dilluns, 9 de novembre de 2009

Magritte (primers apunts)





«El arte de pintar me parecía entonces algo vagamente mágico,
y el pintor un ser dotado de poderes superiores.»

René Magritte


Són uns quants els artistes a qui els dec el meu interès primer cap al món de l’art. Sense dubtes... René Magritte és dels que encapçala la llista.
Devia córrer l’any 1999 quan un treball de l’escola ens feia anar a un museu de Barcelona. Amb el meu company de treball vam triar la Fundació Miró. Just en aquell moment estaven fent una exposició temporal dedicada a un artista del qual mai havia sentit a parlar, just 100 anys més tard del seu naixement. La seva pintura em captivaria. Recordo sentir-me atreta sobretot per L’empire des lumières (1954), pels seus homes elegants vestits de negre. Podríem dir que va ser el primer artista que de manera conscient va despertar el meu interès i va fer que em comencés a moure, a informar, a sentir curiositat... Un any més tard el descobria al meu llibre de filosofia. “La seva pintura serveix per il·lustrar certs pensaments filosòfics”, em va sorprendre. Uns quants anys més tard, durant un viatge a Madrid amb la universitat em tornava a fer l’ullet amb la seva presència al Museu Thyssen de Madrid (La clef des champs, 1936) i de nou vaig sentir com m’atreia, com no podia apartar la mirada del llenç.

Potser és una qüestió de dates,vés a saber, el cas és que quedem units, com tants altres, per néixer un 21 de novembre, tot i que en aquest cas de 1898. Bélgica és testimoni del naixement del que serà un dels seus grans artistes del segle XX.
La vida d’un artista impregna la seva obra. Allò que viu, els seus patiments, el marquen. Una nit del 1912 la mare de René Magritte se suïcida, llençant-se al riu Sambre, fet que, sense cap mena de dubte, faria que la seva vida patís un gir, començant per canviar la residència on estava la família. A la nova ciutat coneixeria a Georgette, la seva dona, musa, model.
La seva formació artística el portaria a l’Acadèmia de Belles Arts de Brussel·les. Hi ha autors que parlen d’uns certs inicis influenciats per l’impressionisme, l'etapa Renoir que en diuen, així com també es parla de la seva etapa propera al cubisme i al futurisme. Saben, però, que la figura que seria determinant per la creació del seu propi llenguatge seria Giorgio de Chirico, especialment a partir de conèixer l’obra Le Chant d’amour (1914).
És interessant, també, veure com el pintor treballaria pel món de la publicitat i el cartellisme, tenint en compte sobretot que les pintures de Magritte són sovint imatges de referència per la nostra publicitat contemporània.
Amb tot, i per sobre de qualsevol altre moviment d’avantguarda, Magritte seria un artista surrealista. És ell mateix qui considera els seus inicis surrealistes a partir de l’obra Le jockey perdu (1926). Des d’aquest moment en endavant trobem les seves exposicions individuals i les relacions amb noms tan rellevants del moviment com són els de Paul Éluard i André Breton.
L’any 1929 Magritte va viatjar a Catalunya. Un viatge prou especial ja que van ser unes vacances a Cadaquès junt amb la seva dona (la seva sempre estimada Georgette) i on també hi anà Paul Éluard amb la seva, encara, parella, Gala. Allà es trobarien amb Dalí, també amb Buñuel, i seria aquest el moment en què Dalí s’enamoraria de Gala... però aquesta és ja una altra història.


(Dibuix: Après La Memòria de Magritte. Versió lliure del quadre La memòria. 9 nov.'09)