Monta Hayakawa és un gran expert dins l'estudi dels Ukiyo-e shunga, una tipologia d'estampa japonesa, de pintures i gravats en fusta, que es caracteritza per la seva temàtica eròtica, amb escenes específiques de caire sexual. Hayakawa està realment emocionat per poder fer una conferència sobre el tema al museu Picasso, pintor que des de ben petit va admirar. Al japó és difícil trobar experts en el tema, no podent-ne parlar amb tranquil·litat per tractar-se d'un tema un punt prohibit... però Hayakawa ha viatjat a Barcelona i l'auditori del Museu Picasso és ple per tal d'escoltar la seva xerrada.
Picasso va tenir una important col·lecció de Shunga i és el moment ara de fer aquesta revisió.
divendres, 29 de gener del 2010
dissabte, 23 de gener del 2010
dimecres, 20 de gener del 2010
Benvinguts a la casa de René i Georgette Magritte
Els interessos de cadascú són diferents. 4 personatges que dubto que s'haguessin plantejat mai fer un viatge junts aterren a Brussel·les una nit freda de gener. Cadascú d'ells viatja per motius diferents. Reconec, però, que sóc jo qui els va enredar... tot i que no va costar ni una miqueta aconseguir que m'acompanyessin. Quatre personalitats diferents i prou xocants, amigues malgrat tot. Els interessos de cadascú, doncs, són diversos i és per això que en un moment concret del viatge quedo sola per emprendre una de les parades claus del mateix. Anar a la Casa on Magritte va viure durant 24 anys.
La casa no està al centre de Brussel·les, així que un cop tornats a l'Estació Central, ens acomiadem durant unes breus hores. Ells marxen cap al Musée de la Bande Dessinée. Jo agafo el metro per primer cop. Coneixent el metro de Barcelona confio en entendre'm fàcilment. I comença així el meu moment en solitari. La segona part del gran objectiu d'aquest viatge.
Metro fins a Beekkant i canvi fins a Bélgica. Fora ja de la zona més turística ens trobem a Jette. Sortida del metro acompanyada de fred i pluja, aquell plugim insistent que em recorda sempre al nord: la sensació que pràcticament no plou però sentir que de cop el gorro, la bufanda, l'abric, el bolso, les sabates... estan realment xops. Mapa en mà començo a travessar carrers buscant el nom correcte i m'endinso en el que sembla una gran avinguda centrada pel pas d'un tramvia que ara se'm fa invisible. Un carrer rera l'altre fins a trobar Leopold I i girar a la dreta. Segon cartell que m'indica la direcció correcta.
Dues cruïlles més endavant i cap a l'esquerra. Un nou panell. Però de cop apareix un carrer ple de cases de les pròpies de la zona. Res que indiqui la presència d'un museu on els turistes fan cua. Fa fred, plou, i estem a una zona residencial on gairebé no em creuo amb ningú pel carrer. Els puc comptar amb els dits de la mà. De cop, al terra, una silueta del mestre ens parla.
Estem a la rue Esseghemstraat 135.
És una casa com les altres. La porta resta tancada i a la dreta hi ha un petit i discret timbre amb el nom de qui podem trobar a l'altra banda. "MAGRITTE". Uns segons com d'indecisió, com per allargar el plaer d'intuir el punt màgic que estem a punt de viure, fins que finalment el meu dit prem el petit botonet blanc. Unes passes em diuen que algú s'acosta baixant unes escales. La porta s'obra tímidament fins a poder entreveure un noi vestit de negre que em saluda seriosa, misteriosament. "Benvinguda a la Casa de René Magritte, on el pintor va viure al llarg de 24 anys", diu amb un elegant francès mentre mou de manera tímida la boca sota un perfilat bigoti bohemi. Em convida a entrar amb respecte, una lleu reverència, i posant-me com unes sabatilles que protegiran el terra de les meves soles mullades, m'endinso per fi a la casa de Magritte.
Només li hagués faltat oferir-me un café i hagués cregut que es tractava d'un dels descendents de l'artista que em convida a conèixer la història del seu besavi... però el matrimoni Magritte no va tenir fills. Van tenir gossos. Diuen que 6 en total. Un rera l'altre, no tots a la vegada. Tots de la mateixa raça... diuen que els van batejar amb el mateix nom, tot i que m'han arribat dos: Loulou i Jacques.
Hi ha molts tipus de casa-museu. Potser aquesta, en gran part, remarca més el caràcter de museu que el de casa... no per la rebuda, sinó per la disposició de l'espai. Després de preguntar-me en anglès i francès el meu casual amfitrió em cedeix dues pàgines plastificades amb informació en anglès que m'ajudaran a recòrrer el primer i segon pis de la casa. Un recorregut on en trobo amb tot de vitrines que contenen objectes, escrits, fotografies, dibuixos, del pintor i del seu entorn. Em sembla fascinant (sí, fascinant) sentir l'essència del mestre a partir de totes aquestes peces. Les vitrines, amb tot, ens parlen d'una exposició molt museística, convencional, on l'objecte sagrat no respira el mateix espai que el fidel que l'admira, sinó que queda com sobre del gran altar.
Unes nou habitacions més tard torno al punt inicial on m'han convidat a deixar l'abric, bufanda i gorro, i on l'amfitrió em diu que iniciarà una petita visita pel pis inferior, on es troba l'apartament pròpiament dit. Ens acompanya un matrimoni francòfon que s'adapta a l'anglès per mi. (En cap moment he dit que preferís l'anglès al francès, però Ell ha decidit per mi. Bona elecció, però, veient el resultat de la meva estada a casa dels Magritte.) Baixem al pis inferior i la visita s'inicia al menjador de la casa. De nou queda reforçada la idea del tipus de museu on el visitant no pot accedir al gran altar, quedant separada cada estança per un vidre que ens fa desitjar entrar a l'espai prohibit. Un piano em recorda la música que mai he sentit tocar per Georgette, lliscant les seves mans per peces blanques i negres, al costat de la finestra que inspiraria l'artista en alguna de les seves obres. El blau de la paret parla d'una modernitat allunyada del paper pintat que hi hauria a les cases de la década dels 30 i els 40. Un blau que crea i recrea en els seus cels ennuvolats. Al dormitori, sobre el llit una representació del tot realista d'un dels peluts companys de viatge del matrimoni envoltat d'alguns dels mobles que havia dissenyat el propi pintor. Més enllà la sala que li servia de taller, on va realitzar gran part de les seves obres des del 1930 al 1954. A Magritte no li agradava sortir a pintar a plein air. Sembla que alguns dels encàrrecs que fa per temes més aviat econòmics els fa a un altre espai... Vol separar una realitat de l'altra. Al fons la cuina i el bany. A l'esquerra una porta condueix al jardí... Només obrim la porta, encara plou.
El tímid amfitrió de negre em torna la meva roba d'abric que "està tota mullada". Compro el catàleg del museu (necessito el tresor per endur-me una mica de la textura de l'espai) i abraçada al llibre i deixant només al descobert els meus ulls, surto d'Esseghemstraat 135. Plou. Plou més intensament que abans i tinc prop de vint minuts abans d'arribar al metro. No puc evitar, però, abans de marxar, fotografiar la façana de la casa.
dijous, 14 de gener del 2010
La total asimilación de la imperfección humana (II: el per què de tot plegat)
Una imagen vale más que mil palabras...? Creo que me resultó más fácil expresarme a través de los dibujos... espero que la explicación no decepcione demasiado... Es la mía, pero me ha encantado recibir en forma de post o de manera más privada algunas visiones distintas que creo que han acabado por enriquecer un pequeño proyecto al que le tomé cariño. Como no, se aceptan críticas.
La total asimilación de la imperfección humana.
A lo largo del camino van apareciendo personas que llegan a marcarnos. Personas que en determinados momentos se convierten en alguien importante, en alguien a quien acabamos incluso idealizando, y el globo que lo representa va subiendo a niveles que parecen inalcanzables. Suben gracias a una mirada demasiado inocente en la mayoria de casos. Pero las personas, o las relaciones que mantenemos con ellas, cambian, se transforman y de repente tenemos otra mirada. Las relaciones, las personas, las palabras mantenidas, los hechos que nos unen, acaban decepcionándonos, acaban, simplemente, llenándonos de realidad. Es el momento en que debemos dejar de idealizar. Los globos, por tanto, representan cada una de estas relaciones personales que llegado el punto merecen un peso que los baje a un nivel más terranal. De manera, a veces, inesperada, algunas de estas relaciones deben desaparecer por haberse desgastado demasiado, por llegar a lo absurdo, por tantos y tantos motivos que todos podemos conocer... y el globo es pinchado, va desapareciendo aunque quedan los restos de lo que fue.
El acercamiento a la perfección "idealístico-imaginativa" escultórica.
Y qué fácil es poder idealizar, imaginar, personalidades inexistentes y perfectas ante imágenes escultóricas a quien podemos atribuir grandes cualidades, sin dejar de observar, disfrutando de la llamada experiencia estética. El arte com salida. El arte como vida.
La total asimilación de la imperfección humana.
A lo largo del camino van apareciendo personas que llegan a marcarnos. Personas que en determinados momentos se convierten en alguien importante, en alguien a quien acabamos incluso idealizando, y el globo que lo representa va subiendo a niveles que parecen inalcanzables. Suben gracias a una mirada demasiado inocente en la mayoria de casos. Pero las personas, o las relaciones que mantenemos con ellas, cambian, se transforman y de repente tenemos otra mirada. Las relaciones, las personas, las palabras mantenidas, los hechos que nos unen, acaban decepcionándonos, acaban, simplemente, llenándonos de realidad. Es el momento en que debemos dejar de idealizar. Los globos, por tanto, representan cada una de estas relaciones personales que llegado el punto merecen un peso que los baje a un nivel más terranal. De manera, a veces, inesperada, algunas de estas relaciones deben desaparecer por haberse desgastado demasiado, por llegar a lo absurdo, por tantos y tantos motivos que todos podemos conocer... y el globo es pinchado, va desapareciendo aunque quedan los restos de lo que fue.
El acercamiento a la perfección "idealístico-imaginativa" escultórica.
Y qué fácil es poder idealizar, imaginar, personalidades inexistentes y perfectas ante imágenes escultóricas a quien podemos atribuir grandes cualidades, sin dejar de observar, disfrutando de la llamada experiencia estética. El arte com salida. El arte como vida.
dimarts, 12 de gener del 2010
El museo de la inocencia. L'objecte.
L'objecte no és simplement allò material, tangible, és quelcom més. L'objecte és també la seva essència, és el que l'envolta, el seu context, el que ha viscut, els llocs per on ha passat, les mans que l'han tocat.
El museo de la inocencia ens parla d'una història d'amor. Però també ens parla de l'esperit dels objectes. Ens parla de com els objectes que hem posseït en un moment o un altre guarden un bocinet de nosaltres, són el nostre reflex, expliquen la nostra història.
Pamuk narra l'obsessió malaltissa d'un amor que s'entreté a través del temps o a través dels moments i dels objectes. El consol d'abraçar objectes que amaguen instants desitjats. Kemal decideix explicar la seva trista felicitat a tot aquell qui estigui disposat a observar-la, a visitar-la, a llegir-la.
Una casa no són les quatre parets que ens resguarden. Una casa viu amb nosaltres, experimenta els nostres canvis, evoluciona al nostre costat. Ens mostra el que som i el que hem estat. Els mobles, els utensilis, els detalls ens defineixen, marquen el nostre pas. És impossible mirar-se d'aprop un mirall sense veure el que reflecteix; veure el que resta d'una cigarreta apagada sense imaginar l'acte de xafar la burilla contra el cendrer amb la seva elegància, el seu nerviosisme, la seva ràbia... Potser per això algunes cases-museus desprenen una mena de màgia al parlar-nos dels seus habitants, en alguns casos artistes amb les seves famílies, les seves manies, les seves obsessions, les seves pors...
En uns dies us parlaré d'una d'aquestes cases que ens parlen...
A vegades alguns llibres cauen a les nostres mans en un moment concret i no en un altre. Un mateix llibre ens pot marcar més o menys, impactar i amb tot això el podem viure de forma més intensa que mai depenent del moment que l'atzar, la casualitat, les energies, sí, les energies ens ha portat. parlen de nosaltres, dels nostres desitjos, del nostre present.
Cada vegada que algú llegeix un llibre, veu una pintura, observa un còmic, se'l fa seu. La història de l'obra no és única, no té perquè ser la que va inspirar o decidir al creador. La història d'una obra és tan àmplia i diversa com diverses són les persones que s'hi posen al seu davant.
El museo de la inocencia ens parla d'una història d'amor. Però també ens parla de l'esperit dels objectes. Ens parla de com els objectes que hem posseït en un moment o un altre guarden un bocinet de nosaltres, són el nostre reflex, expliquen la nostra història.
Pamuk narra l'obsessió malaltissa d'un amor que s'entreté a través del temps o a través dels moments i dels objectes. El consol d'abraçar objectes que amaguen instants desitjats. Kemal decideix explicar la seva trista felicitat a tot aquell qui estigui disposat a observar-la, a visitar-la, a llegir-la.
Una casa no són les quatre parets que ens resguarden. Una casa viu amb nosaltres, experimenta els nostres canvis, evoluciona al nostre costat. Ens mostra el que som i el que hem estat. Els mobles, els utensilis, els detalls ens defineixen, marquen el nostre pas. És impossible mirar-se d'aprop un mirall sense veure el que reflecteix; veure el que resta d'una cigarreta apagada sense imaginar l'acte de xafar la burilla contra el cendrer amb la seva elegància, el seu nerviosisme, la seva ràbia... Potser per això algunes cases-museus desprenen una mena de màgia al parlar-nos dels seus habitants, en alguns casos artistes amb les seves famílies, les seves manies, les seves obsessions, les seves pors...
En uns dies us parlaré d'una d'aquestes cases que ens parlen...
A vegades alguns llibres cauen a les nostres mans en un moment concret i no en un altre. Un mateix llibre ens pot marcar més o menys, impactar i amb tot això el podem viure de forma més intensa que mai depenent del moment que l'atzar, la casualitat, les energies, sí, les energies ens ha portat. parlen de nosaltres, dels nostres desitjos, del nostre present.
Cada vegada que algú llegeix un llibre, veu una pintura, observa un còmic, se'l fa seu. La història de l'obra no és única, no té perquè ser la que va inspirar o decidir al creador. La història d'una obra és tan àmplia i diversa com diverses són les persones que s'hi posen al seu davant.
diumenge, 10 de gener del 2010
dimecres, 30 de desembre del 2009
dimarts, 22 de desembre del 2009
Rodin a Barcelona. Primers apunts sobre l'escultura i el seu entorn.
Aquest post té una doble intenció. O triple.
Fa uns anys vam tenir la gran oportunitat de veure una exposició dedicada a un dels més grans escultors de tots els temps a la "nostra" ciutat. Durant la temporada 2004-2005 al voltant d'un centenar d'obres de Rodin i d'alguns altres escultors posteriors omplien algunes de les sales del Caixaforum de Barcelona.
Avui l'artista torna a la ciutat a partir d'unes reproduccions de Le Penseur i de Le Monument aux Bourgeois de Calais, aquest darrer grup presentant les seves figures de manera individual. Un total de 7 figures disposades a un dels trams de la mítica Rambla de Catalunya.
Davant d'això només podem dir... Quin gran plaer poder gaudir de ben d'aprop de les mans del gran mestre, ni que sigui a partir d'unes reproduccions.
L'escultura forma part de la nostra vida diària. Carrers. Places de pobles. Fonts monumentals. Grans i petites escalinates. Façanes d'edifics més o menys importants. Des de ben petits estem acostumats a la seva presència. I amb tot... en gran mesura l'escultura és la gran oblidada en certs àmbits. Ja no només és el fet d'entrar a les sales de museus on hi ha moltes més pintures que escultures. D'acord, les proporcions de les pintures fa que siguin més fàcils d'ubicar. També és veritat que potser hi ha més fons pictòric que escultòric... però al fixar-nos en els estudis, en les grans investigacions... observem també un gran buit. Hi ha qui defensa que gran part de l'escultura ha estat concebuda per viure dins l'espai públic i que per això no té tanta cabuda als museus. Però podríen restar sales dedicades als guixos, als dibuixos preparatoris, a la creació de l'obra en definitiva, al seu naixement i desenvolupament, on es troba en realitat i en gran part l'esperit de l'obra. De fet, però, durant molt de temps es va rebutjar la importància del guix, es van destrossar per impedir la seva reproducció, i amb la seva destrucció va desaparèixer aquesta essència.
En determinats moments he tingut l'oportunitat de parlar amb especialistes d'escultura i de cop he sentit com aquests petits grups d'estudiosos podien fer una mena de pinya a partir de la qual jo pogués seguir les seves passes. I així, tot i la passió que desperten les altres arts que m'envolten, una part de mi em crida que és el moment de l'escultura. Però silenci. Millor callar. No és encara moment de parlar del Gran Tema.
Fa uns anys vam tenir la gran oportunitat de veure una exposició dedicada a un dels més grans escultors de tots els temps a la "nostra" ciutat. Durant la temporada 2004-2005 al voltant d'un centenar d'obres de Rodin i d'alguns altres escultors posteriors omplien algunes de les sales del Caixaforum de Barcelona.
Avui l'artista torna a la ciutat a partir d'unes reproduccions de Le Penseur i de Le Monument aux Bourgeois de Calais, aquest darrer grup presentant les seves figures de manera individual. Un total de 7 figures disposades a un dels trams de la mítica Rambla de Catalunya.
Davant d'això només podem dir... Quin gran plaer poder gaudir de ben d'aprop de les mans del gran mestre, ni que sigui a partir d'unes reproduccions.
Aquest fet, però, em fa reflexionar sobre un tema prou curiós. Com interactua la gent al voltant d'unes escultures posades de cop i volta en un lloc que no s'esperen? O més enllà d'això.. simplement... Com es relaciona la gent respecte les escultures. Al llarg de la meva passejada he fet fotografies, he observat les obres, m'he mullat lleument sota un d'aquells plugims que tot i fer-se imperceptibles acaba calant... però també m'he fixat en com la gent s'anava aturant davant algunes obres. Una noia amb un paraigües. Un noi que passejava el gos. Un avi amb cara enfadada.
Els últims dies amb algunes col·legues de professió (dit així sembla important i tot) ens plantejàvem com els nens viuen l'espai al voltant de l'escultura, com es mouen, què els convida a fer una imatge estàtica amb unes dimensions considerables. Proposàvem crear una mena de performance al voltant d'aquestes idees aprofitant un gran espai. Però anem més enllà. No només parlem de nens de 4 a 6 anys... Fixem-nos en nosaltres mateixos. Què passa quan ens trobem davant d'una escultura, una figura tridimensional, amb volum, relleu, textures...
L'escultura forma part de la nostra vida diària. Carrers. Places de pobles. Fonts monumentals. Grans i petites escalinates. Façanes d'edifics més o menys importants. Des de ben petits estem acostumats a la seva presència. I amb tot... en gran mesura l'escultura és la gran oblidada en certs àmbits. Ja no només és el fet d'entrar a les sales de museus on hi ha moltes més pintures que escultures. D'acord, les proporcions de les pintures fa que siguin més fàcils d'ubicar. També és veritat que potser hi ha més fons pictòric que escultòric... però al fixar-nos en els estudis, en les grans investigacions... observem també un gran buit. Hi ha qui defensa que gran part de l'escultura ha estat concebuda per viure dins l'espai públic i que per això no té tanta cabuda als museus. Però podríen restar sales dedicades als guixos, als dibuixos preparatoris, a la creació de l'obra en definitiva, al seu naixement i desenvolupament, on es troba en realitat i en gran part l'esperit de l'obra. De fet, però, durant molt de temps es va rebutjar la importància del guix, es van destrossar per impedir la seva reproducció, i amb la seva destrucció va desaparèixer aquesta essència.
En determinats moments he tingut l'oportunitat de parlar amb especialistes d'escultura i de cop he sentit com aquests petits grups d'estudiosos podien fer una mena de pinya a partir de la qual jo pogués seguir les seves passes. I així, tot i la passió que desperten les altres arts que m'envolten, una part de mi em crida que és el moment de l'escultura. Però silenci. Millor callar. No és encara moment de parlar del Gran Tema.
dilluns, 21 de desembre del 2009
dilluns, 14 de desembre del 2009
Claudel fascinada...
Fascinació. M'encanta aquesta paraula. Em resulta el resum d'una culminació. Quan quelcom et fascina és que per tu suposa la bellesa absoluta, et mou, impregna cada una de les parts del teu ésser amb la seva essència.
_____________
Camille Claudel. Si tirem de tòpics (tan difícils d'evitar quan pretenem resumir i sintetitzar) Camille Claudel va ser la jove aprenent, la jove escultora que va quedar fascinada pel seu mestre, pel gran mestre escultor, Auguste Rodin. Però aquesta fascinació va ser mutua. Rodin va quedar enlluernat per la seva alumna. Van viure el seu amor malgrat l'escultor tingués al seu costat durant tota la seva vida la dona amb qui només es va casar poc temps abans de morir. No seria a més la primera ni la última de les seves amants... o això deien. Sí que seria, però, la que més el marcaria. I és que hi ha amors que, per molt que passin, no es poden oblidar.
Camille va utilitzar la influència de Rodin, tot el que li havia ensenyat, però sobretot va utilitzar el seu propi talent per tal de convertir-se en la gran escultora que va ser. Malgrat tot, els tòpics, o la veritable realitat, fan pràcticament impossible parlar d'ella sense fer-ho del mestre. No només per la seva vida, per la seva tècnica... sino també per la mateixa temàtica que es va desprenent de les seves obres, el seu torment...
Camille Claudel va passar els seus últims dies en alguns sanatoris mentals...
______________
M'encanten els llibres... Em fascina la possibilitat de tenir alguns llibres, com a mena de tresors... M'encanta anar ampliant la meva col·lecció malgrat això em comporti alguns problemes d'espais... Fa uns dies em vaig comprar un catàleg sobre Camille Claudel... cada cop m'està atrapant més... la figura... la dona.. l'escultora... la seva obra.
_____________
Camille Claudel. Si tirem de tòpics (tan difícils d'evitar quan pretenem resumir i sintetitzar) Camille Claudel va ser la jove aprenent, la jove escultora que va quedar fascinada pel seu mestre, pel gran mestre escultor, Auguste Rodin. Però aquesta fascinació va ser mutua. Rodin va quedar enlluernat per la seva alumna. Van viure el seu amor malgrat l'escultor tingués al seu costat durant tota la seva vida la dona amb qui només es va casar poc temps abans de morir. No seria a més la primera ni la última de les seves amants... o això deien. Sí que seria, però, la que més el marcaria. I és que hi ha amors que, per molt que passin, no es poden oblidar.
Camille va utilitzar la influència de Rodin, tot el que li havia ensenyat, però sobretot va utilitzar el seu propi talent per tal de convertir-se en la gran escultora que va ser. Malgrat tot, els tòpics, o la veritable realitat, fan pràcticament impossible parlar d'ella sense fer-ho del mestre. No només per la seva vida, per la seva tècnica... sino també per la mateixa temàtica que es va desprenent de les seves obres, el seu torment...
Camille Claudel va passar els seus últims dies en alguns sanatoris mentals...
______________
M'encanten els llibres... Em fascina la possibilitat de tenir alguns llibres, com a mena de tresors... M'encanta anar ampliant la meva col·lecció malgrat això em comporti alguns problemes d'espais... Fa uns dies em vaig comprar un catàleg sobre Camille Claudel... cada cop m'està atrapant més... la figura... la dona.. l'escultora... la seva obra.
divendres, 11 de desembre del 2009
La Elegancia del Erizo
fa gairebé 11 mesos escribia...
"¿Para qué sirve el Arte? Para darnos la breve pero fulgurante ilusión de la camelia, abriendo en el tiempo una brecha emocional que parece irreductible a la lògica animal" (La Elegancia de Erizo, Muriel Barbery)Possiblement aquesta no és la frase que més em va captivar... però l'he trobat de cop, al obrir de nou el llibre.Certament, les primeres pàgines, els primers capítols, em van costar, s'allargaven...De cop les petites coses prenien valor... i de cop em descobria a mi mateixa somrient darrera les paraules escrites...Hi ha qui no és capaç de veure com la literatura és capaç de transportar-nos a altres realitats... com es pot arribar a tenir una sensació de pèrdua al acabar les últimes línies... i sorgeix la necessitat de trobar altres històries... que ens facin riure o plorar...
Avuide manera pràcticament casual he sabut que s'estrenava una pel·lícula basada en aquest llibre.. així que he decidit anar-la a veure.
En una època en què se succeeixen una rera l'altra tot de pel·lícules basades en sagues literàries que la gran massa de població llegeix continuament al tren, s'agraeix sentir-se una mica diferent per no llegir aquells, sinó aquests que semblen més desconeguts...
Diuen que una imatge val més que mil paraules... en el cas de la literatura passada al cinema, però, en general es tracta de tot el contrari. Sense ser una mala pel·lícula, es perden tants detalls, tantes subtileses, tantes minucioses descripcions de sentiments, de moments, d'instants que semblan irrepetibles tot i la seva quotidianitat, de mossegar un tros de xocolata (sempre negra.. de 70% de cacao, sisplau!!)... que enyorem les paraules escrites...
Un peix tancat dins una peixera... Algú que dins les que serien les seves convencions morals, la seva família, la seva llar, el que "està bé"... segueix tancat dins la peixera. El plantejament de la mort com a sortida. El xoc de la realitat. Hi ha qui tancat dins la peixera gaudeix de la quotidianitat... Altres no estan fets d'aquesta pasta tot i que pretenen autoenganyar-se creient que poden quedar-se tancats veient el que hi ha fora del vidre, de la transparència...
"Como estamos en noviembre, por desgracia no tengo ciruelas claudias a mano. En tal caso, once meses al año a decir verdad, recurro al chocolate negro (70% de cacao)."
La Elegancia del Erizo, Muriel Barbery
"¿Para qué sirve el Arte? Para darnos la breve pero fulgurante ilusión de la camelia, abriendo en el tiempo una brecha emocional que parece irreductible a la lògica animal" (La Elegancia de Erizo, Muriel Barbery)Possiblement aquesta no és la frase que més em va captivar... però l'he trobat de cop, al obrir de nou el llibre.Certament, les primeres pàgines, els primers capítols, em van costar, s'allargaven...De cop les petites coses prenien valor... i de cop em descobria a mi mateixa somrient darrera les paraules escrites...Hi ha qui no és capaç de veure com la literatura és capaç de transportar-nos a altres realitats... com es pot arribar a tenir una sensació de pèrdua al acabar les últimes línies... i sorgeix la necessitat de trobar altres històries... que ens facin riure o plorar...
Avuide manera pràcticament casual he sabut que s'estrenava una pel·lícula basada en aquest llibre.. així que he decidit anar-la a veure.
En una època en què se succeeixen una rera l'altra tot de pel·lícules basades en sagues literàries que la gran massa de població llegeix continuament al tren, s'agraeix sentir-se una mica diferent per no llegir aquells, sinó aquests que semblen més desconeguts...
Diuen que una imatge val més que mil paraules... en el cas de la literatura passada al cinema, però, en general es tracta de tot el contrari. Sense ser una mala pel·lícula, es perden tants detalls, tantes subtileses, tantes minucioses descripcions de sentiments, de moments, d'instants que semblan irrepetibles tot i la seva quotidianitat, de mossegar un tros de xocolata (sempre negra.. de 70% de cacao, sisplau!!)... que enyorem les paraules escrites...
Un peix tancat dins una peixera... Algú que dins les que serien les seves convencions morals, la seva família, la seva llar, el que "està bé"... segueix tancat dins la peixera. El plantejament de la mort com a sortida. El xoc de la realitat. Hi ha qui tancat dins la peixera gaudeix de la quotidianitat... Altres no estan fets d'aquesta pasta tot i que pretenen autoenganyar-se creient que poden quedar-se tancats veient el que hi ha fora del vidre, de la transparència...
"Como estamos en noviembre, por desgracia no tengo ciruelas claudias a mano. En tal caso, once meses al año a decir verdad, recurro al chocolate negro (70% de cacao)."
La Elegancia del Erizo, Muriel Barbery
dilluns, 7 de desembre del 2009
El preu de l'art
Les obres d’art tenen un preu que varia segons l’època, segons el valor de l’artista en un moment o en un altre... El valor de l’art, però, és incalculable. Apropar-se, gaudir, conèixer, viure l’art és quelcom que no es pot valorar amb una xifra concreta. Malgrat tot, accedir a l’art té un preu a la majoria de llocs. Hi ha museus que degut al nom que els encapçala tenen un aforament prou espectacular de manera habitual. N’hi ha d’altres, però, que tot i ser de gran importància, la seva situació, el fet que no siguin el número u del top ten turístic, i altres factors, fan que els seu nombre de visitants sigui més relatiu. L’art no ens interessa? O és que pujar tantes escales per pagar 8 euros amb 50... fa mandra...? De cop i volta, arriba el dia. Primer diumenge de mes. Portes obertes. La gent entra i es passeja lliurement. Volten d’una sala a una altra. S’admiren, es sorprenen. No només vénen “entesos”, vénen famílies, amics, amants, solitaris, adolescents... El museu viu el seu gran dia. Febre d’art, de cultura momentània? Un cop al mes l’art es torna gratuït i és per fi el seu moment. L’art es torna viu als ulls dels que l’envolten... I tot i que sentir la delicada pell d’un marbre en el silenci i la solitud, espiant cada mil·límetre de fredor és un gran plaer... un sol cop al mes l’art s’universalitza, s’apropa i el seu valor és tal que es torna tan incalculable com per no tenir preu.
divendres, 4 de desembre del 2009
dimecres, 2 de desembre del 2009
dissabte, 28 de novembre del 2009
dijous, 26 de novembre del 2009
dimecres, 25 de novembre del 2009
dijous, 19 de novembre del 2009
dimarts, 17 de novembre del 2009
dilluns, 16 de novembre del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)