Noruega era un adjectiu

Hi ha ciutats en les que després de passar uns dies, o unes hores, sents que hi podries viure. Idealitzes realitats i escenes de quotidianitat. Potser, un cop entressis en la roda de la rutina es trencaria la bola perfectament rodona i perfectament de cristall. M’he enamorat d'unes quantes ciutats i m’he mig imaginat enmig de la seva gent. No m’hi he imaginat del tot... perquè tendeixo a idealitzar, i a vegades prefereixes que el somni sigui només una petita guspira. M’ha passat amb Londres, Anvers, Brussel·les. Oslo no és cap d’aquestes ciutats. No hi vindria a viure. Però Oslo ha estat l’única ciutat en què he viscut una experiència que es titllaria (dins el meu romanticisme evolucionat) d’idealitzada. Trobar una cafeteria amb música preciosa (Nina Simone, algo de Carole King mentre que espero que soni Ella perquè l’escena sigui perfecta del tot). Fora plou, però a qui li importa! Des d’aquí la pluja noruega acompanya el ritme de la música. Hi ha ambient a la cafeteria. Paraules noruegues o en altres idiomes incomprensibles per la meva ment. Soroll de cafetera. Em diuen: “és el país que més litres de cafè beu”; afegeixen: “és dels països amb pitjor qualitat cafè del món!”.
Sempre que veig una d’aquestes cafeteries imagino que seria l’espai perfecte per escriure, per passar l’estona guardant reflexions que no sé si algú que no fos jo voldria llegir. Potser no ho voldria tornar a llegir ni tan sols jo. Però mai ho he fet. Excepte avui. No sona Ella, però Amy Winehouse m’ha semblat una genial alternativa. 
És l’espai. És tenir el temps. És no corre amb la pressa que ens menja cada dia del món a la realitat diària. He fet una ullada a la setmana següent, quan cregui que l’aventura noruega ha està un breu miratge i ja he enyorat aquest racó. 
He caminat hores a munt i avall sola, descobrint racons. He caminat carrers, museus, parcs i muntanyes noruegues. He conegut gent noruega que viu a altres parts del món. He conegut gent de moltes parts del món. Alguns viuen on van néixer. Altres comencen a oblidar d’on són, perquè són d’arreu. M’he trobat amb una persona llibre que m’ha recitat de memòria 18 pàgines d’un llibre de Melville que ara voldria llegir sencer jo sola. He deixat de preocupar-me per la pluja, per la vida i el temps. El del rellotge i el del cel. Però només són uns dies de vida noruega. 

Carcasses estúpides

La carcassa d'una escultura acaba essent ella mateixa. Acaba essent la seva essència. L'escultor qui traspassi la mateixa matèria i transmeti una mena d'ànima amagada esdevé mestre.


La carcassa humana és estúpida. És estúpida sense ser culpable. La ment rellisca, no s'adona d'un petit detall i el cos rodola escales avall. L'ànima esporugueix, la gola crida, la boca s'obre, i la veu afónica mira de treure cap a fora paraules coherents dins la desesperació de l'indefinit. La carcassa es dol, es queixa. Surten cap a fora blaus, sangtraïts que es transformen en colors preciosos al llarg dels dies. De blau incipient grisós a blau negrós intens. Evolució cap als magentes i lisosos apagats. A vegades grocs també es volen fer presents i participar de la festa cromàtica que els guanya l'altre primari celestial. Els primers mil·límetres de pell s'inflen, criden, abonyegats es fan present. A vegades ploren en vermell. Aquesta vegada, l'estúpida carcassa perfecta ha esmorteït els cops i ha salvat ossos inconscients de la caiguda. Potser no és tan estúpida al capdavall. Però només ens mirem les carcasses. Mirem allà on queden les cicatrius que ens converteixen en pirates quan volem jugar a fer oblidar que hi són. Però els ulls aliens les delaten. Maleïdes carcasses. O maleïts ulls acusadors, incapaços de veure més enllà.

A vegades les carcasses, les superfícies, mostren dolors interns. Busquem perquès mèdics a erupcions, mals que surten cap a fora. Bisturí en mà, ens obren ferides, ens rebenten parcel·les del cos i ens diuen que amb el temps tot es posarà a lloc. La carn, la pell, la carcassa. Mirem de treure de dins patiments acumulats que ni tan sols sabem que tenim, però en no saber com fer-ho, el cos els mostra.

Alguns afortunats ho transformen en bellesa, en art. L'art també serveix per això. Crees de manera més efímera o permanent i deixes un trosset de tu. I la carcassa no pesa tant, i el que hi ha dins potser tampoc. El dolor es transforma en pintura, en dibuix, en escultura, en música, com qui plora per deixar escapar el mal.

La pintura de Mela Muter sembla feta de cicatrius. L'expressivitat de les seves pinzellades, la rugositat en les textures trobades, semblen treure en forma de taca tot el que li devia passar per dins. Viatges, morts, amors, pèrdues... marcarien els seus gestos i els seus llenços. Fins i tot, qui sap, si els moments d'esperança es degueren mostrar rascats, un punt torturats. Davant la seva obra no puc evitar acostar-me fins a veure les marques de la pintura mal posada. Sento una veu que repeteix, dia rere dia, els dolors que va viure (o la van fer morir a trossos per dins) al llarg, especialment, dels anys 20. Amants, amics, pare, fill. Tots van anar partint i van anar trencant-la amb la seva absència. I em sembla veure que la seva pintura és 100% feta de cicatrius.

Les carreteres es creuen les cicatrius de la natura, no sabent que ho són els penya-segats, amb la seva bellesa eterna que ens du a l'abisme.

El Desconsol i les seves versions

Durant anys em posaven en dubte si era necessari fer un treball prou intens sobre en Josep Llimona. Finalment vaig trobar especialistes que em donaven la raó. Així que, després de més d’una dècada estudiant l’artista, una tesi recull pràcticament tot allò que vaig poder reunir. Falten coses? Sí. Crec que quelcom que caracteritza bona part de les tesis doctorals és la certesa que no hi ha tot el que voldries... (si més no, és el que em va passar a mi) però per alguna banda has de tancar. En el meu cas vaig decidir que no era un tancament, simplement es tractava d’un final de capítol que, en un moment o altre, tindria continuïtat.

En fer una tesi no sempre saps el per què la fas. La meva, una tesi d’art, tenia clar que només la feia per un motiu: per amor a l’art. La difusió de la mateixa és una mostra d’aquest sentiment. Però deixem-nos de sentimentalismes. O no. Uns segons més d’emocions per parlar dels orígens. Els orígens del meu estudi es troben quan tenia 15 anys. Quan vaig descobrir el Desconsol. De la peça en qüestió n’existeixen força versions que vaig mirar de recollir a la tesi (que es pot trobar en el següent enllaç: https://www.tdx.cat/handle/10803/394083)

Però no patiu que en cas que us interessi, us n’ofereixo una versió actualitzada i resumida que afegeix algun detall més que la de la tesi (perquè, com deia, tot es pot millorar, avançar, i en cap moment vaig considerar l’estudi com la gran veritat acabada).


0- El Dolor i la Resignació. 1903.
Sepulcre de Mercè Casas de Vilanova, al cementiri de Montjuïc. Barcelona.
(La poso com a 0, com a versió origen de la qual després trobem el Desconsol definitiu).
El Dolor és la mateixa figura que el Desconsol  a nivell compositiu, excepte que està vestida.

1- Desconsol. 1907. Marbre.
Sala de la cúpula del Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Presentada a la V Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona del 1907.

2- Marbre. Al Museo Nacional del Prado. Madrid.
Segurament es tracta de la versió que va ser exposada a les ‘Galerías Vilches’ de Madrid el 1915.

3- Guix. Reserves del Museu Maricel de Sitges.

4- Marbre. Museu Maricel de Sitges.
Procedent de la col·lecció de Jesús Pérez-Rosales.

5- Marbre. Museu del Modernisme. Barcelona.

6- Marbre. Fundació de les Arts i els Artistes. Museu Europeu d’Art Modern. Barcelona.

7- Marbre. Museu Municipal de Viña del Mar. Chile.

8- 1917. Marbre. (Mida molt superior a la resta de versions)
Col·locada originalment al Parc de la Ciutadella. El 1984 es va traslladar a les reserves del llavors anomenat Museu d’Art de Catalunya (futur MNAC). Des d’ahir, 13 de desembre de 2018 al Palau de la Generalitat.

9- Bronze (figura) i marbre (peanya) (o això és el que sembla a partir de les imatges).
Fins fa poc només la coneixíem per fotografies i anuncis d’època (sembla ser que es va comercialitzar), però tenim localitzada una versió en una col·lecció particular.

10-  Marbre. Col·lecció particular. Documentada abans del 1926.
Va desaparèixer durant/després de la Guerra Civil. El 1936 la família encara la conservava.
No podem saber si es tracta d’alguna de les altres versions conegudes.

11- Marbre. Col·lecció particular.

12- Fusta.
Versió que apareix fotografiada... i aparentment és d’aquest material. No localitzada.

13- Marbre. Capitania General de Catalunya.
Només documentada a partir de 1947.

14- Marbre. Còpia de 1982. Col·locada al Parc de la Ciutadella.

15- Marbre. Còpia de 1982. Regalada a Boston, on es troba en un parc públic, amb greus mutilacions.

16- Marbre. Còpia de 1991 feta per Grau Mestres. Durant molts anys va ser al pati de l’antiga Casa Museu del pintor Joaquim Torrents Lladó, a Palma de Mallorca. Avui en dia es troba en una col·lecció particular després de la seva subhasta a Balclis.

No coneixeràs els herois

A vegades et ve una frase a la ment. Uns quants minuts després decideixes anotar-la abans que desaparegui. Puges les escales del metro pensant de quina manera aquest títol podria anar més enllà. Frases volen per la ment. Aquestes segones paraules les oblidaràs, però les primeres corren amunt i avall.


Estic llegint un llibre d’un escriptor que em sol enganxar en cada paràgraf. L’assaig que identifica la seva obra fa que l’imagini en cada una de les situacions que descriu tot i que la consciència que, en el moment que qualsevol escriu quelcom, allò que ha escrit es torna literatura sense que hagi de ser necessari que ho hagi viscut. Cada paraules escrita es torna ficció fins quan es tracta d’assaig. Amb tot, l’imagino vivint el que llegeixo. De cop i volta, em trobo amb una fotografia seva que desquadra la imatge mental que m’havia dibuixat d’ell. Això em fa pensar que potser també em desquadraria el seu caràcter, la seva manera de ser. I, tot i el pensament (possiblement) estúpid, penso que seria factible que m’encantés la seva obra però que personalment no ens arribéssim a entendre mai. Si això passés, potser no seria capaç de tornar a llegir-lo.

Conèixer un artista que admires. Descobrir que les inseguretats se’l mengen igual o més que a tu mateixa.

Compartir dinars i converses amb grans savis que a l’últim moment diuen quelcom i et deceben.

Imaginar la vida de grans pintors i creure que en les distàncies curtes serien difícils de digerir.

Escoltar històries que farien que els qui consideres els millors cineastes, fossin expulsats dels teus cercles íntims.


Al llarg de la nostra vida anem creant cercles, xarxes, relacions que s’allarguen o s’escurcen. A vegades establim llaços impossibles de desfer i a vegades són muntanyes russes d’intensitat temporal. A vegades, simplement, ens creuem amb persones amb les que, sense motiu aparent, les energies no quadren i es repelen.

Quan admirem herois i heroïnes, obviem recordar que són, o han estat, tan reals com nosaltres. Obviem els seus defectes mentre escoltem les seves estimades virtuts. Obviem pensar si el seu tracte directe seria afable.
Quan admirem herois i heroïnes els atorguem una mena de suposada perfecció que seria terriblement trencada si els coneguéssim durant més d’uns quants segons. Els sabríem reals, i els trobaríem qui sap si els nostres mateixos defectes, aquells que ens treuen de pollaguera. Descobriríem les seves debilitats, les mateixes que ens tormenten alguns dels cops que ens mirem al mirall. Deixarien d’estar a l’altar en què els hem, profanament, col·locat.

Potser hauríem de parlar d’admiració a parcel·les.
Potser surt més a compte fer herois les persones reals de les que ja coneixes els seus punts febles.


O potser la frase rodona que em va venir a la ment, no havia de parlar d’aquest tema. Potser és un títol perfecte per un llibre que no escriuré, per una novel·la que mai serà publicada, per un article que no té cos.
I, amb tot, em ressona al cap com una sentencia rotunda i absurdament tranquil·litzadora.

I no deixa de repetir-se.

No coneixeràs els herois.

Picasso, Miró i de com reinventar-se

Quan toca reinventar una part de la vida mires de fer un punt i a part. Penses en Picasso i en les seves diverses etapes. Sempre hi ha connexions entre l'abans i l'ara. A vegades les emocions fan que les connexions siguin massa directes, tant que espanten. Quan llegeixes textos sobre Picasso veus com els experts defensen una idea que sempre has pensat sobre infinitat d'artistes: art i vida són indissolubles. Com crear per iniciativa pròpia sense que la creació sigui un reflex del que hi ha dins? Potser en els encàrrecs la cosa va una mica diferent... Però segur que, un cop més, es deixa un tros del que hi ha dins. El que es pinta, el que s'escriu, el que es fotografia treu fora el que passa per la ment i per les entranyes. A vegades de manera dolorosa. A vegades, tot i que pugui reflectir moments feliços, és tan directe i visceral que el que es treu fora sona a dolor.

Quan toca reinventar una part de la vida mires de reiniciar, de reconectar, de retrobar qui ets. Mires de trobar el teu propi estil i el teu propi llenguatge. Tots els moments viscuts, passats i presents, són teus i t'hi hauràs de reconèixer, però hi pot haver un canvi d'estil que potser allunya l'un de l'altre. Etapa formativa o academicista, blava, rosa,... Pots fugir de noms i definicions, però sents canvis i diferències entre un instant i un altre, entre el tu d'abans i el d'ara. A vegades un cert vertigen et fa dubtar i et fa preguntar el per què de reaccions, de comportaments que tens o que has tingut. Et fa dubtar dels colors que has utilitzat en cada pinzellada. Et fa dubtar d'unes línies que van esdevenir rectes i dures quan buscaves corbes i sinuositats. Tu ets de sinuositats.

Quan toca reinventar una part de la vida mires d'aprendre del passat, canvies la banda sonora, i pretens estimar l'abans amb una distància que proves que no el faci dolorós. Desitges crear nous paisatges emocionals. A vegades tens pressa per crear nous records que poder rememorar. Passar pels mateixos camins i que semblin uns altres. Reconciliar-se amb els paisatges i ser, simplement, tu i ells. Sentir la importància dels paisatges emocionals. 

Els nostres paisatges emocionals són aquells amb els que tenim vinculacions ben estretes. Mont-roig era, per sobre de tot, el gran paisatge emocional de Joan Miró. 
Caminar pels camins que Miró va trepitjar tantes vegades té un algo de màgia i de força inspiradora. A Mont-roig -ells mateixos ho diuen- no tenen cap original de Miró, és cert, però tenen l’origen. Tenen el motor inspirador. Tenen els pinzells i les parets i els terres i els hibiscus que olorava Miró. Totes les cases museu, o els tallers museu, tenen quelcom d’estrany i fascinador que atrapa. Especialment en els casos en què es fusiona museu i vida, en els que costa poc imaginar que en qualsevol moment podria aparèixer l’artista o la seva mare, o el seu nét, tot just a la cantonada. I el fet de saber que els pinzells que veus foren els seus, i que els pots i les taules que tens a mig metre van ser testimonis de la seva presència, fa que no distingeixis entre si ets una investigadora amb doctorat o una groupie esbojarrada que frisa per tocar un d’aquells estris. 
En sortir, els garrofers amb les seves garrofes per terra. 
“Quan viatjo sempre duc al maletí una garrofa de Mont-roig.”
Veig com algú del grup s’ajup per agafar-ne una, mentre el guia recita les paraules de l’artista.
De petita els meus avis havien tingut una petita casa amb jardí i tenien un garrofer. Mai vaig entendre per a què servia un garrofer. Recordo el terra ple de garrofes seques al voltant del tronc. Els gats passejaven i saltaven i jo no entenia aquell estrany fruit que s’amuntagava al terra.
Miró s’enduia la garrofa i dibuixava ulls romànics als troncs dels garrofers. Aprofitava les marques de la pell, de l’escorça, i rascava ametlles al voltants de les rodonetes dels arbres. I així els arbres eren més vitals, amb aquests ulls que encara es poden veure en sortir del taller de l’artista. 

Tronc de garrofer al Mas Miró, Mont-roig (maig 2018)

El taller s’ha congelat. El temps s’ha aturat entre taules i pinzells i pigments enganxats. Les parets i les cortines s’han tornat més blanques, però el temps no és el mateix dins que fora del taller. 
El garrofer m’ha fet pensar, un cop més, en el meu avi i les històries que no em va repetir tants cops com m’hagués agradat.

Taller de Miró al Mas Miró, Mont-roig (maig 2018)

Miró va morir l’any que vaig néixer.


Quan toca reinventar una part de la vida hi ha altres parts que resten quietes, que esdevenen quasi contes que mitifiquem i que recordem com si no haguessin estat nostres, com si els haguéssim llegit en un llibre d’aquests que recupera la vida d’artistes que sentim tan propers com si fossin de la nostra família. 

La cosa più bella (o estimar la petitesa)

Camines d'hora cap al metro, direcció a la feina. Encara notes el gust del cafè a la boca i els ulls mig tancats. Els llençols encara ressonen a la pell tot i la dutxa del matí. Al cap només giren idees de projectes tot just engegats, tot just avançats, més alguns que es troben ben enmig, més alguns altres als que voldries donar forma però tot just fumegen. La música a les orelles t'ailla del món i et sents com als núvols. Només pots pensar en art i vida i el gust del cafè gola avall. Penses en pinzells que voldries embrutar de grafit aquarel·lable i en pàgines en blanc que vols omplir de taques. L'aroma de cafè Lavazza encara s'ensuma, tot i que siguis al carrer i la cafetera hagi sonat fa estona a casa. 9 parades i puges les escales de dues en dues en una carrera que t'accelera el cor. Et sents més en forma que mesos enrera. Ets una mena d'intent amateur de saltimbanco divertit i et fa gràcia.
Avui saps que passejaràs per alguns museus i somriuràs a mil rostres i això ja et fa somriure. Saludaràs amunt i avall. Et creuaràs amb cares amigues que no tindràs temps de saludar. Arquejaràs les celles, obrint molt els ulls, entre pintures i escultures i ceràmiques i turistes i quitxalla i càmeres. I camines els carrers que et duran al primer bloc del dia.

Hi ha carrers que són especialment caminables, respirables, agradables. Hi ha carrers que cauen bé. I mentre trepitges llambordes penses en teatre, en textos que algun dia redactaràs, en escultures de les que algun dia parlaràs, en pintures que no et canses d'espiar, en paraules que últimament llegeixes. En escultura. 
Vols tornar a Rodin. Sempre, sempre vols tornar a Rodin. Empremtes instantànies deixades a la pell d'escultures que s'han fet eternes. Mires una vegada i una altra fotografies on apareixes enmig de les escultures de Rodin. Les mires i t'enamores de la sort de passejar entre aquelles obres. Vols tornar a Rodin. També vols tornar a altres escultors que et guardes, com si fossin un secret que s'escapa. I sempre esperes quin serà el millor moment. Esculturòloga!, et saluden entre mirades.

I segueixes caminant, accelerant el ritme o relaxant, per tornar a casa, mentre recordes l'impacte que una pintura pot causar sobre algú. Mentre recordes l'impacte que una veu pot causar sobre algú altre. Mentre sents la força que pot tenir una sola mirada. Mentre es barregen paraules en mil idiomes desconeguts i t'adones de la màgia del llenguatge, i penses que, potser, la sort d'haver nascut en un país amb dues llengües et fa més lliure i més oberta a apreciar la sensualitat de tantes paraules desconegudes. I voldries parlar un mínim de dos idiomes nous per després desitjar dominar algun altre. I tot això es barreja entre pensaments d'escultura i teatre i literatura. I ja penses en la propera obra de teatre que vols anar a veure, perquè vols tornar a la teva essència i enyores el teatre, ni que sigui des del pati de butaques. En altres temps no podies deixar de trepitjar escenaris però ara sents que cada dia fas d'un personatge que ets tu, tot i que no ho ets ben bé del tot. Ets algú que es planta cada dia davant un públic en moviment, una mitjana d'entre 2 a 5 vegades cada dia. Públic en acció que et fa improvisar les teves actuacions i, a vegades, et porta al límit. 


I la gràcia de tot és descobrir que el més bell es troba en els detalls, en els trossets de cada dia, en l'olor del cafè i les torrades, en el plugim -maleït i adorable plugim- que t'arrissa els cabells i molesta la roba estesa, en els carrers que et cauen bé, en el record d'escultures que acompanyes de música, en els somriures que et creues d'amics a qui ni tan sols pots saludar, en sentir-te més àgil i segura. I aquesta petitesa és la que es transforma en l'essència i en la cosa més bella de cada dia.

Caducitat i inspiracions (i una ració de melanzane)

Els qui ens dediquem a la cultura, em dius, no deixem mai de treballar. Els qui vivim de la cultura dediquem tot el nostre temps a ella. Potser parem un moment per sortir a córrer una mica, uns estiraments, fer el saltimbanco. Potser parem un moment per fer un cafè amb la família. Però la resta és tot cultura.

M’adono del fet. El cor se m’accelera. M’enamoro d’idees que comporten art i cultura. Programo sortides que ens duen a veure exposicions i a caminar ciutats plenes d’història. Respiro els carrers que trepitjo. Investigo les paraules que llegeixo. Paraules regalades. Paraules narrades. Lectures que em desperten. Em deixo inspirar per camins i racons. Per persones i cançons. Obro bé els ulls per impregnar-me dels detalls. M’enamoro de converses acompanyades de vi blanc que parlen de ciutats, de museus, d’escultura, de vides quasi desconegudes. M’enamoro de converses no pronunciades, de viatges no viscuts i de ciutats no habitades. Anoto idees que ballen desordenades. Les converteixo en més caòtiques que quan volaven per la ment. Idees encallades que esperen el seu dia. Idees que esperen ser projectes que no caduquin abans de néixer.


Obro la nevera i reviso què queda. Mitja llimona que s’asseca. Un parell d’ous a qui els queda un parell de dies. Unes xocolatines que van quedar arraconades en un temps de massa calor i que, amb el paper humitejat, descobreixo caducades. Fins la dolçor pot sortir mal parada.

Rebo mails amb canvis horaris per avui mateix. Entro una hora més tard del que tocava. Una hora per fer gestions de les que mai tinc temps de fer. Contesto mails. Regiro la cartera per fotocopiar carnets. De cop veig que duc un carnet caducat. Queden 3 mesos per tal que em caduqui un altre. Caduquen els carnets i les xocolatines. Un burofax recorda que també caduquen els contractes de lloguer.
La vida et remou o són els altres que fan que tot trontolli. A vegades has de provocar el canvi. Moure fitxa. Moure peça. A vegades les provocacions són externes i et trenquen la calma i la rutina es remou. Però potser cal que passi, cal sortir del cercle. Malabarisme. Sóc malabarista. Kamikaze i equilibrista. Funambulista amb xarxa. I es caduquen els carnets i els contractes de lloguer i els ous i les xocolatines i les relacions.
Cremem etapes. Renaixem, com l’au fènix. I ens inspirem per artistes i per amigues i per converses de cafè o de vi blanc.


Em preguntes si he escrit més. He escrit alguna cosa, responc. Les nostres converses hi són presents tot i que no ho saps. No m’has llegit. Encara no m’has llegit i em pregunto què en pensaràs. Són les nou del matí i ja porto dos cafès a sobre. Tot i que tinc la sensació que tot just podrien ser les sis de la tarda o les deu de la nit.


Per sort, a la nevera sempre queda una mica de formatge, de tomàquets, de cervesa i de mermelada. Avui, a més, queden alberginies i pebrots.

Moviment i literatura (o un cop cada eternitat)

Barrejo l'art i la vida com qui barreja la llet amb el cafè. A moments no distingeixo l'un de l'altre. Trobo art en petits trossets de la vida. Sento la vida entre pinzellades, pedres i notes musicals.

Cafè de migdia, d'aquells que ens agradaria fer un cop cada poc però que els trencaclosques vitals fan que siguin un cop cada eternitat. Parlem de l'art de crear sobre la vida. Parlem de moviment i de literatura. 

Fa uns dies l'escriptor-tímid-polític em deia que pel fet d'escriure quelcom -hagi passat o no-, màgicament es converteix en literatura. Un cop posat en paper o pantalla, ja no importa si en algun moment va succeir a l'altra banda. Fem assaig però creem noves històries a partir de les viscudes. I ja no som nosaltres. Són personatges que curiosament ressonen a partir de les nostres vides. 
Dissabte, l'escriptor-tímid-polític em recordava la seva estada a Cèret l'estiu passat, mentre jo m'estava a la cambra ‘Nathalie’. Ens vam creuar. Vaig quedar-me mirant els músics de la plaça de davant el seu hotel mentre ell prenia un Perrier a la terrassa. Aquell mateix matí era jo qui prenia el Perrier mentre dibuixava la Catalana d'Hugué i ell creuava caminant davant meu. No el vaig veure perquè just estava concentrada fent les ombres de l'escultura. Ell no em va veure perquè just es va girar per mirar-la.

Escrivim sobre el que ens passa. Escrivim sobre el que imaginem que ens ha passat. Escrivim sobre els viatges que no hem fet i els amors que hem perdut. Escrivim sobre artistes que hem estudiat i amb qui hem imaginat converses.

Seiem davant un cafè. Sucre 'moreno'. Com cada vegada que ens trobem, un cop cada eternitat, ens mirem i dibuixem un somriure. Ens disposem a filar resums de l'art i la vida creada des de la darrera trobada. Parlem de moviment i de literatura. Decidim no deixar d'escriure. 

Tal dia com avui

Sóc, a vegades, indecisa, excepte per les coses que de debò importen.
També sóc tortuga. Un dels meus lemes és que, tot i que ho faci lentament, assoleixo els objectius que em proposo. Carreres de fons. Perseverança.

Tal dia com avui del 1863 va néixer a Barcelona Josep Llimona.

Quan tenia uns 15 anys vaig veure en un llibre de l’escola una escultura que es convertiria en una mena d’obsessió. La vaig dibuixar diverses vegades. Vaig demanar els pares que em portessin a veure-la al Parc de la Ciutadella. Potser en aquell moment no sabia que era una còpia. Però m’hi van portar i vaig dibuixar-la en directe mentre el meu pare jugava a pilota amb el meu cosí petit. Devia ser tot just l’abril de fa uns 18 anys.

Sempre he estat prou indecisa. No sabia si fer lletres o ciències. Anava cap a les ciències fins que vaig veure que no. Sé que no em vaig equivocar. I aquella escultura va aparèixer en algun altre llibre. I no sabia ben bé cap a on anar, fins que em vaig adonar que la meva vida era l’art. Magritte i Llimona m’havien captivat entorn els 15 i van marcar el meu camí cap a història de l’art.
Però potser no calia anar tan enrera en la història.

Als 15 coneixia la primera obra de Llimona.
Als 19 feia el primer treball que li vaig dedicar a la universitat.
Als 26 vaig fer la meva primera conferència sobre l’artista.
Als 31 vaig comissariar l’exposició Llimona, amb catàleg inclòs.
Als 32 em doctorava amb una recerca dedicada a la seva vida, obra i a part del seu taller.

Avui, just avui, quan fa 155 anys del seu naixement (mal número en aquests temps que corren), m’han tornat a demanar que faci una conferència sobre ell i la seva obra (si s’assebentessin del que m’encanta fer això, no em voldrien ni pagar).

Avui, just avui, enmig d’una festa, algú s’ha adonat que em coneixia d’alguna cosa i finalment m’ha preguntat si era jo qui havia comissariat l’expo Llimona... i no us imagineu la il·lusió que em fa quan m’ho pregunten i puc contestar: sí, sóc jo.


M’agrada recordar que, finalment, és la tortuga qui guanya la cursa a la llebre.

Reconciliar-nos amb els paisatges (o tocar el temps)

On anem demà?, ens preguntem. Diverses opcions sobre la taula, però ens pot la història i l’art i les ganes de reconciliar-nos amb els paisatges.

Els paisatges ens evoquen històries viscudes i històries remotes que ni tan sols podem olorar. A vegades les històries viscudes ens semblen tan remotes que no ens semblen ni del nostre passat. Quan passen prop de quinze anys de l’última vegada que has creuat un pont i has pujat uns camins i tornes a trepitjar aquelles terres, escrius unes noves passes i traces unes noves pàgines i s’instal·len nous records i et reconcilies amb el paisatge.

Un cafè llarg. Un cafè americà, rectifico. Negre, fosc, sense dissimular, sense matisos. Amarg.

M’enamoro a trossos de l’art del passat. Quan amb unes claus gegants, enormes, -d’aquelles que no poden obrir més que rotundes portes de fusta gravada, de les que tenen unes textures que atrauen els dits curiosos- obrim uns panys màgics, creuem foscors. Els primers segons no veiem res. El Romànic és fosc, ens han repetit constantment. Uns segons més tard, encara enmig de la fascinació que ens provoca l’espai, el silenci -que només trenquem nosaltres- i les pedres perfectament situades, ens adonem de la quantitat de llum que s’escola. De cop pensem que hem repetit massa vegades que el Romànic és fosc. Explorem. Entrem per racons que semblen abandonats. Imaginem funcions. Aventurem connexions. Pugem escales. Espiem passats. I de cop m’adono que ja està fet, que, un cop més, m’he enamorat a trossos de l’art del passat.

Puges ponts de pedra, plens de llambordes, i et sorprens de com devien passar els carros per aquests camins. El meu cap bromeja imaginant amortiguacions i airbags moderns. Suposem hipòtesis en les que les rodes dels carros sotraguegen sense pietat. Imaginem el soroll del temps.
Algunes cases destorben la mirada al passat però ens apropem, escurçant distàncies, fins a fregar les pedres. M’encanta tocar el temps, se t’escapa. Tocar les parets del temps és tocar el temps, tocar la història, sentir-la. Acostumades als museus, al ‘res no es toca’, investiguem parets i capitells ja erosionats pel pas dels segles. No vindrà d’una mà més. I, per fi, toquem el temps.

Les tornades sempre es fan feixugues perquè et recorden el tot i apreten.

Hi ha moments en què l’amarg s’escapa gola avall. Penso que el cafè era massa llarg i no hi he posat sucre. I així l’amarg es cola gola avall. L’amarg baixa fins el pit i apreta el cor. Sento una mena de cuirassa que envolta el cor i l’oprimeix. L’amarg es filtra per entre la petita escletxa que quedava entre el cor i la cuirassa metàl·lica, o de pedra, i creix la sensació d’ofec.

A vegades els dies han d’acabar amb una dutxa d’aigua molt calenta, d’aquella que et crema, perquè, mentre crema la pell, els pensaments s’evaporen i tot es fa més fàcil, encara que sigui durant uns segons.
I, un cop seca, et calma la imatge dels paisatges reconciliats que han quedat a la retina. I encara sents el temps i les seves textures a les puntes dels dits.

[Detall de la portada de Sant Quirze de Pedret]

La guia guiada (Nathalie)

Hi ha textos que tenen música de fons, banda sonora perfecte.
Mentre escric aquestes paraules escolto Nathalie.

Aquests dies he estat la guia guiada. 12 anys treballant com a guia i per fi em dedico a guiar un grup cap a altres guies. Segona parada de la ruta. Entro a una galeria d’art, una fundació privada. Em presento. Els pregunto els noms per presentar-los correctament. 

‘Has d’escoltar una cançó que es diu Nathalie’, em deixa anar l’escriptor amb nom de polític, uns minuts més tard. Fa broma amb el seu nom. En marxar de la galeria, en fluixet, em confesso a mi mateixa que em criden més l’atenció els personatges que he conegut que les obres que han presentat.
Hores més tard, quan sóc a casa, em sento incapaç de buscar la cançó. Em falten dades o potser, simplement, no ho recordo.
Una setmana més tard hi torno. La guia guiada. L’escriptor-tímid-presentador, que avui s’amaga una mica més dins el seu personatge aparentment secundari, em veu de lluny i avança entre la multitud per dir-me -com si fes 5 minuts de la conversa- ‘és que la Nathalie, la protagonista de la cançó, és guia, com tu! Per això has d’escoltar la cançó!’
He llegit l’escriptor. L’he imaginat escrivint. L’he pensat assegut en un jardí. El jardí que l’acompanya al meu cap em recorda el jardí d’un hostal on ens vam allotjar l’estiu passat.

L’estiu passat vam tornar a Céret. No entén què trobo a Céret, entre un turisme distret i alguns mals restaurants, potser encara pensa. Una postal forçada. Un escenari massa preparat. Però jo retrobo els passos perduts dels artistes que van caminar fa dècades -fa més de 100 anys fins i tot- sobre aquelles pedres. Recupero, imagino les seves mirades. Miro de mirar com miraven. I terres, cels i muntanyes em recorden els qui estudio però no em van conèixer. En arribar, una dona que no ens entén. Em mig comunico amb el meu horrible francès. Sempre trec morro per fer-me entendre en francès. Ens acompanya a la cambra. A la porta, en vermell, escrit a mà amb lletres d’anys enrere, llegeixo ‘Nathalie’. La miro com si ho hagués fet expressament però ni tan sols s’ha adonat del meu nom. Casualment (casualment?) l’habitació ens espera.

Aquest cop, en arribar a casa busco la cançó i m’adono que la veu greu, fosca, avellutada del cantant em recorda la veu de l’escriptor i ja no sé qui és qui canta i ja no sé si sóc a casa, a Rússia, o estic planejant un nou viatge a París.

L’angoixa que reconforta

Uns motors en marxa. Silenci a l’entorn. Només el so que produeixen els motors d’uns ascensors que no funcionen com a ascensor. No cal pensar res més. No cal pensar. Una certa angoixa s’instal·la dins mentre resulta confortable el fet de saber que no has de pensar en res. Només el soroll d’uns motors d’uns ascensors que no funcionen com ascensor. 

Passen tres quarts de vuit del vespre. Ja és totalment fosc i amb prou feines veig la roba fosca estesa. Segueix mullada. El fred ha tingut més força que el sol. Repiquen les campanes amb força.
Al costat dels motors que movien els ascensors que no funcionen com ascensor el fred s’endinsava dins, però l’abric ajudava. Enfonsava la cara entre la bonica bufanda rosa. Últim bonic regal-abraçada.
El soroll dels motors em feien creure que no havia de pensar en res. Només ells i l’angoixa del buit i el confort del silenci trencat per ells.
M’agradaria congelar aquell moment. Imagina. Davant dels motors no existeix res més. No enyores. No penses. Tot i que sents l’angoixa del buit i el ple. Tot i que els ulls fan mal.
Els motors, el fred de l’espai i el buit de l’entorn et protegeixen de la llum, el sol, les veritats, els sentiments i les persones. Covardia.
El diumenge fred, tot i el sol, ens exposa. Ens exposa a mirades, a trobades, a sentiments i a persones.
_____________________

No sé qui sou. No sé si llegiu. No sé si enteneu aquestes paraules. No sé si us reconeixeu.



[Enregistrament d’un dels motors d’un dels ascensors que no funcionen com ascensor. Doble Bind, de Juan Muñoz, a Projecte Planta de Sorigué, a la Plana del Corb, als afores de Balaguer. 17 de març de 2018]

Tinc una doble vida

Fa mesos que escric a la ment però les paraules no arriben al paper. Construeixo i reconstrueixo històries vistes, viscudes, escoltades, tatuades a la pell i imaginades. Però totes -les històries- queden atrapades a recòndits espais absoluts. Cada cop sóc més aprop de transcriure les frases que semblen dictades per una veu que ressona dins, però sempre hi ha alguna excusa o una altra que aplaça el moment. Els sentiments flueixen i l'esperança de la creativitat posposada creix fins que, en un instant precís, entre melanconies, records i enyorances, una veu crida: "escriu sobre tot això, dóna-li una volta artística, treu or de les merdes de la vida".

________________________

‘Tinc una doble vida’, declarava tot just fa una estona. ‘És interessant això de tenir una doble vida’, m’han contestat.

A la vida real sóc guia.
Se m'escapen aquestes paraules de tant en tant, quan conec a algú en altres contextos. Va haver una época en què vaig fer uns quants concerts. Tocava tímidament el glockenspiel i feia alguns coros. ‘No em dedico a això de la música’, em sentia obligada a dir. A la vida real era guia.

Sempre que puc, intento anar a presentacions, conferències, congressos, inauguracions. Tot sovint són esdeveniments que m’inspiren, com m’ha passat aquesta tarda. No importa anar sola perquè sempre hi coneixes a algú. M’hi he trobat persones de contextos diferents. La majoria pertanyien al món de la recerca i la universitat. Excepte una d’elles, que em coneixia com a guia. En el passat ella ocupava un càrrec ben important i jo era guia. He sentit que se sorprenia en veurem allà. ‘Tinc una doble vida’ li he dit divertida.

Fa anys un amic em va dir 'Pensa quina és la paraula que et defineix o que vols que et defineixi'. Crec que no vaig trigar massa a contestar 'Investigadora', tot i que a la vida real sóc guia, devia pensar ja en aquell moment.
Fa temps vaig anar a una inauguració d’una exposició on coneixia el comissari i un parell de persones més. Havia estat col·laborant amb la institució fent un projecte de recerca i documentació sobre escultura. Just en aquell context em van presentar algú que treballava a la casa i amb qui vam estar xerrant una llarga estona, creant una certa confiança momentània. Un cop més, es va escapar aquell estúpid afegitó de la meva boca ‘però a la vida real sóc guia’.  I, per fi, aquell algú de qui se m’esborra la cara i de qui no recordo el nom, em va dir: ‘per mi és al revés, per mi a la vida real ets investigadora’.

Tot és qüestió de perspectives, de voluntats, d’energia... I potser sí que puc dir, per fer-me la interessant, que tinc una doble vida... però els projectes em ballen i giren i em criden i em fascinen. I potser els costa agafar forma i materialitzar-se... però el cas és que mentre investigo, m’agrada fer de guia. 

Juan Muñoz i les contradiccions (de diumenge)

Ahir vam visitar Projecte Planta, de l’empresa Sorigué, amb visita guiada inclosa (què important trobar una persona que sàpiga transmetre!). Vam anar a veure Double Bind, de Juan Muñoz. Diu el text: “Double Bind és un concepte de psiquiatria que defineix un dilema emocionalment angoixant en la comunicació en el qual un individu rep dos o més missatges que es contradiuen entre sí.” La nit abans havia buscat el significat del concepte. Dualitat, contradiccions, ímputs que ens confonen.

Una dona, en sortir, em començava a preguntar, enmig de frases que em semblaven inconnexes, el significat. Però, en definitiva, l’art va de rebre, de com és dins nostre que tot pren més sentit.
La imatge que se’ns apareix davant ens aclapara i fins i tot ens angoixa. I ja no saps si t’angoixa el fet que no saps què està a punt de succeir, o la certesa del què passarà en els propers minuts.
Breu pausa dramàtica.
Es barreja l’obra amb el que m’envolta, i el que es mou a dins ja no sé si és provocat per la creació de Juan Muñoz o per tot el que m’està passant en els darrers temps. Nerviosisme. Anar amb 25 persones i, al mateix temps, no conèixer a, pràcticament, cap d’elles, m’ajuda a crear una relació amb l’obra més intensa. Però reconec que hi ha un algo en mi que està a flor de pell, a punt de percebre, de connectar. Estic sensible i alerta. La instal·lació t’envolta, t’endinses en ella. Durant uns segons oblides la resta de gent.

Tot sovint ens trobem amb moments en què ens arriben missatges contradictoris. Segurament fins i tot nosaltres arribem a emetre dobles missatges que sembla que no tenen sentit. Dius a algú que l’estimes però marxes. 

Els personatges de Doble Bind hi són, però s’amaguen. Es busquen però no es troben. Es miren però no es veuen. Es criden però no escolten la resposta. Els espais són duals, angoixes que t’atrapen i de les no et pots allunyar. Vertigen secret. 

Diumenge. Surto de casa fugint del silenci i pensant en caminar amb la música a les orelles, aïllada. Tinc feina a fer però no em vull quedar a casa. Decideixo buscar una cafeteria tranquil·la per prendre un cafè mentre m’allunyo de la gent del voltant i llegir o escriure. Ho podria haver fet a casa. Potenciar el silenci entre la gent fugint del silenci de la llar. Ulleres de sol i bufanda, encara que no faci fred. ‘Sembla que vagis de camuflatge’ em deia un amic fa uns dies. Em camuflo entre la gent i busco el silenci mentre, realment, penso que és un típic dia per trobar-se amb alguna cara amiga. Mentalment construeixo i repasso el que sé que estan fent alguns dels meus amics, coneguts, familiars... Els situo en el seu espai i els imagino en cada una de les seves accions. Un partit de bàsquet. Una cita. Una mudança. Un concert. Servir cafès. Visites guiades. Jo camino amb música a les orelles buscant el silenci per escriure o llegir mentre de reüll la ment busca una altra cosa. 

La contradicció de diumenge acaba amb tot un clàssic diumenge que recomforta. Trobades casuals, terrassa, cervesa. Abraçades. Més tard, dinar, migdia i migdiada. 

Les contradiccions ens envolten sigui des de dins o des de fora. Voler canviar detalls però quedar-se encallada al sofà. Sentir-se satisfeta i trista. Voler anar a dormir però no deixar d’escriure. Que et mirin amb amor però no sàpiguen dirigir-lo ni digerir-lo.

Camino. Et veig. M’aturo. Em faig la forta. Somric nerviosa. Conversa de frases soltes que no vol dir res, que se m’escapa amb desordre. Marxo com si res. El cap em dóna voltes. Em faig la forta. Em giro. No hi ets.

Vulnerabilitat

Sona el telèfon. Quan no ho espero, una veu amiga, a l’altra banda, em reclama més paraules, més textos, més trossos. No em reconeix, se sorprèn. Però sóc jo. M’inspira i li agraeixo.
__________________

Cada persona té una manera de ser i de sentir. 
No sóc capaç de sentir a mitges. Si sentís a mitges, no estaria sentint de manera veritable. Simplement sento.

Hi ha persones que es fan una cuirassa. No es deixen anar del tot i marquen certes distàncies. Potser no pateixen tant. O potser sí, ho desconec. Amb el temps potser això els passa factura, però es veuen forts (potser un punt freds). No sé ser així. 

Sento sense mesura. Sento tot. Sento tot i em sento vulnerable per aquest fet. (A vegades ridícula. Dit, així, en fluixet.) Però no sé sentir d'una altra manera. I tot i la vulnerabilitat, que suposa una predisposició força constant al patiment i al dolor, no canvio aquesta manera de ser. I, així som, vulnerables i a punt de viure intensament, inconscients i un punt kamikazes. Perquè si deixés de ser així m'estalviaria dolor, però també perdria intensitat.

Em pregunto si hi ha un algo de dramatisme teatralitzat. Em pregunto si hi ha un joc de victimisme que ens atrapa. Em pregunto si sentir de forma extrema em proporciona un motor de creativitat que compensa part del patiment.

Mica en mica barrejo el sentir amb la raó. No és cert. Menteixo. Van paral.lels però no es barregen. Sentiments i raonaments resten separats com l’aigua i l’oli. Tot i la consciència del tot, els sentiments fan de les seves i sento.

Sento tot i em sento tan vulnerable que m'agafo a l'escriptura i a històries que no són meves i a històries que podria haver vist en una pel·lícula de Woody Allen. I m'amago rere pantalles i pastissos de formatge i de pastanaga. 

Però m’encanta la intensitat de sentir, tot i les hores baixes.

Orígens (o Pinyons i mores)

Cadascú de nosaltres som una barreja de nosaltres mateixos i de les nostres circumstàncies, així com dins nostre tenim part de coses dels qui ens precedeixen, els seus records, les seves emocions i les seves pors. Actrius filles d’actrius. Metges que tenen pares i mares vinculats a la medicina. A vegades sembla que costa més trobar connexions entre les nostres passions (o dedicacions) i la dels nostres precedents. Al llarg dels segles hi ha hagut artistes que han begut de les influències dels seus pares (tot i que hagin pogut trencar alguns dels seus esquemes). Em vénen al cap Picasso i Alonso Berruguete. Alguns segles els separen, però de cop he pensat en ells. Dins el món de la historiografia artística també conec fills i filles d’experts en art.

Aparentment a casa ningú s’havia interessat tan directament en l’art o en la creació artística (sigui en la pràctica o en la teoria), però sempre m’he sentit recolzada i animada. Fins i tot han arribat a deixar que els transmetés la passió i l’amor cap a l’art escoltant mil i una històries i tornant-se bons experts de les meves especialitats. Els puc recordar al costat del meu ordinador, mirant la pantalla on els ensenyava les últimes troballes. Preguntant i escoltant com atents alumnes avançats.

El meu avi era pastisser. Un cop em va explicar que de molt jove havia treballat ajudant a arreglar un edifici de Gaudí. Potser tenia 14 anys. Potser no ho recordo. Me la va explicar un parell de vegades aquesta història. Com tantes vegades, no vaig escriure el que em va dir i se m’ha perdut dins la memòria.  Em sembla recordar que va parlar de les Teresianes i de l’encarregat del projecte. El meu avi era massa jove com per haver coincidit amb Gaudí però recordo que em va fer il·lusió que m’expliqués la història que no recordo. Quan va néixer ja feia anys que l’arquitecte havia mort.
El meu avi era pastisser i feia les millors ensaïmades de xocolata i els millors búlgaros que he provat en tota la meva vida. Sempre m’he sentit orgullosa dels meus orígens pastissers. Encara se m’escapa un “és que jo sóc de família pastissera!” tot i que ja no quedi cap pastisseria a casa. I provi les pastes que provi, mai he trobat unes iguals... i llavors se m’escapa que jo sóc de família pastissera, com per excusar les meves altes expectatives, mai acomplertes.

Hi ha molt tipus d’artistes.

Les ensaïmades de xocolata del meu avi eren, simplement, úniques. Clavaves les dents i quedaven marcades de forma perfecta en la foscor de la xocolata negra.

Com era pastisser no tenia massa temps lliure. Sempre el veia a l’obrador, rere la taula, enrotllant en l’aire una mena de llaços i nusos únics que transformava en berenars fascinants. Però recordo moments compartits que m’emocionen.

L’altre dia em vaig prometre que, quan tingui un moment, faré una màquina del temps per demanar-li que m’expliqui de nou la seva història, que aquest cop no la oblidaré. Li demanaré si pot fer-me una (o dues) de les meves pastes preferides, que necessito disfrutar-les un cop més. I li diré si ens podem escapar per fer una volta per la muntanya, com havíem fet algunes vegades, per trobar mores. Potser també collirem pinyons, els obrirem amb una pedra i ens quedarem amb les mans negres.

Reengegant (o com dissimular quan no sabem quin és el títol que li pertoca)

Un amic penja en el seu mur una notícia gens trascendent per qui ho pugui llegir però molt important per ell. Hi aboca literatura i sentiments a dojo. Em demana si és pornografia emocional. Li dic que no, recordant vagament el text, però decideixo rellegir-lo en arribar a casa. És cert, hi aboca literatura i sentiments a dojo però no concebo una altra manera d'escriure. Fins quan es parla o es teoritza sobre art podem deixar trossos de nosaltres. Cor, vísceres, cap. Tot plegat em fa pensar, un cop més, en quin és el motiu que em porta a escriure frases a la ment que mai es materialitzen en papers o pantalles. Fins quan parlo o intento teoritzar sobre art deixo trossos de mi. No passa tant amb els encàrrecs, és cert, però recordo deixar trossos de mi en la tesi. TROSSOS. Mai fragments delicats. Són trossos contundents amb ferides incloses que sagnen.
Persones que han estat bàsiques en la meva vida no m'han vinculat a l'àmbit de les lletres. No és cosa seva, he estat jo. Mea culpa.

Tancar etapes trenca una mica per dins. Qui sap si també fa que surtin canes.
Mirar noves escletxes posa llum. A vegades esdevé la sorpresa.
Crear dolor per sortir del dolor i trobar calma.
Respiro, m'allunyo, tanco calaixos i obro finestres.
Faig sis rentadores en dos dies.

En els darrers mesos, -en els darrers dos anys- m'he endinsat en més exposicions i museus que en gran part de la meva carrera. He crescut. M'he fet (més) gran. He conegut i passejat. Desenes de vegades he volgut plasmar-ho i recollir en paraules sensacions que he tingut davant d'obres que començo a no recordar. Però un pes estrany em feia petita i no em deixava ser Jo. Mea culpa de nou. L'excusa era la tesi, com una gata capriciosa que volgués la meva atenció constant. Era jo que no em deixava ser jo i mirava la vida com passava, espectadora d'un espectacle que no anava amb mi. L'aprenentatge també va d'això.

I, de cop (per tornar a l'art, com dissimulant), em declaro de nou esculturòloga, mentre em deixo fascinar per èpoques que faig veure que no són les meves i per tècniques que s'allunyen de l'escultura. Mentre recupero el meu estil abandonat. Mentre faig truites perfectes enlloc d'enfrontar-me a la pantalla mig plena i mig buida. Mentre tanco, de la manera més delicada possible, calaixos que fa temps que ja no eren meus. Mentre somric de vermell. Mentre EM somric.

I finalment, reengego aquest pobre espai que parla, en principi, d'art.

Sortir del llit

Com si els llençols tinguessin poders, robes impenetrables, ens amaguem. La posició fetal multiplica l’escut protector i tot i que la son hagi desaparegut tanquem els ulls amb força com si fóssim en una altra dimensió. No ens enganyem, és covardia.
Això anava d’art, és cert. Parlem de l’art de viure, o de sobreviure, o de superar etapes de dolor. Però si allarguem l’estona suposadament nocturna, són menys les hores de llum i realitat i contundència.

Esculturologia

Em declaro esculturòloga.

Oficialitzo, entre línies performatives, l'existència d'un nou terme.

'Esculturòleg, -òloga nom masculí i femení Persona que es dedica a l'estudi de l'escultura.'


Reviso i confirmo la inexistència del concepte. Un dia més tard, enmig d'una tertúlia sobre escultura que compta amb escultors, teòrics de l'escultura, aficionats a la mateixa, copes de vi i alguna cervesa entre els seus assistents, declaro en veu alta la invenció del nou terme.
Una pintora (que ha tret el cap entre tanta escultura), demana si no seria, doncs, correcte, la creació de la 'pintorologia'. 'No li cal cap reivindicació a la pintura', contestem, 'o, en tot cas, no sentim que ens pertoqui a nosaltres aquesta feina', potser algú afegeix.