"Pianisme Il·lustrat", el nou espectacle d'Ismael Dueñas

A vegades necessitem enlairar-nos. A vegades necessitem arriscar-nos a volar. I, per difícil que sembli i que sigui, a vegades necessitem fer-ho en solitari.
El nou espectacle del músic Ismael Dueñas sembla parlar-nos d'això. I ho fa des de la intimitat però també des de l'atreviment.
Les cançons es van succeint entre quotidianitat, núvols, sensacions i reflexions.
Escenes, narracions, històries, instants que es desprenen de cada pinzellada musical, de cada gest del pianista.
Quan algú vol "explicar", busca les paraules que més s'apropen a ell, les més descriptives. Podem ser més o menys explícits, més o menys metafòrics. Podem ser sintètics o utilitzar floritures. La majoria ens intentem expressar amb paraules. Sovint ens és més fàcil fer-ho per escrit que improvitzar el discurs en veu alta. Però, de cop, impressiona trobar algú que pot explicar el que l'envolta, el que viu, el que sent, a partir de música.
Vivim en una societat on la música és molt present, sí. Però vivim massa acostumats a la música parlada, la música cantada, la música amb paraules. Necessitem, per fi, sentir. Necessitem sentir-nos arrossegats per la música. Ja sigui seguint la sensació d'estar corrent de bon matí, sentint les angoixes provocades per la societat que ens fa moure, trobant-nos davant d'obres d'art medieval, o viatjant suaument entre els núvols.

Si voleu escoltar històries, moments, sensacions... Fugiu per uns instants de les paraules... Sentiu com la música us omple... Sentiu-vos endur per un globus... Enlaireu-vos. Apropeu-vos al Pianisme Il·lustrat.

"Pianisme il·lustrat", Ismael Dueñas
12 de novembre 21h
NunArt Creacions Contemporànees
C/Sol 8, Barcelona

I si no us ho voleu tornar a perdre: www.ismaelduenas.com

Artistes. En Present: Carles Arola

Estem massa avessats (i jo la primera) a parlar d'art en passat. Els camins, els entorns, de cop i volta ens porten a coincidir amb tot un seguits de persones que viuen (si poden...) del seu art. Són Artistes, en Present. Escultors, pintors, dibuixants, músics.

Recordo que fa anys passejava amb la família per Tarragona i de cop em va sorprendre una façana pintada amb la tècnica del trompe-l'oeil. Tots ens ho vam quedar mirant una bona estona fascinats pels detalls i l'efecte. Era la plaça dels Sedassos.

Han de passar uns quants anys abans que les energies, les casualitats, o les fades del destí (cadascú li diu a la seva manera), em portin a coincidir amb aquest nom: Carles Arola.


Fa uns dies ens dirigíem a Barcelona a fer encàrrecs (els que no som de Barcelona ciutat, de tant en tant prenem un matí per fer encàrrecs amunt i avall). De cop, passejant pel centre, em va venir a la ment una imatge que havia vist en algun lloc però que no havia gaudit en directe. No recordava el lloc exacte on havia de trobar-se... però la nostra inquietut ens va portar a pujar i baixar carrers, a entrar i sortir i a preguntar... Fins que vam trobar allò que cercàvem... I enmig del xiuxiueig de cambrers que es preparaven per l'hora del dinar, vam desaparèixer de la Barcelona que coneixíem per amagar-nos a gaudir d'una Barcelona que a vegades oblidem.


Carles Arola. Hotel Catalonia Albinoni, Portal de l'Àngel, Barcelona.

Humus Estruch

"Yo estoy aquí para hacer una revolución. La revolución del humus." Lluís Alabern.

El Artista Mediocre desnuda la pared sin previo aviso. Passan 15 minutos de la hora convenida y mientras algunos espectadores, testigos, no se han decidido a entrar, el Pequeño Gigante, con un riguroso silencio espectacular, se descalza las deportivas, los calcetines, se recoge un poco el pantalón hacia arriba y se dispone a descolgar todas sus obras ante los ojos de apenas 4 miradas. La performance sigue su desarrollo y, poco a poco, se incorporan el resto de ojos que lo van a acompañar hasta el final de su actuación. El espacio se llena al tiempo que la pared se vacía. El silencio reina de una manera magistral, sólo roto por el sonido de las chinchetas que deja caer a medida que éstas son arrancadas, finalizando así su función pero formando aún parte del espectáculo. Algunas de ellas quedaran en la piel del Performer dejando leves marcas, recordando, seguramente, las heridas que motivaron algunos de sus trabajos. Una visión romántica. Quizás un punto decadente.

En el fondo el Artista muestra parte de su trabajo. Art Handler como es, muestra la faceta propia de su Trastienda, acostumbrado a trabajar en la oscuridad ahora lo convierte en acción. Lo convierte en arte. Lo convierte en un arte pequeño, de cotidiana pequeñez aparente.

Finalmente quedan los marcos. Existe un cierto orden en la extracción de las obras. Algunas quedan gravadas en las retinas, dependiendo de la mirada y el significado que haya tomado la obra en cada caso. Cada obra tiene su contexto de creación y su contexto de selección. El porqué de las cosas.

Las obras emmarcadas son colocadas en una caja, encajando en un casi perfecto puzzle. El resto descansan ya en una carpeta. Las chinchetas en el suelo. Alguna salta a los pies del Artista. Las alcayatas en la pared son la única muestra de lo que hubo en las últimas semanas, de unos veinte años de vida... aunque el Performer advierte de la poca diferencia entre el antes y el ahora en la pared.

Una vez blanca y desnuda, se desnuda Él con las palabras. Deja hablar al público pero unas pocas intervenciones sirven para hilvanar, o deshilvanar, reflexiones en voz alta, pensamientos, respuestas... Los miedos, las fuerzas, la supervivencia, la muerte, las pasiones, las medias-confesiones... La narración sobre todas las cosas, el dolor como prepulsor, como motor... la pequeñez... la fuerza de la mediocridad...

Poco más de una hora más tarde, nos toca esperar 10 años más... con el interrogante de lo que sucederá, con fuerza, con rock&roll en las venas... Dando fuerza, vitalidad, protagonismo... al humus.

"Se acabó la grandeza. Ha llegado la hora de la pequeñez." Ll. A.

Humus Estruch, Lluís Alabern.

Nau Estruch. Sabadell. 28 de mayo de 2010.