Uns motors en marxa. Silenci a l’entorn. Només el so que produeixen els motors d’uns ascensors que no funcionen com a ascensor. No cal pensar res més. No cal pensar. Una certa angoixa s’instal·la dins mentre resulta confortable el fet de saber que no has de pensar en res. Només el soroll d’uns motors d’uns ascensors que no funcionen com ascensor.
Passen tres quarts de vuit del vespre. Ja és totalment fosc i amb prou feines veig la roba fosca estesa. Segueix mullada. El fred ha tingut més força que el sol. Repiquen les campanes amb força.
Al costat dels motors que movien els ascensors que no funcionen com ascensor el fred s’endinsava dins, però l’abric ajudava. Enfonsava la cara entre la bonica bufanda rosa. Últim bonic regal-abraçada.
El soroll dels motors em feien creure que no havia de pensar en res. Només ells i l’angoixa del buit i el confort del silenci trencat per ells.
M’agradaria congelar aquell moment. Imagina. Davant dels motors no existeix res més. No enyores. No penses. Tot i que sents l’angoixa del buit i el ple. Tot i que els ulls fan mal.
Els motors, el fred de l’espai i el buit de l’entorn et protegeixen de la llum, el sol, les veritats, els sentiments i les persones. Covardia.
El diumenge fred, tot i el sol, ens exposa. Ens exposa a mirades, a trobades, a sentiments i a persones.
_____________________
No sé qui sou. No sé si llegiu. No sé si enteneu aquestes paraules. No sé si us reconeixeu.
[Enregistrament d’un dels motors d’un dels ascensors que no funcionen com ascensor. Doble Bind, de Juan Muñoz, a Projecte Planta de Sorigué, a la Plana del Corb, als afores de Balaguer. 17 de març de 2018]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada