, fa poc més d’un any, la Setmana Tràgica...
Darrera de tot, un parell d’Homes porten un malalt, un ferit... Són aquests homes de bronze que lluiten per tirar endavant amb les seves pròpies mans... però són aquests mateixos homes de pedra, que pateixen, que viuen envoltats de la malaltia contra la que també han de combatre. Aquest grup s’acaba confonent amb el bloc de pedra, com mig empresonat, mig amagat d’aquesta societat, però sobresortint de la mateixa, intentant sobreviure. Gener de 1940. Plaça Universitat. Barcelona. El desmuntatge. El silenci.
Fa uns mesos que ha finalitzat la Guerra Civil. Franco se situa al capdavant del govern i les autoritats franquistes veuen en el monument símbols de catalanisme. Com tants altres conjunts escultòrics que enalteixen importants personatges de la vida i la història catalana, el Dr. Bartomeu Robert, i tot el seu poble, és enderrocat per tal que caigui en l’oblit, per tal que guardi silenci. L’ordre de l’enderroc i la destrucció és donada pel governador civil Wenceslao González Oliveros. L’alcalde Miquel Mateu decideix conservar els fragments resultants del desmuntatge a uns magatzems municipals.
“L’enderroc del monument del doctor Robert continua a gran ritme. De les figures de l’escultor Llimona, només queda a punt de retirar la del Segador, com si el seu retard fos la protesta que ens fa el mateix noble segador, fill de la terra.” (Joaquim Renart, 11 de febrer de 1940, Diari (1918-1961))
I així és com el Segador, i la resta del poble, són obligats a callar, són amagats per intentar sobreviure i cauen colpits de dolor i de pèrdua.
14 de maig de 1985. Plaça Tetuan. Barcelona. La recuperació. Les reivindicacions.
Després de 45 anys de silenci i d’aparent oblit el monument al Dr. Robert torna a la via pública de manera oficial, amb la presència dels Reis, el president de la Generalitat, Jordi Pujol, i l’alcalde de la ciutat, Pasqual Maragall. El seu emplaçament, però, no és el mateix. No ens trobem a la Plaça Universitat, sinó que ens hem traslladat fins a la Plaça Tetuan. Arribar fins aquest moment, però, ha estat una feina difícil i realitzada al llarg d’uns quants anys...
El 25 de juliol de 1972 un primer article publicat a La Prensa reivindicava la presència del monument als carrers de la ciutat sota el títol “Por qué no devolver el monumento al Dr. Robert a su antigua situación?” de l’arquitecte José Manuel Infiesta. Les paraules d’Infiesta eren perfectament clares en anunciar que “Si el Ayuntamiento considerara la vida artística y cultural de la ciudad por lo menos tan importante como el desarrollo tecnológico, no habría vacilado ya en establecer en su lugar este monumento” que a més considera ser “obra cumbre del arte catalán de la primera mitad del siglo XX, y actualmente almacenado en algún sótano municipal.”
A l’octubre de 1973 Maria Llimona, Carme Suqué (cunyada de la primera) i Manuela Monedero (l’estudi de la qual resulta ser la base de les investigacions posteriors sobre l’escultor Llimona), van poder accedir als magatzems on es guardava el que quedava del monument... (Als anys 50 van desaparèixer la figura en bronze del pagès i la Senyera, en el moment en què escassejava el bronze i s’estava construint la imatge de la Mare de Déu de la Mercè feta pels escultors i germans Miquel i Llucià Oslé.) El 3 de gener de 1975 obren la porta dels magatzems del carrer Wellington... “Las siete estatuas de bronce, el grupo escultórico de piedra (...) y el busto (...), se almacenan en un reducido recinto de poco más de cuatro por ocho metros, cubierto todo ello por el polvo del tiempo y con cascotes por los suelos” (Carlos Pastor, “El monumento al Dr. Robert en un almacén destartalado” Mundo Diario, 3 de gener de 1975). El 1976 es va fer una manifestació a Plaça Universitat demanant la recuperació dels monuments trets de la via pública durant el franquisme... i finalment, el 1977 es va crear una comissió ciutadana per restituir el monument. Es va decidir, però, que la Plaça Universitat no estava preparada per suportar la reinstal·lació de l’obra degut a unes obres de millora del metro que s’havien fet... la Plaça Tetuan seria la nova ubicació del conjunt.
Novembre de 2005. Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història. Individualitats.
Et disposes a parlar del Monument al Dr. Robert davant d’un grup d’universitaris d’Història de l’Art, dins el context d’una assignatura que analitza diversos aspectes artístics, socials i culturals de la ciutat a l’entorn del canvi de segle. És dimecres i, per tant, l’activitat és com una mena de complement a l’assignatura. Uns quants alumnes seuen a les cadires de la que seria l’aula d’audiovisuals, a punt d’escoltar aproximadament una hora de Modernisme, Simbolisme, Dr. Robert, Llimona, ciutat i monuments públics.
Les imatges i la veu van fluint. Un parell de preguntes, potser, de cloenda. El que queda especialment d’aquell matí, però, és el moment final en què, quan els alumnes comencen a marxar, una estudiant s’apropa i et comenta quelcom així... “Saps? Visc al costat de la Plaça Tetuan des de sempre... De petita vaig passar moltes hores jugant al voltant de la font, del monument... i fins avui no havia sabut tota la història.. Ho explicaré als meus pares.” La individualitat és el que pren força i dóna sentit al poble. Perquè dèiem que el monument és un homenatge a un home... però homenatja a tot un poble. Un poble que encara avui envolta l’obra, malgrat que s’ubiqui en un lloc diferent. Un poble format per cada un de tots els individus que el componen... la dona, l’home, el nen, el treballador, l’intel·lectual, el fort, l’indefens, el que dirigeix, el que queda en un segon terme... I és que la història del Dr. Robert, la història que ens va deixat plasmada Josep Llimona, és la història de tot un poble, la del nostre passat, però també la del nostre present i, per tant, la de tots nosaltres.
13 de novembre de 2010. Plaça Tetuan. Barcelona. 100 anys més tard.
Ara, pràcticament cada dia passo per sota la zona on es troba el Monument. Cada cop que passo en metro, com tot just succeeix en el moment en què redacto aquestes paraules, sento reviure l’essència de la gent que va ser present a la inauguració, que va viure el seu desmuntatge, que va cridar la seva recuperació, que va veure la recol·locació i la revifalla. I cada cop que em trobo davant l’antiga Universitat sento la buidor i la crida de la Història, que mai haurà de ser oblidada.
Josep Llimona va plasmar en aquest monument, una perfecta síntesi de tota la seva obra. Les tipologies que executa al llarg de la seva producció, podríem dir que són presents en tots els detalls del conjunt escultòric. Fins i tot algunes escultures posteriors, com les diverses versions del Treball, semblen tenir aquí el seu origen. El treballador, les maternitats, les figures al·legòriques i simbòliques... totes elles són presents en tota la producció de l’artista.
Avui, l’obra sembla mig amagada rere la visió d’alguns arbres, rere la fugaç presència dels cotxes que passen... Però el Dr. Robert, el poble sencer, encara és testimoni de l’avenç de la ciutat, amb la seva lluita, les seves pors i les seves mancances. El Dr. Robert i el seu poble, ens ajuden a fer el nostre passat més present.
L’art entès com a font de fets històrics. L’art com a emblema de cultura i de ciutat. L’art com unió de grans personatges per recordar... i és que des d’aquell moment, totjust fa 100 anys, “...el nom del sabi patriota anirà ajuntat al del eminent escultor català, qual obra ha de ser l’exemple plàstich permanent del camí que ha de seguir el nostre poble pera assolir la gloria y la benhauransa que constitueixen l’ideal de la nostra patria ò sia la integral renaixensa de Catalunya.”(“Homenatge al Dr. Robert (1842-1902)” Ilustració Catalana, 13 de novembre de 1910.)
* “El nostre homenatge al Dr. Robert”, Ilustració Catalana, nº 389, 20 de Novembre de 1910
