Ceci n'est pas...

Ja no és l'ocell que vaig veure, només és un reflex, un miratge, unes línies que el recorden. Uns segons quiet, fent de model. Va marxar, va continuar mig arraulit, mig caminant, finalment volant. Però no importa. El que queda d'ell ja no és ell. És això. Fes el que fes a partir del moment en què va desaparèixer del meu davant, s'ha convertit en les línies que queden en un full de paper. Ell ja no existeix. Ja no és un ocell.

[Recordant Magritte]

Viatge a París

Fa uns dies ja parlàvem de París i dels voltants del 1900. El gran moment en què tot se succeïa a la vegada i també una cosa rere l’altra. Tots el qui volguessin saber què s’esdevenia en terreny artístic havien de marxar a París. Però no hi havia una sola París, n’hi havia desenes...
Són molts els catalans que van anar a viure la gran experiència. Cadascú de la manera més o menys intensa que va decidir o va poder. Hi ha els qui visqueren una intencionada bohèmia, controlada, relaxada malgrat el fred i les condicions dels habitatges que envoltaven el Moulin de la Galette. Altres hi van viure una bohèmia extrema, com a únic camí possible. Algunes d’aquestes sensacions han quedat plasmades a partir de les obres resultants de les estades a la capital francesa. En alguns casos, però, comptem amb les mateixes paraules dels protagonistes com a document bàsic, com a font primària d’una època plena de racons per descobrir tot i estar molt ben estudiada. Precisament aquest és el cas d’un dels personatges més rellevants d’aquest moment artístic. Santiago Rusiñol. Pintor, dramaturg, col·leccionista, viatger, periodista, són només alguns dels aspectes que podrien definir la seva polifacètica activitat. Nascut en l’escalfor de la burgesia acomodada, va trencar amb el destí que li havia escrit la seva família per dedicar-se a desenvolupar una àmplia carrera artística. No pretenem, però, en aquest escrit, reflexionar sobre tota la seva vida, i cada una de les seves facetes que aquí deixem simplement insinuades amb la possibilitat de ser desenvolupades en propers textos. Així, doncs, ens aturem en els moments del seus viatges a París. Parlem de pintura, però parlem especialment d’escriptura. El Rusiñol narrador de vivències, de sensacions, de moment gairebé màgics.
Rusiñol ja havia fet una estada important a París durant l’any 1888-1889, però els experts suposen el gran punt de partida del “Modernisme català a París” a partir del gener del 1890, coincidint amb una de les arribades de Ramon Casas a la ciutat i el trasllat dels artistes al cèlebre Moulin de la Galette des del que Rusiñol començaria a escriure les seves Cartas desde el Molino. En elles descriu les emocions dels moments viscuts, la coneixença amb altres artistes, els paisatges que envolten el gran Sentinella de Montmartre, els carrerons mig perduts que ens porten al cementiri, els personatges que hi viuen...
Diuen que va ser en tornar d’aquesta gran estança, durant la recerca d’un Sol que escalfés els cossos congelats després d’un hivern governat per “sa majestat el fred, el cavaller de barba blanca, babarota de termòmetres i acaparador de gel”, en la recerca, dèiem, d’un Sol enyorat, que va redescobrir el mediterrani a Sitges, la ciutat que seria també el centre dels seus actes, de les seves obres, del seu pensament, on crearia el seu Cau Ferrat, casa d’estiueig, taller i seu de les seves col·leccions, que finalment cediria a la vila, en la seva mort, per tal que es convertís en museu, cosa que succeí un parell d’anys més tard, el 1933.

Així, ara, entre zombis que desperten en ple mes d’un octubre prou estiuenc, s’obra el “recó de la calma”, el sol s’amaga rere caus i ferros, el vent porta l’olor de la mar com a religió única. Sense veure-la sentim la seva presència, la seva sal, la seva remor. Una mica més enllà Utrillo l’observa com a gran privilegiat. Però la Calma ens ofereix els secrets de les coves, les claus que obririen mil i una portes. I aquí i allà apareixen els tresors quasi amuntegats. Tresors que recorden espais, viatges, joia, somriures, moments del passat amb la seva pròpia mirada i amb la mirada de molts altres.
Va tornar, però, a París, aquest cop mostrant de manera més conscient la seva condició burgesa, llogant una casa a l’île de Saint-Louis, just al costat de l’île de La Cité, l’illa regnada per l’admirada Notre Dame, catedral que saludaven just en llevar-se, que acomiadaven a l’anar-se al llit. Seria en aquest espai on Rusiñol continuaria les seves cròniques, on Zuloaga li encomanaria la seva passió pel Greco, on ens parlaria de “l’oració del diumenge” que els feia anar al gran santuari de l’art, on ens seguiria encomanant la seva passió cap a aquesta ciutat.

I així, amb aquests textos, viatgem en somnis per un París que descriu el mestre Rusiñol amb l’elegància de la seva ploma bohèmia. Bohèmia triada. Elegància burgesa. I poder-nos posar en la seva pell per sentir “aquest no sé què extraordinari que se sent i no s’explica, en pujar pels carrerons estrets de Montmartre.”, per retrobar “aquesta illa (...) dels nostres somnis (...) que ni encarregant-la al gran constructor d’illes ens l’haurien feta més al nostre gust, i que ens va semblar un regal del cel.”


[Rusiñol, Casas, Utrillo: Viatge a París. Pròleg de Francesc Fontbona, Edicions de la Magrana]

Les feres de Vlaminck

“El fauvisme no era una invenció, no era una actitud, sinó una manera de ser, de pensar, de respirar.”

Si pogués viatjar en el temps, resultaria difícil triar un moment per aturar-me. Realment hi ha moltes èpoques al llarg de la història de l’art prou interessants com per voler aterrar-hi. L’època que va viure Maurice de Vlaminck va ser una d’elles. L’entorn del 1900. Una època fascinant i que molts artistes van viure de maneres diferents.
El març del 1901, per exemple, Vlaminck va viure un dels moments que marcarien de forma especial la seva pintura, moment que, de fet, seria determinant per l’evolució de gran part dels pintors. De cop, amb 25 anys, el jove artista visita la galeria Bernheim-Jeune i descobreix l’obra de Vincent Van Gogh en la que es podria considerar la primera retrospectiva del pintor holandès, onze anys després del seu suïcidi. Vlaminck, al sortir de l’exposició, va dir a Matisse: “Estimo a Van Gogh més que al meu pare”. Les seves primeres obres quedarien impregnades d’un important colorisme, d’una gran textura de la pasta pictòrica en cada una de les seves pinzellades que recordarien el malaguanyat mestre holandès.
Uns anys més tard, Vlaminck junt amb Matisse, Derain i algun altre pintor, van participar al Saló de Tardor de París. Uns pintors les obres dels quals mostraven una violència cromàtica que resultava ser un gran pol oposat respecte una escultura en bronze, Tors de nen, que es mostrava a la mateixa sala en què van exposar. Ens trobem al 1905. El crític Mauclair (Le Figaro) s’escandalitzà: “Han llençat un pot de pintura a la cara del públic”. S’explica que el crític Louis Vauxcelles, a l’entrar a l’espai i trobar-se l’escultura ben bé de gust clàssic al costat de les pintures d’aquests artistes exclamà: “Donatello entre les feres!” Els fauves, les feres, es feien presents i s’acabarien considerant com el primer moviment d’avantguarda. Havia nascut el fauvisme.
Amb tot, aquesta petita ressenya envolta només els inicis de l’obra de Vlaminck, els seus primers anys. Mica en mica la seva pintura aniria evolucionant cap a altres maneres de pintar. Es marca, per exemple, que a partir de 1907 la seva pintura s’apropa més a l’obra de Cézanne, artista que influiria de forma bàsica als cubistes. Certament Vlaminck arriba al moment en què s’allunya d’allò més fauvista, mostrant fins i tot una lleugera geometrització, deixant de banda els colors més purs i brillants, els quals quedaven plasmats de tant en tant en algunes pinzellades com recordant els seus inicis de fera. Però mai s’aproparia al cubisme i fins i tot es distanciaria dels amics que aviat es derivarien cap a aquest nou moviment d'avantguarda, alguns dels artistes amb qui s’havia anat trobant al famós Bateau-Lavoir... També durant una bona època es va sentir atret per tot el món de l’escultura africana, l’anomenat “art negre”, sent dels primers que va començar a descobrir-la i valorar-la, així com també va mostrar una interessant faceta com a pintor de ceràmiques.
Però Vlaminck va ser d’aquells artistes inquiets, d’aquells que sorprenen, que intenten anar sempre més enllà, que no tenen prou amb un sola faceta artística. No va tenir prou amb la pintura, essent músic en els seus orígens i escrivint novel·les i articles al llarg de la seva vida.

[Maurice de Vlaminck (1876-1958) Un instint fauve. Pintures 1900-1915. Caixaforum, Bcn. Del 2 juliol al 18 octubre'09.]

Qué guay! Hawai?

Ho confesso, sóc una apassionada dels musicals. Podria semblar, a més, que estem en un bon moment dels mateixos, ja que avui en dia es fan musicals de tota mena... El fenomen del musical està arrassant per allà on passa. Musicals per adolescents, musicals que commemoren musicals que compleixen anys, versions de musicals sobre gel... El mercat queda saturat arreu on passa... I sí, això podria resultar una bona notícia per algú com jo... però l’aglomeració de musicals pot portar el desprestigi del mateix... Així doncs, un cop més, i com sempre, quantitat no vol dir qualitat...
Perdoneu... reconec que la culpa és meva. Relaciono el musical amb un espectacle teatral on la importància està en la qualitat dels actors, que han de saber actuar i cantar (no serveix un bon cantant i mal actor o viceversa), una bona coreografia i ballarins (en el cas que hi siguin presents, cosa que no és necessària en gran part d’ells), uns bons músics (d’acord, començo a sonar massa exigent) i, entre d’altres coses, un bon libreto. I és que no... una bona combinació dels primers factors no salven una mala història... o, si més no, un mal i forçat desenvolupament de la mateixa. I no parlo d’un espectacle realitzat per un grup d’amateurs que es troben per divertir-se... parlo d’un gran espectacle professional en tots els seus nivells. Com posar-se un número 36 a un peu que ha de calçar un 39? Certament ha de ser difícil escriure un bon libreto condicionat per l’obligada presència de cançons que parlen de certs temes concrets que no tenen res a veure entre ells ni amb el desenvolupament d’una mateixa història en comú... però... mai és recomanable posar-se un 36 si has de dur un 39!!
Però perdoneu de nou ja que sóc jo qui no entén com en un espectacle teatral es poden vendre begudes i crispetes per gaudir d’elles durant la seva representació, com si es tractés de la més comercial de les pel·lícules de la temporada. Perdoneu si el meu sentit de l’humor no està tan desenvolupat com tothom creia, ja que allò que a mi em feia simplement somriure despertava la sonora “carcajada” d’aquells que m’envoltaven. Disculpeu-me sincerament perquè m’he convertit en una persona insensible incapaç d’emocionar-me davant l’evidència d’un final totalment esperat. Però, un moment, crec que he trobat el meu gran error. Busquem unes frases més enrere... “com si es tractés de la més comercial...” Aquí ho tenim. Un espectacle comercial. Perfectament creat per tots els amants d’un determinat grup de música dels anys vuitanta i a qui no els importi la unió forçada de cançons que van marcar una època, cantades dins una història que pot quedar resumida en un parell de línies a molt estirar, tot envoltat d’uns impressionants efectes lumínics dignes del més gran dels concerts.
Resumint... un spectacular spectacle per a grans fans del grup.. que no per a grans fans del gènere del musical.

Dalí, Salvador d'Arnau?

Al llarg de la història són molts els objectes artístics que han patit la destrucció sota la mà de l’home. A vegades per una suposada defensa d’un ideal, d’un pensament. A vegades sense motiu aparent.
Eusebi Arnau és un dels grans noms de l’escultura a l’entorn del canvi de segle, al voltant del gran 1900. La seva obra es mou a cavall del realisme i del modernisme, el gran moviment cultural que marcaria una de les etapes més prolífiques del món artístic i intel·lectual a Catalunya. Arnau va ser un dels artistes que més va col·laborar en el concepte de l’art total. Totes les arts quedarien perfectament presents, unides al voltant de l’arquitectura. Orfebres, fusters, ceramistes, escultors, pintors... tots tindrien alguna cosa a dir. Gran part de l’obra d’Arnau la trobem, doncs, vinculada a alguns dels edificis més emblemàtics del moment. La Casa Lleó Morera, reformada per Domènech i Montener a partir del 1902, és un dels seus treballs més destacats degut a les escultures que realitzà i que encara avui es conserven. Recordem especialment els relleus que es troben al principal de l’edifici del Passeig de Gràcia i que expliquen la cançó de La dida de l’infant rei en memòria del fill que havia perdut el matrimoni Lleó-Morera. Es trobaven també unes altres obres d’Arnau, en aquest cas als baixos, a la façana de la casa. Es tractava d’unes d’aquelles figures femenines amb aire evanescent de nimfa que deixa moure suaument el seu vestit creant unes vaporoses ones. El fotògraf Audouard gaudia d’aquesta exclusiva decoració a la façana de la seva botiga, tal i com va deixar plasmada en una de les seves fotografies el 1905. Al cap d’uns anys Audouard va marxar dels baixos... i, malauradament, les escultures també. Qui en va ser el responsable? Hi ha qui parla d’una falta de protecció... de la mà dels nous propietaris... Però el que en queda és la desaparició...

Curiós final el de les escultures, perdudes en gran part, l’única mostra que queda d’elles, més enllà dels testimonis fotogràfics que hem comentat, són un parell de caps que van anar a parar a les mans del geni surrealista. Ara, lluny del seu lloc d’origen, es mostren als visitants del Teatre-Museu Dalí, on formen part de l’espectacle dalinià, passant desapercebudes, fora de tot context, però al mateix temps, mínimament conservades.

Tastaolletes d'art

Sóc una tastaolletes. Tastaolletes d'art. Dibuixo. Pinto. Faig teatre. Canto (?). Escric fragments. M'agrada la fotografia. Em queda més lluny l'escultura, tot i haver iniciat un parell d'intents. Però en tot sóc una amateur-aprenent constant. Aprenent sense mestre concret. No he fet cursos en pràcticament cap cas. He rebut consells en alguns. I així sóc tastaolletes d'art. El meu món s'envolta d'art en les seves diverses facetes. Necessito l'art per expressar-me, per viure.

Qui més qui menys té o ha tingut en algun moment el seu (si es pot/se'm permet dir així) psicòleg, conseller, company de cafès (o tallats amb gel, o cerveses, o tés...). Varia segons l'època de la vida. La seva presència pot ser variable segons cada cas. Hi ha qui és capaç de ser el seu propi motor-psicòleg, fent-se reflexionar (autoreflexionar?) a ell mateix.

Però parlàvem de pintura. És cert, sóc massa convencional. Ho sé. Camino dins un cercle limitat que he pintat jo mateixa i m'ha pintat el meu entorn. Alhora lluito per trencar el cercle i al descobrir que només és una línia feta amb aquarel·la, parts de mi comencen a saltar fora i per sobre del cercle. Amb tot, parlàvem de pintura. En quin pintor em fixo quan em plantejo pintar? Quina pot ser una de les meves referències? Casas pel carbonet, sense cap mena de dubte.. També per la pintura... Però rebobinem uns segons amb calma. Casas és inabastable a nivell pictòric. És un dels grans mestres. Així, doncs, donava voltes a la qüestió. Ahir, de cop, va aparèixer a la meva ment una imatge que volia recuperar, agafar, fer meva. Una pintura que fa anys que m'envolta. Recordo que fa uns gairebé nou anys em va entrar a un exàmen a 2n de Batxillerat. Un examen en què, no sé perquè, estava més nerviosa del que hagués tocat. Farà un parell d'anys i mig la vaig veure en directe a una ciutat que mai vaig pensar que visitaria i desconeixent que l'obra es trobava a la Galeria Nacional. Oslo. El Crit. Munch. Davant l'impacte i la sorpresa vam estar com tres quarts d'hora en aquella sala que acollia també altres obres del pintor norueg. Sempre m'ha agradat el concepte de la sinuositat (hi ha qui riu al sentir la paraula perquè els recorda a mi... M'agrada com sona i el seu significat. De fet crec que el significat queda perfectament palés amb la sonoritat de la paraula.) Aquesta obra és sinuosa. Les corves fan que la pintura es desfaci, que vagi més enllà d'una línia que ho limita i tanca tot de la manera convencional que dicta una societat suposadament políticament correcte. Però parlàvem de pintura. Potser és un primer punt de partida. Continuaré practicant en la recerca del meu propi llenguatge. Mentrestant... m'encanta apropar-me a pintures de mestres.

El Crit. El sentiment d'horror descriu un moment de crida, d'angoixa. Potser de necessitat de canvi. Treu fragments de mi expressats en pinzellades de colors que també criden...Ho sento, la de la fotografia és la meva versió... una mirada a través d'una altra mirada.