diumenge, 30 d’octubre de 2011

Primers apunts sobre escultura (II part)

Avui parlo des de la ignorància de ser historiadora de l’art.

Fa uns mesos anunciava la meva incursió en el món escultòric. Tot va començar quan vaig conèixer personalment un escultor. Li vaig parlar de les meves inquietuds artístiques, aquelles que van més enllà del món teòric, i em va convidar a anar a un parell de classes de modelatge amb model. No vaig dubtar-ho massa i tot just fa un mes va començar la meva iniciació i aprenentatge al llenguatge escultòric. Després de les dues sessions de fang, el meu mestre em va recomanar centrar-me durant un temps en el dibuix i vaig seguir els seus consells, per alguna cosa he dit que és el meu mestre.

Les primeres classes poden resultar més dures: aprendre a prendre proporcions allargant el braç i tancant un ull, a fer el·lipsis, a fer trames per aconseguir el màxim nombre de tons...
Mentre em concentro sobre el cavallet, els companys fan altres feines: algú fa un bust d’un nen, un parell aprenen a fer relleus... Jo ho observo en la distància.

Fa anys que em dedico a l’escultura... vull dir a estudiar, catalogar, documentar, investigar a l’entorn de l’escultura. Ara, de cop, em trobo en un taller d’escultor, un de veritat, envoltada de les escultures que ha fet en els últims anys. Hi ha formats, materials diversos, hi ha dibuixos, relleus, escultures per tot arreu, sobre tamborets, taules, prestatgeries que pengen a diversos nivells de les parets. Mentre faig trames el mestre explica com es poden fer els relleus, com els feien els egipcis, com els feien en el món clàssic... Els ensenya alguns llibres que ha portat expressament per ells. Les trames em fan perdre algunes frases, algunes idees.. però en algun moment aixeco la mirada del meu bloc de dibuix –massa nou encara- i els observo un parell de metres més enllà.

Fem una pausa, la fantàstica hora del te. Les converses solen girar a l’entorn de l’art i entre d’altres coses, avui parlem de materials. Entre totes les escultures del taller tinc la meva preferida, i el seu color ens ha fet dubtar sobre el material amb què està feta. M’adono que no tinc ni idea de materials ni de res.
____________________________

Les classes van avançant. Les hores passen massa ràpid mentre gaudim. Observo de tant en tant els altres alumnes. Estic alerta. Veig el seu progrés amb curiositat. Una altra companya ha acabat la seva escultura en fang. Però de cop, parteixen l’escultura amb un tall ben net per tal de buidar-la. S’ha de buidar per poder-la coure i que no es trenqui, m’expliquen. Però quan veiem una escultura, no ens plantegem tota la feina que hi ha al darrera i, malgrat des de fa temps m’interesso pels processos creatius, m’adono que desconec moltíssims detalls rutinaris.

Mica en mica m’endinso en el món de l’escultura... però ara una mica més a prop del punt de vista de l’escultor.

diumenge, 23 d’octubre de 2011

*: Murakami



dilluns, 17 d’octubre de 2011

4233

Si escrius a Google “quilómetros hasta Malabo desde Barcelona” algunes de les cerques et responen: “Malabo y Barcelona están separados por 4233 kilómetros, estimando un tiempo aproximado de vuelo de 06:03 h (puede variar por la climatología o rutas aéreas)”.

Hi ha moltes maneres de plantejar-se tot. Cada qüestió pot ser vista des de punts molt diferents i, a vegades, aquestes diferències poden ser les que ens defineixen.

Art, Cultura i Viatge. Aquestes són les tres premisses que defineixen aquest espai. Avui parlo d’un Viatge que no protagonitzo, parlo d’una Cultura que m’és molt distant, parlo de l’Art de viure.

És difícil construir objectius, visualitzar-los i tenir-los prou clars com per lluitar per avançar fins a assolir-los. A vegades dubtem en aquesta creació per la por a l’equivocació, per la complexitat del mateix dubte, per la manca de seguretat en l’elecció. Per covardia. No són millors els que troben menys obstacles en la seva pròpia persona. Són millors els que, malgrat tot, s’atreveixen.

____________________

Fa uns dies vaig anar a sopar per primera vegada a un restaurant Senegalés. L’ambient era carregat com d’encens, ara em torna a la ment com un espai enfosquit, amb gust de gingebre. Els cambrers són senegalesos, música d’ambient d’aquella que fa que no deixis de moure alguna part del cos, ballant a ritme durant tota la vetllada (Satie diria que no és una correcta música moble... no passa gens desapercebuda!), la vaixella és del Marroc. Per molt que alguns diguin que no, també són africans!, riu el cambrer/cuiner. Tot plegat em fa pensar en aquests 4233 quilómetres aproximats que separen el meu món de Malabo. La vida allà se’m fa present a través d’unes paraules amigues que em sonen plenes d’una emotivitat i una veu que admiro i enyoro.

dilluns, 10 d’octubre de 2011

Artistes. En Present: Carles Arola





Estem massa avessats (i jo la primera) a parlar d'art en passat. Els camins, els entorns, de cop i volta ens porten a coincidir amb tot un seguits de persones que viuen (si poden...) del seu art. Són Artistes, en Present. Escultors, pintors, dibuixants, músics.

Recordo que fa anys passejava amb la família per Tarragona i de cop em va sorprendre una façana pintada amb la tècnica del trompe-l'oeil. Tots ens ho vam quedar mirant una bona estona fascinats pels detalls i l'efecte. Era la plaça dels Sedassos.

Han de passar uns quants anys abans que les energies, les casualitats, o les fades del destí (cadascú li diu a la seva manera), em portin a coincidir amb aquest nom: Carles Arola.


Fa uns dies ens dirigíem a Barcelona a fer encàrrecs (els que no som de Barcelona ciutat, de tant en tant prenem un matí per fer encàrrecs amunt i avall). De cop, passejant pel centre, em va venir a la ment una imatge que havia vist en algun lloc però que no havia gaudit en directe. No recordava el lloc exacte on havia de trobar-se... però la nostra inquietut ens va portar a pujar i baixar carrers, a entrar i sortir i a preguntar... Fins que vam trobar allò que cercàvem... I enmig del xiuxiueig de cambrers que es preparaven per l'hora del dinar, vam desaparèixer de la Barcelona que coneixíem per amagar-nos a gaudir d'una Barcelona que a vegades oblidem.


Carles Arola. Hotel Catalonia Albinoni, Portal de l'Àngel, Barcelona.