dimarts, 29 de setembre del 2009

Dalí, Salvador d'Arnau?

Al llarg de la història són molts els objectes artístics que han patit la destrucció sota la mà de l’home. A vegades per una suposada defensa d’un ideal, d’un pensament. A vegades sense motiu aparent.
Eusebi Arnau és un dels grans noms de l’escultura a l’entorn del canvi de segle, al voltant del gran 1900. La seva obra es mou a cavall del realisme i del modernisme, el gran moviment cultural que marcaria una de les etapes més prolífiques del món artístic i intel·lectual a Catalunya. Arnau va ser un dels artistes que més va col·laborar en el concepte de l’art total. Totes les arts quedarien perfectament presents, unides al voltant de l’arquitectura. Orfebres, fusters, ceramistes, escultors, pintors... tots tindrien alguna cosa a dir. Gran part de l’obra d’Arnau la trobem, doncs, vinculada a alguns dels edificis més emblemàtics del moment. La Casa Lleó Morera, reformada per Domènech i Montener a partir del 1902, és un dels seus treballs més destacats degut a les escultures que realitzà i que encara avui es conserven. Recordem especialment els relleus que es troben al principal de l’edifici del Passeig de Gràcia i que expliquen la cançó de La dida de l’infant rei en memòria del fill que havia perdut el matrimoni Lleó-Morera. Es trobaven també unes altres obres d’Arnau, en aquest cas als baixos, a la façana de la casa. Es tractava d’unes d’aquelles figures femenines amb aire evanescent de nimfa que deixa moure suaument el seu vestit creant unes vaporoses ones. El fotògraf Audouard gaudia d’aquesta exclusiva decoració a la façana de la seva botiga, tal i com va deixar plasmada en una de les seves fotografies el 1905. Al cap d’uns anys Audouard va marxar dels baixos... i, malauradament, les escultures també. Qui en va ser el responsable? Hi ha qui parla d’una falta de protecció... de la mà dels nous propietaris... Però el que en queda és la desaparició...

Curiós final el de les escultures, perdudes en gran part, l’única mostra que queda d’elles, més enllà dels testimonis fotogràfics que hem comentat, són un parell de caps que van anar a parar a les mans del geni surrealista. Ara, lluny del seu lloc d’origen, es mostren als visitants del Teatre-Museu Dalí, on formen part de l’espectacle dalinià, passant desapercebudes, fora de tot context, però al mateix temps, mínimament conservades.

Tastaolletes d'art


Sóc una tastaolletes. Tastaolletes d'art. Dibuixo. Pinto. Faig teatre. Canto (?). Escric fragments. M'agrada la fotografia. Em queda més lluny l'escultura, tot i haver iniciat un parell d'intents. Però en tot sóc una amateur-aprenent constant. Aprenent sense mestre concret. No he fet cursos en pràcticament cap cas. He rebut consells en alguns. I així sóc tastaolletes d'art. El meu món s'envolta d'art en les seves diverses facetes. Necessito l'art per expressar-me, per viure.

Qui més qui menys té o ha tingut en algun moment el seu (si es pot/se'm permet dir així) psicòleg, conseller, company de cafès (o tallats amb gel, o cerveses, o tés...). Varia segons l'època de la vida. La seva presència pot ser variable segons cada cas. Hi ha qui és capaç de ser el seu propi motor-psicòleg, fent-se reflexionar (autoreflexionar?) a ell mateix.

Però parlàvem de pintura. És cert, sóc massa convencional. Ho sé. Camino dins un cercle limitat que he pintat jo mateixa i m'ha pintat el meu entorn. Alhora lluito per trencar el cercle i al descobrir que només és una línia feta amb aquarel·la, parts de mi comencen a saltar fora i per sobre del cercle. Amb tot, parlàvem de pintura. En quin pintor em fixo quan em plantejo pintar? Quina pot ser una de les meves referències? Casas pel carbonet, sense cap mena de dubte.. També per la pintura... Però rebobinem uns segons amb calma. Casas és inabastable a nivell pictòric. És un dels grans mestres. Així, doncs, donava voltes a la qüestió. Ahir, de cop, va aparèixer a la meva ment una imatge que volia recuperar, agafar, fer meva. Una pintura que fa anys que m'envolta. Recordo que fa uns gairebé nou anys em va entrar a un exàmen a 2n de Batxillerat. Un examen en què, no sé perquè, estava més nerviosa del que hagués tocat. Farà un parell d'anys i mig la vaig veure en directe a una ciutat que mai vaig pensar que visitaria i desconeixent que l'obra es trobava a la Galeria Nacional. Oslo. El Crit. Munch. Davant l'impacte i la sorpresa vam estar com tres quarts d'hora en aquella sala que acollia també altres obres del pintor norueg. Sempre m'ha agradat el concepte de la sinuositat (hi ha qui riu al sentir la paraula perquè els recorda a mi... M'agrada com sona i el seu significat. De fet crec que el significat queda perfectament palés amb la sonoritat de la paraula.) Aquesta obra és sinuosa. Les corves fan que la pintura es desfaci, que vagi més enllà d'una línia que ho limita i tanca tot de la manera convencional que dicta una societat suposadament políticament correcte. Però parlàvem de pintura. Potser és un primer punt de partida. Continuaré practicant en la recerca del meu propi llenguatge. Mentrestant... m'encanta apropar-me a pintures de mestres.

El Crit. El sentiment d'horror descriu un moment de crida, d'angoixa. Potser de necessitat de canvi. Treu fragments de mi expressats en pinzellades de colors que també criden...Ho sento, la de la fotografia és la meva versió... una mirada a través d'una altra mirada.