A vegades els historiadors de l’art, els investigadors, fan vacances. Platja, descans, riures, quilómetres resant al déu Sol. A vegades, però, busquen excuses per no oblidar el que són.
Els viatges solen anar acompanyats de llibres, és inevitable. 84, Charing Cross Road per anar a Londres, Sobre París i França, de Josep Pla, per anar al sud del país veí. A vegades els perquès no són tan clars.. Pla de nou i els seus Tres Artistes m’acompanyen a Madrid i, com no, començo per Rusiñol. Els lligams podrien no ser tan casuals: Rusiñol va morir a Aranjuez, pintant els seus reials jardins.
____________________________
Puerta de Sol. Carrera de San Jerónimo. Congrés dels Diputats. Font de Neptuno. Cantonada a l’esquerra. Cua per entrar al Thyssen. No són encara les 10’25 del matí i la cua per entrar al museu fa esperar més de 20 minuts. Per què? Antonio López. Al darrera unes dones semblen impacients. Elegantment vestides parlen sobre monyos, sobre fer tard, sobre una espera incompresa -hi ha gent que sembla que dugui a sobre uns privilegis inexistents que els fan superiors-. Sento que tinc tot el temps del món i gaudeixo del Sol en l’espera. El sistema del museu Thyssen per tal d’organitzar l’entrada a la temporal de manera ordenada fa que hagi d’esperar una hora per entrar, l’estona perfecta per visitar la segona planta de la permanent. Malgrat l'organització, avui el caos sembla imperar dins el museu i cal fer més cua per entrar a l’exposició. Vénen al cap preguntes mentre una treballadora assegura a una dona que el caos d’avui (en quant a gentada) ve a ser el mateix de cada dia. Per què té tant èxit Antonio López? Per què em sento com si fos un dilluns, a les vuit del matí, al metro, camí de la facultat, anys enrera? Per què no es pot avançar fins a veure el títol de l’obra que intueixes al davant? La majoria de públic és español, madrileny especialment. Antonio López és una exposició pel públic nacional, pel públic madrileny. La gent s’acumula davant les fantàstiques vistes de la Gran Via madrilenya. Realista de mena, Antonio López , fa que els espectadors rebusquin els detalls, descobrint cada un dels racons de la seva ciutat. Davant meu la gent senyala trossets de la seva ciutat que a mi em passen desapercebuts. Gaudeixo del ritme de la passejada obviant la resta de la gent. Madrid, arbres i cos humà. Diuen que aquests són els temes bàsics en la trajectòria d’Antonio López. M’apropo a la seva obra en un moment en què només coneixia part de la seva escultura.
_____________________________
Rusiñol. He llegit alguna de les seves obres de teatre. He vist la seva col·lecció de ferros. He llegit les seves Cartes des del Molino. He imaginat els seus viatges. He seguit les seves passes en la distància, més enllà de les terres catalanes. He observat i explicat a altres les seves pintures. He copiat els seus dibuixos. He passejat pels jardins pintats a Aranjuez. Amb tot, encara em queda molt per aprendre.
Durant la segona meitat del segle XIX i la primera del XX, París va ser el centre mundial de l'Art. Potser per això és una de les ciutats que, des de sempre, més m'ha fascinat. Potser també s'hi sumen fets que naveguen en el meu subconscient i que no se'm fan presents...
Fa uns anys vaig emprendre el meu primer viatge a París que, a més, suposava ser també el primer de la maduresa, el primer lleu despertar. Vaig quedar fascinada. Fa uns dies hi tornava amb l’enyor dels seus carrers, carregada amb les ganes de passejar de nou pels camins que l’han feta coneguda arreu. No hauria de ser massa difícil resumir 3 dies de viatge, però les sensacions a vegades ens col·lapsen i ens costa saber per on començar.
.
“Ja que comencem l’any amb fred, parlem de fred per començar, i després ja ho veurem. És cosa sabuda que el clima ha estat sempre un tema de conversa molt gastat. Quan la gent es troba pel carrer, de visita, o al teatre o allí on sigui, sempre que duguin el pensament aturat, el recurs segur per sortir-se’n és comentar la calor que patim a l’estiu i la que no patim a l’hivern (...) i amb aquest senzill diàleg queda tothom tan satisfet. Per això jo, pobre mortal, (...) com que no sabia com començar, cosa que és molesta, i havent trobat el fred com a turment i recurs, al fred m’encomano perquè em deslliuri l’ànima de neguits, ja que tan neguitejat té el meu cos.”*
.
Quan marxava de París, tot just fa 4 anys, començava a ploure d’aquella manera lleugera però insistent que no demana paraigües però que cala tota la roba als deus minuts de ser-hi. Aquest cop sortim de l’aeroport amb una pluja que sembla ser la mateixa i que tot just desapareixerà al arribar a les portes de l’hotel. No tornarà a fer-se present en el que queda de viatge, i m’agrada pensar que la Ciutat ha volgut connectar així les meves dues visites.
____________________
París és Art. Art a cada racó. Art que es respira als seus carrers i que es concentra a mossegades, a grans mossegades als seus museus. Les ganes de mastegar art ens faran recórrer alguns dels museus de més renom internacional.
Orsay és la nostra primera parada. Al Musée d’Orsay es reuneixen algunes de les obres més emblemàtiques, conegudes, estudiades, brillants, especialment del segle XIX. Tot i que el museu es troba en reformes i no es pot veure en la seva totalitat, la seva col·lecció m’atrapa un cop més... -D’acord, els gustos de Tastaolletes poden ser massa difícils de dissimular- . Imagino salons, exposicions, impressions i revolucions. Maleeixo no recordar tot el que voldria, no saber tot el que crec que hauria. Assoleixo l’experiència estètica, la fascinació, potser una mica amortiguada, per no ser la primera vegada, però igualment intensa.
Degas. Rodin. Van Gogh. M’aturo davant un dels autoretrats més famosos de Van Gogh. “Tiene problemas, tiene caràcter. Tiene la cara como de nervioso, como la que pones tu cuando estás nervioso, cuando estás a punto de explotar.” Un matrimoni castellanoparlant em sorprèn amb la seva lectura de l’obra i em torna a fer conscient de les individualitats entre les multituds.
________________
Imagino aquells artistes catalans que es van sorprendre de les novetats del seu temps. Aquest viatge quedarà ple de la recerca de les seves passes. Alguns són presents a partir de les seves clares paraules. Altres es dilueixen, el seu pas per la ciutat queda difós... Però els perseguim. Recullo en aquestes línies aquest redescobriment dels viatgers de fa poc més de 100 anys... Un altre dia ja parlarem més del nostre present.
______________
Algunes de les parades del nostre viatge són més o menys evidents. Les Invalides. Tour Eiffel. Nôtre-Dame. MontMartre. Sacre-Coeur. Louvre.George Pompidou.
A mesura que recorrem els carrers, les places, imaginem les passes que ens han precedit. Caminem les passes precedides. Viatgem a edificis plens d’ulls que busquen el sol. Naveguem entre llibres, columnes, torres, castells, muntanyes de llibres. I finalment anem a la recerca de la casa de l’Artista. En l’aventura lluitem contra corbes i rectes, contra porteres i timbres; saltem finestres que amaguen històries; cantem francès picant les portes... Les paraules ens resten... i resen així...
“De panorama no ens en falta. Els dos braços del Sena abraçant aquests solitaris molls; al davant Notre Dame amb les seves torres bessones i la seva esveltíssima ossada. El Panthéon a un costat i l’Hôtel de Ville a l’oposat; els milers de cases que s’albiren, lluny, la remor del gran París, la tranquil·litat a prop, i sobretot el fet que l’illa sigui illa, en fan un punt d’exquisida calma i dolç recolliment.”*
Notre Dame. Imagineu-vos aixecar-vos pel matí i mirar per la finestra. Si mai em perdo, potser sabríeu ja on trobar-me... Imagineu, de cop, el nostre cronista que “en despertar, al matí” obra “els porticons per veure la llum del dia” i de cop... “es presenta Notre Dame darrera els vidres com una salutació als ulls.”
Però ara la nit ens envolta... fugim del somni per caure en ell...
Els somni continua i ens duu a camins del passat. Camins que pugen cap als turons bohemis, que enfilen molins mig esfondrats. Gegants que recorden el que van ser entre la malesa. Pedres que ens fan sentir allò indefinible, “Aquest no sé què extraordinari que se sent i no s’explica, en pujar els carrerons estrets de Montmartre, també el vam sentir nosaltres, i en arribar al cim del turó, vam fer com aquelles formigues que s’enfilen a dalt de tot de les ermites, és a dir, ens vam aturar.”*
Les paraules que llegiu ara -no les meves sinó les de l’artista-, també van acompanyar-nos al llarg de tot el camí. Sí! La nostra motxilla era carregada de tot allò que necessitàvem per fer el dia... però també ens acompanyava el nostra guia particular. Aquest joc performàtic va tenir un punt culminant. Les paraules prenen vida enmig de la mort del cementiri, per un moment la nostra veu ja no és nostra i sentim parlar a Rusiñol:
-“La plaça de Clichy està unida amb el carrer de Clignancourt per un pont de ferro (...) El moviment és incessant i hi ha molta vida dalt d’aquell pont: fa tot l’efecte que és el llit d’un riu que baixa dels ravals i fa rajar la gent cap aquell gran mar de París; (...) Sembla, també, que aquest aldarull d’un món que es mou ha de ser interminable, si no recordés la mort el cementiri que hi ha sota de les seves columnes, com una àmplia extensió de quietud i de repòs. (...)
Quan veus el cementiri al matí, voltat de boira i abrigat pel vapor, que modela els seus contorns, sembla que nedi entre un núvol; al migdia, il·luminat pel sol, que fa brillar les creus i les corones, sembla que reneix vibrant per l’escalfor d’una nova vida;”*
Aquest és el moment que se’ns fa present. Per uns instants sento la màgia de les paraules xiuxiuejades dansant suau entre la boira ja desapareguda, com dansaven les ballarines de Degas que recordem davant la seva tomba.
Són moltes (no només dues) les cares d’una moneda… També són moltes les cares que trobem en un mateix museu. La feina que duc a terme des de fa més de quatre anys, i l’estada tot un curs a un altre racó de la mateixa institució, m’ha ajudat a conèixer algunes d’aquestes cares… també m’ha fet conscient que sóc una d’elles, petita,… de fet sóc com una mena de màscara, no sempre real… però sóc una de les màscares més visibles. Més enllà d’anècdotes, situacions i móns viscuts, la meva posició com a màscara visible m’ha fet coincidir amb centenars, amb milers (!!!) de persones al llarg d’aquests anys… Certament no recordaré ni a una petita part… algunes quedaran marcades com a rostres… altres quedaran com somriures, anècdotes sense cara… De tant en tant, però, algú es fa més present.
________________
La Isabel té 78 anys. “78 anys, d’aquí 2 anys en faig 80!” ens diu somrient i orgullosa. La Isabel no guarda ni una engruna de vergonya… si més no, no la mostra i la imagino així des de sempre. No sabria dir quan temps fa que la vaig conèixer… fa alguns anys segurament. Em va seguir durant una de les meves passejades, potser em va preguntar amunt i avall. Va tornar a alguna altra de les mostres... i em va començar a tractar com a velles amigues. Em fa dos petons. És d’aquelles persones que tens ganes d’abraçar, amb agraïment, perquè els seus somriures donen vida. “Les meves nenes –ens crida- on éreu? Us he estat buscant! Jo sóc com la iaia de totes... Allà baix també tinc alguna nena...”
La veiem de tant en tant, sempre somrient, potser amb algun dels seus barrets, “és que ja torna a fer fred!!” Collaret, complements, colors lluents. Tothom se sorprèn al seu pas. La seva vitalitat ens dóna mil voltes. Cap de nosaltres ens creiem capaços de tenir, ara per ara, la seva força.
Fa potser un parell de mesos reapareixia a escena després de no recordo quant... el temps se’ns escapa! Se’ns desfà com el Camembert...
-Quan de temps! Què ho fa que feia tant que no la veia?
-Natàlia! –em crida- És que resulta que em van cridar perquè anés a l'Índia.. i clar... si em criden... doncs hi vaig haver d’anar! I hi he estat uns mesos...
No sabem exactament què fa la Isabel... A la Casa Gran la veiem acompanyant grups, explicant les noves exposicions que primer ha vist amb nosaltres. Avui ens explica que treballa per una Fundació d’important renom al país... que aquest any ja ha anat 5 cops amb AVE a Madrid... que li demanen i ella hi va.
-Què boniques que eren les exposicions... les vau veure? Però allà... no és el mateix... no són com vosaltres... les meves nenes.. a Madrid són molt més seriotes totes! També ho fan molt bé... però són més sèries..
La Isabel no para quieta. M’encanta. Diu que ha d’assajar, que dilluns té una mostra, que actua... Obrim els ulls com a plats... no ens deixa de sorprendre. “Què balla?” li demanem...
-Bé, dilluns actuem amb les “sevillanas”... ens ensenya una noia russa, rossa, tota maca.. balla tan bé! Ah! Però també faig dansa del ventre (els ulls encara més oberts)! Com em costa moure la part de dalt... però les caderes sí! Per això em trobo tan bé... s’ha de ballar!
A la Casa Gran avui les portes conviden a entrar a aquell qui vulgui, qui estigui assedegat d’art gratuït, qui vulgui una nit diferent... i la Isabel no s’ho ha volgut perdre. Nosaltres respirem cansament... Ella diu que vol anar a ballar... però les seves amigues, més joves, seuen a un sofà, cansades...
-Els he dit que s’esperessin però que jo us havia de trobar, que no podia marxar sense veure les meves nenes! Veniu que us les presento! És que no volia marxar sense donar-vos un regalet que us he portat... vull que tingueu un record de la iaia del museu... que vés a saber quan marxaré!
Li imagino infinitats d’històries. Li imagino homes bojos d’amor per ella veient-la escapolir-se entre els seus dits. Li imagino alumnes embadalits davant les seves converses.
Ens abraça i petoneja per marxar.
________________
Sí... sóc la màscara més visible. Sóc aquella part que es veu. La dependenta que somriu quan entra el client i que li diu les exquisideses del producte.. Sóc una mena de màscara, no sempre real… però sóc una de les màscares més visibles... La realitat, però, a vegades se m’escapa per les pupil·les, i ja no sé qui sóc.
________
El Dr. Bartomeu Robert i Yarzábal va néixer un 20 d’octubre de 1842 a Tampico, Mèxic, on havia emigrat la seva família, d’origen sitgetà. La seva carrera professional va seguir dues vies bàsiques, la política i la de la medicina. Va destacar en totes dues. De fet, més enllà d’entrar en molts detalls biogràfics, la seva fama i reconeixement com a metge el van portar a ser demanat per assistir al rei Alfons XII en la malaltia que finalment el duria a la mort. A més es recorda per haver estat president de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques, un dels fundadors de l’Hospital de Sant Pau, i haver realitzat tasques contra epidèmies com la de la febre groga (1870) o la còlera (1885). Pel que fa a la vida política, va ser president de la Unió Regionalista i de la Lliga Regionalista i diputat a les Corts (1901). Anteriorment havia estat, dèiem, alcalde de Barcelona, el 1899, però, va dimitir per no voler actuar com manava el Govern davant el conflicte del Tancament de Caixes. Aquest fet resultava ser una gran protesta d’industrials i botiguers davant el que suposava ser un increment dels impostos per part del Govern per tal de compensar les pèrdues de la guerra de Cuba.
________
La gent comença a omplir els carrers dirigint-se cap a la Plaça Universitat, on s’està a punt de destapar el monument.
“Les amples víes que nexen, moren o passen frech a frech del monument, abocaven al seu entorn glopades de ciutadans. (...) De tant en tant, sonaven músiques y aplaudiments. Y la gran plassa s’anava omplint y la gentada, aguantant la impertinencia dels núvols, que de tant en tant se desfeyen en un suau roïneig, esperava l’hora solemnial en que s’escorreríen les veles y apareixia’l monument en tota la seva integritat.”* (Ilustració catalana, 20 de novembre de 1910)
No és estrany que siguin tants els presents en el moment d’inaugurar el monument... L’estima dels ciutadans queda palesa en veure que es va obrir una subscripció popular per sufragar el cost del conjunt i en poc temps –del 13 d’abril al 31 d’agost del 1902- ja s’havien assolit els diners per dur-lo a terme. A més la inauguració s’ha fet esperar... El gener del 1904 va ser col·locada la primera pedra i van començar els treballs de creació. Ara, 6 anys i mig més tard, podrem veure per fi el resultat de tanta feina.
Finalment arriba el moment esperat. Es descobreix el que serà el gran monument innovador del modernisme... i és que si en general l’escultura ha viscut una clara renovació respecte l’escultura de caire realista i anecdòtic vuitcentista, no ha succeït el mateix, fins ara, en el context del monument-homenatge. Llimona assoleix aquest avenç amb el conjunt que tot just s’acaba de presentar, deixant enrere l’acadèmic monument commemoratiu individual per passar a mostrar-nos aquest homenatge col·lectiu amb una clara simbologia innovadora.
Encapçalant el conjunt escultòric, el Dr. Robert, representat fidelment a partir d’un bust (en un primer projecte havia pensat l’homenatjat en cos sencer), que escolta una mena de Musa inspiradora que li parla a cau d’orella, “una fada gentil que s’abraça al sòcol”*, amb una suau túnica com moguda pel vent, que acarona també els seus cabells, i que s’acaba confonent amb la pell de la nimfa. Bartomeu Robert sobresurt i vigila el pas de la societat que s’estén davant seu. Uns societat on hi ha una base cultural i intel·lectual important, que trobem presents amb l’al·legoria de la Música i la Poesia. La Música es mostra tan evanescent i etèria com és la seva natura. Les robes volen, es fonen amb la pell de la figura, com farien les notes ballant sobre el pentagrama. No cal més atribut que la sinuositat de la roba que mig la cobreix i mig la deixa nua. La Poesia aixeca la branca de llorer, símbol d’art des dels orígens, decidit a avançar pel desenvolupament d’aquest poble català. I és aquesta Poesia qui acompanya la decisió del Portador de la Senyera. La Senyera serà l’emblema que presenta de forma més literal aquest sentiment de catalanisme que impregna cada racó del monument, rematada, a més, per la creu de Santa Eulàlia, fent referència a la ciutat.
Són també altres els personatges que ens sorprenen i que fan que ens reconeguem com a part del conjunt. No és tant una identificació literal, sinó simbòlica, de la terra. I és d’aquesta manera que trobem el Pagès català, amb barretina inclosa, que s’aferra amb força a la roca, a la seva terra, la que l’ha vist néixer i créixer, la que l’alimenta i per qui és capaç de donar-ho tot. S’agafa també al seu company, l’Obrer, perquè són tots junts els que han de lluitar per aquest ressorgiment en què creia el Dr. Robert. L’Obrer, amb el tors despullat, mostrant la musculatura formada per les hores de treball, s’escolta la paraula del Sacerdot que l’acompanya. És el mateix obrer que pateix les llarguíssimes jornades laborals, és el que el 1902 protagonitza la vaga general per provar d’aconseguir una jornada de vuit hores i millorar les seves condicions de vida. El Sacerdot que li parla diuen que és com un homenatge a mossèn Jacint Verdaguer, que va morir aquell mateix 1902, com el Doctor... i per tant és proper també a la poesia catalana, a aquella cultura que pretén ser més a la vora del poble que fins ara.
Però aquí no acaba tot... si el bronze mostrava potser la vida més política del Dr. Robert, ara toca la seva faceta com a doctor... i és que el monument va més enllà, perquè “Derrera y axoplugats pel poètich fullàm del Pi de les tres branques, la medicina ensenya’ls pobres malalts al jovent qu’estudia sos secrets y pren notes en geste afanyós, sedent de ciencia.”*
Com amagada, resta a terra la figura d’una Nena, arraulida. Vivim en uns moments amb una preocupant mortalitat infantil... Els que sobreviuen són adults abans d’hora i creixen envoltats d’una realitat que els colpeix... veient, en alguns casos, morir els seus pares, familiars, durant fets que ben segur seran sempre recordats... només cal recordar, fa poc més d’un any, la Setmana Tràgica...
Fa uns mesos que ha finalitzat la Guerra Civil. Franco se situa al capdavant del govern i les autoritats franquistes veuen en el monument símbols de catalanisme. Com tants altres conjunts escultòrics que enalteixen importants personatges de la vida i la història catalana, el Dr. Bartomeu Robert, i tot el seu poble, és enderrocat per tal que caigui en l’oblit, per tal que guardi silenci. L’ordre de l’enderroc i la destrucció és donada pel governador civil Wenceslao González Oliveros. L’alcalde Miquel Mateu decideix conservar els fragments resultants del desmuntatge a uns magatzems municipals.
“L’enderroc del monument del doctor Robert continua a gran ritme. De les figures de l’escultor Llimona, només queda a punt de retirar la del Segador, com si el seu retard fos la protesta que ens fa el mateix noble segador, fill de la terra.” (Joaquim Renart, 11 de febrer de 1940, Diari (1918-1961))
I així és com el Segador, i la resta del poble, són obligats a callar, són amagats per intentar sobreviure i cauen colpits de dolor i de pèrdua.
14 de maig de 1985. Plaça Tetuan. Barcelona. La recuperació. Les reivindicacions.
Després de 45 anys de silenci i d’aparent oblit el monument al Dr. Robert torna a la via pública de manera oficial, amb la presència dels Reis, el president de la Generalitat, Jordi Pujol, i l’alcalde de la ciutat, Pasqual Maragall. El seu emplaçament, però, no és el mateix. No ens trobem a la Plaça Universitat, sinó que ens hem traslladat fins a la Plaça Tetuan. Arribar fins aquest moment, però, ha estat una feina difícil i realitzada al llarg d’uns quants anys...
El 25 de juliol de 1972 un primer article publicat a La Prensa reivindicava la presència del monument als carrers de la ciutat sota el títol “Por qué no devolver el monumento al Dr. Robert a su antigua situación?” de l’arquitecte José Manuel Infiesta. Les paraules d’Infiesta eren perfectament clares en anunciar que “Si el Ayuntamiento considerara la vida artística y cultural de la ciudad por lo menos tan importante como el desarrollo tecnológico, no habría vacilado ya en establecer en su lugar este monumento” que a més considera ser “obra cumbre del arte catalán de la primera mitad del siglo XX, y actualmente almacenado en algún sótano municipal.”
A l’octubre de 1973 Maria Llimona, Carme Suqué (cunyada de la primera) i Manuela Monedero (l’estudi de la qual resulta ser la base de les investigacions posteriors sobre l’escultor Llimona), van poder accedir als magatzems on es guardava el que quedava del monument... (Als anys 50 van desaparèixer la figura en bronze del pagès i la Senyera, en el moment en què escassejava el bronze i s’estava construint la imatge de la Mare de Déu de la Mercè feta pels escultors i germans Miquel i Llucià Oslé.) El 3 de gener de 1975 obren la porta dels magatzems del carrer Wellington... “Las siete estatuas de bronce, el grupo escultórico de piedra (...) y el busto (...), se almacenan en un reducido recinto de poco más de cuatro por ocho metros, cubierto todo ello por el polvo del tiempo y con cascotes por los suelos” (Carlos Pastor, “El monumento al Dr. Robert en un almacén destartalado” Mundo Diario, 3 de gener de 1975). El 1976 es va fer una manifestació a Plaça Universitat demanant la recuperació dels monuments trets de la via pública durant el franquisme... i finalment, el 1977 es va crear una comissió ciutadana per restituir el monument. Es va decidir, però, que la Plaça Universitat no estava preparada per suportar la reinstal·lació de l’obra degut a unes obres de millora del metro que s’havien fet... la Plaça Tetuan seria la nova ubicació del conjunt.
Novembre de 2005. Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història. Individualitats.
Et disposes a parlar del Monument al Dr. Robert davant d’un grup d’universitaris d’Història de l’Art, dins el context d’una assignatura que analitza diversos aspectes artístics, socials i culturals de la ciutat a l’entorn del canvi de segle. És dimecres i, per tant, l’activitat és com una mena de complement a l’assignatura. Uns quants alumnes seuen a les cadires de la que seria l’aula d’audiovisuals, a punt d’escoltar aproximadament una hora de Modernisme, Simbolisme, Dr. Robert, Llimona, ciutat i monuments públics.
Les imatges i la veu van fluint. Un parell de preguntes, potser, de cloenda. El que queda especialment d’aquell matí, però, és el moment final en què, quan els alumnes comencen a marxar, una estudiant s’apropa i et comenta quelcom així... “Saps? Visc al costat de la Plaça Tetuan des de sempre... De petita vaig passar moltes hores jugant al voltant de la font, del monument... i fins avui no havia sabut tota la història.. Ho explicaré als meus pares.” La individualitat és el que pren força i dóna sentit al poble. Perquè dèiem que el monument és un homenatge a un home... però homenatja a tot un poble. Un poble que encara avui envolta l’obra, malgrat que s’ubiqui en un lloc diferent. Un poble format per cada un de tots els individus que el componen... la dona, l’home, el nen, el treballador, l’intel·lectual, el fort, l’indefens, el que dirigeix, el que queda en un segon terme... I és que la història del Dr. Robert, la història que ens va deixat plasmada Josep Llimona, és la història de tot un poble, la del nostre passat, però també la del nostre present i, per tant, la de tots nosaltres.
Ara, pràcticament cada dia passo per sota la zona on es troba el Monument. Cada cop que passo en metro, com tot just succeeix en el moment en què redacto aquestes paraules, sento reviure l’essència de la gent que va ser present a la inauguració, que va viure el seu desmuntatge, que va cridar la seva recuperació, que va veure la recol·locació i la revifalla. I cada cop que em trobo davant l’antiga Universitat sento la buidor i la crida de la Història, que mai haurà de ser oblidada.
Josep Llimona va plasmar en aquest monument, una perfecta síntesi de tota la seva obra. Les tipologies que executa al llarg de la seva producció, podríem dir que són presents en tots els detalls del conjunt escultòric. Fins i tot algunes escultures posteriors, com les diverses versions del Treball, semblen tenir aquí el seu origen. El treballador, les maternitats, les figures al·legòriques i simbòliques... totes elles són presents en tota la producció de l’artista.
Avui, l’obra sembla mig amagada rere la visió d’alguns arbres, rere la fugaç presència dels cotxes que passen... Però el Dr. Robert, el poble sencer, encara és testimoni de l’avenç de la ciutat, amb la seva lluita, les seves pors i les seves mancances. El Dr. Robert i el seu poble, ens ajuden a fer el nostre passat més present.
L’art entès com a font de fets històrics. L’art com a emblema de cultura i de ciutat. L’art com unió de grans personatges per recordar... i és que des d’aquell moment, totjust fa 100 anys, “...el nom del sabi patriota anirà ajuntat al del eminent escultor català, qual obra ha de ser l’exemple plàstich permanent del camí que ha de seguir el nostre poble pera assolir la gloria y la benhauransa que constitueixen l’ideal de la nostra patria ò sia la integral renaixensa de Catalunya.”(“Homenatge al Dr. Robert (1842-1902)” Ilustració Catalana, 13 de novembre de 1910.)
* “El nostre homenatge al Dr. Robert”, Ilustració Catalana, nº 389, 20 de Novembre de 1910
