dissabte, 3 d’octubre de 2009

Qué guay! Hawai?

Ho confesso, sóc una apassionada dels musicals. Podria semblar, a més, que estem en un bon moment dels mateixos, ja que avui en dia es fan musicals de tota mena... El fenomen del musical està arrassant per allà on passa. Musicals per adolescents, musicals que commemoren musicals que compleixen anys, versions de musicals sobre gel... El mercat queda saturat arreu on passa... I sí, això podria resultar una bona notícia per algú com jo... però l’aglomeració de musicals pot portar el desprestigi del mateix... Així doncs, un cop més, i com sempre, quantitat no vol dir qualitat...
Perdoneu... reconec que la culpa és meva. Relaciono el musical amb un espectacle teatral on la importància està en la qualitat dels actors, que han de saber actuar i cantar (no serveix un bon cantant i mal actor o viceversa), una bona coreografia i ballarins (en el cas que hi siguin presents, cosa que no és necessària en gran part d’ells), uns bons músics (d’acord, començo a sonar massa exigent) i, entre d’altres coses, un bon libreto. I és que no... una bona combinació dels primers factors no salven una mala història... o, si més no, un mal i forçat desenvolupament de la mateixa. I no parlo d’un espectacle realitzat per un grup d’amateurs que es troben per divertir-se... parlo d’un gran espectacle professional en tots els seus nivells. Com posar-se un número 36 a un peu que ha de calçar un 39? Certament ha de ser difícil escriure un bon libreto condicionat per l’obligada presència de cançons que parlen de certs temes concrets que no tenen res a veure entre ells ni amb el desenvolupament d’una mateixa història en comú... però... mai és recomanable posar-se un 36 si has de dur un 39!!
Però perdoneu de nou ja que sóc jo qui no entén com en un espectacle teatral es poden vendre begudes i crispetes per gaudir d’elles durant la seva representació, com si es tractés de la més comercial de les pel·lícules de la temporada. Perdoneu si el meu sentit de l’humor no està tan desenvolupat com tothom creia, ja que allò que a mi em feia simplement somriure despertava la sonora “carcajada” d’aquells que m’envoltaven. Disculpeu-me sincerament perquè m’he convertit en una persona insensible incapaç d’emocionar-me davant l’evidència d’un final totalment esperat. Però, un moment, crec que he trobat el meu gran error. Busquem unes frases més enrere... “com si es tractés de la més comercial...” Aquí ho tenim. Un espectacle comercial. Perfectament creat per tots els amants d’un determinat grup de música dels anys vuitanta i a qui no els importi la unió forçada de cançons que van marcar una època, cantades dins una història que pot quedar resumida en un parell de línies a molt estirar, tot envoltat d’uns impressionants efectes lumínics dignes del més gran dels concerts.
Resumint... un spectacular spectacle per a grans fans del grup.. que no per a grans fans del gènere del musical.