dijous, 16 de desembre de 2010

La Isabel i la màscara

Són moltes (no només dues) les cares d’una moneda… També són moltes les cares que trobem en un mateix museu. La feina que duc a terme des de fa més de quatre anys, i l’estada tot un curs a un altre racó de la mateixa institució, m’ha ajudat a conèixer algunes d’aquestes cares… també m’ha fet conscient que sóc una d’elles, petita,… de fet sóc com una mena de màscara, no sempre real… però sóc una de les màscares més visibles. Més enllà d’anècdotes, situacions i móns viscuts, la meva posició com a màscara visible m’ha fet coincidir amb centenars, amb milers (!!!) de persones al llarg d’aquests anys… Certament no recordaré ni a una petita part… algunes quedaran marcades com a rostres… altres quedaran com somriures, anècdotes sense cara… De tant en tant, però, algú es fa més present.

________________

La Isabel té 78 anys. “78 anys, d’aquí 2 anys en faig 80!” ens diu somrient i orgullosa. La Isabel no guarda ni una engruna de vergonya… si més no, no la mostra i la imagino així des de sempre. No sabria dir quan temps fa que la vaig conèixer… fa alguns anys segurament. Em va seguir durant una de les meves passejades, potser em va preguntar amunt i avall. Va tornar a alguna altra de les mostres... i em va començar a tractar com a velles amigues. Em fa dos petons. És d’aquelles persones que tens ganes d’abraçar, amb agraïment, perquè els seus somriures donen vida. “Les meves nenes –ens crida- on éreu? Us he estat buscant! Jo sóc com la iaia de totes... Allà baix també tinc alguna nena...

La veiem de tant en tant, sempre somrient, potser amb algun dels seus barrets, “és que ja torna a fer fred!!” Collaret, complements, colors lluents. Tothom se sorprèn al seu pas. La seva vitalitat ens dóna mil voltes. Cap de nosaltres ens creiem capaços de tenir, ara per ara, la seva força.

Fa potser un parell de mesos reapareixia a escena després de no recordo quant... el temps se’ns escapa! Se’ns desfà com el Camembert...

-Quan de temps! Què ho fa que feia tant que no la veia?

-Natàlia! –em crida- És que resulta que em van cridar perquè anés a l'Índia.. i clar... si em criden... doncs hi vaig haver d’anar! I hi he estat uns mesos...

No sabem exactament què fa la Isabel... A la Casa Gran la veiem acompanyant grups, explicant les noves exposicions que primer ha vist amb nosaltres. Avui ens explica que treballa per una Fundació d’important renom al país... que aquest any ja ha anat 5 cops amb AVE a Madrid... que li demanen i ella hi va.

-Què boniques que eren les exposicions... les vau veure? Però allà... no és el mateix... no són com vosaltres... les meves nenes.. a Madrid són molt més seriotes totes! També ho fan molt bé... però són més sèries..

La Isabel no para quieta. M’encanta. Diu que ha d’assajar, que dilluns té una mostra, que actua... Obrim els ulls com a plats... no ens deixa de sorprendre. “Què balla?” li demanem...

-Bé, dilluns actuem amb les “sevillanas”... ens ensenya una noia russa, rossa, tota maca.. balla tan bé! Ah! Però també faig dansa del ventre (els ulls encara més oberts)! Com em costa moure la part de dalt... però les caderes sí! Per això em trobo tan bé... s’ha de ballar!

A la Casa Gran avui les portes conviden a entrar a aquell qui vulgui, qui estigui assedegat d’art gratuït, qui vulgui una nit diferent... i la Isabel no s’ho ha volgut perdre. Nosaltres respirem cansament... Ella diu que vol anar a ballar... però les seves amigues, més joves, seuen a un sofà, cansades...

-Els he dit que s’esperessin però que jo us havia de trobar, que no podia marxar sense veure les meves nenes! Veniu que us les presento! És que no volia marxar sense donar-vos un regalet que us he portat... vull que tingueu un record de la iaia del museu... que vés a saber quan marxaré!

Li imagino infinitats d’històries. Li imagino homes bojos d’amor per ella veient-la escapolir-se entre els seus dits. Li imagino alumnes embadalits davant les seves converses.

Ens abraça i petoneja per marxar.

________________

Sí... sóc la màscara més visible. Sóc aquella part que es veu. La dependenta que somriu quan entra el client i que li diu les exquisideses del producte.. Sóc una mena de màscara, no sempre real… però sóc una de les màscares més visibles... La realitat, però, a vegades se m’escapa per les pupil·les, i ja no sé qui sóc.