dissabte, 29 de maig del 2010

Humus Estruch

"Yo estoy aquí para hacer una revolución. La revolución del humus." Lluís Alabern.







El Artista Mediocre desnuda la pared sin previo aviso. Passan 15 minutos de la hora convenida y mientras algunos espectadores, testigos, no se han decidido a entrar, el Pequeño Gigante, con un riguroso silencio espectacular, se descalza las deportivas, los calcetines, se recoge un poco el pantalón hacia arriba y se dispone a descolgar todas sus obras ante los ojos de apenas 4 miradas. La performance sigue su desarrollo y, poco a poco, se incorporan el resto de ojos que lo van a acompañar hasta el final de su actuación. El espacio se llena al tiempo que la pared se vacía. El silencio reina de una manera magistral, sólo roto por el sonido de las chinchetas que deja caer a medida que éstas son arrancadas, finalizando así su función pero formando aún parte del espectáculo. Algunas de ellas quedaran en la piel del Performer dejando leves marcas, recordando, seguramente, las heridas que motivaron algunos de sus trabajos. Una visión romántica. Quizás un punto decadente.






En el fondo el Artista muestra parte de su trabajo. Art Handler como es, muestra la faceta propia de su Trastienda, acostumbrado a trabajar en la oscuridad ahora lo convierte en acción. Lo convierte en arte. Lo convierte en un arte pequeño, de cotidiana pequeñez aparente.


Finalmente quedan los marcos. Existe un cierto orden en la extracción de las obras. Algunas quedan gravadas en las retinas, dependiendo de la mirada y el significado que haya tomado la obra en cada caso. Cada obra tiene su contexto de creación y su contexto de selección. El porqué de las cosas.






Las obras emmarcadas son colocadas en una caja, encajando en un casi perfecto puzzle. El resto descansan ya en una carpeta. Las chinchetas en el suelo. Alguna salta a los pies del Artista. Las alcayatas en la pared son la única muestra de lo que hubo en las últimas semanas, de unos veinte años de vida... aunque el Performer advierte de la poca diferencia entre el antes y el ahora en la pared.






Una vez blanca y desnuda, se desnuda Él con las palabras. Deja hablar al público pero unas pocas intervenciones sirven para hilvanar, o deshilvanar, reflexiones en voz alta, pensamientos, respuestas... Los miedos, las fuerzas, la supervivencia, la muerte, las pasiones, las medias-confesiones... La narración sobre todas las cosas, el dolor como prepulsor, como motor... la pequeñez... la fuerza de la mediocridad...


Poco más de una hora más tarde, nos toca esperar 10 años más... con el interrogante de lo que sucederá, con fuerza, con rock&roll en las venas... Dando fuerza, vitalidad, protagonismo... al humus.



"Se acabó la grandeza. Ha llegado la hora de la pequeñez." Ll. A.



Humus Estruch, Lluís Alabern.


Nau Estruch. Sabadell. 28 de mayo de 2010.


dimarts, 18 de maig del 2010

La Mort als 70

No crec en les casualitats.

Sol ser prou injust quan intentem fer un Top 10 dels millors en un àmbit o un altre. És més difícil quan enlloc de 10 reduïm les places als considerats 3 millors. Arriscant-me (de fet no m'arrisco gaire en dir-ho ja que coincidim uns quants en aquesta opinió), podríem dir que el modernisme escultòric estaria encapçalat sense massa dubtes per Eusebi Arnau i Mascort (Barcelona 1863-1933), Miquel Blay i Fàbregas (Olot 1866 - Madrid 1936) i Josep Llimona i Bruguera (Barcelona 1864-1934). Els dos primers evolucionen més lentament des del Realisme cap al que resultarà aquesta nova manera de treballar que assimila qüestions que s'inclouen en l'anomenat Simbolisme. Llimona possiblement sigui el que mostra aquest canvi de manera més marcada. L'obra que insinua un inici de manera prou clara és Modèstia (1891. Bronze al MNAC. Marbre al Museu de Montserrat). La culminació del llenguatge, de la forma, del sentit del Simbolisme la trobem en el Desconsol (1907, MNAC. Si més no pel que fa a la versió oficial presentada aquell mateix any a l'Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona).



Blay sembla mostrar el perfecte moment de transició entre un punt i un altre a partir de Els Primers Freds (1892. MNAC. Tot i que aquesta és la datació del guix i no del marbre, de cap al 1900).



Arnau serà l'escultor dels arquitectes. Dels 3 és el que més va treballar col·laborant en aquell sentit wagnerià de l'arquitectura com a art total. Com oblidar la seva interpretació de la cançó de La Dida de l'Infant Rei en els relleus escultòrics del principal de la Casa Lleó Morera. Tot i així Blay i Llimona també tenen un nombre important d'obres en aquest context.




Tots 3 moren al cap de 70 anys d'haver nascut. Amb 3 anys màxims de diferència entre ells.

dilluns, 17 de maig del 2010

*: Woolf


dimecres, 12 de maig del 2010

Escriure (II)

El problema està en escriure la primera frase. Potser també en trobar la segona que doni un sentit, una cohesió, al que ha de seguir. Mil idees volten el cap i cap sembla la més encertada per ser desenvolupada.

Hi ha molts escriptors (no sé si escriptor és la paraula perfectament adequada.. es pot considerar escriptor qualsevol persona que escriu? o només se'n pot dir així en cas de dedicar-se professionalment?)... Hi ha molts escriptors que es basen en fets de la seva vida quotidiana. Jo mateixa (que a vegades escric, com tants altres, sense ser escriptora) sovint caic en l'anecdotisme com a motor narratiu i fins i tot he confessat que escric sobre el que m'envolta. Ens censurem per això? El 100% del que escrivim no ha de parlar forçosament del que som, del que desitgem, del que veiem... Tot i així, a vegades evitem idees, temes, per la "por" a que semblin el que no són... o a que semblin el que són. Tenim a l'avast bones idees que simplement no seran desenvolupades. En una època com la que ens trobem la informació vola fugaçment de punta a punta. Les xarxes socials són l'exemple number one: escrius una frase extreta, per exemple, d'una cançó, i algú a qui pràcticament no coneixes parla amb algú més proper per saber si t'ha succeït quelcom especial que t'hagi afectat... Estem massa acostumats a exposar els nostres sentiments i creiem, per això, que tothom ho fa? Només escrivim sobre nosaltres?
Fa uns dies vaig perdrem gairebé tres quarts d'hora entre els llibres d'una de les llibreries més destacades de la ciutat... Vaig veure molts títols, tot i que van ser menys els llibres que vaig fullejar perquè em cridaven realment l'atenció... segurament, en part, perquè ja he llegit alguna cosa de l'autor o perquè coneixia el nom del mateix de manera més o menys directa... Dels últims 4 o 5 llibres que recordo haver mirat en vaig llegir la petita ressenya de la contraportada i el resum biogràfic de l'autor/a... Recordo 3 o 4 casos concrets en què els dos textos s'assemblaven moltíssim. El llibre parlava de l'autor... L'autor parlava de la seva vida. L'autor es converteix en el seu propi personatge. On és el límit entre la realitat i la ficció... només ho sabran ells... Però com exposar-se, despullar-se...?

Escriure sobre escriure és confessar ens envolta una mena de crisi de recerca temàtica?

dimecres, 28 d’abril del 2010

el teatre com a catarsi?

En els darrers dies un blog ben visitat publicava un text en el què es posava en dubte l'actual paper catàrtic del teatre, superat en gran manera per les séries televisives.
En una societat com l'actual, amb els mitjans de comunicació amb els que comptem, la necessitat de tecnologia, immediatesa, del "dit i fet", amb el poder triar a la carta... fa que visionem capítols i capítols, absorvim hores continuades dels mateixos personatges fins al punt que formen part del nostre dia a dia, la nostra realitat més quotidiana. Ens deprimim amb ells, sentim que la nostra vida i la seva no és tan llunyana, volem ser tan forts com ells i afrontar el salt des d'un gran penyasegat enlloc d'acomodar-nos a la nostra cel·la rutinària... i la gran quantitat de minuts acumulats (en cas de trobar-nos amb una bona série, que tampoc és tan senzill) ajuda a que ens sentim part de la seva realitat. Ens allibera... i per això ens dol vure un trist final pels nostres acompanyants de ficció.
El teatre ens proporciona una minidosi, una píldora concentrada de sentiments... No podem veure la mateixa obra una i una altra vegada... no és una pel·lícula que poder baixar d'internet... (això que he dit és del tot políticament incorrecte... bé...) perquè si enregistrem una obra de teatre i la veiem de nou... ha perdut part de la seva veritable essència. Desapareix per això l'element catàrtic?
D'acord, no totes les obres de teatre aconsegueixen fer sortir els sentiments de l'espectador a flor de pell (tinc una gran llista al respecte) però de la mateixa manera succeeix amb series, pel·lícules... El teatre és creure, és imaginar, és màgia, és situar-se en un espai i un context diferent a la butaca i a la sala.. i no veiem ciutats senceres, ni podem passejar per certs carrers, ni tan sols per totes les habitacions d'una casa (fora queden d'això les grans superproduccions...) Però un bon guió, un bon actor i un bon director (més allò que l'envolta) pot fer-te creure tot i més... i et pot fer sentir que allò que expliquen és com una mica més teu... pots veure el teu dolor reflectit a l'escenari... i et pots alliberar davant la resolució d'un o un altre fet...

dimarts, 20 d’abril del 2010

La màgia de la mà única (I part: Campeny)

Quan estem davant d'una obra d'art la valorem, en gran part, per ser conscients de les mans úniques que l'han creat. En molts casos som conscients que ha estat una obra de col·laboracions, on el gran mestre, el gran nom, ha posat la idea i potser els últims detalls. Què és més important, la idea, o la peça en qüestió? On es troba exactament l'essència de l'obra?

La resposta varia segons la subjectivitat de cadascú de nosaltres, això està clar... però varia també depenent de l'època artística en què va ser concebuda la peça...

Què passa, però, quan no som conscients, quan no es diu obertament...?

Damià Campeny el 1803, havent guanyant una beca i estant a Roma crea amb les seves pròpies mans el guix de Lucrècia, la seva gran obra neoclàssica per excel·lència. Era tan extremadament propera al gust neoclàssic que quan la van rebre, a Barcelona, van creure que es tractava d'una còpia literal d'una obra clàssica. Amb l'ajuda del testimoni d'Antonio Canova, el gran escultor neoclàssic, van creure a Campeny. Entre el 1833 i 1835, temps deprés de la tornada de Campeny a Barcelona, l'escultor es va tancar al taller que tenia al carrer del Carme de la ciutat i amb la col·laboració d'un ajudant va executar el marbre de la seva Lucrècia. Va ser ell, amb les seves pròpies mans... tot i que ajudat, qui la va realitzar.



1934. La Junta de Museus, amb el seu trasllat al Palau Nacional i la inauguració del llavors Museu d'Art de Catalunya, decideix fer una còpia en bronze tant de la Lucrècia com de La Mort de Cleopatra a partir dels guixos conservats per tal que sempre puguin ser mostrats a la col·lecció permanent... Després d'això ambdós guixos desapareixen inexplicablement. Els bronzes, per la seva part, continuen exposats avui a les sales de Modern del MNAC. Però són unes peces realitzades 80 anys més tard de la mort de l'artista.


L'essència de l'obra neoclàssica està en recuperar el món clàssic des d'un punt de vista estètic, tècnic, iconogràfic... però també per l'utilització del marbre... les mans de Campeny resten a l'obra conservada a la Junta de Comerç de Barcelona, a l'antic edifici de Llotja, a Pla de Palau... Al MNAC resta només el reflex d'aquesta essència.

dilluns, 19 d’abril del 2010

*: Savage


dimarts, 30 de març del 2010

Me proponía escribir un relato...

Me proponía escribir un relato. Me puse ante la pantalla del ordenador... vamos, no seamos absurdos... Sí, perdí absurdamente algunas horas entre correos, páginas, fotografías, sentimientos y remordimientos... no escribí, por supuesto.
Se me suceden en la mente frases, palabras, imágenes, momentos... pero nunca un relato. Escribo sobre lo que veo, sobre lo que siento, sobre sucesos míos o de los míos... pero juego a base de la no-ficción.
Hecho. Escribe un relato con detalles de no-ficción, con esas imágenes que aparecen, desgrana cada instante, desestructúralo para después volver a crear!, me digo. Pero hay relatos prohibidos... autoprohibidos? quizás sea eso... Y de nuevo me encuentro como tantos, uno más de los escritores que no saben qué escribir.
Hay tres tipos de escritor: el que escribe; el que no sabe qué escribir y no escribe (¿sería aún escritor?); el que escribe sobre que no sabe sobre qué escribir. Pero como mínimo escribimos... no? Los segundos representan la frustración y el olvido, el pozo del silencio fracasado. Los últimos andamos en círculo, damos vueltas y más vueltas, planteamos, filosofamos... pero en el fondo escribimos... no es así? Los que escribimos sobre que no sabemos sobre qué escribir somos dubitativos, bailamos sobre una cuerda floja, jugamos en los límites del sí y el no... Y seguimos sin tener relato... pero llenamos trocitos y dejamos que la mano y la tinta revoloteen sobre el papel... Nos lamentamos, perezosos de no ir, o de no saber ir, más allá de nuestras reflexiones...

dimecres, 17 de març del 2010

Roma: el primer viatge

Crec que resulta extremadament difícil resumir tot plegat, sensacions, olors, textures, instants... però difícil no és impossible.
Roma és barroc, Bernini, antiguitat, colossal, escultures, places, fonts, caffe latte, ruïnes, llambordes, columnes...

D'acord, una pausa, tornem a començar.


Alguns dels viatges que he fet han estat motivats per fets artístics convertits en excusa per conèixer món. A Amsterdam feien una exposició d'art català, al museu Van Gogh, comissariada per la meva professora, la Teresa M. Sala (Barcelona 1900). A Brussel·les volia visitar el museu i la casa de Magritte. A Madrid em vaig escapar per veure una exposició temporal al Prado i em vaig passar els tres dies veient museus. En els altres viatges, tot i tenir una base lúdica (igual que els primers...), més de desconnexió, el fet artístic sempre ha acompanyat... Com anar a París sense caure a les xarxes piramidals del Louvre, sense imaginar un intens viatge en tren sortint d'Orsay, sense passejar pels jardins de Rodin...? Com escapar a Oslo sense cridar al costat de Munch...? Com arribar a Firenze sense enamorar-se de David i sense acostar-se a les seves grans oficines...?

Roma és molt. Roma és art. Antiguitat. Renaixement. Barroc. Neoclassicisme. Grans moments bàsics per entendre tot, i que impregnen cada un dels racons de la ciutat. Textures llamborditzades per pujar i baixar, per gaudir de cada via, de cada piazza, de cada fontana. Runes, restes, parets, columnes que han mig resistit a través dels segles. Ressorgiments constants fins a la gran caiguda de la capitalitat a mitjans, finals de segle XIX. I ara Roma és la gran Signora, elegant, que ens recorda les seves etapes més esplendoroses a cada passa que fem.

Per viure Roma s'ha de caminar Roma. S'ha de sentir cada una de les seves llambordes. S'ha de sentir a les cames els turons sobre els quals es va formar la ciutat. S'ha de pujar i baixar escales. S'ha de creuar grans places que t'abracen sota el fred, el sol o la pluja. S'ha de mirar al cel entre forats arquitectònics, entre cercles perfectes. S'ha de mirar al gran cel creat i pintat. Sants i déus més humans que mai. S'ha de creuar els carrers corrents entre la bogeria d'uns cotxes caòticament organitzats. S'ha de desitjar i somiar entre les aigües de Trevi. S'ha de menjar un gelato a les escales de Piazza Spagna...

Arribada a Roma un divendres a la nit, entre sensacions de fugir de la rutina i la certesa d'haver de tornar ben aviat però amb la consciència de desconnectar i gaudir de cada un dels segons a la città. Uns carrers més enllà d'una Termini ja fosca i desconcertant, recerca d'un edifici que sembla invisible. Arribada més desconcertant que els últims minuts viscuts i una ràpida deixada de maletes per tal de buscar quelcom permenjar... Qui deia de sortir a fer unes birres tot just arribar? La son ens pot i el rellotge sonarà ben d'hora per començar la ruta.

Primer gran moment de plaer. Caffe Latte. El millor Caffe Latte del món. Roma té gust de Caffe Latte.


Viatge fins al Vaticà. Emoció al descobrir la gran Piazza de Bernini... Roma és Bernini. Sant Pere t'abraça perquè Bernini t'abraça. Roma et fa mirar al cel perquè Bernini et guia la mirada... Museus vaticans... Hi ha una sensació que m'encanta... és la sensació de saber que estic a punt de veure alguna cosa que sé que és aprop, però no sé exactament on es troba... Ser conscient d'estar a punt de viure una experiència estètica i de cop...!!!! Allà està, entre la gent...


i et coles entre uns i altres fins a arribar a ser ben aprop... perquè la majoria de gent que hi és davant només s'ha aturat perquè la seva guia els diu que l'obra és important mentre l'escolten per un pinganillo (guies!!! molesta tant anar de museus i trobar-te amb grups guiats...! quina gran ironia...) i finalment aconsegueixes ser a primera fila.. i ho immortalitzes.


Descoberta el 1506 va suposar un punt i a part en l'escultura... perquè sabien que existia.. o si més no que havia existit... però no havien sentit el seu marbre en pròpia pell... Miquel Àngel va ser dels primers en sentir-lo.

La visita avança entre gent que camina com qui es troba a una manifestació, a un miting polític, al metro en hora punta... tothom avança cap al mateix punt. Tothom... aficionats a l'art, professionals, estudiosos... fins i tot els qui eviten fets artístics acaben a les xarxes... Primer el torn de Rafael... Després el més buscat per tothom... Miquel Àngel i la seva creació.



Tardes, matins, dies de caminar amunt i avall en la recerca de places, de fonts, d'esglésies que guarden joies o són joies barroquitzants elles mateixes... Confesso que mai havia sentit tant de prop el barroc... Em vaig passar tot un estiu estudiant art barroc i mai l'havia sentit en la pròpia pell... fins ara. Em vaig passar un estiu recuperant tot l'art de l'antiguitat... resseguint els relleus, les columnes, les arcades... buscant Roma entre llibres i apunts... però ara ja sabem com trobar Roma.



Roma té gust de Caffe Latte. Roma té forma de turons amb llambordes i escales. Roma mira grans places amb fonts entre columnes. Roma plou i fa sol entre un gran cercle perfecte. Roma vola de la mà dels àngels.



Però per viure Roma s'ha de caminar Roma. S'ha de sentir cada una de les seves llambordes.


S'ha de sentir a les cames els turons sobre els quals es va formar la ciutat. S'ha de pujar i baixar escales.



S'ha de creuar grans places que t'abracen sota el fred, el sol o la pluja.

S'ha de mirar al cel entre forats arquitectònics, entre cercles perfectes.


S'ha de desitjar i somiar entre les aigües de Trevi.
S'ha de menjar un gelato a les escales de Piazza Spagna.

dimarts, 16 de març del 2010

Roma (esquema resum)


Demà la crónica!

dilluns, 8 de març del 2010

*: Tastaolletes


dilluns, 1 de març del 2010

Roma (Introducció)



Si hi ha una ciutat que va marcar els meus primers dos anys de carrera... aquesta va ser Roma. No us equivoqueu... ni hi vaig anar d'Erasmus, ni de vacances... però podríem dir que unes 3 o 4 assignatures giraven al seu entorn (confesso que no les assignatures que em van anar millor... cosa que si més no, i vist en molta distància, em va permetre endinsar-me més al món romà al llarg d'un parell d'estius estudiantils). Crec que fins ara, en el moment de buscar en caixes els apunts que queden ja tan lluny, no he estat del tot conscient de les coses que encara no he vist i que es troben a tants pocs metres les unes de les altres... i que van omplir tantes hores d'estudi...




Bernini, Borromini, Bramante, Miquel Àngel... Constantí, Trajà, Adrià, August, Titus... Crec que la llista és massa llarga per assolir-la ràpidament... Tal i com em van dir un cop "Roma és infinita..." (bé, sumariem alguna altra ciutat eterna, està clar..).


Primer viatge a Roma en uns dies... i ja sé que hi tornaré...


Així, doncs, aquest post serveix com a introducció de les paraules que seguiran en poc més de dues setmanes...

dimarts, 23 de febrer del 2010

Del Dolor al Desconsol



Ha arribat, potser, el moment de parlar-ne.
Sóc una persona totalment indecisa. Els meus amics, familiars, m'ho diuen, m'ho recorden, riuen, s'enfaden amb la meva indecisió. Amb tot, hi ha vegades que tinc les coses ben clares. (Sé que estic a tastaolletes, no patiu... ara derivo el tema cap el que toca).
No recordo quan va començar, quan va néixer en mi l'interès cap a Ell. Només sé que forma part de mi. Recordo una fotografia en un llibre d'iniciació a l'art. Devia córrer l'any 98. Potser és el primer record conscient. Un parell d'anys més tard va comença l'obsessió. Una fotografia al llibre d'art d'últim curs encenia aquesta obsessió, aquesta fascinació. No vaig parar fins anar a trobar la Primera Obra que seria el meu enllaç, que suposaria per mi el gran descobriment. La vaig trobar i la vaig dibuixar... una, dues, tres vegades... Paral·lelament vaig decidir (i com em va costar!) quina seria la següent passa del meu camí... què havia d'estudiar... i vaig poder continuar tirant endavant i fent créixer aquesta admiració-fascinació-obsessió...

- I per què Ell i no algú altre?, diuen molts... que es pot explicar fàcilment el per què dels sentiments?, dic jo...

Més enllà de tot i de res, uns quants anys d'estudi, diaris, recerca, lectures... em porten a la primera petita gran culminació... Els projectes comencen, creixen... alguns ja han gaudit del seu gran moment... El meu arxiu comença a omplir-se...

divendres, 29 de gener del 2010

Hayakawa i els Shunga al Picasso

Monta Hayakawa és un gran expert dins l'estudi dels Ukiyo-e shunga, una tipologia d'estampa japonesa, de pintures i gravats en fusta, que es caracteritza per la seva temàtica eròtica, amb escenes específiques de caire sexual. Hayakawa està realment emocionat per poder fer una conferència sobre el tema al museu Picasso, pintor que des de ben petit va admirar. Al japó és difícil trobar experts en el tema, no podent-ne parlar amb tranquil·litat per tractar-se d'un tema un punt prohibit... però Hayakawa ha viatjat a Barcelona i l'auditori del Museu Picasso és ple per tal d'escoltar la seva xerrada.
Picasso va tenir una important col·lecció de Shunga i és el moment ara de fer aquesta revisió.

dissabte, 23 de gener del 2010

dimecres, 20 de gener del 2010

Benvinguts a la casa de René i Georgette Magritte

Els interessos de cadascú són diferents. 4 personatges que dubto que s'haguessin plantejat mai fer un viatge junts aterren a Brussel·les una nit freda de gener. Cadascú d'ells viatja per motius diferents. Reconec, però, que sóc jo qui els va enredar... tot i que no va costar ni una miqueta aconseguir que m'acompanyessin. Quatre personalitats diferents i prou xocants, amigues malgrat tot. Els interessos de cadascú, doncs, són diversos i és per això que en un moment concret del viatge quedo sola per emprendre una de les parades claus del mateix. Anar a la Casa on Magritte va viure durant 24 anys.

La casa no està al centre de Brussel·les, així que un cop tornats a l'Estació Central, ens acomiadem durant unes breus hores. Ells marxen cap al Musée de la Bande Dessinée. Jo agafo el metro per primer cop. Coneixent el metro de Barcelona confio en entendre'm fàcilment. I comença així el meu moment en solitari. La segona part del gran objectiu d'aquest viatge.

Metro fins a Beekkant i canvi fins a Bélgica. Fora ja de la zona més turística ens trobem a Jette. Sortida del metro acompanyada de fred i pluja, aquell plugim insistent que em recorda sempre al nord: la sensació que pràcticament no plou però sentir que de cop el gorro, la bufanda, l'abric, el bolso, les sabates... estan realment xops. Mapa en mà començo a travessar carrers buscant el nom correcte i m'endinso en el que sembla una gran avinguda centrada pel pas d'un tramvia que ara se'm fa invisible. Un carrer rera l'altre fins a trobar Leopold I i girar a la dreta. Segon cartell que m'indica la direcció correcta.


Dues cruïlles més endavant i cap a l'esquerra. Un nou panell. Però de cop apareix un carrer ple de cases de les pròpies de la zona. Res que indiqui la presència d'un museu on els turistes fan cua. Fa fred, plou, i estem a una zona residencial on gairebé no em creuo amb ningú pel carrer. Els puc comptar amb els dits de la mà. De cop, al terra, una silueta del mestre ens parla.


Estem a la rue Esseghemstraat 135.

És una casa com les altres. La porta resta tancada i a la dreta hi ha un petit i discret timbre amb el nom de qui podem trobar a l'altra banda. "MAGRITTE". Uns segons com d'indecisió, com per allargar el plaer d'intuir el punt màgic que estem a punt de viure, fins que finalment el meu dit prem el petit botonet blanc. Unes passes em diuen que algú s'acosta baixant unes escales. La porta s'obra tímidament fins a poder entreveure un noi vestit de negre que em saluda seriosa, misteriosament. "Benvinguda a la Casa de René Magritte, on el pintor va viure al llarg de 24 anys", diu amb un elegant francès mentre mou de manera tímida la boca sota un perfilat bigoti bohemi. Em convida a entrar amb respecte, una lleu reverència, i posant-me com unes sabatilles que protegiran el terra de les meves soles mullades, m'endinso per fi a la casa de Magritte.
Només li hagués faltat oferir-me un café i hagués cregut que es tractava d'un dels descendents de l'artista que em convida a conèixer la història del seu besavi... però el matrimoni Magritte no va tenir fills. Van tenir gossos. Diuen que 6 en total. Un rera l'altre, no tots a la vegada. Tots de la mateixa raça... diuen que els van batejar amb el mateix nom, tot i que m'han arribat dos: Loulou i Jacques.
Hi ha molts tipus de casa-museu. Potser aquesta, en gran part, remarca més el caràcter de museu que el de casa... no per la rebuda, sinó per la disposició de l'espai. Després de preguntar-me en anglès i francès el meu casual amfitrió em cedeix dues pàgines plastificades amb informació en anglès que m'ajudaran a recòrrer el primer i segon pis de la casa. Un recorregut on en trobo amb tot de vitrines que contenen objectes, escrits, fotografies, dibuixos, del pintor i del seu entorn. Em sembla fascinant (sí, fascinant) sentir l'essència del mestre a partir de totes aquestes peces. Les vitrines, amb tot, ens parlen d'una exposició molt museística, convencional, on l'objecte sagrat no respira el mateix espai que el fidel que l'admira, sinó que queda com sobre del gran altar.
Unes nou habitacions més tard torno al punt inicial on m'han convidat a deixar l'abric, bufanda i gorro, i on l'amfitrió em diu que iniciarà una petita visita pel pis inferior, on es troba l'apartament pròpiament dit. Ens acompanya un matrimoni francòfon que s'adapta a l'anglès per mi. (En cap moment he dit que preferís l'anglès al francès, però Ell ha decidit per mi. Bona elecció, però, veient el resultat de la meva estada a casa dels Magritte.) Baixem al pis inferior i la visita s'inicia al menjador de la casa. De nou queda reforçada la idea del tipus de museu on el visitant no pot accedir al gran altar, quedant separada cada estança per un vidre que ens fa desitjar entrar a l'espai prohibit. Un piano em recorda la música que mai he sentit tocar per Georgette, lliscant les seves mans per peces blanques i negres, al costat de la finestra que inspiraria l'artista en alguna de les seves obres. El blau de la paret parla d'una modernitat allunyada del paper pintat que hi hauria a les cases de la década dels 30 i els 40. Un blau que crea i recrea en els seus cels ennuvolats. Al dormitori, sobre el llit una representació del tot realista d'un dels peluts companys de viatge del matrimoni envoltat d'alguns dels mobles que havia dissenyat el propi pintor. Més enllà la sala que li servia de taller, on va realitzar gran part de les seves obres des del 1930 al 1954. A Magritte no li agradava sortir a pintar a plein air. Sembla que alguns dels encàrrecs que fa per temes més aviat econòmics els fa a un altre espai... Vol separar una realitat de l'altra. Al fons la cuina i el bany. A l'esquerra una porta condueix al jardí... Només obrim la porta, encara plou.
El tímid amfitrió de negre em torna la meva roba d'abric que "està tota mullada". Compro el catàleg del museu (necessito el tresor per endur-me una mica de la textura de l'espai) i abraçada al llibre i deixant només al descobert els meus ulls, surto d'Esseghemstraat 135. Plou. Plou més intensament que abans i tinc prop de vint minuts abans d'arribar al metro. No puc evitar, però, abans de marxar, fotografiar la façana de la casa.

dijous, 14 de gener del 2010

La total asimilación de la imperfección humana (II: el per què de tot plegat)

Una imagen vale más que mil palabras...? Creo que me resultó más fácil expresarme a través de los dibujos... espero que la explicación no decepcione demasiado... Es la mía, pero me ha encantado recibir en forma de post o de manera más privada algunas visiones distintas que creo que han acabado por enriquecer un pequeño proyecto al que le tomé cariño. Como no, se aceptan críticas.


La total asimilación de la imperfección humana.
A lo largo del camino van apareciendo personas que llegan a marcarnos. Personas que en determinados momentos se convierten en alguien importante, en alguien a quien acabamos incluso idealizando, y el globo que lo representa va subiendo a niveles que parecen inalcanzables. Suben gracias a una mirada demasiado inocente en la mayoria de casos. Pero las personas, o las relaciones que mantenemos con ellas, cambian, se transforman y de repente tenemos otra mirada. Las relaciones, las personas, las palabras mantenidas, los hechos que nos unen, acaban decepcionándonos, acaban, simplemente, llenándonos de realidad. Es el momento en que debemos dejar de idealizar. Los globos, por tanto, representan cada una de estas relaciones personales que llegado el punto merecen un peso que los baje a un nivel más terranal. De manera, a veces, inesperada, algunas de estas relaciones deben desaparecer por haberse desgastado demasiado, por llegar a lo absurdo, por tantos y tantos motivos que todos podemos conocer... y el globo es pinchado, va desapareciendo aunque quedan los restos de lo que fue.

El acercamiento a la perfección "idealístico-imaginativa" escultórica.
Y qué fácil es poder idealizar, imaginar, personalidades inexistentes y perfectas ante imágenes escultóricas a quien podemos atribuir grandes cualidades, sin dejar de observar, disfrutando de la llamada experiencia estética. El arte com salida. El arte como vida.

dimarts, 12 de gener del 2010

El museo de la inocencia. L'objecte.

L'objecte no és simplement allò material, tangible, és quelcom més. L'objecte és també la seva essència, és el que l'envolta, el seu context, el que ha viscut, els llocs per on ha passat, les mans que l'han tocat.
El museo de la inocencia ens parla d'una història d'amor. Però també ens parla de l'esperit dels objectes. Ens parla de com els objectes que hem posseït en un moment o un altre guarden un bocinet de nosaltres, són el nostre reflex, expliquen la nostra història.
Pamuk narra l'obsessió malaltissa d'un amor que s'entreté a través del temps o a través dels moments i dels objectes. El consol d'abraçar objectes que amaguen instants desitjats. Kemal decideix explicar la seva trista felicitat a tot aquell qui estigui disposat a observar-la, a visitar-la, a llegir-la.
Una casa no són les quatre parets que ens resguarden. Una casa viu amb nosaltres, experimenta els nostres canvis, evoluciona al nostre costat. Ens mostra el que som i el que hem estat. Els mobles, els utensilis, els detalls ens defineixen, marquen el nostre pas. És impossible mirar-se d'aprop un mirall sense veure el que reflecteix; veure el que resta d'una cigarreta apagada sense imaginar l'acte de xafar la burilla contra el cendrer amb la seva elegància, el seu nerviosisme, la seva ràbia... Potser per això algunes cases-museus desprenen una mena de màgia al parlar-nos dels seus habitants, en alguns casos artistes amb les seves famílies, les seves manies, les seves obsessions, les seves pors...
En uns dies us parlaré d'una d'aquestes cases que ens parlen...

A vegades alguns llibres cauen a les nostres mans en un moment concret i no en un altre. Un mateix llibre ens pot marcar més o menys, impactar i amb tot això el podem viure de forma més intensa que mai depenent del moment que l'atzar, la casualitat, les energies, sí, les energies ens ha portat. parlen de nosaltres, dels nostres desitjos, del nostre present.
Cada vegada que algú llegeix un llibre, veu una pintura, observa un còmic, se'l fa seu. La història de l'obra no és única, no té perquè ser la que va inspirar o decidir al creador. La història d'una obra és tan àmplia i diversa com diverses són les persones que s'hi posen al seu davant.

diumenge, 10 de gener del 2010

*: Firmin


dimecres, 30 de desembre del 2009