dimarts, 22 de desembre de 2009

Rodin a Barcelona. Primers apunts sobre l'escultura i el seu entorn.

Aquest post té una doble intenció. O triple.



Fa uns anys vam tenir la gran oportunitat de veure una exposició dedicada a un dels més grans escultors de tots els temps a la "nostra" ciutat. Durant la temporada 2004-2005 al voltant d'un centenar d'obres de Rodin i d'alguns altres escultors posteriors omplien algunes de les sales del Caixaforum de Barcelona.
Avui l'artista torna a la ciutat a partir d'unes reproduccions de Le Penseur i de Le Monument aux Bourgeois de Calais, aquest darrer grup presentant les seves figures de manera individual. Un total de 7 figures disposades a un dels trams de la mítica Rambla de Catalunya.
Davant d'això només podem dir... Quin gran plaer poder gaudir de ben d'aprop de les mans del gran mestre, ni que sigui a partir d'unes reproduccions.


Aquest fet, però, em fa reflexionar sobre un tema prou curiós. Com interactua la gent al voltant d'unes escultures posades de cop i volta en un lloc que no s'esperen? O més enllà d'això.. simplement... Com es relaciona la gent respecte les escultures. Al llarg de la meva passejada he fet fotografies, he observat les obres, m'he mullat lleument sota un d'aquells plugims que tot i fer-se imperceptibles acaba calant... però també m'he fixat en com la gent s'anava aturant davant algunes obres. Una noia amb un paraigües. Un noi que passejava el gos. Un avi amb cara enfadada.

Els últims dies amb algunes col·legues de professió (dit així sembla important i tot) ens plantejàvem com els nens viuen l'espai al voltant de l'escultura, com es mouen, què els convida a fer una imatge estàtica amb unes dimensions considerables. Proposàvem crear una mena de performance al voltant d'aquestes idees aprofitant un gran espai. Però anem més enllà. No només parlem de nens de 4 a 6 anys... Fixem-nos en nosaltres mateixos. Què passa quan ens trobem davant d'una escultura, una figura tridimensional, amb volum, relleu, textures...



L'escultura forma part de la nostra vida diària. Carrers. Places de pobles. Fonts monumentals. Grans i petites escalinates. Façanes d'edifics més o menys importants. Des de ben petits estem acostumats a la seva presència. I amb tot... en gran mesura l'escultura és la gran oblidada en certs àmbits. Ja no només és el fet d'entrar a les sales de museus on hi ha moltes més pintures que escultures. D'acord, les proporcions de les pintures fa que siguin més fàcils d'ubicar. També és veritat que potser hi ha més fons pictòric que escultòric... però al fixar-nos en els estudis, en les grans investigacions... observem també un gran buit. Hi ha qui defensa que gran part de l'escultura ha estat concebuda per viure dins l'espai públic i que per això no té tanta cabuda als museus. Però podríen restar sales dedicades als guixos, als dibuixos preparatoris, a la creació de l'obra en definitiva, al seu naixement i desenvolupament, on es troba en realitat i en gran part l'esperit de l'obra. De fet, però, durant molt de temps es va rebutjar la importància del guix, es van destrossar per impedir la seva reproducció, i amb la seva destrucció va desaparèixer aquesta essència.
En determinats moments he tingut l'oportunitat de parlar amb especialistes d'escultura i de cop he sentit com aquests petits grups d'estudiosos podien fer una mena de pinya a partir de la qual jo pogués seguir les seves passes. I així, tot i la passió que desperten les altres arts que m'envolten, una part de mi em crida que és el moment de l'escultura. Però silenci. Millor callar. No és encara moment de parlar del Gran Tema.