dissabte, 29 de maig de 2010

Humus Estruch

"Yo estoy aquí para hacer una revolución. La revolución del humus." Lluís Alabern.







El Artista Mediocre desnuda la pared sin previo aviso. Passan 15 minutos de la hora convenida y mientras algunos espectadores, testigos, no se han decidido a entrar, el Pequeño Gigante, con un riguroso silencio espectacular, se descalza las deportivas, los calcetines, se recoge un poco el pantalón hacia arriba y se dispone a descolgar todas sus obras ante los ojos de apenas 4 miradas. La performance sigue su desarrollo y, poco a poco, se incorporan el resto de ojos que lo van a acompañar hasta el final de su actuación. El espacio se llena al tiempo que la pared se vacía. El silencio reina de una manera magistral, sólo roto por el sonido de las chinchetas que deja caer a medida que éstas son arrancadas, finalizando así su función pero formando aún parte del espectáculo. Algunas de ellas quedaran en la piel del Performer dejando leves marcas, recordando, seguramente, las heridas que motivaron algunos de sus trabajos. Una visión romántica. Quizás un punto decadente.






En el fondo el Artista muestra parte de su trabajo. Art Handler como es, muestra la faceta propia de su Trastienda, acostumbrado a trabajar en la oscuridad ahora lo convierte en acción. Lo convierte en arte. Lo convierte en un arte pequeño, de cotidiana pequeñez aparente.


Finalmente quedan los marcos. Existe un cierto orden en la extracción de las obras. Algunas quedan gravadas en las retinas, dependiendo de la mirada y el significado que haya tomado la obra en cada caso. Cada obra tiene su contexto de creación y su contexto de selección. El porqué de las cosas.






Las obras emmarcadas son colocadas en una caja, encajando en un casi perfecto puzzle. El resto descansan ya en una carpeta. Las chinchetas en el suelo. Alguna salta a los pies del Artista. Las alcayatas en la pared son la única muestra de lo que hubo en las últimas semanas, de unos veinte años de vida... aunque el Performer advierte de la poca diferencia entre el antes y el ahora en la pared.






Una vez blanca y desnuda, se desnuda Él con las palabras. Deja hablar al público pero unas pocas intervenciones sirven para hilvanar, o deshilvanar, reflexiones en voz alta, pensamientos, respuestas... Los miedos, las fuerzas, la supervivencia, la muerte, las pasiones, las medias-confesiones... La narración sobre todas las cosas, el dolor como prepulsor, como motor... la pequeñez... la fuerza de la mediocridad...


Poco más de una hora más tarde, nos toca esperar 10 años más... con el interrogante de lo que sucederá, con fuerza, con rock&roll en las venas... Dando fuerza, vitalidad, protagonismo... al humus.



"Se acabó la grandeza. Ha llegado la hora de la pequeñez." Ll. A.



Humus Estruch, Lluís Alabern.


Nau Estruch. Sabadell. 28 de mayo de 2010.


dimarts, 18 de maig de 2010

La Mort als 70

No crec en les casualitats.

Sol ser prou injust quan intentem fer un Top 10 dels millors en un àmbit o un altre. És més difícil quan enlloc de 10 reduïm les places als considerats 3 millors. Arriscant-me (de fet no m'arrisco gaire en dir-ho ja que coincidim uns quants en aquesta opinió), podríem dir que el modernisme escultòric estaria encapçalat sense massa dubtes per Eusebi Arnau i Mascort (Barcelona 1863-1933), Miquel Blay i Fàbregas (Olot 1866 - Madrid 1936) i Josep Llimona i Bruguera (Barcelona 1864-1934). Els dos primers evolucionen més lentament des del Realisme cap al que resultarà aquesta nova manera de treballar que assimila qüestions que s'inclouen en l'anomenat Simbolisme. Llimona possiblement sigui el que mostra aquest canvi de manera més marcada. L'obra que insinua un inici de manera prou clara és Modèstia (1891. Bronze al MNAC. Marbre al Museu de Montserrat). La culminació del llenguatge, de la forma, del sentit del Simbolisme la trobem en el Desconsol (1907, MNAC. Si més no pel que fa a la versió oficial presentada aquell mateix any a l'Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona).



Blay sembla mostrar el perfecte moment de transició entre un punt i un altre a partir de Els Primers Freds (1892. MNAC. Tot i que aquesta és la datació del guix i no del marbre, de cap al 1900).



Arnau serà l'escultor dels arquitectes. Dels 3 és el que més va treballar col·laborant en aquell sentit wagnerià de l'arquitectura com a art total. Com oblidar la seva interpretació de la cançó de La Dida de l'Infant Rei en els relleus escultòrics del principal de la Casa Lleó Morera. Tot i així Blay i Llimona també tenen un nombre important d'obres en aquest context.




Tots 3 moren al cap de 70 anys d'haver nascut. Amb 3 anys màxims de diferència entre ells.

dilluns, 17 de maig de 2010

*: Woolf


dimecres, 12 de maig de 2010

Escriure (II)

El problema està en escriure la primera frase. Potser també en trobar la segona que doni un sentit, una cohesió, al que ha de seguir. Mil idees volten el cap i cap sembla la més encertada per ser desenvolupada.

Hi ha molts escriptors (no sé si escriptor és la paraula perfectament adequada.. es pot considerar escriptor qualsevol persona que escriu? o només se'n pot dir així en cas de dedicar-se professionalment?)... Hi ha molts escriptors que es basen en fets de la seva vida quotidiana. Jo mateixa (que a vegades escric, com tants altres, sense ser escriptora) sovint caic en l'anecdotisme com a motor narratiu i fins i tot he confessat que escric sobre el que m'envolta. Ens censurem per això? El 100% del que escrivim no ha de parlar forçosament del que som, del que desitgem, del que veiem... Tot i així, a vegades evitem idees, temes, per la "por" a que semblin el que no són... o a que semblin el que són. Tenim a l'avast bones idees que simplement no seran desenvolupades. En una època com la que ens trobem la informació vola fugaçment de punta a punta. Les xarxes socials són l'exemple number one: escrius una frase extreta, per exemple, d'una cançó, i algú a qui pràcticament no coneixes parla amb algú més proper per saber si t'ha succeït quelcom especial que t'hagi afectat... Estem massa acostumats a exposar els nostres sentiments i creiem, per això, que tothom ho fa? Només escrivim sobre nosaltres?
Fa uns dies vaig perdrem gairebé tres quarts d'hora entre els llibres d'una de les llibreries més destacades de la ciutat... Vaig veure molts títols, tot i que van ser menys els llibres que vaig fullejar perquè em cridaven realment l'atenció... segurament, en part, perquè ja he llegit alguna cosa de l'autor o perquè coneixia el nom del mateix de manera més o menys directa... Dels últims 4 o 5 llibres que recordo haver mirat en vaig llegir la petita ressenya de la contraportada i el resum biogràfic de l'autor/a... Recordo 3 o 4 casos concrets en què els dos textos s'assemblaven moltíssim. El llibre parlava de l'autor... L'autor parlava de la seva vida. L'autor es converteix en el seu propi personatge. On és el límit entre la realitat i la ficció... només ho sabran ells... Però com exposar-se, despullar-se...?

Escriure sobre escriure és confessar ens envolta una mena de crisi de recerca temàtica?