dilluns, 12 d’octubre de 2009

Viatge a París


Fa uns dies ja parlàvem de París i dels voltants del 1900. El gran moment en què tot se succeïa a la vegada i també una cosa rere l’altra. Tots el qui volguessin saber què s’esdevenia en terreny artístic havien de marxar a París. Però no hi havia una sola París, n’hi havia desenes...
Són molts els catalans que van anar a viure la gran experiència. Cadascú de la manera més o menys intensa que va decidir o va poder. Hi ha els qui visqueren una intencionada bohèmia, controlada, relaxada malgrat el fred i les condicions dels habitatges que envoltaven el Moulin de la Galette. Altres hi van viure una bohèmia extrema, com a únic camí possible. Algunes d’aquestes sensacions han quedat plasmades a partir de les obres resultants de les estades a la capital francesa. En alguns casos, però, comptem amb les mateixes paraules dels protagonistes com a document bàsic, com a font primària d’una època plena de racons per descobrir tot i estar molt ben estudiada. Precisament aquest és el cas d’un dels personatges més rellevants d’aquest moment artístic. Santiago Rusiñol. Pintor, dramaturg, col·leccionista, viatger, periodista, són només alguns dels aspectes que podrien definir la seva polifacètica activitat. Nascut en l’escalfor de la burgesia acomodada, va trencar amb el destí que li havia escrit la seva família per dedicar-se a desenvolupar una àmplia carrera artística. No pretenem, però, en aquest escrit, reflexionar sobre tota la seva vida, i cada una de les seves facetes que aquí deixem simplement insinuades amb la possibilitat de ser desenvolupades en propers textos. Així, doncs, ens aturem en els moments del seus viatges a París. Parlem de pintura, però parlem especialment d’escriptura. El Rusiñol narrador de vivències, de sensacions, de moment gairebé màgics.
Rusiñol ja havia fet una estada important a París durant l’any 1888-1889, però els experts suposen el gran punt de partida del “Modernisme català a París” a partir del gener del 1890, coincidint amb una de les arribades de Ramon Casas a la ciutat i el trasllat dels artistes al cèlebre Moulin de la Galette des del que Rusiñol començaria a escriure les seves Cartas desde el Molino. En elles descriu les emocions dels moments viscuts, la coneixença amb altres artistes, els paisatges que envolten el gran Sentinella de Montmartre, els carrerons mig perduts que ens porten al cementiri, els personatges que hi viuen...
Diuen que va ser en tornar d’aquesta gran estança, durant la recerca d’un Sol que escalfés els cossos congelats després d’un hivern governat per “sa majestat el fred, el cavaller de barba blanca, babarota de termòmetres i acaparador de gel”, en la recerca, dèiem, d’un Sol enyorat, que va redescobrir el mediterrani a Sitges, la ciutat que seria també el centre dels seus actes, de les seves obres, del seu pensament, on crearia el seu Cau Ferrat, casa d’estiueig, taller i seu de les seves col·leccions, que finalment cediria a la vila, en la seva mort, per tal que es convertís en museu, cosa que succeí un parell d’anys més tard, el 1933.
Així, ara, entre zombis que desperten en ple mes d’un octubre prou estiuenc, s’obra el “recó de la calma”, el sol s’amaga rere caus i ferros, el vent porta l’olor de la mar com a religió única. Sense veure-la sentim la seva presència, la seva sal, la seva remor. Una mica més enllà Utrillo l’observa com a gran privilegiat. Però la Calma ens ofereix els secrets de les coves, les claus que obririen mil i una portes. I aquí i allà apareixen els tresors quasi amuntegats. Tresors que recorden espais, viatges, joia, somriures, moments del passat amb la seva pròpia mirada i amb la mirada de molts altres.
Va tornar, però, a París, aquest cop mostrant de manera més conscient la seva condició burgesa, llogant una casa a l’île de Saint-Louis, just al costat de l’île de La Cité, l’illa regnada per l’admirada Notre Dame, catedral que saludaven just en llevar-se, que acomiadaven a l’anar-se al llit. Seria en aquest espai on Rusiñol continuaria les seves cròniques, on Zuloaga li encomanaria la seva passió pel Greco, on ens parlaria de “l’oració del diumenge” que els feia anar al gran santuari de l’art, on ens seguiria encomanant la seva passió cap a aquesta ciutat.


I així, amb aquests textos, viatgem en somnis per un París que descriu el mestre Rusiñol amb l’elegància de la seva ploma bohèmia. Bohèmia triada. Elegància burgesa. I poder-nos posar en la seva pell per sentir “aquest no sé què extraordinari que se sent i no s’explica, en pujar pels carrerons estrets de Montmartre.”, per retrobar “aquesta illa (...) dels nostres somnis (...) que ni encarregant-la al gran constructor d’illes ens l’haurien feta més al nostre gust, i que ens va semblar un regal del cel.”


[Rusiñol, Casas, Utrillo: Viatge a París. Pròleg de Francesc Fontbona, Edicions de la Magrana]