A poc més d'una setmana

No sé exactament quan va començar tot. Sovint coneixem l'existència d'un fet, una passió, un amor, però no recordem l'instant exacte del seu origen. Recordem aproximadament l'época, però en ocasions oblidem quin va ser l'instant del "click", el moment en què es va prémer el botó de l'enamorament.
Els que m'envolten, els que em coneixen ja em relacionen amb el nom de l'escultor Llimona perquè sempre els hi he parlat.
No recordo l'instant en què vaig decidir que seria historiadora de l'art, però són molts els factors que em portaven directament a aquest camí.

A 10 anys volia fer teatre. Volia cantar.
A 13 anys volia ser Indiana Jones. També devorava llibres mentre dibuixava els seus protagonistes.
A 15 anys descobria i era captivada per Magritte. Començava a mirar i tornar a mirar totes les imatges de tots els llibres d'art que em queien a les mans. (Segur que els pares van trobar més sentit que mai al fet d'haver comprat, molts anys enrere, una d'aquelles enciclopèdies de pinacoteques del món)
Als 16 el Desconsol ja s'havia convertit en l'objecte que somiava i dibuixava i que em portaria directe cap al món de l'art.

Els últims mesos els he viscut atropelladament. Avui he decidit robar uns minuts al sol, davant el mar, que sempre m'inspira, i he començat a filar aquestes paraules que, desordenades, sempre juguen dins el meu cap. Sovint escric al cap textos que mai arriben al paper o a la pantalla.
Vaig pensar que escriuria tot el procés que ha mogut l'últim any de la meva vida i que és el resultat de, com a mínim, els darrers 10 anys. El temps, però, m'ha guanyat, i ara només puc que recuperar les sensacions resumides amb vertigen.

 A poc més d'una setmana d'inaugurar.

Espècimens inquiets

Pertanyo a un d’aquells grups d’espècimens inquiets que només saben que estar ficats en cinc projectes alhora. Per si això no fos poc, robo dues hores a la setmana per cantar i oblidar-me de tot i de res. Hi ha tardes que, a sobre, tinc la sensació que les hores em mengen el cap i dono voltes a mil i una històries mentre vaig avançant els diversos projectes. Tastaolletes constant, he deixat bastant el dibuix, que no deixo d’enyorar, i em passo el temps que puc enganxada a l’ordinador escrivint, reescrivint, pensant i repensant, tornant-me boja buscant paraules en diaris antics que de cop em desapareixen. Faig, també, equilibris per entendre els móns burocràtics que maltracten, com sempre, els que ni tan sols ens diem mileuristes (tan de bo ho arribéssim a ser!). Descobreixo plaers corrent quan fosqueja, sobre el mar, mentre Freddie Mercury em canta a l’orella. Em decepciono i ressorgeixo davant les inspiracions alienes. Gaudeixo (disfruto) al màxim dels petits regals que ignoren que em fan. Em costa dir que no. Estic enmig d’un dels projectes més importants que he plantejat mai i miro d’injectar seguretats als dubtes, procuro envoltar-me de veus amigues que encoratgen. Jugo a amagar-me entre les bambolines tot esperant el moment en què s’obri el teló, treballant constant, i mirant una mica de fer d’actriu, directora, escenògrafa i apuntadora.

El 8 d'abril de 1864, avui fa 150 anys, va néixer a Barcelona Josep Llimona i Bruguera, qui seria un dels escultors més importants de l'entorn del 1900. Simbolisme, religiositat, malenconia, sinuositat, evanescència, són alguns dels conceptes que es poden vincular a la seva àmplia obra. Conegut popularment per unes poques peces, les seves obres van acabar travessant fronteres.

Ara que fa 80 anys. Llimona.

En un any ple d'efemèrides és difícil donar rellevància a tots els esdeveniments a cel·lebrar. Així que, els que ens considerem "especialistes", "fans" o fins i tot "groupies" (permeteu-me la incursió musical) de cada camp, ens dediquem a recordar el que la "Societat" no pot arribar a recuperar per manca de temps. Avui fa 80 anys que va morir Josep Llimona (no és d'estranyar que el text parli d'aquest escultor, sent qui és qui escriu aquestes paraules). No farem ara cap resum biogràfic, no citarem totes les seves obres destacades ni les menys conegudes que ens va anar regalant al llarg de la seva vida. Pretenem, ara sí, que aquest text sigui una introducció als homenatges cap a l'artista que volem desenvolupar al llarg dels propers temps... Els silencis resten plens de les sorpresas que esperem que es desvetllin mica en mica.

Seguim treballant!

Per molt que us sembli que hi ha tot un gran silenci... Tastaolletes d'Art segueix en actiu (i a més amb novetats) a https://www.facebook.com/Tastaolletesdart

Escultura pública (II part)

Em pregunto si cada gener revisen estàtues. Quin és el pressupost per "restaurar" escultures del carrer. Si hi ha algunes que són prioritàries.

Recupero un post de fa un any. En ell mostrava fotografies d'una obra... i deia...
"Hi ha casos curiosos en què algunes escultures, per la seva naturalesa fràgil, constantment es veuen en perill, i sovint acaben sent “renovades”. Feníxia, de Sílvia Gubern"
Poc després l'escultura perdia part de les seves "ales-plomes". Al cap d'un temps de les tres en quedava una... finalment cap. Avui, tornant a fer el camí que em porta a dalt de tot, allà on la Casa Gran fa de regent de bones vistes, he tornat a ser testimoni de la renovació, ja anual...

Apostes per tal de veure quant temps duraran les noves "ales"?

Retazos de arte de Madrid II: entre Hopper, Kirchner, Rafael y Murillo.

Hay tradiciones (aunque sean pequeñamente individuales) que pueden marcar el ritmo de un viaje o de un fragmento de vida. Como especie de gincana salir a correr pasa, por ejemplo, por deber llegar hasta el puerto, tocar la barandilla que te lleva a caer al mar y girar más tarde dando la vuelta a la bandera de la ciudad. Sin mar, cuesta correr... aunque la luna sea la misma.

Madrid se entiende si se callejea por sus barrios, más allá de aquello turístico, adentrándose por lo desconocido y, a ser posible, con guia autóctono que ayuda a olvidar lo andado y lo que quede por andar. Madrid se vive al tomar cañas (con limón) con sus tapas variadas de acompañamiento obligado. Ese es el Madrid que entiendo y vivo.
Es también la ciudad que, visita obligada, me enseña en una jornada si puede ser bien comprimida, las exposiciones que iluminan la ciudad. Es así como, aunque no sea bien temprano y después del debido café que enciende el cuerpo (más por su aroma que por su cafeína) el tren nos lleva, como no puede ser de otra manera, hasta Puerta del Sol.
Thyssen y sus horarios para empezar la ruta museística. Hopper con sus paisajes, sus casas inspiradoramente cinematográficas (que lo hubieran preguntado a Hitchcock sino), sus mujeres en interiores, su luz y ausencia que vive en cada milímetro pictórico.

Saliendo de Paseo del Prado hacia Recoletos, cruzando la calle Alcalá y viendo la Puerta de lejo, segunda parada: Kirchner. La Fundación Mapfre es una opción para no olvidar en estas escapadas y que se empieza a convertir en visita obligada en los últimos viajes a Madrid. Las obras de Kirchner hacen recordar lo esplendoroso de aquel mundo de vanguardia. El expresionismo alemán en sus mejores momentos, el citar a los que nos precedieron... Y es que se hace realmente imposible ver esos lienzos sin pensar en Matisse y compañía. Ver a la niña con el vestido a rayas verde y negro y su gato me hace sonreir.

Predominio pictórico, como no, en este viaje, pues la tercera y última parada nos lleva al Prado con Rafael, el último, claro. 37 años. Podemos llegar a recibir una cantidad indomable de información. De toda ella recordaremos algunas sensaciones y ciertos datos, la mayoría de los cuáles suelen ser los más anecdóticos. Rafael murió a los 37 años. Ni más ni menos. Ni un día más, ni un día menos. Murió el día que cumplía los 37. La exposición se dedica a los últimos siete añosde su vida, a la reflexión entorno al tema del taller, tema que me persigue e inquieta en los últimos tiempos. El gran maestro que dirige, corrige, retoca... Los discípulos, seguidores, colaboradores... los límites se difuminan. Giulio Romano i Gianfrancesco Penni son los pintores que siguen los pasos de Rafael dentro del taller en vida del de Urbino y fuera a su muerte. Obras realizadas en exclusividad por los dos últimos ayudan a matizar y suponer límites en las colaboraciones de las obras de Rafael.
Paseo por Murillo y sus trabajos sevillanos muy cerca del religioso Neve.
Antes demarchar no puedo más que aprovechar una última hora y media paseando de manera más aleatoria que guiada por la permanente empeando, como no, por mi XIX. Dosis de Greco, Velázquez, Goya y Rubens se hacen indispensables, dejándome atrapar por la Otra Gioconda que dicho sea... me sorprende volviéndome a recordar el misterioso mundo del taller conflictivo en el entorno de los grandes maestros...

Com pot ser la feina d’investigador en ple mes d’agost

Tinc un despatx “improvisat” que fa olor de citronella i gust de Café amb llet. Té un caballet que funciona tant de faristol com d’ell mateix. Les enciclopèdies poden ser peanya o poden ésser consultades. Bolígrafs, llapis i retoladors de colors apareixen a vegades on menys t’ho esperes, a vegades dins un petit pot. Té llum natural i té esperit invasor. Té caràcter efímer però fa dies que aguanta davant els ulls sorpresos. Té una companya quadrúpeda que de tant en tant respira silenci aquós i tot sovint té gana. Llibretes, fotografies, papers plens de guixots s’amunteguen sobre taula i cadires desesperades.

Hemingway avui

A vegades em pregunto com escriuria Hemingway si hagués viscut avui, entre mòbils, entre tanta tecnologia.
Em pregunto sobre què escriuria, com viuria els seus amors,... Si també s'hagués suicidat, o si no hagués trigat tants anys a fer-ho.
Em pregunto si també pescaria, si li agradarien els toros i anar de safari. Si els seus possibles hobbies nous imaginats l'haurien convertit en algú altre.
Em pregunto quina imatge tindria d'Ell mateix si hagués existit el seu Jo del passat i el pogués veure des del seu nou present.

Encara no sé per què m'agrada llegir Hemingway. No sé si és per la seva capacitat de parlar de les quotidianitats petites. Si és perquè en algun moment el seu personatge em va captivar, atrapar. Si va ser per culpa de sentir el deure de llegir un dels grans "clàssics"... Potser és per tot plegat.

Escultura Pública. De l’abandó al Museu. Del carrer a la indiferència.

La meva pàtria és l’escultura.

“Hi ha molts tipus de patriotes. Tu ets patriota de l’escultura.” No contradius a algú que en sap tant. Especialment no el contradius quan t’agrada allò que diu de tu.

Per allà on camino, per allà on explico, defenso l’escultura. Un cop em van fer creure que el meu camí havia de ser aquest. Un cop vaig voler creure que era el meu camí... Així que vaig començar a caminar-lo.

L’escultura és l’art que ens envolta de manera més clara, del que som més inconscients. Les nostres ciutats són plenes d’escultures que no sabem ni que existeixen, que formen part d'elles com a mobles urbans que no veiem quan passem pel costat. Algunes, de tant en tant, s’acaben guanyant el favor i l’admiració d’uns quants... Però aquesta no és la sort de totes les escultures.

Hi ha casos en què algunes escultures, amb el pas dels anys, s’han vist substituïdes per còpies, preservant així les originals a museus o col·leccions. És el cas del Desconsol de Josep Llimona (a les Reserves del MNAC) o de la Deesa de Josep Clarà (a l’Ajuntament de Barcelona).

Hi ha casos curiosos en què algunes escultures, per la seva naturalesa fràgil, constantment es veuen en perill, i sovint acaben sent “renovades”. Feníxia, de Sílvia Gubern, és un cas ben clar d’aquest fet (http://w10.bcn.cat/APPS/gmocataleg_monum/CambiaIdiomaAc.do?idioma=ca&pagina=welcome). En els últims anys, els camins escultòrics han fet que gairebé cada dia passi pel seu costat, fent-me veure els canvis que ha anat patint. Fa poc més d’un mes, un dels matins que em disposava a acabar de pujar escales, vaig veure el seu darrer muntatge. No vaig poder evitar immortalitzar-ho.

Hi ha casos, però, molt diferents. A prop d’on visc, a Apropdelmar, hi ha una escultura pretenent fer bonic un petit jardinet que mor mig abandonat. En altres temps la recordo sencera, però no sé si la memòria em juga una mala passada. La recordo lligada a les meves primeres passes. Ara resta així davant la indiferència, ja intencionada, dels que l’envolten.

El (meu) Tao de l'investigador: Primeres Idees.

...O de com avançar una investigació.

1. Aprendre a Gestionar el Temps

2. Buscar l'Eficiència de cada moment

3. Aprendre a Gestionar la Informació

4. Aprendre a Dominar els Recursos

5. Crear una Rutina de Treball

6. Aprendre a Organitzar/Planificar(-me)

7. Treballar cada Dia

8. Ser constant

9. Marcar Objectius

10. Gaudir Investigant, Sempre

"Pianisme Il·lustrat", el nou espectacle d'Ismael Dueñas

A vegades necessitem enlairar-nos. A vegades necessitem arriscar-nos a volar. I, per difícil que sembli i que sigui, a vegades necessitem fer-ho en solitari.
El nou espectacle del músic Ismael Dueñas sembla parlar-nos d'això. I ho fa des de la intimitat però també des de l'atreviment.
Les cançons es van succeint entre quotidianitat, núvols, sensacions i reflexions.
Escenes, narracions, històries, instants que es desprenen de cada pinzellada musical, de cada gest del pianista.
Quan algú vol "explicar", busca les paraules que més s'apropen a ell, les més descriptives. Podem ser més o menys explícits, més o menys metafòrics. Podem ser sintètics o utilitzar floritures. La majoria ens intentem expressar amb paraules. Sovint ens és més fàcil fer-ho per escrit que improvitzar el discurs en veu alta. Però, de cop, impressiona trobar algú que pot explicar el que l'envolta, el que viu, el que sent, a partir de música.
Vivim en una societat on la música és molt present, sí. Però vivim massa acostumats a la música parlada, la música cantada, la música amb paraules. Necessitem, per fi, sentir. Necessitem sentir-nos arrossegats per la música. Ja sigui seguint la sensació d'estar corrent de bon matí, sentint les angoixes provocades per la societat que ens fa moure, trobant-nos davant d'obres d'art medieval, o viatjant suaument entre els núvols.

Si voleu escoltar històries, moments, sensacions... Fugiu per uns instants de les paraules... Sentiu com la música us omple... Sentiu-vos endur per un globus... Enlaireu-vos. Apropeu-vos al Pianisme Il·lustrat.

"Pianisme il·lustrat", Ismael Dueñas
12 de novembre 21h
NunArt Creacions Contemporànees
C/Sol 8, Barcelona

I si no us ho voleu tornar a perdre: www.ismaelduenas.com

Josep Monserrat: Un escultor, un llibre.

Recordo el dia que un dels més grans experts en art que conec i admiro, darrera la taula del seu despatx, em comentava que sempre duia una llibreteta a sobre (Qui sap si, de tant en tant, encara llegeix les meves inexpertes paraules). Mai saps en quin moment hauràs d'apuntar vés a saber quina cosa, per tant, més val anar sempre ben preparat. Sempre intento anotar aquells fets, aquells moments, aquelles dades que em criden l'atenció, aquelles que mai sé si algun dia recuperaré. Aquestes anotacions a vegades desapareixen entre pàgines i pàgines, entre llibretes de diversos colors... I de cop apareixen de nou.

Obro una de les meves llibretes blaves, una de les que recull reflexions, idees, dades, apunts, resums... L'obro pràcticament cada dia. Tot i que no treballi en les meves investigacions, sovint l'acabo obrint en un moment o altre.. A vegades la deixo oberta durant jornades. Aquest cop, però, apareix un paper a part, mostrant una banda de text que feia mesos que no mirava. Hi diu alguna cosa sobre Josep Monserrat, sobre la seva besnéta, sobre Publicacions de l'Abadia de Montserrat i finalment apareix una data.
_______________

Fa poc més d'un any, fent una visita als soterranis del palauet, una dona se m'acosta i em confessa ser la besnéta de l'escultor Josep Monserrat. No és que sàpiga moltíssimes coses de l'escultor ja que, de fet, no hi ha molt escrit sobre ell. Conec les dades més bàsiques i en uns minuts em disposo a presentar al grup una de les seves obres: Al Mercat. Realista ple en época de modernisme, potser aquest va ser un dels motius pels quals la seva fama no arribaria a la d'altres escultors contemporanis. Un cop acabada la visita i acomiadada del grup, ens quedem una estona parlant amb la descendent de Monserrat. Confesso ara que m'hagués encantat haver allargat la conversa, potser intercanviar telèfons o mails... però tot va quedar en uns minuts a peu dret. Em va parlar de com havia estat treballant, viatjant, recollint totes les dades possibles, intentant localitzar les més aviat poques obres que havien restat, explicant una mica el perquè de tot plegat. Em va dir que tenia projecte de poder publicar un llibre. Malgrat l'art no fos la seva especialitat, tenia tot el que calia per poder-ho aconseguir: motivació, esforç, ganes...
De cop, al obrir la llibreta i trobar-me aquest paper, m’he llençat a la recerca de mes dades, d’una possible publicació. Ho trobo. Finalment ho va aconseguir, tot just fa uns mesos. Ha assolit el seu somni, després de tanta feina, i la imagino feliç, satisfeta. Per fi he localitzat una llibreria on poder-lo trobar. Necessito tenir aquest llibre.

Un parell de dies més tard, fent tot un joc de trencaclosques i horaris, em presento a la llibreria -especialitzada en temàtica religiosa- on poder comprar el llibre. Un cop a casa, fullejo el volum, espio les imatges, faig una primera lectura en diagonal d’algunes pàgines. Josep Monserrat per fi té el seu llibre. Les seves besnétes per fi han assolit el seu objectiu. I, mica en mica, la historiografia artística va omplint els grans forats que la defineixen. Mica en mica.

JORDÀ I OLIVES, Marta: Josep Monserrat i Portella. Un escultor del realisme. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, març de 2011.

Primers apunts sobre escultura (II part)

Avui parlo des de la ignorància de ser historiadora de l’art.

Fa uns mesos anunciava la meva incursió en el món escultòric. Tot va començar quan vaig conèixer personalment un escultor. Li vaig parlar de les meves inquietuds artístiques, aquelles que van més enllà del món teòric, i em va convidar a anar a un parell de classes de modelatge amb model. No vaig dubtar-ho massa i tot just fa un mes va començar la meva iniciació i aprenentatge al llenguatge escultòric. Després de les dues sessions de fang, el meu mestre em va recomanar centrar-me durant un temps en el dibuix i vaig seguir els seus consells, per alguna cosa he dit que és el meu mestre.

Les primeres classes poden resultar més dures: aprendre a prendre proporcions allargant el braç i tancant un ull, a fer el·lipsis, a fer trames per aconseguir el màxim nombre de tons...
Mentre em concentro sobre el cavallet, els companys fan altres feines: algú fa un bust d’un nen, un parell aprenen a fer relleus... Jo ho observo en la distància.

Fa anys que em dedico a l’escultura... vull dir a estudiar, catalogar, documentar, investigar a l’entorn de l’escultura. Ara, de cop, em trobo en un taller d’escultor, un de veritat, envoltada de les escultures que ha fet en els últims anys. Hi ha formats, materials diversos, hi ha dibuixos, relleus, escultures per tot arreu, sobre tamborets, taules, prestatgeries que pengen a diversos nivells de les parets. Mentre faig trames el mestre explica com es poden fer els relleus, com els feien els egipcis, com els feien en el món clàssic... Els ensenya alguns llibres que ha portat expressament per ells. Les trames em fan perdre algunes frases, algunes idees.. però en algun moment aixeco la mirada del meu bloc de dibuix –massa nou encara- i els observo un parell de metres més enllà.

Fem una pausa, la fantàstica hora del te. Les converses solen girar a l’entorn de l’art i entre d’altres coses, avui parlem de materials. Entre totes les escultures del taller tinc la meva preferida, i el seu color ens ha fet dubtar sobre el material amb què està feta. M’adono que no tinc ni idea de materials ni de res.
____________________________

Les classes van avançant. Les hores passen massa ràpid mentre gaudim. Observo de tant en tant els altres alumnes. Estic alerta. Veig el seu progrés amb curiositat. Una altra companya ha acabat la seva escultura en fang. Però de cop, parteixen l’escultura amb un tall ben net per tal de buidar-la. S’ha de buidar per poder-la coure i que no es trenqui, m’expliquen. Però quan veiem una escultura, no ens plantegem tota la feina que hi ha al darrera i, malgrat des de fa temps m’interesso pels processos creatius, m’adono que desconec moltíssims detalls rutinaris.

Mica en mica m’endinso en el món de l’escultura... però ara una mica més a prop del punt de vista de l’escultor.

*: Murakami

4233

Si escrius a Google “quilómetros hasta Malabo desde Barcelona” algunes de les cerques et responen: “Malabo y Barcelona están separados por 4233 kilómetros, estimando un tiempo aproximado de vuelo de 06:03 h (puede variar por la climatología o rutas aéreas)”.

Hi ha moltes maneres de plantejar-se tot. Cada qüestió pot ser vista des de punts molt diferents i, a vegades, aquestes diferències poden ser les que ens defineixen.

Art, Cultura i Viatge. Aquestes són les tres premisses que defineixen aquest espai. Avui parlo d’un Viatge que no protagonitzo, parlo d’una Cultura que m’és molt distant, parlo de l’Art de viure.

És difícil construir objectius, visualitzar-los i tenir-los prou clars com per lluitar per avançar fins a assolir-los. A vegades dubtem en aquesta creació per la por a l’equivocació, per la complexitat del mateix dubte, per la manca de seguretat en l’elecció. Per covardia. No són millors els que troben menys obstacles en la seva pròpia persona. Són millors els que, malgrat tot, s’atreveixen.

____________________

Fa uns dies vaig anar a sopar per primera vegada a un restaurant Senegalés. L’ambient era carregat com d’encens, ara em torna a la ment com un espai enfosquit, amb gust de gingebre. Els cambrers són senegalesos, música d’ambient d’aquella que fa que no deixis de moure alguna part del cos, ballant a ritme durant tota la vetllada (Satie diria que no és una correcta música moble... no passa gens desapercebuda!), la vaixella és del Marroc. Per molt que alguns diguin que no, també són africans!, riu el cambrer/cuiner. Tot plegat em fa pensar en aquests 4233 quilómetres aproximats que separen el meu món de Malabo. La vida allà se’m fa present a través d’unes paraules amigues que em sonen plenes d’una emotivitat i una veu que admiro i enyoro.

Artistes. En Present: Carles Arola

Estem massa avessats (i jo la primera) a parlar d'art en passat. Els camins, els entorns, de cop i volta ens porten a coincidir amb tot un seguits de persones que viuen (si poden...) del seu art. Són Artistes, en Present. Escultors, pintors, dibuixants, músics.

Recordo que fa anys passejava amb la família per Tarragona i de cop em va sorprendre una façana pintada amb la tècnica del trompe-l'oeil. Tots ens ho vam quedar mirant una bona estona fascinats pels detalls i l'efecte. Era la plaça dels Sedassos.

Han de passar uns quants anys abans que les energies, les casualitats, o les fades del destí (cadascú li diu a la seva manera), em portin a coincidir amb aquest nom: Carles Arola.


Fa uns dies ens dirigíem a Barcelona a fer encàrrecs (els que no som de Barcelona ciutat, de tant en tant prenem un matí per fer encàrrecs amunt i avall). De cop, passejant pel centre, em va venir a la ment una imatge que havia vist en algun lloc però que no havia gaudit en directe. No recordava el lloc exacte on havia de trobar-se... però la nostra inquietut ens va portar a pujar i baixar carrers, a entrar i sortir i a preguntar... Fins que vam trobar allò que cercàvem... I enmig del xiuxiueig de cambrers que es preparaven per l'hora del dinar, vam desaparèixer de la Barcelona que coneixíem per amagar-nos a gaudir d'una Barcelona que a vegades oblidem.


Carles Arola. Hotel Catalonia Albinoni, Portal de l'Àngel, Barcelona.

*: Satie

López, Rusiñol, Pla, Thyssen: confluències

A vegades els historiadors de l’art, els investigadors, fan vacances. Platja, descans, riures, quilómetres resant al déu Sol. A vegades, però, busquen excuses per no oblidar el que són.

Els viatges solen anar acompanyats de llibres, és inevitable. 84, Charing Cross Road per anar a Londres, Sobre París i França, de Josep Pla, per anar al sud del país veí. A vegades els perquès no són tan clars.. Pla de nou i els seus Tres Artistes m’acompanyen a Madrid i, com no, començo per Rusiñol. Els lligams podrien no ser tan casuals: Rusiñol va morir a Aranjuez, pintant els seus reials jardins.

____________________________

Puerta de Sol. Carrera de San Jerónimo. Congrés dels Diputats. Font de Neptuno. Cantonada a l’esquerra. Cua per entrar al Thyssen. No són encara les 10’25 del matí i la cua per entrar al museu fa esperar més de 20 minuts. Per què? Antonio López. Al darrera unes dones semblen impacients. Elegantment vestides parlen sobre monyos, sobre fer tard, sobre una espera incompresa -hi ha gent que sembla que dugui a sobre uns privilegis inexistents que els fan superiors-. Sento que tinc tot el temps del món i gaudeixo del Sol en l’espera. El sistema del museu Thyssen per tal d’organitzar l’entrada a la temporal de manera ordenada fa que hagi d’esperar una hora per entrar, l’estona perfecta per visitar la segona planta de la permanent. Malgrat l'organització, avui el caos sembla imperar dins el museu i cal fer més cua per entrar a l’exposició. Vénen al cap preguntes mentre una treballadora assegura a una dona que el caos d’avui (en quant a gentada) ve a ser el mateix de cada dia. Per què té tant èxit Antonio López? Per què em sento com si fos un dilluns, a les vuit del matí, al metro, camí de la facultat, anys enrera? Per què no es pot avançar fins a veure el títol de l’obra que intueixes al davant? La majoria de públic és español, madrileny especialment. Antonio López és una exposició pel públic nacional, pel públic madrileny. La gent s’acumula davant les fantàstiques vistes de la Gran Via madrilenya. Realista de mena, Antonio López , fa que els espectadors rebusquin els detalls, descobrint cada un dels racons de la seva ciutat. Davant meu la gent senyala trossets de la seva ciutat que a mi em passen desapercebuts. Gaudeixo del ritme de la passejada obviant la resta de la gent. Madrid, arbres i cos humà. Diuen que aquests són els temes bàsics en la trajectòria d’Antonio López. M’apropo a la seva obra en un moment en què només coneixia part de la seva escultura.

_____________________________

Rusiñol. He llegit alguna de les seves obres de teatre. He vist la seva col·lecció de ferros. He llegit les seves Cartes des del Molino. He imaginat els seus viatges. He seguit les seves passes en la distància, més enllà de les terres catalanes. He observat i explicat a altres les seves pintures. He copiat els seus dibuixos. He passejat pels jardins pintats a Aranjuez. Amb tot, encara em queda molt per aprendre.

Investigar: la consciència de l'atzucac

Investigar pot voler dir moltes coses. Significa treure l'entrellat, desvetllar les incògnites, descobrir allò desconegut o oblidat. Trobar conclusions. Els mitjans per fer-ho poden ser diversos i , de fet, seran especialment diferents segons els àmbits d'actuació.
Fugint de laboratoris i calculadores, centrem-nos en l'àmbit que ens pertoca: l'àmbit històrico-artístic.
No us enganyeu si creieu que aquest tipus d'investigadors som únicament rates de biblioteca que passem eternitats mortes rere volums oblidats en algun racó fosc d'un magatzem de llibres. Bé, tampoc negarem la pila d'hores de consulta i lectura tant de manuals més o menys bàsics com d'obres que deuen veure la llum com a molt un cop cada cinc anys. No negaré, tampoc, la fascinació per l'estudi d'edicions antigues en què cada moviment de pàgina fa evident els anys que el llibre duu a sobre. No parlem ja de les hores a les hemeroteques entre diaris i revistes centenàries, algunes només consultables amb microfilms que ho envolten tot d'una mena d'aura més màgica i misteriosa... Bé, trencant una mica amb aquesta màgia... hem de dir que el microfilm s'ha substituït, d'una forma gairebé total en alguns casos, per la versió digitalitzada del document, perfectament consultables des de l'estudi de casa. Sí, els investigadors, també podem passar una quantitat impressionant d'hores davant la pantalla fent recerca, organitzant informació en bases de dades diverses, redactant hipòtesi i idees... malgrat alguns encara necessitem el bolígraf, el paper, els colors, anotant en infinitat de papers i llibretes el que sovint sembla un caos d'apunts sempre amb el seu intent de coherència.
Però els investigadors anem més enllà, perquè no podem basar-nos únicament en les fonts secundàries, en allò que han dit els altres. No ens podem basar tampoc només en fonts primàries d'època que expliquen una cosa o l'altra. La nostra inquietud ens fa viatgers i, llibreta en mà, ens dirigim d'una punta a l'altra, sempre que és factible, per viure la nostra recerca de la manera més propera possible.
Els investigadors, a més, tenim un punt de periodistes. Trucades, preguntes, trobades, entrevistes amb aquells que poden saber, els sabis dels temes, els descendents d'un artista, els testimonis de fets o èpoques que estudiem.
És així com, si bé no caldrà que ens enfrontem als perills d'un temple maleït, ens movem amunt i avall, llegim, preguntem, escoltem, anotem...
Els investigadors, malgrat podem ser més o menys ansiosos, hem d'estar carregats de paciència ja que sovint una recerca pot allargar-se durant anys, pot portar a resultats infructuosos, pot dur-nos a camins erronis... Però cada atzucac trobat no ha de resultar una frustació, sinó un camí a descartar per poder-se dirigir de forma potser més segura a un possible encert, no sempre confirmat.