dilluns, 12 de març del 2018

Juan Muñoz i les contradiccions (de diumenge)

Ahir vam visitar Projecte Planta, de l’empresa Sorigué, amb visita guiada inclosa (què important trobar una persona que sàpiga transmetre!). Vam anar a veure Double Bind, de Juan Muñoz. Diu el text: “Double Bind és un concepte de psiquiatria que defineix un dilema emocionalment angoixant en la comunicació en el qual un individu rep dos o més missatges que es contradiuen entre sí.” La nit abans havia buscat el significat del concepte. Dualitat, contradiccions, ímputs que ens confonen.
Una dona, en sortir, em començava a preguntar, enmig de frases que em semblaven inconnexes, el significat. Però, en definitiva, l’art va de rebre, de com és dins nostre que tot pren més sentit.
La imatge que se’ns apareix davant ens aclapara i fins i tot ens angoixa. I ja no saps si t’angoixa el fet que no saps què està a punt de succeir, o la certesa del què passarà en els propers minuts.
Breu pausa dramàtica.
Es barreja l’obra amb el que m’envolta, i el que es mou a dins ja no sé si és provocat per la creació de Juan Muñoz o per tot el que m’està passant en els darrers temps. Nerviosisme. Anar amb 25 persones i, al mateix temps, no conèixer a, pràcticament, cap d’elles, m’ajuda a crear una relació amb l’obra més intensa. Però reconec que hi ha un algo en mi que està a flor de pell, a punt de percebre, de connectar. Estic sensible i alerta. La instal·lació t’envolta, t’endinses en ella. Durant uns segons oblides la resta de gent.

Tot sovint ens trobem amb moments en què ens arriben missatges contradictoris. Segurament fins i tot nosaltres arribem a emetre dobles missatges que sembla que no tenen sentit. Dius a algú que l’estimes però marxes. 

Els personatges de Doble Bind hi són, però s’amaguen. Es busquen però no es troben. Es miren però no es veuen. Es criden però no escolten la resposta. Els espais són duals, angoixes que t’atrapen i de les no et pots allunyar. Vertigen secret. 


Diumenge. Surto de casa fugint del silenci i pensant en caminar amb la música a les orelles, aïllada. Tinc feina a fer però no em vull quedar a casa. Decideixo buscar una cafeteria tranquil·la per prendre un cafè mentre m’allunyo de la gent del voltant i llegir o escriure. Ho podria haver fet a casa. Potenciar el silenci entre la gent fugint del silenci de la llar. Ulleres de sol i bufanda, encara que no faci fred. ‘Sembla que vagis de camuflatge’ em deia un amic fa uns dies. Em camuflo entre la gent i busco el silenci mentre, realment, penso que és un típic dia per trobar-se amb alguna cara amiga. Mentalment construeixo i repasso el que sé que estan fent alguns dels meus amics, coneguts, familiars... Els situo en el seu espai i els imagino en cada una de les seves accions. Un partit de bàsquet. Una cita. Una mudança. Un concert. Servir cafès. Visites guiades. Jo camino amb música a les orelles buscant el silenci per escriure o llegir mentre de reüll la ment busca una altra cosa. 
La contradicció de diumenge acaba amb tot un clàssic diumenge que recomforta. Trobades casuals, terrassa, cervesa. Abraçades. Més tard, dinar, migdia i migdiada. 


Les contradiccions ens envolten sigui des de dins o des de fora. Voler canviar detalls però quedar-se encallada al sofà. Sentir-se satisfeta i trista. Voler anar a dormir però no deixar d’escriure. Que et mirin amb amor però no sàpiguen dirigir-lo ni digerir-lo.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada