dimecres, 28 d’abril de 2010

el teatre com a catarsi?

En els darrers dies un blog ben visitat publicava un text en el què es posava en dubte l'actual paper catàrtic del teatre, superat en gran manera per les séries televisives.
En una societat com l'actual, amb els mitjans de comunicació amb els que comptem, la necessitat de tecnologia, immediatesa, del "dit i fet", amb el poder triar a la carta... fa que visionem capítols i capítols, absorvim hores continuades dels mateixos personatges fins al punt que formen part del nostre dia a dia, la nostra realitat més quotidiana. Ens deprimim amb ells, sentim que la nostra vida i la seva no és tan llunyana, volem ser tan forts com ells i afrontar el salt des d'un gran penyasegat enlloc d'acomodar-nos a la nostra cel·la rutinària... i la gran quantitat de minuts acumulats (en cas de trobar-nos amb una bona série, que tampoc és tan senzill) ajuda a que ens sentim part de la seva realitat. Ens allibera... i per això ens dol vure un trist final pels nostres acompanyants de ficció.
El teatre ens proporciona una minidosi, una píldora concentrada de sentiments... No podem veure la mateixa obra una i una altra vegada... no és una pel·lícula que poder baixar d'internet... (això que he dit és del tot políticament incorrecte... bé...) perquè si enregistrem una obra de teatre i la veiem de nou... ha perdut part de la seva veritable essència. Desapareix per això l'element catàrtic?
D'acord, no totes les obres de teatre aconsegueixen fer sortir els sentiments de l'espectador a flor de pell (tinc una gran llista al respecte) però de la mateixa manera succeeix amb series, pel·lícules... El teatre és creure, és imaginar, és màgia, és situar-se en un espai i un context diferent a la butaca i a la sala.. i no veiem ciutats senceres, ni podem passejar per certs carrers, ni tan sols per totes les habitacions d'una casa (fora queden d'això les grans superproduccions...) Però un bon guió, un bon actor i un bon director (més allò que l'envolta) pot fer-te creure tot i més... i et pot fer sentir que allò que expliquen és com una mica més teu... pots veure el teu dolor reflectit a l'escenari... i et pots alliberar davant la resolució d'un o un altre fet...

dimarts, 20 d’abril de 2010

La màgia de la mà única (I part: Campeny)

Quan estem davant d'una obra d'art la valorem, en gran part, per ser conscients de les mans úniques que l'han creat. En molts casos som conscients que ha estat una obra de col·laboracions, on el gran mestre, el gran nom, ha posat la idea i potser els últims detalls. Què és més important, la idea, o la peça en qüestió? On es troba exactament l'essència de l'obra?

La resposta varia segons la subjectivitat de cadascú de nosaltres, això està clar... però varia també depenent de l'època artística en què va ser concebuda la peça...

Què passa, però, quan no som conscients, quan no es diu obertament...?

Damià Campeny el 1803, havent guanyant una beca i estant a Roma crea amb les seves pròpies mans el guix de Lucrècia, la seva gran obra neoclàssica per excel·lència. Era tan extremadament propera al gust neoclàssic que quan la van rebre, a Barcelona, van creure que es tractava d'una còpia literal d'una obra clàssica. Amb l'ajuda del testimoni d'Antonio Canova, el gran escultor neoclàssic, van creure a Campeny. Entre el 1833 i 1835, temps deprés de la tornada de Campeny a Barcelona, l'escultor es va tancar al taller que tenia al carrer del Carme de la ciutat i amb la col·laboració d'un ajudant va executar el marbre de la seva Lucrècia. Va ser ell, amb les seves pròpies mans... tot i que ajudat, qui la va realitzar.



1934. La Junta de Museus, amb el seu trasllat al Palau Nacional i la inauguració del llavors Museu d'Art de Catalunya, decideix fer una còpia en bronze tant de la Lucrècia com de La Mort de Cleopatra a partir dels guixos conservats per tal que sempre puguin ser mostrats a la col·lecció permanent... Després d'això ambdós guixos desapareixen inexplicablement. Els bronzes, per la seva part, continuen exposats avui a les sales de Modern del MNAC. Però són unes peces realitzades 80 anys més tard de la mort de l'artista.


L'essència de l'obra neoclàssica està en recuperar el món clàssic des d'un punt de vista estètic, tècnic, iconogràfic... però també per l'utilització del marbre... les mans de Campeny resten a l'obra conservada a la Junta de Comerç de Barcelona, a l'antic edifici de Llotja, a Pla de Palau... Al MNAC resta només el reflex d'aquesta essència.

dilluns, 19 d’abril de 2010

*: Savage