Reengegant (o com dissimular quan no sabem quin és el títol que li pertoca)

Un amic penja en el seu mur una notícia gens trascendent per qui ho pugui llegir però molt important per ell. Hi aboca literatura i sentiments a dojo. Em demana si és pornografia emocional. Li dic que no, recordant vagament el text, però decideixo rellegir-lo en arribar a casa. És cert, hi aboca literatura i sentiments a dojo però no concebo una altra manera d'escriure. Fins quan es parla o es teoritza sobre art podem deixar trossos de nosaltres. Cor, vísceres, cap. Tot plegat em fa pensar, un cop més, en quin és el motiu que em porta a escriure frases a la ment que mai es materialitzen en papers o pantalles. Fins quan parlo o intento teoritzar sobre art deixo trossos de mi. No passa tant amb els encàrrecs, és cert, però recordo deixar trossos de mi en la tesi. TROSSOS. Mai fragments delicats. Són trossos contundents amb ferides incloses que sagnen.
Persones que han estat bàsiques en la meva vida no m'han vinculat a l'àmbit de les lletres. No és cosa seva, he estat jo. Mea culpa.

Tancar etapes trenca una mica per dins. Qui sap si també fa que surtin canes.
Mirar noves escletxes posa llum. A vegades esdevé la sorpresa.
Crear dolor per sortir del dolor i trobar calma.
Respiro, m'allunyo, tanco calaixos i obro finestres.
Faig sis rentadores en dos dies.

En els darrers mesos, -en els darrers dos anys- m'he endinsat en més exposicions i museus que en gran part de la meva carrera. He crescut. M'he fet (més) gran. He conegut i passejat. Desenes de vegades he volgut plasmar-ho i recollir en paraules sensacions que he tingut davant d'obres que començo a no recordar. Però un pes estrany em feia petita i no em deixava ser Jo. Mea culpa de nou. L'excusa era la tesi, com una gata capriciosa que volgués la meva atenció constant. Era jo que no em deixava ser jo i mirava la vida com passava, espectadora d'un espectacle que no anava amb mi. L'aprenentatge també va d'això.

I, de cop (per tornar a l'art, com dissimulant), em declaro de nou esculturòloga, mentre em deixo fascinar per èpoques que faig veure que no són les meves i per tècniques que s'allunyen de l'escultura. Mentre recupero el meu estil abandonat. Mentre faig truites perfectes enlloc d'enfrontar-me a la pantalla mig plena i mig buida. Mentre tanco, de la manera més delicada possible, calaixos que fa temps que ja no eren meus. Mentre somric de vermell. Mentre EM somric.

I finalment, reengego aquest pobre espai que parla, en principi, d'art.

Sortir del llit

Com si els llençols tinguessin poders, robes impenetrables, ens amaguem. La posició fetal multiplica l’escut protector i tot i que la son hagi desaparegut tanquem els ulls amb força com si fóssim en una altra dimensió. No ens enganyem, és covardia.
Això anava d’art, és cert. Parlem de l’art de viure, o de sobreviure, o de superar etapes de dolor. Però si allarguem l’estona suposadament nocturna, són menys les hores de llum i realitat i contundència.

Esculturologia

Em declaro esculturòloga.

Oficialitzo, entre línies performatives, l'existència d'un nou terme.

'Esculturòleg, -òloga nom masculí i femení Persona que es dedica a l'estudi de l'escultura.'


Reviso i confirmo la inexistència del concepte. Un dia més tard, enmig d'una tertúlia sobre escultura que compta amb escultors, teòrics de l'escultura, aficionats a la mateixa, copes de vi i alguna cervesa entre els seus assistents, declaro en veu alta la invenció del nou terme.
Una pintora (que ha tret el cap entre tanta escultura), demana si no seria, doncs, correcte, la creació de la 'pintorologia'. 'No li cal cap reivindicació a la pintura', contestem, 'o, en tot cas, no sentim que ens pertoqui a nosaltres aquesta feina', potser algú afegeix.

Insomni

El dia que em va semblar trobar la meva primera cana era el dia abans del meu darrer dia a la feina en què havia crescut els últims deu anys.
Em trobava malament. El coll semblava esquinçar-se dins meu. El cos es queixava com si una mena de febre avancés decidida. Fins al moment, mai havia trobat la necessitat de tenir termòmetre a casa. Els dolors tenien tota la pinta de ser la queixa física a tanta tensió mental.
Deixar una feina que m'havia estimat tant, i durant tants anys, per arribar al límit d'unes condicions que ja es feien impensables. La incertesa econòmica a la que m'enfrontaria a partir d'aquell moment. L'intens treball d'haver de finalitzar una tesi doctoral de manera immediata, amb les autoexigències que ens fan voler millorar constantment. Aquests motius semblaven prou convincents per creure que el cos em demanava que m'aturés. Que aturés la ment. El cansament començava a col·laspar-me. Una tercera nit consecutiva d'insomni acabava d'amanir-ho tot.
Al llit, després de remeis casolans i d'alguna dosi de química -només usada en casos extrems- mirava de reflexionar sobre tot plegat. Deu anys per algú que encara no ha fet els 32 és tot un viatge per la vida adulta. En aquell moment preferia no pensar en tot el viscut: ni persones, ni bons (que feien obviar els mals) moments, ni anècdotes.
Em vaig concentrar en la idea de si la cana que havia trobat, tot just feia unes hores, entre els meus cabells, havia estat un simple miratge.

Vaig trigar dies en tornar-la a trobar i, normalment, es fa fonedissa.

Et despertes

Et despertes enmig de la nit amb un crit que t'ha volgut fer conscient perquè no podies somiar veure que feien mal a la innocència. Has cridat en veu alta en plena nit sense saber que ho estaves fent. Et preocupes per si has pogut molestar a algú altre, també, enmig del silenci.
__________________________

Sempre he escrit. Crec que vaig començar a escriure abans de fer-ho realment. Potser per això, a vegades, m'inspira quan algú altre escriu en veu alta. Potser per això em fa certa recança veure que alguns dels que m'envolten no saben que ho faig.  Però no es tracta d'escriure pel simple fet de fer-ho en veu alta. Es tracta de no deixar d'escriure. Escriure per necessitat, perquè una part de mi es creu escriptora de paraules.

A algú que no em coneix li dic que m'agrada escriure. Li dic que escric, a vegades. 'Però sóc més de no-ficció', deixo anar com un espetec en l'aire. 'Doncs prova-ho, escriu sobre algú altre sense paral·lels que et recordin a tu, a qui ets', em reclama. La formiga de nou que li diu que no sap si en sabria. 'Fes-ho!', clama l'Aventura, 'escriu sobre una cadira que s'enamora. Escriu sobre uns ocells que volen!' Escriu paraules.

Crec que escric des d'abans de començar a fer-ho, però els últims temps he fet silenci des del que les mans em criden.

11 minuts separen el moment d'encendre el llum enmig de la nit, del meu ara. Tot un nombre de dits que enfilen tinta sobre una quadrícula que no deixa mai d'esperar-me.
__________________________

Un got d'aigua
__________________________

Em pregunto si el crit podrà deixar-me dormir una altra vegada.

Crear

La feina de creador sovint pot resultar molt solitària. A vegades és davant un full en blanc, potser davant una partitura, o davant la pantalla d'un ordinador que porta massa hores encés.
Quan vius sol, la sensació de solitud s'incrementa. No és una sensació negativa de solitud. Simplement crees sol.
Costa compartir aquesta sensació. Balla entre allò agradable i la necessitat de sortir a córrer o pujar una muntanya.
Viure dins aquest marc fa que hi hagi vegades que petits pèsols siguin ben molestos com per la princesa i els seus matalassos. A vegades, en canvi, la capacitat de concentració fa que les hores s'escapin relaxadament i seríem capaços de seguir treballant 48 hores seguides més. Quan la inspiració no flueix tot es fa fosc i si escapes de les quatre parets, sempre podran sortir un parell de veus recordant que no estàs treballant el que hauries. Llavors voldries tornar a pujar muntanyes encara més altes.
Quan la creació en solitud passa per llapis i colors, per fang o pedra o per notes musicals, tothom admira els resultats. Poden agradar, poden despertar rebuig,... però són observats. Quan la creació suposa escriure pàgines i pàgines de reflexions, resultats d'investigacions, dades trobades a arxius... per molt estil literari que es tingui, seran quatre els experts que llegeixin la feina... i la meitat ho faran per ser membres d'un tribunal.
Fa uns quants dies sentia un professor que en una conferència deia alguna cosa així com que hi ha una línia molt fina entre l'atreviment i la temeritat. I no es referia a cap esport d'aventura, si no a crear un estudi que el 95% definiria com una bogeria incomprensible.
Aquests dies són pocs instants, segons com a molt, els que comparteixo amb algú que passi per la mateixa experiència. Solen ser frases inconnexes amb poc temps per contestar. Avui una noia em parlava de la solitut que sentia davant aquest tipus de treball i l'entenia des de la distància. Tot i que dins la similitut els estats de les creacions són ben diferents.
Quan pregunten com portes la creació, acabes responent amb les mateixes frases de sempre. Alguns pregunten per les pàgines, altres pel temps, altres pels ànims... Segurament tu fas les mateixes preguntes sense sentit.
Els dies només tenen 24 hores, però hi ha moltes més coses a fer més enllà de crear: la feina que paga les factures, classes d'idiomes perquè el món diu que no et pots quedar enrere, reunions extres, peticions més o menys formals que endarrereixen la creació, anar a comprar (que és el moment en què desconnectes), cuinar (que és el moment que es torna feixuc perquè el culpes de fer-te perdre més temps)... I també surts i respires perquè la creació no et menji a mossegades, però llavors són els altres els que creuen que estàs perdent el temps...

Els dies es van colant entre les setmanes, i allargues les nits per intentar enganyar el dia, i tot i que saps que robar hores a la son no és massa bona idea... et converteixes en lladre de tu mateix.

Quan cauen les cortines...

És difícil resumir les emocions viscudes al llarg dels darrers mesos. És difícil transmetre què significa crear i viure un projecte com l'exposició homenatge a Josep Llimona que tot just s'ha tancat al Museu Europeu d'Art Modern de Barcelona.
No sóc la primera ni la última que comissaria una exposició d'art. Però sí que ha estat la meva primera exposició i la que culmina (tot i que no finalitza) més de deu anys d'investigació a l'entorn d'una sola figura.
Més enllà de l'experència viscuda, sento que aquesta exposició m'ha aportat ple de regals.
Compartir taula amb alguns dels experts que més admiro.
Treure l'entrellat d'escultures "desconegudes".
Fer realitat i viure moments que havia visualitzat dins meu.
La perfecció no existeix, però em sento satisfeta dels resultats.

Dissabte al vespre, després del simbòlic acte de tancament de l'exposició, quan tot just m'esperaven per marxar i les sales eren totalment buides, vaig fer una última passejada per la mostra. Van ser dos curts però eterns minuts. Cada escultura al seu lloc. Tot ple de silenci. Va ser un passeig semblant al que vaig fer el dia abans de la inauguració, tot just tres mesos enrera, però amb una sensació ben diferent.

A poc més d'una setmana

No sé exactament quan va començar tot. Sovint coneixem l'existència d'un fet, una passió, un amor, però no recordem l'instant exacte del seu origen. Recordem aproximadament l'época, però en ocasions oblidem quin va ser l'instant del "click", el moment en què es va prémer el botó de l'enamorament.
Els que m'envolten, els que em coneixen ja em relacionen amb el nom de l'escultor Llimona perquè sempre els hi he parlat.
No recordo l'instant en què vaig decidir que seria historiadora de l'art, però són molts els factors que em portaven directament a aquest camí.

A 10 anys volia fer teatre. Volia cantar.
A 13 anys volia ser Indiana Jones. També devorava llibres mentre dibuixava els seus protagonistes.
A 15 anys descobria i era captivada per Magritte. Començava a mirar i tornar a mirar totes les imatges de tots els llibres d'art que em queien a les mans. (Segur que els pares van trobar més sentit que mai al fet d'haver comprat, molts anys enrere, una d'aquelles enciclopèdies de pinacoteques del món)
Als 16 el Desconsol ja s'havia convertit en l'objecte que somiava i dibuixava i que em portaria directe cap al món de l'art.

Els últims mesos els he viscut atropelladament. Avui he decidit robar uns minuts al sol, davant el mar, que sempre m'inspira, i he començat a filar aquestes paraules que, desordenades, sempre juguen dins el meu cap. Sovint escric al cap textos que mai arriben al paper o a la pantalla.
Vaig pensar que escriuria tot el procés que ha mogut l'últim any de la meva vida i que és el resultat de, com a mínim, els darrers 10 anys. El temps, però, m'ha guanyat, i ara només puc que recuperar les sensacions resumides amb vertigen.

 A poc més d'una setmana d'inaugurar.

Espècimens inquiets

Pertanyo a un d’aquells grups d’espècimens inquiets que només saben que estar ficats en cinc projectes alhora. Per si això no fos poc, robo dues hores a la setmana per cantar i oblidar-me de tot i de res. Hi ha tardes que, a sobre, tinc la sensació que les hores em mengen el cap i dono voltes a mil i una històries mentre vaig avançant els diversos projectes. Tastaolletes constant, he deixat bastant el dibuix, que no deixo d’enyorar, i em passo el temps que puc enganxada a l’ordinador escrivint, reescrivint, pensant i repensant, tornant-me boja buscant paraules en diaris antics que de cop em desapareixen. Faig, també, equilibris per entendre els móns burocràtics que maltracten, com sempre, els que ni tan sols ens diem mileuristes (tan de bo ho arribéssim a ser!). Descobreixo plaers corrent quan fosqueja, sobre el mar, mentre Freddie Mercury em canta a l’orella. Em decepciono i ressorgeixo davant les inspiracions alienes. Gaudeixo (disfruto) al màxim dels petits regals que ignoren que em fan. Em costa dir que no. Estic enmig d’un dels projectes més importants que he plantejat mai i miro d’injectar seguretats als dubtes, procuro envoltar-me de veus amigues que encoratgen. Jugo a amagar-me entre les bambolines tot esperant el moment en què s’obri el teló, treballant constant, i mirant una mica de fer d’actriu, directora, escenògrafa i apuntadora.

El 8 d'abril de 1864, avui fa 150 anys, va néixer a Barcelona Josep Llimona i Bruguera, qui seria un dels escultors més importants de l'entorn del 1900. Simbolisme, religiositat, malenconia, sinuositat, evanescència, són alguns dels conceptes que es poden vincular a la seva àmplia obra. Conegut popularment per unes poques peces, les seves obres van acabar travessant fronteres.

Ara que fa 80 anys. Llimona.

En un any ple d'efemèrides és difícil donar rellevància a tots els esdeveniments a cel·lebrar. Així que, els que ens considerem "especialistes", "fans" o fins i tot "groupies" (permeteu-me la incursió musical) de cada camp, ens dediquem a recordar el que la "Societat" no pot arribar a recuperar per manca de temps. Avui fa 80 anys que va morir Josep Llimona (no és d'estranyar que el text parli d'aquest escultor, sent qui és qui escriu aquestes paraules). No farem ara cap resum biogràfic, no citarem totes les seves obres destacades ni les menys conegudes que ens va anar regalant al llarg de la seva vida. Pretenem, ara sí, que aquest text sigui una introducció als homenatges cap a l'artista que volem desenvolupar al llarg dels propers temps... Els silencis resten plens de les sorpresas que esperem que es desvetllin mica en mica.

Seguim treballant!

Per molt que us sembli que hi ha tot un gran silenci... Tastaolletes d'Art segueix en actiu (i a més amb novetats) a https://www.facebook.com/Tastaolletesdart

Escultura pública (II part)

Em pregunto si cada gener revisen estàtues. Quin és el pressupost per "restaurar" escultures del carrer. Si hi ha algunes que són prioritàries.

Recupero un post de fa un any. En ell mostrava fotografies d'una obra... i deia...
"Hi ha casos curiosos en què algunes escultures, per la seva naturalesa fràgil, constantment es veuen en perill, i sovint acaben sent “renovades”. Feníxia, de Sílvia Gubern"
Poc després l'escultura perdia part de les seves "ales-plomes". Al cap d'un temps de les tres en quedava una... finalment cap. Avui, tornant a fer el camí que em porta a dalt de tot, allà on la Casa Gran fa de regent de bones vistes, he tornat a ser testimoni de la renovació, ja anual...

Apostes per tal de veure quant temps duraran les noves "ales"?

Retazos de arte de Madrid II: entre Hopper, Kirchner, Rafael y Murillo.

Hay tradiciones (aunque sean pequeñamente individuales) que pueden marcar el ritmo de un viaje o de un fragmento de vida. Como especie de gincana salir a correr pasa, por ejemplo, por deber llegar hasta el puerto, tocar la barandilla que te lleva a caer al mar y girar más tarde dando la vuelta a la bandera de la ciudad. Sin mar, cuesta correr... aunque la luna sea la misma.

Madrid se entiende si se callejea por sus barrios, más allá de aquello turístico, adentrándose por lo desconocido y, a ser posible, con guia autóctono que ayuda a olvidar lo andado y lo que quede por andar. Madrid se vive al tomar cañas (con limón) con sus tapas variadas de acompañamiento obligado. Ese es el Madrid que entiendo y vivo.
Es también la ciudad que, visita obligada, me enseña en una jornada si puede ser bien comprimida, las exposiciones que iluminan la ciudad. Es así como, aunque no sea bien temprano y después del debido café que enciende el cuerpo (más por su aroma que por su cafeína) el tren nos lleva, como no puede ser de otra manera, hasta Puerta del Sol.
Thyssen y sus horarios para empezar la ruta museística. Hopper con sus paisajes, sus casas inspiradoramente cinematográficas (que lo hubieran preguntado a Hitchcock sino), sus mujeres en interiores, su luz y ausencia que vive en cada milímetro pictórico.

Saliendo de Paseo del Prado hacia Recoletos, cruzando la calle Alcalá y viendo la Puerta de lejo, segunda parada: Kirchner. La Fundación Mapfre es una opción para no olvidar en estas escapadas y que se empieza a convertir en visita obligada en los últimos viajes a Madrid. Las obras de Kirchner hacen recordar lo esplendoroso de aquel mundo de vanguardia. El expresionismo alemán en sus mejores momentos, el citar a los que nos precedieron... Y es que se hace realmente imposible ver esos lienzos sin pensar en Matisse y compañía. Ver a la niña con el vestido a rayas verde y negro y su gato me hace sonreir.

Predominio pictórico, como no, en este viaje, pues la tercera y última parada nos lleva al Prado con Rafael, el último, claro. 37 años. Podemos llegar a recibir una cantidad indomable de información. De toda ella recordaremos algunas sensaciones y ciertos datos, la mayoría de los cuáles suelen ser los más anecdóticos. Rafael murió a los 37 años. Ni más ni menos. Ni un día más, ni un día menos. Murió el día que cumplía los 37. La exposición se dedica a los últimos siete añosde su vida, a la reflexión entorno al tema del taller, tema que me persigue e inquieta en los últimos tiempos. El gran maestro que dirige, corrige, retoca... Los discípulos, seguidores, colaboradores... los límites se difuminan. Giulio Romano i Gianfrancesco Penni son los pintores que siguen los pasos de Rafael dentro del taller en vida del de Urbino y fuera a su muerte. Obras realizadas en exclusividad por los dos últimos ayudan a matizar y suponer límites en las colaboraciones de las obras de Rafael.
Paseo por Murillo y sus trabajos sevillanos muy cerca del religioso Neve.
Antes demarchar no puedo más que aprovechar una última hora y media paseando de manera más aleatoria que guiada por la permanente empeando, como no, por mi XIX. Dosis de Greco, Velázquez, Goya y Rubens se hacen indispensables, dejándome atrapar por la Otra Gioconda que dicho sea... me sorprende volviéndome a recordar el misterioso mundo del taller conflictivo en el entorno de los grandes maestros...

Com pot ser la feina d’investigador en ple mes d’agost

Tinc un despatx “improvisat” que fa olor de citronella i gust de Café amb llet. Té un caballet que funciona tant de faristol com d’ell mateix. Les enciclopèdies poden ser peanya o poden ésser consultades. Bolígrafs, llapis i retoladors de colors apareixen a vegades on menys t’ho esperes, a vegades dins un petit pot. Té llum natural i té esperit invasor. Té caràcter efímer però fa dies que aguanta davant els ulls sorpresos. Té una companya quadrúpeda que de tant en tant respira silenci aquós i tot sovint té gana. Llibretes, fotografies, papers plens de guixots s’amunteguen sobre taula i cadires desesperades.

Hemingway avui

A vegades em pregunto com escriuria Hemingway si hagués viscut avui, entre mòbils, entre tanta tecnologia.
Em pregunto sobre què escriuria, com viuria els seus amors,... Si també s'hagués suicidat, o si no hagués trigat tants anys a fer-ho.
Em pregunto si també pescaria, si li agradarien els toros i anar de safari. Si els seus possibles hobbies nous imaginats l'haurien convertit en algú altre.
Em pregunto quina imatge tindria d'Ell mateix si hagués existit el seu Jo del passat i el pogués veure des del seu nou present.

Encara no sé per què m'agrada llegir Hemingway. No sé si és per la seva capacitat de parlar de les quotidianitats petites. Si és perquè en algun moment el seu personatge em va captivar, atrapar. Si va ser per culpa de sentir el deure de llegir un dels grans "clàssics"... Potser és per tot plegat.

Escultura Pública. De l’abandó al Museu. Del carrer a la indiferència.

La meva pàtria és l’escultura.

“Hi ha molts tipus de patriotes. Tu ets patriota de l’escultura.” No contradius a algú que en sap tant. Especialment no el contradius quan t’agrada allò que diu de tu.

Per allà on camino, per allà on explico, defenso l’escultura. Un cop em van fer creure que el meu camí havia de ser aquest. Un cop vaig voler creure que era el meu camí... Així que vaig començar a caminar-lo.

L’escultura és l’art que ens envolta de manera més clara, del que som més inconscients. Les nostres ciutats són plenes d’escultures que no sabem ni que existeixen, que formen part d'elles com a mobles urbans que no veiem quan passem pel costat. Algunes, de tant en tant, s’acaben guanyant el favor i l’admiració d’uns quants... Però aquesta no és la sort de totes les escultures.

Hi ha casos en què algunes escultures, amb el pas dels anys, s’han vist substituïdes per còpies, preservant així les originals a museus o col·leccions. És el cas del Desconsol de Josep Llimona (a les Reserves del MNAC) o de la Deesa de Josep Clarà (a l’Ajuntament de Barcelona).

Hi ha casos curiosos en què algunes escultures, per la seva naturalesa fràgil, constantment es veuen en perill, i sovint acaben sent “renovades”. Feníxia, de Sílvia Gubern, és un cas ben clar d’aquest fet (http://w10.bcn.cat/APPS/gmocataleg_monum/CambiaIdiomaAc.do?idioma=ca&pagina=welcome). En els últims anys, els camins escultòrics han fet que gairebé cada dia passi pel seu costat, fent-me veure els canvis que ha anat patint. Fa poc més d’un mes, un dels matins que em disposava a acabar de pujar escales, vaig veure el seu darrer muntatge. No vaig poder evitar immortalitzar-ho.

Hi ha casos, però, molt diferents. A prop d’on visc, a Apropdelmar, hi ha una escultura pretenent fer bonic un petit jardinet que mor mig abandonat. En altres temps la recordo sencera, però no sé si la memòria em juga una mala passada. La recordo lligada a les meves primeres passes. Ara resta així davant la indiferència, ja intencionada, dels que l’envolten.

El (meu) Tao de l'investigador: Primeres Idees.

...O de com avançar una investigació.

1. Aprendre a Gestionar el Temps

2. Buscar l'Eficiència de cada moment

3. Aprendre a Gestionar la Informació

4. Aprendre a Dominar els Recursos

5. Crear una Rutina de Treball

6. Aprendre a Organitzar/Planificar(-me)

7. Treballar cada Dia

8. Ser constant

9. Marcar Objectius

10. Gaudir Investigant, Sempre

"Pianisme Il·lustrat", el nou espectacle d'Ismael Dueñas

A vegades necessitem enlairar-nos. A vegades necessitem arriscar-nos a volar. I, per difícil que sembli i que sigui, a vegades necessitem fer-ho en solitari.
El nou espectacle del músic Ismael Dueñas sembla parlar-nos d'això. I ho fa des de la intimitat però també des de l'atreviment.
Les cançons es van succeint entre quotidianitat, núvols, sensacions i reflexions.
Escenes, narracions, històries, instants que es desprenen de cada pinzellada musical, de cada gest del pianista.
Quan algú vol "explicar", busca les paraules que més s'apropen a ell, les més descriptives. Podem ser més o menys explícits, més o menys metafòrics. Podem ser sintètics o utilitzar floritures. La majoria ens intentem expressar amb paraules. Sovint ens és més fàcil fer-ho per escrit que improvitzar el discurs en veu alta. Però, de cop, impressiona trobar algú que pot explicar el que l'envolta, el que viu, el que sent, a partir de música.
Vivim en una societat on la música és molt present, sí. Però vivim massa acostumats a la música parlada, la música cantada, la música amb paraules. Necessitem, per fi, sentir. Necessitem sentir-nos arrossegats per la música. Ja sigui seguint la sensació d'estar corrent de bon matí, sentint les angoixes provocades per la societat que ens fa moure, trobant-nos davant d'obres d'art medieval, o viatjant suaument entre els núvols.

Si voleu escoltar històries, moments, sensacions... Fugiu per uns instants de les paraules... Sentiu com la música us omple... Sentiu-vos endur per un globus... Enlaireu-vos. Apropeu-vos al Pianisme Il·lustrat.

"Pianisme il·lustrat", Ismael Dueñas
12 de novembre 21h
NunArt Creacions Contemporànees
C/Sol 8, Barcelona

I si no us ho voleu tornar a perdre: www.ismaelduenas.com

Josep Monserrat: Un escultor, un llibre.

Recordo el dia que un dels més grans experts en art que conec i admiro, darrera la taula del seu despatx, em comentava que sempre duia una llibreteta a sobre (Qui sap si, de tant en tant, encara llegeix les meves inexpertes paraules). Mai saps en quin moment hauràs d'apuntar vés a saber quina cosa, per tant, més val anar sempre ben preparat. Sempre intento anotar aquells fets, aquells moments, aquelles dades que em criden l'atenció, aquelles que mai sé si algun dia recuperaré. Aquestes anotacions a vegades desapareixen entre pàgines i pàgines, entre llibretes de diversos colors... I de cop apareixen de nou.

Obro una de les meves llibretes blaves, una de les que recull reflexions, idees, dades, apunts, resums... L'obro pràcticament cada dia. Tot i que no treballi en les meves investigacions, sovint l'acabo obrint en un moment o altre.. A vegades la deixo oberta durant jornades. Aquest cop, però, apareix un paper a part, mostrant una banda de text que feia mesos que no mirava. Hi diu alguna cosa sobre Josep Monserrat, sobre la seva besnéta, sobre Publicacions de l'Abadia de Montserrat i finalment apareix una data.
_______________

Fa poc més d'un any, fent una visita als soterranis del palauet, una dona se m'acosta i em confessa ser la besnéta de l'escultor Josep Monserrat. No és que sàpiga moltíssimes coses de l'escultor ja que, de fet, no hi ha molt escrit sobre ell. Conec les dades més bàsiques i en uns minuts em disposo a presentar al grup una de les seves obres: Al Mercat. Realista ple en época de modernisme, potser aquest va ser un dels motius pels quals la seva fama no arribaria a la d'altres escultors contemporanis. Un cop acabada la visita i acomiadada del grup, ens quedem una estona parlant amb la descendent de Monserrat. Confesso ara que m'hagués encantat haver allargat la conversa, potser intercanviar telèfons o mails... però tot va quedar en uns minuts a peu dret. Em va parlar de com havia estat treballant, viatjant, recollint totes les dades possibles, intentant localitzar les més aviat poques obres que havien restat, explicant una mica el perquè de tot plegat. Em va dir que tenia projecte de poder publicar un llibre. Malgrat l'art no fos la seva especialitat, tenia tot el que calia per poder-ho aconseguir: motivació, esforç, ganes...
De cop, al obrir la llibreta i trobar-me aquest paper, m’he llençat a la recerca de mes dades, d’una possible publicació. Ho trobo. Finalment ho va aconseguir, tot just fa uns mesos. Ha assolit el seu somni, després de tanta feina, i la imagino feliç, satisfeta. Per fi he localitzat una llibreria on poder-lo trobar. Necessito tenir aquest llibre.

Un parell de dies més tard, fent tot un joc de trencaclosques i horaris, em presento a la llibreria -especialitzada en temàtica religiosa- on poder comprar el llibre. Un cop a casa, fullejo el volum, espio les imatges, faig una primera lectura en diagonal d’algunes pàgines. Josep Monserrat per fi té el seu llibre. Les seves besnétes per fi han assolit el seu objectiu. I, mica en mica, la historiografia artística va omplint els grans forats que la defineixen. Mica en mica.

JORDÀ I OLIVES, Marta: Josep Monserrat i Portella. Un escultor del realisme. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, març de 2011.