dimarts, 6 d’octubre del 2009

Les feres de Vlaminck

El fauvisme no era una invenció, no era una actitud, sinó una manera de ser, de pensar, de respirar.”

Si pogués viatjar en el temps, resultaria difícil triar un moment per aturar-me. Realment hi ha moltes èpoques al llarg de la història de l’art prou interessants com per voler aterrar-hi. L’època que va viure Maurice de Vlaminck va ser una d’elles. L’entorn del 1900. Una època fascinant i que molts artistes van viure de maneres diferents.
El març del 1901, per exemple, Vlaminck va viure un dels moments que marcarien de forma especial la seva pintura, moment que, de fet, seria determinant per l’evolució de gran part dels pintors. De cop, amb 25 anys, el jove artista visita la galeria Bernheim-Jeune i descobreix l’obra de Vincent Van Gogh en la que es podria considerar la primera retrospectiva del pintor holandès, onze anys després del seu suïcidi. Vlaminck, al sortir de l’exposició, va dir a Matisse: “Estimo a Van Gogh més que al meu pare”. Les seves primeres obres quedarien impregnades d’un important colorisme, d’una gran textura de la pasta pictòrica en cada una de les seves pinzellades que recordarien el malaguanyat mestre holandès.
Uns anys més tard, Vlaminck junt amb Matisse, Derain i algun altre pintor, van participar al Saló de Tardor de París. Uns pintors les obres dels quals mostraven una violència cromàtica que resultava ser un gran pol oposat respecte una escultura en bronze, Tors de nen, que es mostrava a la mateixa sala en què van exposar. Ens trobem al 1905. El crític Mauclair (Le Figaro) s’escandalitzà: “Han llençat un pot de pintura a la cara del públic”. S’explica que el crític Louis Vauxcelles, a l’entrar a l’espai i trobar-se l’escultura ben bé de gust clàssic al costat de les pintures d’aquests artistes exclamà: “Donatello entre les feres!” Els fauves, les feres, es feien presents i s’acabarien considerant com el primer moviment d’avantguarda. Havia nascut el fauvisme.
Amb tot, aquesta petita ressenya envolta només els inicis de l’obra de Vlaminck, els seus primers anys. Mica en mica la seva pintura aniria evolucionant cap a altres maneres de pintar. Es marca, per exemple, que a partir de 1907 la seva pintura s’apropa més a l’obra de Cézanne, artista que influiria de forma bàsica als cubistes. Certament Vlaminck arriba al moment en què s’allunya d’allò més fauvista, mostrant fins i tot una lleugera geometrització, deixant de banda els colors més purs i brillants, els quals quedaven plasmats de tant en tant en algunes pinzellades com recordant els seus inicis de fera. Però mai s’aproparia al cubisme i fins i tot es distanciaria dels amics que aviat es derivarien cap a aquest nou moviment d'avantguarda, alguns dels artistes amb qui s’havia anat trobant al famós Bateau-Lavoir... També durant una bona època es va sentir atret per tot el món de l’escultura africana, l’anomenat “art negre”, sent dels primers que va començar a descobrir-la i valorar-la, així com també va mostrar una interessant faceta com a pintor de ceràmiques.
Però Vlaminck va ser d’aquells artistes inquiets, d’aquells que sorprenen, que intenten anar sempre més enllà, que no tenen prou amb un sola faceta artística. No va tenir prou amb la pintura, essent músic en els seus orígens i escrivint novel·les i articles al llarg de la seva vida.

[Maurice de Vlaminck (1876-1958) Un instint fauve. Pintures 1900-1915. Caixaforum, Bcn. Del 2 juliol al 18 octubre'09.]

2 comentaris:

  1. L'he visitada i m'ha agradat. Vlaminck, per sobre de tot un artista lliure. Ei, aquest nou blog pinta molt bé! :)

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies!! i sí, interessant expo ;)

    ResponElimina