dijous, 10 de febrer del 2011

Viatge a París

Fa uns dies finalitzava el meu segon viatge a París. La ciutat de l'amor, la ciutat de la llum, la ciutat dels artistes.


Durant la segona meitat del segle XIX i la primera del XX, París va ser el centre mundial de l'Art. Potser per això és una de les ciutats que, des de sempre, més m'ha fascinat. Potser també s'hi sumen fets que naveguen en el meu subconscient i que no se'm fan presents...

Fa uns anys vaig emprendre el meu primer viatge a París que, a més, suposava ser també el primer de la maduresa, el primer lleu despertar. Vaig quedar fascinada. Fa uns dies hi tornava amb l’enyor dels seus carrers, carregada amb les ganes de passejar de nou pels camins que l’han feta coneguda arreu. No hauria de ser massa difícil resumir 3 dies de viatge, però les sensacions a vegades ens col·lapsen i ens costa saber per on començar.

.

“Ja que comencem l’any amb fred, parlem de fred per començar, i després ja ho veurem. És cosa sabuda que el clima ha estat sempre un tema de conversa molt gastat. Quan la gent es troba pel carrer, de visita, o al teatre o allí on sigui, sempre que duguin el pensament aturat, el recurs segur per sortir-se’n és comentar la calor que patim a l’estiu i la que no patim a l’hivern (...) i amb aquest senzill diàleg queda tothom tan satisfet. Per això jo, pobre mortal, (...) com que no sabia com començar, cosa que és molesta, i havent trobat el fred com a turment i recurs, al fred m’encomano perquè em deslliuri l’ànima de neguits, ja que tan neguitejat té el meu cos.”*

.

Quan marxava de París, tot just fa 4 anys, començava a ploure d’aquella manera lleugera però insistent que no demana paraigües però que cala tota la roba als deus minuts de ser-hi. Aquest cop sortim de l’aeroport amb una pluja que sembla ser la mateixa i que tot just desapareixerà al arribar a les portes de l’hotel. No tornarà a fer-se present en el que queda de viatge, i m’agrada pensar que la Ciutat ha volgut connectar així les meves dues visites.

____________________

París és Art. Art a cada racó. Art que es respira als seus carrers i que es concentra a mossegades, a grans mossegades als seus museus. Les ganes de mastegar art ens faran recórrer alguns dels museus de més renom internacional.



Orsay és la nostra primera parada. Al Musée d’Orsay es reuneixen algunes de les obres més emblemàtiques, conegudes, estudiades, brillants, especialment del segle XIX. Tot i que el museu es troba en reformes i no es pot veure en la seva totalitat, la seva col·lecció m’atrapa un cop més... -D’acord, els gustos de Tastaolletes poden ser massa difícils de dissimular- . Imagino salons, exposicions, impressions i revolucions. Maleeixo no recordar tot el que voldria, no saber tot el que crec que hauria. Assoleixo l’experiència estètica, la fascinació, potser una mica amortiguada, per no ser la primera vegada, però igualment intensa.



Degas. Rodin. Van Gogh. M’aturo davant un dels autoretrats més famosos de Van Gogh. “Tiene problemas, tiene caràcter. Tiene la cara como de nervioso, como la que pones tu cuando estás nervioso, cuando estás a punto de explotar.” Un matrimoni castellanoparlant em sorprèn amb la seva lectura de l’obra i em torna a fer conscient de les individualitats entre les multituds.

________________

Imagino aquells artistes catalans que es van sorprendre de les novetats del seu temps. Aquest viatge quedarà ple de la recerca de les seves passes. Alguns són presents a partir de les seves clares paraules. Altres es dilueixen, el seu pas per la ciutat queda difós... Però els perseguim. Recullo en aquestes línies aquest redescobriment dels viatgers de fa poc més de 100 anys... Un altre dia ja parlarem més del nostre present.

______________

Tot i que al llarg del viatge marquem alguns punts d’arribada, les nostres anades i vingudes queden definides per deixar-nos seduir per allò que trobem al nostre pas. Així descobrim edificis curiosos, jardins i sobretot esglésies silencioses i allunyades del gran boom turístic.




Les passes distretes ens duen a alguns racons clau del meu univers parisenc. Ens trobem amb el Musée Rodin i tot i no tenir-ho previst ens deixem arrossegar per l’artista... i entrem al seu jardí. És un dels grans museus. Un dia algú em va dir que hi havia pocs estudiosos d’escultura, que em necessitaven. De cop, vaig com signar un contracte amb mi mateixa... i vaig creure que l’escultura havia de ser el meu camí. Caic dins el pou Rodin... i no vull sortir-ne.



Algunes de les parades del nostre viatge són més o menys evidents. Les Invalides. Tour Eiffel. Nôtre-Dame. MontMartre. Sacre-Coeur. Louvre.George Pompidou.




A mesura que recorrem els carrers, les places, imaginem les passes que ens han precedit. Caminem les passes precedides. Viatgem a edificis plens d’ulls que busquen el sol. Naveguem entre llibres, columnes, torres, castells, muntanyes de llibres. I finalment anem a la recerca de la casa de l’Artista. En l’aventura lluitem contra corbes i rectes, contra porteres i timbres; saltem finestres que amaguen històries; cantem francès picant les portes... Les paraules ens resten... i resen així...




De panorama no ens en falta. Els dos braços del Sena abraçant aquests solitaris molls; al davant Notre Dame amb les seves torres bessones i la seva esveltíssima ossada. El Panthéon a un costat i l’Hôtel de Ville a l’oposat; els milers de cases que s’albiren, lluny, la remor del gran París, la tranquil·litat a prop, i sobretot el fet que l’illa sigui illa, en fan un punt d’exquisida calma i dolç recolliment.”*

Notre Dame. Imagineu-vos aixecar-vos pel matí i mirar per la finestra. Si mai em perdo, potser sabríeu ja on trobar-me... Imagineu, de cop, el nostre cronista que “en despertar, al matí” obra “els porticons per veure la llum del dia” i de cop... “es presenta Notre Dame darrera els vidres com una salutació als ulls.


Però ara la nit ens envolta... fugim del somni per caure en ell...



Els somni continua i ens duu a camins del passat. Camins que pugen cap als turons bohemis, que enfilen molins mig esfondrats. Gegants que recorden el que van ser entre la malesa. Pedres que ens fan sentir allò indefinible, “Aquest no sé què extraordinari que se sent i no s’explica, en pujar els carrerons estrets de Montmartre, també el vam sentir nosaltres, i en arribar al cim del turó, vam fer com aquelles formigues que s’enfilen a dalt de tot de les ermites, és a dir, ens vam aturar.”*



Les paraules que llegiu ara -no les meves sinó les de l’artista-, també van acompanyar-nos al llarg de tot el camí. Sí! La nostra motxilla era carregada de tot allò que necessitàvem per fer el dia... però també ens acompanyava el nostra guia particular. Aquest joc performàtic va tenir un punt culminant. Les paraules prenen vida enmig de la mort del cementiri, per un moment la nostra veu ja no és nostra i sentim parlar a Rusiñol:

-“La plaça de Clichy està unida amb el carrer de Clignancourt per un pont de ferro (...) El moviment és incessant i hi ha molta vida dalt d’aquell pont: fa tot l’efecte que és el llit d’un riu que baixa dels ravals i fa rajar la gent cap aquell gran mar de París; (...) Sembla, també, que aquest aldarull d’un món que es mou ha de ser interminable, si no recordés la mort el cementiri que hi ha sota de les seves columnes, com una àmplia extensió de quietud i de repòs. (...)



Quan veus el cementiri al matí, voltat de boira i abrigat pel vapor, que modela els seus contorns, sembla que nedi entre un núvol; al migdia, il·luminat pel sol, que fa brillar les creus i les corones, sembla que reneix vibrant per l’escalfor d’una nova vida;”*



Aquest és el moment que se’ns fa present. Per uns instants sento la màgia de les paraules xiuxiuejades dansant suau entre la boira ja desapareguda, com dansaven les ballarines de Degas que recordem davant la seva tomba.





* Santiago Rusiñol, extret de RUSIÑOL, CASAS, UTRILLO, Viatge a París, Barcelona: La Magrana, 2007 (1980)